Eva Segarra i Esteban Sanz, dels departaments de BG i GH, van viatjar a Finlàndia amb la missió de prendre informació i reflexionar… podem copiar alguna cosa del prestigiós sistema educatiu finlandés?
Diumenge, 21 de gener de 2024. L’aeroport d’Hèlsinki, entre avets i bedolls està nevat. Annukka Kosonen, la nostra amiga d’Alppilan Lukio (l’institut del barri d’Alppila), ens ha rebut en l’estació central.
Visitem el centre de la ciutat. Finlàndia va formar part de Suècia i després de Rússia. En 1920 van demanar a Lenin ser país independent i han creat una sòlida socialdemocràcia. Es nota en els seus servicis públics.
Entre el torb ens dirigim al port. La mar Bàltica, gelat. Els trencaglaç han obert el pas del ferri que ens portarà a l’illa de Suomenlinna. Observem, atònits, a famílies banyant-se en piscines d’aigua marina, quasi congelada.
De retorn de l’illa, la neu congesta ha amainat i el panorama de la ciutat és bell. Ja està arribant la nit, quatre i mitja de la vesprada en les latituds boreals. El sol quasi no el veurem en els cinc dies d’estada.
Quin bé entrar en l’edifici de l’apartament, amb calefacció pertot arreu. Disseny nòrdic: poques coses, minimalista. A Finlàndia no són de presumir. El silenci és intens a la nit; la neu, reflectida pels fanals, crea una llum blanquinosa.
Dilluns 22 de gener. De camí a l’institut, amb la neu, és difícil distingir la calçada de la vorera. Els xiquets són portats a l’escola en trineus.
L’ambient dins del centre és càlid i silenciós; es deixen els abrics en penja-robes i algunes persones també deixen les botes, portant sandàlies de recanvi i, en alguns casos, sol calcetins de llana.
Com les aules tenen vidriera, podem tafanejar i ens sorprén la poca comunicació visual entre l’alumnat i docents; en els corredors, les persones no se saluden ni semblen reparar en la nostra presència. Afortunadament, les professores i professors que ens han atés sí que són sociables.
La digitalització està molt avançada a Finlàndia i l’alumnat s’ha acostumat a mirar el món a través de pantalles, aïllant-se. Les escoles intenten revertir-ho obligant a usar unes xicotetes llibretes i llapis en alguns moments de les lliçons.
Les estudiants de la classe d’espanyol d’Annukka ens han fet un tour per l’institut, explicat en anglés. Per totes les zones comunes hi ha butaques, taules i espais de treball que poden ser utilitzats en qualsevol moment, fins i tot per a fer alguna tasca a mitat d’una classe. Disposen d’una aula insonoritzada on poder realitzar tutories, anomenades personals o entrevistes.
Hi ha guarda-roba i taquilles, que s’obrin amb un codi digital. També s’accedix al centre mitjançant un codi PIN. No existix cap senyal acústic d’inici o final de classe. Estes tenen una duració de 75 minuts i entre sessions disposen de 15 minuts de descans. Alppilan és una escola només de batxillerat.
Estan preparant el ball final de curs, quan es graduaran amb una gorrita blanca, i han portat de la sastrería els vestits i sabates.
La cultura del centre està enfocada en els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Per onsevulla disposen de contenidors de reciclatge. Existix un espai en cada corredor on s’han situat cabines individuals amb lavabo i vàter, sense distinció de sexes.
Sobre el migdia, els estudiants baixen al menjador, que és gratuït a càrrec de la municipalitat d’Hèlsinki. Fins i tot en este ambient el to de les converses és molt discret.
Hem assistit a classes d’Història i Biologia i pres moltes notes. En general, tot sembla senzill, sense protocols ni discussions. Cadascú sembla fer el que li abellix. L’alumnat és molt autònom i gestiona el seu propi aprenentatge.
Després de les sessions hem continuat fent turisme amb Annukka, que ens ha ensenyat la impressionant biblioteca municipal.
Dia 23 de gener, dimarts
La classe de la professora Aino, de Biologia, ha anat d’excursió al Museu de Ciències Naturals. Com les classes duren hora i mitja, els ha donat temps de fer la classe en el museu i de tornar a l’institut per a la següent hora. L’ensenyament és molt pràctica i hi ha costum de fer eixides. Cada estudiant va i torna pel seu compte, no fan falta autoritzacions especials.
Aino ens ha pogut ensenyar els laboratoris, que compten amb acurades mesures de protecció. No hi ha distinció entre estudis “de ciències” o “de lletres”.
Annukka ens va permetre exposar al seu alumnat unes presentacions que havíem preparat sobre l’IES Victoria Kent i Espanya; també hem ensenyat un vídeo que van gravar estudiants (gràcies, tercer B!) Les xiques i xic finlandesos semblaven impassibles, però hi ha hagut reacció positiva quan els hem convidat a dàtils de la nostra terra; alguns fins a han repetit.
Un altre museu que visitem el dimarts va ser el d’art contemporani, anomenat Kiasma. Ens van fascinar algunes instal·lacions preparades per al concurs Fennica, en què el públic votàvem per les obres que més no havien agradat. Hèlsinki disposa de diversos museus d’art actual.
L’endemà, dimecres, havíem concertat visitar una escola de Secundària, l’institut Aleksis Kiven. Allí ens va rebre la professora María Alexaki. Vam poder participar en les seues classes i comptar al seu alumnat d’on veníem. Estes classes, a diferència del batxillerat, duren 45 minuts.
Ens va semblar sorprenent la poca participació. Observem alumnat escoltant música, maquillant-se, bevent de llandes, etc. A més, vam poder veure a un grup d’estudiants fer una exposició oral. Concloem que no són especialment competents en matèria comunicativa.
María, a qui acompanyem en una tranquil·la i silenciosa guàrdia d’esbarjo -que es realitza en el corredor, perquè no volen eixir al pati- ens ha parlat del sistema educatiu finlandés.
- És semblant al sistema espanyol, encara que han integrat assignatures molt pràctiques com a costura o cuina. És un sistema que creu poc en la memorització: treballen el learning by doing. L’alumnat de 14 anys ha de passar dos setmanes treballant en una empresa, la qual cosa afavorix que siga responsable i adquirisca una certa experiència laboral.
El sistema finlandés, ens continua comptant María, està basat en la confiança i en la falta de jerarquia: cada persona fa el que creu que ha de fer i espera dels altres que facen el mateix. No existix un sentit de “el teu i el meu”, ni una supervisió especial per part de les autoritats. El material es deteriora poc i a penes hi ha conflictivitat.
De tornada a Alppilan, entrevistem la directora del centre, Susanna Kalmari. El preocupa que puga haver-hi absentisme, ja que l’escolaritat obligatòria s’ha prorrogat fins als 18 anys. Si algú decidix no acudir a classe, és un malbaratament de diners (perquè tots els recursos són de l’Estat), peròno és un sistema sancionador. El concepte de “castic” sembla alié a la seua mentalitat.
Al professorat també van agradar els dàtils, perquè és producte fresc. Portem vi per a convidar, però està prohibit consumir alcohol a l’escola; portem pernil, però no vam caure en què hi ha gent que no menja carn. Al gener tenen costum de fer un dejuni en què mengen i beuen poc. Quin fracàs: el torró, els dàtils i el pernil pota negra! semblaven quedar abandonats. Afortunadament, a poc a poc la gent va anar acostant-se i, al final, sí que van menjar.
El dijous visitaríem el bell museu Ateneum on, entre nombroses obres d’art, es troba representat un bon nombre d’artistes femenines. Finlàndia ha sigut un país molt avançat en drets i va ser el primer d’Europa on les dones van poder exercir el dret al vot.
De retorn a l’aeroport, vam tindre ocasió de viure una situació de tensió. Una furgoneta de repartiment impedia que el tramvia avançara. Els passatgers van començar a inquietar-se perquè havien d’arribar als seus treballs. Es van alçar dels seients i alguns, fins i tot, van parlar. Finalment, la conductora va tocar el clàxon i el repartidor va eixir per a apartar la furgoneta. Alleujament.
En conclusió, ens va encantar l’experiència i va ser molt instructiva. Vam conéixer interessants persones i gaudim de la neu i el fresc. Visitem esglésies i museus, i ens quedem amb ganes de més. Sobretot, amb ganes de retornar amb alumnat del Victoria Kent tant de bo podem!
