La Màquia i la Garriga

ESPÈCIES BOTÀNIQUES MÀQUIA I GARRIGA

La Màquia i la Garriga

En condicions naturals quan, per alguna circumstància com pendents forts o zones molt rocoses (costeres de les faldes del Montgó, cims de tossals i pujols), el bosc mediterrani no es pot desenvolupar, el que es trobava eren formacions vegetals d’arbusts i matolls: la màquia i la garriga. Cap al 4500 aC un fet afavorirà l’expansió d’estes formacions, que encara ara són les predominants als espais no agraris ni urbans del terme de Dénia: l’arribada des del Pròxim Orient de les primeres poblacions neolítiques. Estes noves poblacions humanes, que aniran desplaçant, aculturant i substituint els caçadors i recol·lectors, són agricultors i ramaders. Això farà que transformen radicalment els espais naturals preexistents, desforestant-los i degradant-los amb les arrabassades per a fer terres de cultiu i amb les cremes per a aconseguir pastures per als ramats. Continuaran recol·lectant i caçant, però introduiran conreus com l’ordi i el blat, les faves, els cigrons o les veces, i animals domèstics com l’ovella, la cabra o el porc.

Les terres abandonades periòdicament i les cremades i desforestades seran de màquia i garriga, que també s’aprofitaran com a recurs pels neolítics: olivera borda o ullastre (Olea europaea L. var. sylvestris), coscoll (Quercus coccifera), mata (Pistacia lentiscus), aladern (Rhamnus alaternus), margalló (Chamaerops humilis), cepell (Erica multiflora), estepa blanca (Cistus albidus), pebrella (Thimus piperella), frígola (Thimus vulgaris), romer (Rosmarinus oficinalis), camamil·la o camamirla (Santolina chamaecyparissus)…

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

D’enfront mateix del Bosc Mediterrani trobem l’espai dedicat a la Màquia i la Garriga:

En condicions naturals quan, per alguna circumstància, el bosc no pot créixer, el que hi havia eren formacions vegetals naturals d’arbusts i matolls: la màquia i la garriga. Des del 4500 aC els agricultors i els pastors desforestaren, arrabassaren i cremaren el bosc per a crear camps i pastures. Degradaven les terres que, en quedar ermes, formaven més màquies i garrigues que encara ara dominen els terrenys d’erms i xares.

Ací tenim arbres baixos i arbusts: olivera borda o ullastre (Olea europaea L. var. Sylvestris, avantpassat silvestre de l’olivera cultivada), coscoll o garriga (Quercus coccifera, parent arbustiu de les carrasques, de bellotes amargues per als humans però abellidores per als ramats), mata o llentiscle (Pistacia lentiscus, amb una saba aromàtica, el màstic, que perfumava l’alé, per la bona olor s’usava a les enramades festives), la soflaina, mombrú o aladern (Rhamnus alaternus, medicinal per a la tensió i el colesterol), margalló (Chamaerops humilis, única palmera europea, base de l’artesania de la llata de palma tan important a tota la Marina), petorrets o cepell (Erica multiflora, un bruc mediterrani, en cremar fa un soroll com de traqueta, d’on li tragueren el nom popular), estepera o estepa blanca (Cistus albidus, usada com a fregall quan no en tenien), febrella o pebrella (Thimus piperella, endemisme diànic, essencial per als gaspatxos valencians i per a adobar olives), frígola (Thimus vulgaris, herba remeiera i tisana estimadíssima, usada també a herberos i licors, fora de Dénia i la Marina se la coneix com a timó, timonet o tomello), romer (Rosmarinus oficinalis, en la tradició valenciana s’usava tant per a aromatitzar un menjar com per a cremar-lo com a encens), camamil·la o camamirla (Santolina chamaecyparissus, ací, on la camamil·la vera és desconeguda, cada sant Joan era manat anar a fer-ne per a secar-la i usar-la tot l’any per a la panxa, com a col·liri, bona per a tot!)…

La maquia y la garriga

En condiciones naturales cuando, por alguna circunstancia como pendientes fuertes o zonas muy rocosas (costeras de las faldas del Montgó, cimas de colinas y colinas), el bosque mediterráneo no se puede desarrollar, lo que se encontraba eran formaciones vegetales de arbustos y matorrales: la maquia y la garriga. Hacia el 4500 a. C. un hecho favorecerá la expansión de estas formaciones, que todavía son las predominantes en los espacios no agrarios ni urbanos del término de Dénia: la llegada desde Oriente Próximo de las primeras poblaciones neolíticas. Estas nuevas poblaciones humanas, que irán desplazando, aculturando y sustituyendo a los cazadores y recolectores, son agricultores y ganaderos. Esto hará que transformen radicalmente los espacios naturales preexistentes, deforestándolos y degradándolos  para hacer tierras de cultivo y con las quemas para conseguir pastos para los rebaños. Continuarán recolectando y cazando, pero introducirán cultivos como la cebada y el trigo, las habas, los garbanzos o las arvejas o algarrobas, y animales domésticos como la oveja, la cabra o el cerdo.Las tierras abandonadas periódicamente y las quemadas y deforestadas serán de maquia y garriga, que también se aprovecharán como recurso para los neolíticos: olivo silvestre o acebuche (Olea europaea L.var. sylvestris), carrasca o coscoja (Quercus coccifera), lentisco (Pistacia lentiscus), aladierno o durillo (Rhamnus alaternus), palmito o margalló (Chamaerops humilis), brezo (Erica multiflora), jara blanca (Cistus albidus), pebrella (Thimus piperella), tomillo (Thimus vulgaris), romero (Rosmarinus oficinalis), camomila o manzanilla (Santolina chamaecyparissus)…

 

Le Maquis et la Garrigue

Dans des conditions naturelles lorsque, pour certaines circonstances telles que des pentes raides ou des zones très rocheuses (versants côtiers du Montgó, sommets des Tossals et collines), la forêt méditerranéenne ne peut être développé, on a retrouvé des formations végétales de buissons et de fourrés : le maquis et la garrigue.  Vers 4500 avant JC un événement va favoriser l’expansion de ces formations, qui sont encore aujourd’hui les prédominantes dans les espaces non agricoles et urbains de la région de Dénia: l’arrivée dès le Proche-Orient des premiers peuplements néolithiques. Ces nouvelles populations humaines, qui vont se déplacer, qui portent la culture et remplacent les chasseurs-cueilleurs, ce sont agriculteurs et éleveurs. Cela fera qu’ils transforment radicalement des espaces naturels préexistants, les déboisent et les dégradent avec eux défrichés pour faire des terres agricoles et avec les incendis pour obtenir des pâturages pour les troupeaux.

Ils continueront à cueillir et à chasser, mais ils introduiront des cultures telles que l’orge et le blé, les haricots, les pois chiches ou les veces, et les animaux domestiques tels que les moutons, les chèvres ou les porcs.

Les terres périodiquement abandonnées et celles incendiées et déboisées seront maquis et garrigue, qui seront également utilisées comme ressource par le Néolithique : l’olivier sauvage (Olea europaea L.var sylvestris), cornouiller (Quercus coccifera), buisson (Pistacia lentiscus), bourdaine (Rhamnus alaternus), palmier nain (Chamaerops humilis), bruyère (Erica multiflora), ciste blanc (Cistus albidus), thym piperade (Thimus piperella), farigoude (Thimus vulgaris), romarin (Rosmarinus oficinalis), camomille ou camomille (Santolina chamaecyparissus)…

Die Macchia und die Strauchheide

Unter natürlichen Bedingungen, als sich aufgrund bestimmter Umstände wie starker Hänge oder sehr felsiger Gebiete (Berghänge des Montgó, Gipfel von Tossals und niedrige Berge) der mediterrane Wald nicht entwickeln konnte, wurden Pflanzenformationen von Sträuchern und Dickichten gefunden: Macchia und Strauchheide. Um 4500 v. Chr. begünstigte ein Ereignis die Ausbreitung dieser Formationen, die immer noch in den nicht landwirtschaftlichen und städtischen Gebieten der Region Dénia vorherrschen: die Ankunft der ersten neolithischen Bevölkerungen aus dem Nahen Osten. Diese neuen menschlichen Populationen, welche die Jäger und Sammler verdrängten, akkulturierten und ersetzten, waren Bauern und Viehzüchter. Dies hat sie dazu veranlasst, die bereits bestehenden Naturräume radikal zu verändern, sie zu entwalden und zu degradieren, indem sie gerodet wurden, um Ackerland zu schaffen und verbrannt wurden, um Weiden für die Herden zu bekommen. Sie haben weiterhin gesammelt und gejagt, aber sie haben Feldfrüchte wie Gerste und Weizen, Bohnen, Kichererbsen oder Wicken und Haustiere wie Schafe, Ziegen oder Schweine eingeführt.

Die regelmäßig verlassenen und verbrannten und abgeholzten Ländereien müssen Macchia und Strauchheide gewesen sein, die auch in der Jungsteinzeit als Ressource genutzt wurden: Olivenbaum (Olea europaea L. var. Sylvestris), Kermes-Eiche (Quercus coccifera), Mastixstrauch (Pistacia lentiscus), Stechpalmen-Kreuzdorn (Rhamnus alaternus), Zwergpalme (Chamaerops humilis), Vielblütige Heide (Erica multiflora), Weißliche Zistrose (Cistus albidus),  Pebrella (Thimus piperella), Echter Thymian (Thimus vulgaris), Rosmarin (Rosmarinus oficinalis), Graue Heiligenkraut (Santolina chamaecyparissus)…

The maquis and the garrigue

In natural conditions when, due to some circumstance such as steep slopes or very rocky areas (coastal of the slopes of Montgó, hilltops and hills), the Mediterranean forest cannot develop, what was found were plant formations of bushes and bushes: the maquis and the garrigue. Around 4500 BC. C. a fact will favor the expansion of these formations, which are still the predominant ones in the non-agrarian or urban spaces of the municipality of Dénia: the arrival from the Middle East of the first Neolithic populations. These new human populations, which will gradually displace, acculturate and replace hunters and gatherers, are farmers and ranchers. This will radically transform pre-existing natural spaces, deforesting and degrading them to make farmland and burning them to obtain pasture for the herds. They will continue gathering and hunting, but they will introduce crops such as barley and wheat, beans, chickpeas or peas or carob, and domestic animals such as sheep, goats or pigs. The periodically abandoned lands and those burned and deforested will be maquis and garrigue, which will also be used as a resource for the Neolithic: wild olive or wild olive (Olea europaea L.var. sylvestris), holm oak or kermes oak (Quercus coccifera), mastic (Pistacia lentiscus), aladierno or durillo (Rhamnus alaternus), palmetto or margalló (Chamaerops humilis), heather (Erica multiflora), white rockrose (Cistus albidus), pebrella (Thimus piperella), thyme (Thimus vulgaris), rosemary (Rosmarinus officialis), chamomile or chamomile (Santolina chamaecyparissus)…

ESPECIES-BOTANIQUES-MAQUIA-I-GARRIGA

El Bosc Mediterrani

ESPÈCIES BOTÀNIQUES BOSC MEDITERRANI

El Bosc Mediterrani

A finals del Paleolític Superior i durant l’Epipaleolític i el Mesolític a la Marina Alta trobem el darrer paisatge natural no transformat pels humans, ja que encara eren caçadors i recol·lectors: el paisatge natural mediterrani.

En este paisatge natural, allà on no hi ha cap condició adversa, amb el temps es conformarà el Bosc Mediterrani, que hem volgut reconstruir ací i que ha desaparegut del terme de Dénia, encara que hi ha intents de renaturalitzar-lo al Parc Natural del Montgó.

La vegetació hi formava boscs espessos i atapits dominats per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un gran arbre perennifoli, de fusta dura, que proveïa de bellotes per a menjar a les hordes i tribus que hi vivien i, clar, a les seues preses. Arbusts i herbes del seu sotabosc els proveïen de fusta i llenya, fruita, verdures i, fins i tot, medecines naturals. Els hem representat marfulls (Viburnus tinus), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), arítjol (Smilax aspera)…

La fauna que hi hauria també seria típica: orsos bruns (Ursus arctos), llops (Canis lupus) i gats cervals (Lynx pardinus), són els depredadors més grans, acompanyats de raboses (Vulpes vulpes), teixons (Meles meles), genetes (Genetta genetta)… Els herbívors més grans serien els avantpassats dels bous actuals, els urs (Bos primigenius), els cérvols (Cervus elaphus), els cabirols (Capreolus capreolus), les cabres munteses (Capra pyrenaica), el porc javalí (Sus scrofa)… Els humans també n’aprofitaven la carn com a aliment i la pell, els ossos i les banyes com a matèries primeres per a les seues ferramentes.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Els convidem a encetar un viatge per la història botànica de la partida on ens trobem, les Sorts de la Mar, pels paisatges naturals i humanitzats que s’hi han succeït. Hem creat a banda i banda de la porta sud-oest del pati un conjunt d’espais expositius vius: tres per als paisatges naturals de la Mediterrània i quatre més per a recrear els paisatges agrícoles històrics.

Només entrar a mà esquerra trobem l’espai del Bosc Mediterrani:

Als paisatges naturals mediterranis, caracteritzats per la sequera estival, amb el temps es forma el Bosc Mediterrani, ara desaparegut de Dénia i que es vol renaturalitzar al Parc Natural del Montgó.

Eren boscs espessos i atapits dominats per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un gran arbre perennifoli, de fusta dura i creixement lent, que feia bellotes, sovint dolces i mengívoles. El sotabosc el formen arbusts i matolls com els arborcers o arboços (Arbutus unedo, que fan uns fruits dolços i ben bons, els arboços o cireres d’arboç), els marfulls (Viburnus tinus, arbust mel·lífer i amb propietats medicinals) o el llorer (Laurus nobilis, arbre consagrat a Apol·lo i les muses, d’ús culinari i medicinal). Al bosc mediterrani creixen també lianes i emparraladores: com el xuclamel o lligabosc mediterrani (Lonicera implexa, de flors molt estimades per l’aroma) o l’arítjol (Smilax aspera, de reconegudes virtuts remeiers)…

Vora la tanca hem deixat dos xops i dos àlbers que estan ben arrelats i aportaran frescor i ombra fins que cresquen les carrasques.

El bosque mediterráneo 

A finales del Paleolítico Superior y durante el Epipaleolítico y el Mesolítico en la Marina Alta encontramos el último paisaje natural no transformado por los humanos, ya que todavía eran cazadores y recolectores: el paisaje natural mediterráneo.

En este paisaje natural, allí donde no existe ninguna condición adversa, con el tiempo se conformará el Bosque Mediterráneo, que hemos querido reconstruir aquí y que ha desaparecido del término de Dénia, aunque hay intentos de renaturalizarlo en el Parque Natural del Montgó.

La vegetación formaba bosques espesos y apretados dominados por la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un gran árbol perennifolio, de madera dura, que proveía de bellotas para comer en las hordas y tribus que vivían y, claro, en sus presas. Arbustos y hierbas de su sotobosque los abastecían de madera y leña, fruta, verduras y finos medicinas naturales.  Hemos representado laurentinos (Viburnus tinus), madreselva mediterránea (Lonicera implexa), zarzaparrilla (Smilax aspera)…

La fauna que habría también sería típica: osos pardos (Ursus arctos), lobos (Canis lupus) y linces ibéricos (Lynx pardinus) son los depredadores más grandes, acompañados de zorros (Vulpes vulpes), tejones (Meles meles), jinetas (Genetta genetta)… Los herbívoros más grandes serían los antepasados ​​de los bueyes actuales, los uros euroasiáticos (Bos primigenius), los ciervos (Cervus elaphus), los corzos (Capreolus capreolus), las cabras montesas (Capra pyrenaica), el jabalí (Sus scrofa)… Los humanos también aprovechaban su carne como alimento y la piel, los huesos y los cuernos como materias primas para sus herramientas.

La forêt méditerranéenne

 À la fin du Paléolithique supérieur et pendant l’Épipaléolithique et le Mésolithique dans la Marina Alta, nous trouvons le dernier paysage naturel non transformé par l’homme, puisqu’ils étaient encore chasseurs et cueilleurs : le paysage naturel méditerranéen.

Dans ce paysage naturel, où il n’y a pas de conditions défavorables, au fil du temps, va se former laForêt méditerranéenne, que nous voulions reconstruire ici et qui a disparu de la région de Dénia, bien qu’il y ait des tentatives de renaturalisation dans le parc naturel du Montgó.

La végétation y formait des forêts épaisses et denses dominées par le chêne (Quercus ilex rotundifolia), un grand arbre à feuillage persistant, au bois dur, qui fournissait des glands à manger hordes et tribus qui y vivaient et, bien sûr, dans leurs proies. Arbustes et graminées de ses sous-bois qui fournissaient du bois et du bois de chauffage, des fruits, des légumes et même des médicaments naturels. Nous les avons représentés par le laurier-tin (Viburnus tinus), chèvrefeuille méditerranéenne (Lonicera implexa), salsepareille ou liseron épineux (Smilax aspera)…

La faune qui s’y trouverait serait aussi typique : ours bruns (Ursus arctos), loups (Canis lupus) et le lynx pardelle (Lynx pardinus), sont les plus grands prédateurs, accompagnés des renards (Vulpes vulpes), blaireaux (Meles meles), genettes (Genetta genetta)… Les plus gros herbivores seraient les ancêtres des bœufs actuels, des ours (Bos primigenius), des cerfs (Cervus elaphus), le chevreuil (Capreolus capreolus), la chèvre de montagne (Capra pyrenaica), le sanglier (Susscrofa)… Les humains utilisaient aussi sa viande comme nourriture et sa peau, ses os et ses cornes comme matière première pour leurs outils.

Der mediterrane Wald

Am Ende des Jungpaläolithikums und während des Epipaläolithikums und des Mesolithikums in der Marina Alta finden wir die letzte Naturlandschaft, die nicht von Menschen verändert wurde, da sie noch Jäger und Sammler waren: die Mediterrane Naturlandschaft.

In dieser natürlichen Landschaft, in der es keine widrigen Bedingungen gibt, werden im Laufe der Zeit die Mediterranen Wälder, die wir hier wieder aufbauen wollten und die aus der Gegend von Dénia verschwunden sind, obwohl es Versuche gibt, sie im Naturpark von Montgó zu renaturieren.

Die Vegetation dort bildete dichte Wälder, die von der Eiche (Quercus ilex rotundifolia), einem großen immergrünen Baum mit Hartholz,  dominiert wurden, der Eicheln als Nahrung für die dort lebenden Horden und Stämme und natürlich für ihre Beute lieferte. Sträucher und Kräuter aus seinem Unterholz versorgten sie mit Holz und Brennholz, Obst, Gemüse und sogar Naturheilmitteln. Wir haben sie vertreten: Lorbeerblättrige Schneeball (Viburnum tinus), Windende Geißblatt (Lonicera implexa), Raue Stechwinde  (Smilax aspera)…

Auch die Fauna war typisch: Braunbären (Ursus arctos), Wölfe (Canis lupus) und Pardelluchs (Lynx pardinus) sind die größten Raubtiere, begleitet von Rotfuchs (Vulpes Vulpes), Dachse (Meles meles), Ginsterkatzen (Genetta genetta)… Die größten Pflanzenfresser waren die Vorfahren der heutigen Stiere, Auerochsen (Bos primigenius), Rothirsche (Cervus elaphus), Rehe (Capreolus capreolus), Pyrenäen-Steinböcke (Capra pyrenaica), das Wildschwein (Sus scrofa)… Auch die Menschen nutzten ihr Fleisch als Nahrung und ihre Haut, Knochen und Hörner als Rohstoffe für ihre Werkzeuge.

The Mediterranean forest

At the end of the Upper Paleolithic and during the Epipaleolithic and Mesolithic in the Marina Alta we find the last natural landscape not transformed by humans, since they were still hunters and gatherers: the Mediterranean natural landscape.

In this natural landscape, where there is no adverse condition, over time the Mediterranean Forest will be formed, which we have wanted to rebuild here and which has disappeared from the municipality of Dénia, although there are attempts to renaturalize it in the Montgó Natural Park.

The vegetation formed thick, tight forests dominated by the holm oak (Quercus ilex rotundifolia), a large evergreen tree, with hard wood, which provided acorns to eat for the hordes and tribes that lived there and, of course, for their prey. Shrubs and herbs from their undergrowth supplied them with wood and firewood, fruit, vegetables and fine natural medicines. We have represented laurentines (Viburnus tinus), Mediterranean honeysuckle (Lonicera implexa), sarsaparilla (Smilax aspera)…

The fauna there would also be typical: brown bears (Ursus arctos), wolves (Canis lupus) and Iberian lynxes (Lynx pardinus) are the largest predators, accompanied by foxes (Vulpes vulpes), badgers (Meles meles), genets (Genetta genetta)… The largest herbivores would be the ancestors of today’s oxen, the Eurasian aurochs (Bos primigenius), the deer (Cervus elaphus), the roe deer (Capreolus capreolus), the ibexes (Capra pyrenaica), the wild boar (Sus scrofa)… Humans also used its meat as food and the skin, bones and horns as raw materials for their tools.

ESPECIES-BOTANIQUES-BOSC-MEDITERRANI

Les Sorts de la Mar: un nom de set segles per a dos mil·lennis d’ocupació agrícola

Vista de les imatges del Jardí Cultural i Sostenible

L’IES els Sorts de la Mar de Dénia, presa el nom de l’antiga partida agrícola del terme municipal on està situat. Malgrat ser un topònim molt més antic, els Sorts de la Mar apareixen per primera volta en la documentació conservada en el segle XVII: «un tros de terra a la partida de les Sorts de la Mar … que afronta ab camí de Xabea…» Cens Nominal, 1698.

Així i tot el topònim, molt probablement, remunta en el moment de la formació de la vila de Dénia, cap al 1308. L’ocupació cristiana de la medina Daniya el 1245 va donar a l’abandó i despoblament de la ciutat i del terme agrícola immediat pels pobladors musulmans i a l’ocupació d’algunes cases, propietats i terres de conreu per part d’una molt minsa població cristiana.

Fins a finals del s.XIII amb Jaume II no hi ha necessitat ni possibilitat de crear ex novo una vila cristiana en la zona, reunint, organitzant i relocalitzant dins de l’albacar (espai emmurallat més exterior, buit on tancar-se animals i persones en cas d’atac) del castell andalusí la població cristiana que vivia escampada per les ruïnes de la medina i per les foranes agrícoles. És en aqueix context quan, per a potenciar la repoblació agrícola d’un terme gran, ric i abandonat, es degueren escripturar les propietats agrícoles apropiades anàrquicament durant la conquesta i, sobretot, es degué crear un nou repartiment organitzat de les terres de secà per als nous colons que van vindre a la crida de Jaume II a poblar la nova vila.

Així presa significat el nom de la partida: al final de Dénia s’habilitarien diverses extensions de terreny de cultiu que serien, mesures, delimitades i dividides en lots, que serien sortejades entre els colons i les famílies que van tindre dret. Cada lot de terres seria dit «una sort» i la partida, «les Sorts». Aquest mètode de repartiment és molt antic i estés, des de l’Alt Urgell fins al País Valencià, i és molt habitual a les viles noves de la Safor i la Marina. Encara que no a tots els llocs s’ha fossilitzat «sort» en un topònim que haja sobreviscut i oficialitzat com és el nostre cas.

Per documentació, a Dénia coneixem quatre àrees així: una Sort (sense més, sense cognom) probablement pegada a les muralles de la ciutat andalusina, seria la principal; una Sortanella (diminutiu) al camí de Beniatlà, on ara està l’hospital comarcal; unes Sorts de la mar de l’Almadrava, borda la marina de l’Almadrava del marqués; i la nostra sort, l’única que ha conservat viu el nom en el cadastre modern de la ciutat: les Sorts de la Mar.

Fins a la construcció de l’institut el 2013, era una partida agrícola, amb alguns xalets d’urbanisme informal i tarongers en producció. En el nord, la partida delimitava amb la mar, actualment, amb una part dins del port i l’altra a la Marineta Cassiana de la Mar. Abans del 1898 i la construcció de l’escullera sud delimitaria amb l’arenal o muntanyar, el cordó dunar que vorejava la mar, ara destruït. En el sud, la fita seria probablement el barranc de la Cova de l’aigua. En l’oest, delimitava amb la partida del Fortí, antic raval andalusí, ara acabada d’urbanitzar. A l’est, delimitava amb la partida de les Galeretes. La partida era travessada per diverses vies aquest-oest, de nord a sud: la carretera moderna de les Rotes, el camí dels Lladres o Alt de Dénia a Xàbia (el camí vell de Dénia a Xàbia) i el camí de Merle-Calafat. Actualment, amb la urbanització de la zona, aqueixos camins han sigut la base d’un entramat quasi-ortogonal de carrers aquest-oest i nord-sud. En obrir els carrers, batejats amb noms d’un catàleg de déus grecs, el nom de la partida i fins al seu record, corria perill de desaparició. És per això que l’IES Núm. 3, conscient de la funció social i cultural que té un centre educatiu, va decidir preservar la memòria d’aqueix llegat toponímic denier de set segles d’Història i rebatejar-se com IES els Sorts de la Mar.

El Jardí Històric dels Sorts de la Mar

Hem volgut convertir la zona enjardinada del pati en un viatge per la història de la partida on s’assenta el centre, per a posar-l’en relació amb els canvis ocorreguts en els dos mil anys de passat de la ciutat de Dénia i amb l’ecosistema paisatgístic mil·lenari del seu terme.

L’enjardinament és converteix així en un recurs expositiu, un museu viu o ecomuseu agrícola, on proposem un recorregut que permet un discurs cronològic i temàtic sobre els paisatges històrics de la partida dels Sorts de la Mar. Hem creat als dos costats de l’entrada, un conjunt de tres parterres per a l’espai natural primigeni, propi del paisatge mediterrani, pràcticament inalterats durant la prehistòria, i quatre parterres més alineats cronològicament per a mostrar i recrear l’espai agrícola històric de la zona.

Aquests són:

El Bosc Mediterrani

La Màquia i la Garriga

El Bosc de Ribera

El Camp Romà

El Jardí Andalusí

El Camp Valencià

La Riquesa de la Pansa

Hem volgut crear un jardí que parlarà per ell mateix, dissenyat per a l’alumnat del centre, però també per a poder ser visitat en moments de ports obertes per qualsevol visitant encuriosit per Dénia i la seua història. Un complement perfecte per a l’ofereix museística i els paratges naturals de la ciutat.

Espai de les pensadores i els pensadors

La justificació per la qual aquestes pensadores i aquests pensadors són mereixedores i mereixedors d’incloure’s al projecte del Jardí Cultural i Sostenible és per la seua contribució a la difusió dels valors ètics i democràtics en la nostra cultura. A més a més foren lluitadors i lluitadores contra les injustícies i les desigualtats que en algunes èpoques fosques de la Humanitat malauradament regnaren. Així doncs, per açò, i perquè foren pioneres i pioners de la defensa del coneixement com a antídot de la barbàrie i l’odi, proposem aquests models de defensa d’una vida digna i plena de llibertat, igualtat i justícia.

1-Bertrand Russell (1872-1970)

2-Olympe de Gouges (1748-1793)

3- Plaça dels Presocràtics ( segles VI – V a. C.)

4- Plaça de Victoria Camps ( 1941)

5- Espai lliure de gènere Margaret Mead ( 1901-1978 ) i Ruth Benedict ( 1887-1948 )

Les Sorts de la Mar: un nombre de siete siglos para dos milenios de ocupación agrícola

El IES Les Sorts del Mar de Dénia, toma el nombre de la antigua partida agrícola del término municipal donde está situado. A pesar de ser un topónimo mucho más antiguo, las Sorts de la Mar aparecen por primera vez en la documentación conservada en el siglo XVII: «un trozo de tierra en la partida de las Suertes del Mar… que afronta con camino de Xabea…» Censo Nominal, 1698.

Sin embargo el topónimo, muy probablemente, remonta al momento de la formación de la villa de Dénia, hacia 1308. La ocupación cristiana de la medina Daniya en 1245 dio paso al abandono y despoblamiento de la ciudad y del término agrícola inmediato por los pobladores musulmanes y en la ocupación de algunas casas, propiedades y tierras de cultivo por parte de una escasa población cristiana.

Hasta finales del s.XIII con Jaime II no hay necesidad ni posibilidad de crear ex novo una villa cristiana en la zona, reuniendo, organizando y relocalizando dentro del albacar (espacio amurallado más exterior, vacío donde encerrarse animales y personas en caso de ataque) del castillo andalusí la población cristiana que vivía esparcida por las ruinas de la medina y por los exteriores agrícolas. Es en ese contexto cuando, para potenciar la repoblación agrícola de un término grande, rico y abandonado, se debieron de escriturar las propiedades agrícolas apropiadas anárquicamente durante la conquista y, sobre todo, se debió crear un nuevo reparto organizado de las tierras de secano para los nuevos colonos que vinieron a la llamada de Jaime II a poblar la nueva villa.

Así toma significado el nombre de la partida: en el término de Dénia se habilitarían varias extensiones de terreno de cultivo que serían, medidas, acotadas y divididas en lotes, que serían sorteadas entre los colonos y las familias que tuvieron derecho a ellos. Cada lote de tierras sería llamado «una suerte» y la partida, «Las suertes». Este método de reparto es muy antiguo y extendido, desde el Alt Urgell hasta el País Valenciano, y es muy habitual en las villas nuevas de la Safor y la Marina. Aunque no a todos los sitios se ha fosilizado «suerte» en un topónimo que haya sobrevivido y oficializado como es nuestro caso.Por documentación, en Dénia conocemos cuatro áreas así: una Sort (sin más, sin complemento) probablemente pegada a las murallas de la ciudad andalusí, sería la principal; una Sortanella      (diminutivo)  en el camino de Beniatlà, donde ahora está el hospital comarcal; unas Sorts del Mar de la Almadraba, junto a la marina de la Almadraba del marqués; y nuestra Sort, la única que ha conservado vivo el nombre en el catastro moderno de la ciudad: las Sorts de la Mar.Hasta la construcción del instituto en 2013, era una partida agrícola, con algunos chalés de urbanismo informal y naranjos en producción. En el norte, la partida miraba con el mar, actualmente, con una parte dentro del puerto y otra en la Marineta Cassiana del Mar. Antes de 1898 y la construcción de la escollera sur acotaría con el arenal o montar, el cordón dunar que bordeaba la mar, ahora destruido. En el sur, el mojón sería probablemente el barranco de la Cueva del agua. Al oeste, lindaba con la partida del Fortí, antiguo arrabal andalusí, ahora recién urbanizada. Al este, lindaba con la partida de las Galeretes. La partida era atravesada por varias vías este-oeste, de norte a sur: la carretera moderna de Les Rotes, el camino de los Ladrones o Alto de Dénia en Xàbia (el camino viejo de Denia en Jávea) y el camino de Merle-Calafat. Actualmente, con la urbanización de la zona, ejes de caminos han sido la base de un entramado casi-ortogonal de calles este-oeste y norte-sur. Al abrir los calles, bautizadas con nombres de un catálogo de dioses griegos, el nombre de la partida y hasta su recuerdo, corría peligro de desaparición. Es por eso que el IES Nº. 3, consciente de la función social y cultural que tiene un centro educativo, decidió preservar la memoria de ese legado toponímico dianense de sed siglos de Historia y rebautizarse como IES Les Sorts de la Mar.  

 

El Jardín Histórico de Les Sorts de la Mar

Hemos querido convertir la zona ajardinada del patio en un viaje por la historia de la partida donde se asienta el centro, para ponerlo en relación con los cambios ocurridos en los dos mil años de pasado de la ciudad de Dénia y con el ecosistema paisajístico milenario de su término.

El ajardinamiento se convierte así en un recurso expositivo, un museo vivo o ecomuseo agrícola, donde proponemos un recorrido que permite un discurso cronológico y temático sobre los paisajes históricos de la partida de las Sorts de la Mar. Hemos creado a ambos lados de la entrada, un conjunto de tres parterres para el espacio natural primigenio, propio del paisaje mediterráneo, prácticamente inalterados durante la prehistoria, y otros cuatro parterres alineados cronológicamente para mostrar y recrear el espacio agrícola histórico de la zona.

Estos son:

El Bosque Mediterráneo

La Maquia y la Garriga

El Bosque de Ribera

El Campo Romano

El Jardín Andalusí

El Campo Valenciano

La Riqueza de la Pasa

Hemos querido crear un jardín que hablará por sí mismo, diseñado para el alumnado del centro, pero también para poder ser visitado en momentos de puertas abiertas por cualquier visitante curioso por Dénia y su historia. Un complemento perfecto para la oferta museística y parajes naturales de la ciudad.

Les Sorts de la Mar : un nom de sept siècles pour deux millénaires d’occupation agricole

L’IES Sorts de la Mar de Dénia prend le nom de l’ancienne zone agricole de la région

commune ou quartier où il se trouve. Bien qu’il s’agisse d’un toponyme beaucoup plus ancien, Les Sorts de la Mar apparaît pour la première fois dans la documentation conservée au 17e siècle : « un terrain dans la zone des Sorts de la Mar … qui fait face au  chemin  de Xabea …» Recensement nominal, 1698.

Cependant, le toponyme, très probablement, remonte à l’époque de la formation de la ville de

Dénia, vers 1308. L’occupation chrétienne de la médina de Daniya en 1245 a fait place à l’abandon et dépeuplement de la ville et de la zone agricole immédiate par les colons musulmans et l’occupation de quelques maisons, propriétés et terres agricoles par une très petite population chrétienne.

Jusqu’à la fin du XIIIe siècle avec Jaume II, il n’y avait ni nécessité ni possibilité de créer ex novo un village chrétien de la région, tous se rassemblant, s’organisant et se relocalisant dans la basse-cour (espace fortifié le plus à l’extérieur, vide où les animaux et les personnes peuvent être fermés en cas d’attaque) du château andalou, la population chrétienne qui vivait éparpillé autour des ruines de la médina et des champs agricoles. C’est dans ce contexte où, pour favoriser le repeuplement agricole d’une vaste zone riche et abandonnée, il fallait céder les propriétés agricoles anarchiquement appropriées lors de la conquête et, surtout, on a dû créer une nouvelle distribution organisée de la terre ferme pour les nouveaux colons qui sont venus à l’appel de Jaume II pour peupler la ville nouvelle.

C’est ainsi que le nom de la zone prend un sens: plusieurs extensions seraient activées à la fin de Dénia de terres arables qui seraient, empesées, marquées et divisées en lots, qui seraient tirées entre les colons et les familles qui y avaient droit. Chaque lot de terrain serait appelé “un lot” et la zone,”Les Sorts”. Ce mode de distribution est très ancien et répandu, de l’Alt Urgell au paysValencien, et est très courant dans les nouvelles villes de La Safor et La Marina. Bien que pas à tous les lieux,  la « Sort » s’est fossilisée en un toponyme qui a survécu et est devenu officiel, comme c’est notre cas.

Pour la documentation, à Dénia, nous connaissons quatre domaines comme celui-ci: un Sort (rien de plus, pas de nom de famille) probablement accolé aux remparts de la cité andalouse, il en serait le principal ; une Sortanella (diminutif) sur la route de Beniatlà, où se trouve actuellement l’hôpital régional ; quelques Sortes de la mer de l’Almadrava, à côté du port de plaisance de l’Almadrava du Marquis ; Et notre Sorts, la seule qui a conservé le nom dans le cadastre moderne de la ville : Les Sorts de la Mar.

Jusqu’à la construction du lycée en 2013, c’était un terrain agricole, avec quelques chalets d’urbanisme informel et des orangers en production. Au nord, la zone faisait face à la mer, actuellement, avec une partie à l’intérieur du port et l’autre à Marineta Cassiana de la Mar. Avant 1898 et la construction du brise-lame sud jouxterait avec le banc de sable ou petite montagne, la ceinture de dunes qui bordait la mer, aujourd’hui détruite. Au sud, le point de repère serait probablement le ravin de la Cova de l’aigua. Dans l’ouest, cela bordait avec la zone du Fortí, une ancienne banlieue andalouse, maintenant tout juste urbanisée. A l’est, il faisait face à la zone des Galeretes. Le terrain  était traversé par plusieurs routes est-ouest, du nord au sud : la route moderne des Rotes, le Chemin dels Lladres ou Alt de Dénia à Xàbia (l’ancienne route de Dénia à Xàbia) et la route Merle-Calafat. Actuellement, avec l’urbanisation de la zone, les axes des chemins ont été la base d’un réseau quasi-orthogonal de rues est-ouest et nord-sud. Lors de l’ouverture des rues, nommées d’après un catalogue de dieux grecs, le nom du terrain et même sa mémoire, risquait de disparaître. C’est pourquoi l’IES numéro 3, conscient de la fonction sociale et culturelle que possède un centre éducatif, a décidé de conserver la mémoire de cet héritage toponymique de Dénia de septsiècles d’Histoire et se rebaptiser IES Sorts de la Mar.

Le Jardin Historique de Sorts de la Mar

Nous avons voulu transformer l’espace jardin de la cour en un voyage à travers l’histoire de la zone où le centre est établi, pour le mettre en relation avec les changements survenus au cours des deux mille ans d’histoire de la ville de Dénia et avec l’écosystème paysager millénaire de sa région.

Le paysage devient ainsi une ressource d’exposition, un musée vivant ou un écomusée agricole,où nous proposons un parcours qui permet un discours chronologique et thématique sur les paysages historiques de la zone des Sorts de la Mar. Nous avons créé un ensemble de part et d’autre de l’entrée, un groupe de trois parterres pour l’espace naturel original, typique du paysage méditerranéen, pratiquement inchangé au cours de la préhistoire, et quatre autres parterres chronologiquement alignés pour montrer et recréer la zone agricole historique de la région.

Ceux-ci sont:

La forêt méditerranéenne

Le maquis et la garrigue

La forêt de riveraine

Le champ romain

Le jardin andalou

Le champ valencien

La richesse du raisin sec

Nous avons voulu créer un jardin qui parlera de lui-même, conçu pour les étudiants du centre, cependant également pouvoir être visité aux heures de portes ouvertes par tout visiteur curieux de Dénia et son histoire. Un complément parfait à l’offre muséale et aux espaces naturels de la ville.

Les  Sorts  de  la  Mar:  ein  Name  aus  sieben  Jahrhunderten  für  zwei  Jahrtausende  landwirtschaftlicher  Tätigkeit

Das  IES  les  Sorts  de  la  Mar  de  Dénia  hat  seinen  Namen  von  dem  alten  landwirtschaftlichen  Gebiet  der  Gemeinde,  in  dem  es  sich  befindet.  Obwohl es sich um einen viel älteren Ortsnamen handelt, tauchen die Sorts de la Mar zum ersten Mal in den im 17. Jahrhundert erhaltenen Dokumenten auf: «un tros de terra a la partida de les Sorts de la Mar … que afronta ab camí de Xabea…» Cens Nominal, 1698.

Der  Ortsname  geht  jedoch  höchstwahrscheinlich  auf  die  Zeit  der  Gründung  der  Stadt  Dénia  um  1308  zurück.  Die christliche Besetzung der Medina von Daniya im Jahr 1245 führte zur Aufgabe und Entvölkerung der Stadt und des unmittelbaren landwirtschaftlichen Gebiets durch muslimische Siedler und zur Besetzung einiger Häuser, Grundstücke und Ackerland durch eine sehr kleine christliche Bevölkerung.

Bis  zum  Ende  des  13.  Jahrhunderts  mit  Jaume  II  gab  es  keine  Notwendigkeit  oder  Möglichkeit, wieder eine  christliche  Stadt  in  der  Gegend  zu  gründen. Während  man  sich  innerhalb  des  Albacar der  andalusischen  Burg ( ein ummauerter leerer Raum, wo  Tiere  und  Menschen  eingesperrt  werden  können  im  Falle  eines  Angriffs) versammelte,  organisierte  und  die  christliche  Bevölkerung umsiedelte,  die  verstreut  um  die  Ruinen  der  Medina  und  die  landwirtschaftlichen  Felder  lebte.  Um die landwirtschaftliche Wiederbesiedlung eines großen, reichen und verlassenen Gebietes voranzutreiben, mussten in diesem Zusammenhang die bei der Eroberung anarchisch angeeigneten landwirtschaftlichen Besitztümer urkundlich verbrieft und vor allem eine neu organisierte Landverteilung vorgenommen werden, geschaffen aus trockenem Land für die neuen Siedler, die auf den Ruf von Jaume II kamen, um die neue Stadt zu bevölkern.

So bekommt der Name des Landstücks Bedeutung: Im Bezirk von Dénia wurden mehrere Erweiterungen von landwirtschaftlichen Flächen ermöglicht, die in Grundstücke aufgeteilt wurden, welche unter den Siedlern und den Familien, die dazu berechtigt waren, verlost wurden. Jedes Grundstück wurde “una sort” (ein Glück) und das ganze Grundstück “les Sorts” (viel Glück) genannt. Diese Verteilungsmethode ist sehr alt und weit verbreitet, von Alt Urgell bis zum País Valencià, und ist in den neuen Städten La Safor und La Marina sehr verbreitet. Obwohl nicht zu allen Orten hat sich “Glück” zu einem Toponym versteinert, in unserem Fall hat es überlebt und ist offiziell geworden.

Laut  Dokumentation  kennen  wir  in  Dénia  vier  solcher  Gebiete:  ein  Sort  (nicht  mehr,  kein  Nachname),  das  wahrscheinlich  an  den  Mauern  der  andalusischen  Stadt  befestigt  ist,  das wäre  das  wichtigste;  eine  Sortanella  (Verkleinerungsform ) an  der  Straße  nach  Beniatlà,  wo  sich  heute  das  Regionalkrankenhaus  befindet;  einige  Sorts de la Mar von der Almadraba,  in  der  Nähe  des  Almadraba-Yachthafens  des  Markgrafen;  und  unser  Sort,  das  einzige,  das  den  Namen  im  modernen  Kataster  der  Stadt  erhalten  hat:  les  Sorts  de  la  Mar.

Bis  zum  Bau  des  Gymnasiums  im  Jahr  2013  war  es  ein  landwirtschaftliches  Grundstück  mit  einigen  informellen  Stadthäusern  und  Orangenhainen  in  Produktion.  Im Norden grenzt das landwirtschaftliche Grundstück derzeit an das Meer, mit einem Teil innerhalb des Hafens und dem anderen in der Marineta Cassiana de la Mar. Vor 1898 und dem Bau des südlichen Wellenbrechers grenzte es an die Arenal- oder Bergkette, den Dünengürtel, der das Meer begrenzte und jetzt zerstört ist. Im Süden wäre das Wahrzeichen wohl die Schlucht der Cova de l’Aigua. Im Westen grenzte es an den landwirtschaftlichen Teil von Fortí, einem alten andalusischen Vorort, der gerade urbanisiert wurde. Im Osten grenzte es an die Abfahrt von Galeretes. Das landwirtschaftliche Gebiet wurde von mehreren Ost-West-Straßen von Norden nach Süden durchquert: die moderne Carretera de les Rotes, der Camí dels Lladres oder Alt de Dénia nach Xàbia (die alte Straße von Dénia nach Xàbia) und die Straße Merle-Calafat. Heutzutage bilden diese Wege mit der Urbanisierung des Gebiets die Grundlage für ein quasi orthogonales Netz von Ost-West- und Nord-Süd-Straßen. Durch  die  Öffnung  der  Straßen,  benannt  nach  einem  Katalog  griechischer  Götter,  drohte  der  Name  des  Grundstücks  und  sogar  seine  Erinnerung  zu  verschwinden.  Deshalb  ist  die  IES  Nr.  3,  sich  der  sozialen  und  kulturellen  Funktion  eines  Bildungszentrums  bewusst und beschloss  die  Erinnerung  an  diesem  toponymische  Erbe  aus  sieben  Jahrhunderten  Geschichte  zu  bewahren  und  sich  in  IES  les  Sorts  de  la  Mar  umzubenennen.

Der historische Garten von Sorts de la Mar

Wir wollten den Gartenbereich des Pausenhofs in eine Reise durch die Geschichte des Landstücks verwandeln, in dem sich das Zentrum befindet. Damit es in Bezug zu den Veränderungen gesetzt wird, die in den letzten zweitausend Jahren in der Stadt Dénia und dem tausendjährigen Landschaftsökosystem ihrer Gegend stattgefunden haben.

Die Landschaftsgestaltung wird so zu einem Ausstellungsobjekt, einem lebendigen Museum oder einem landwirtschaftlichen Öko-Museum, wo wir eine Route vorschlagen, die einen chronologischen und thematischen Diskurs über die Landschaften und die Geschichte des Landstücks Sorts de la Mar ermöglichen.

Wir haben auf beiden Seiten des Eingangs eine Reihe von drei Parterres für den ursprünglichen Naturraum, typisch für die mediterrane Landschaft, praktisch geschaffen, während der Vorgeschichte unverändert, und vier weitere Parterres, die chronologisch angeordnet sind, um den historischen landwirtschaftlichen Raum des Gebiets zu zeigen und nachzubilden.

Diese sind:

Der mediterrane Wald
Die Macchia und die Strauchheide

Der Wald am Ufer
Das römische Feld
Der andalusische Garten
Das valencianische Feld
Der Reichtum der Rosine
Wir wollten einen Garten schaffen, der für sich selbst spricht, entworfen für die Studenten des Zentrums, aber auch bei offenen Türen für jeden zugänglich ist, der Neugierde für Dénia und seine Geschichte hat. Eine perfekte Ergänzung zum Museumsangebot und den Naturräumen der Stadt.

Les Sorts de la Mar: a seven-century name for two millennia of agricultural occupation

The IES Les Sorts del Mar de Dénia takes its name from the old agricultural district of the municipality where it is located. Despite being a much older place name, the Sorts de la Mar appear for the first time in the documentation preserved in the 17th century: «a piece of land in the area of ​​the Suertes del Mar… that faces the road to Xabea …» Nominal Census, 1698.

However, the toponym, most likely, dates back to the time of the formation of the town of Dénia, around 1308. The Christian occupation of the Daniya medina in 1245 gave way to the abandonment and depopulation of the city and the immediate agricultural area by the Muslim settlers. and in the occupation of some houses, properties and farmland by a small Christian population.

Until the end of the 13th century with James II there was no need or possibility of creating ex novo a Christian village in the area, gathering, organizing and relocating within the albacar (outermost walled space, empty where animals and people could be locked up in case of attack). of the Andalusian castle the Christian population that lived scattered throughout the ruins of the medina and the agricultural exteriors. It is in this context that, to promote the agricultural repopulation of a large, rich and abandoned area, the agricultural properties anarchically appropriated during the conquest had to be deeded and, above all, a new organized distribution of dryland lands had to be created to the new settlers who came at the call of James II to populate the new town.

This is how the name of the game takes on meaning: in the municipality of Dénia, several extensions of agricultural land would be enabled, which would be measured, delimited and divided into lots, which would be raffled between the settlers and the families who had the right to them. Each lot of land would be called “a luck” and the game, “The lucks.” This distribution method is very old and widespread, from Alt Urgell to the Valencian Country, and is very common in the new towns of Safor and La Marina. Although not all places have “luck” fossilized in a place name that has survived and made official, as is our case. Through documentation, in Dénia we know four areas like this: a Sort (without further ado, without complement) probably attached to the walls of the Andalusian city would be the main one; a Sortanella      (diminutive)  on the Beniatlà road, where the regional hospital is now; some Sorts del Mar de la Almadraba, next to the marquis’ Almadraba marina; and our Sort, the only one that has kept the name alive in the modern cadastre of the city: the Sorts de la Mar. Until the construction of the institute in 2013, it was an agricultural area, with some chalets of informal urban planning and orange trees in production. In the north, the area faced the sea, currently, with a part inside the port and another in the Marineta Cassiana del Mar. Before 1898 and the construction of the southern breakwater it would delimit with the sandy area or mount, the dune range that bordered the sea, now destroyed. In the south, the landmark would probably be the Cueva del Agua ravine. To the west, it bordered the area of ​​Fortí, an old Andalusian suburb, now recently urbanized. To the east, it bordered the Galeretes district. The route was crossed by several east-west roads, from north to south: the modern road of Les Rotes, the Camino de los Ladrones or Alto de Dénia in Xàbia (the old road of Denia in Jávea) and the Merle-Calafat road. . Currently, with the urbanization of the area, road axes have been the basis of an almost orthogonal network of east-west and north-south streets. When the streets were opened, baptized with names from a catalog of Greek gods, the name of the game and even its memory, it was in danger of disappearing. That is why the IES No. 3, aware of the social and cultural function that an educational center has, decided to preserve the memory of that Dianense toponymic legacy of centuries of history and renamed itself IES Les Sorts de la Mar.

The Historical Garden of Les Sorts de la Mar

We wanted to convert the garden area of ​​the patio into a journey through the history of the area where the center is located, to put it in relation to the changes that have occurred in the two thousand years of the city of Dénia’s past and with the ancient landscape ecosystem of its term.

The landscaping thus becomes an exhibition resource, a living museum or agricultural ecomuseum, where we propose a route that allows a chronological and thematic discourse on the historical landscapes of the Sorts de la Mar area. We have created on both sides of the entrance , a set of three flower beds for the original natural space, typical of the Mediterranean landscape, practically unchanged during prehistory, and another four flower beds aligned chronologically to show and recreate the historical agricultural space of the area.

These are:

The Mediterranean Forest

The Maquia and the Garriga

The Ribera Forest

The Roman Field

The Andalusian Garden

The Valencian Countryside

The Richness of the Raisin

We wanted to create a garden that will speak for itself, designed for the center’s students, but also to be visited at times of open doors by any visitor curious about Dénia and its history. A perfect complement to the city’s museum offering and natural sites.

 

Avís de privacitat: Ús de cookies pròpies per a anàlisis de visites

Este lloc web utilitza cookies pròpies amb l'únic propòsit d'analitzar el trànsit i millorar l'experiència de l'usuari. Les cookies són xicotets arxius de text que s'emmagatzemen en el teu dispositiu quan visites el nostre lloc. No compartim esta informació amb tercers ni la utilitzem per a fins publicitaris.

Veure política de cookies