En aquest període la sociabilitat és tal, que li l'ha anomenada l'edat de la «gràcia social» perquè les relacions del xiquet/a amb els altres són màximes.

La seua consciència ja és autònoma i interioritza més les normes del grup que les provinents del tutor/a o dels responsables familiars, atés que la seua afectivitat entra gradualment en l'emancipació del món familiar, en una consciència de si mateix i afirmació de la seua jo en el marc del grup, sent un preludi de les típiques rebel·lies de l'adolescència.

És important fixar-se molt per a adonar-se de la gran quantitat de canvis que s'han produït en aquests xiquets/es:

– Gran entusiasme per tota classe d'activitats físiques.

– Realitzen moltes preguntes sobre el que està bé i el que està malament.

– En general són xiquet/es sincers.

– Sempre estan interessats a conéixer les opinions dels adults, però comencen a tindre idees pròpies sobre la majoria dels assumptes.

– El desenvolupament de les funcions intel·lectuals i la socialització són les facetes més excel·lents en l'evolució del xiquet/a a aquesta edat.

– Cal destacar el pas de la lògica concreta a la lògica abstracta.

– Comença a adoptar un aire més original en el seu pensament i no solament acumula dades, sinó que és capaç d'aventurar hipòtesi per a explicar les coses. També augmenta la capacitat de memoritzar, amb la qual cosa pot enfrontar-se amb l'estudi de textos més llargs.

– És l'època de les colles i els líders; ara els pares/mares deixen de ser considerats com a omnipotents.

– A vegades els xiquets/es són cruels amb els que no tenen qualitats socials: xiquets tímids, vanitosos, els que ploren fàcilment o diuen als adults les coses del grup i acusen els seus companys/es.