El Camp Valencià

ESPÈCIES BOTÀNIQUES CAMP VALENCIÀ

El Camp Valencià

La Daniya andalusina és destruïda i abandonats els seus camps i hortes després de la conquista jaumina el 1245. El rei d’Aragó i de València, Jaume II decidirà la darrera fundació de Dénia dins de l’albacar del castell a primeries del s.XIV. La població catalanoaragonesa colonitzarà les terres ermes en forma de camps de secà on es fan els cultius de la la trilogia mediterrània en què es cobraven els tributs feudals.

En este parterre reconstruïm un paisatge agrícola del secà costaner valencià del s.XVII-XVIII. Després de l’expulsió dels moriscs i fins ben entrat el s.XX, a moltes zones, la població es concentra a les espais d’horta i s’estenen els secans. Els secans ací, a banda de la trilogia mediterrània per a l’autoconsum, s’incorporen des del s.XVII als mercats internacionals (sobretot anglés i francés) amb cultius arboris modestos com els garrofers i els ametlers. El port de Dénia facilita l’exportació per mar de garrofes (combustible de primera qualitat per als cavalls nord-europeus) i d’ametles (presents d’ençà als cakes i gateaux de tota Europa allà on no hi ha ametlers). Molt prop tenim les moreres (profusament plantades als parterres perimetrals) que en eixe moment possibilitaren una puixant indústria de la seda valenciana, amb una fira anual de seda a Pego i amb la darrera fàbrica de seda valenciana a la veïna comarca de la Safor.

Enmig del parterre hi ha una olivera, als quatre cantons ametlers, i també hem plantat 4 ceps de moscatell, per a crear un parral de raïm de taula, com el que hi havia a les casetes de camp.

A les vores una franja de botges de camamil·la groga i mates de romer, recorden la vegetació natural arraconada als màrgens dels conreus.

De la capdavantera agricultura deniera ens parla el botànic Cavanilles que va visitar estos camps a finals del s.XVIII:

«El término de Dénia […] es casi estéril hácia el norte por las arenas de que se compone hasta las aguas del mar; pero siguiendo hácia el sur es muy fértil, excepto algunos sitios pedregosos.

Hay en él multitud de almendros, olivos, higueras, algarrobos y viñas, y una preciosa huerta en las cercanías de la ciudad, vistosa por los maices, trigos, moreras y demás producciones que la cubren: la tierra de las huertas es gredoso-arenisca roxa, y en ella se que el labrador ni le escasea los abonos ni las labores.»

«Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebada, 600 de habas, 500 de almendra, porcion de maiz y de hortalizas…»

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Del Jardí Andalusí passem directament al parterre del Camp Valencià:

En este parterre reconstruïm un paisatge agrícola del secà costaner valencià, on, des del s.XVII, a la trilogia mediterrània s’incorporen cultius arboris modestos com els garrofers i els ametlers, dedicats a l’exportació. Molt prop tenim les moreres (profusament plantades als parterres perimetrals) que en eixe moment possibilitaren una puixant indústria de la seda valenciana. En tenim de veres (Morus alba, que fa la fulla per als cucs des seda) i de bordes (Morus nigra, que fa unes mores excel·lents, autèntiques llepolies per als golosos).

Als quatre cantons em plantat ametlers (Prunus dulcis), i també hem plantat quatre ceps de moscatell, per a crear un parral de raïm de taula, com el que hi havia a les casetes de camp.

A les vores una franja de botges de camamil·la groga i mates de romer, recorden la vegetació natural arraconada als màrgens dels conreus.

De la capdavantera agricultura deniera ens parla el botànic Cavanilles que ens va visitar a les darreries del s.XVIII:

«Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebada, 600 de habas, 500 de almendra, porcion de maiz y de hortalizas…»

El campo valenciano

La Daniya andalusí es destruida y abandonados sus campos y huertas tras la conquista de Jaume II en 1245. El rey de Aragón y de Valencia, Jaume II decidirá la última fundación de Dénia dentro del albacar del castillo a principios del s.XIV. La población catalanoaragonesa colonizará las tierras baldías en forma de campos de secano donde se hacen los cultivos de la trilogía mediterránea en la que se cobraban los tributos feudales.En este parterre reconstruimos un paisaje agrícola del secano costero valenciano del s.XVII-XVIII. Después de la expulsión de los moriscos y hasta bien entrado el s.XX en muchas zonas, la población se concentra en las zonas de huerta y se extienden los secanos. Los secanos aquí, aparte de la trilogía mediterránea para el autoconsumo, se incorporan desde el s.XVII a los mercados internacionales (sobre todo inglés y francés) con cultivos arbóreos modestos como los algarrobos y los almendros. El puerto de Denia facilita la exportación por mar de algarrobas (combustible de primera calidad para los caballos norte- europeos) y de almendras (¡presentes desde las galletas y pasteles de toda Europa allí donde no hay almendros!). Muy cerca tenemos las moreras (profusamente plantadas en los parterres perimetrales) que en ese momento posibilitaron una pujante industria de la seda valenciana, con una feria anual de seda en Pego y con la última fábrica de seda valenciana en la vecina comarca de la Safor.En medio del parterre hay un olivo, en las cuatro esquinas almendros, y también hemos plantado cuatro cepas de moscatel, para crear un parral de uva de mesa, como el que había en las casitas de campo. En sus bordes una franja de matas de manzanilla amarilla y matas de romero,  que recuerdan la vegetación natural arrinconada en los márgenes de los cultivos.De la  agricultura puntera dianense nos habla el botánico Cavanilles que visitó estos campos a finales del s.XVIII: «El término de Denia […] es casi estéril hacia el norte por la arena de que se compone hasta las aguas del mar; pero siguiendo hacia el sur es muy fértil, excepto algunos sitios pedregosos. Hay en él multitud de almendros, olivos, higueras, algarrobos y viñas, y una preciosa huerta en las cercanías de la ciudad, vistosa por los maizales, trigos, moreras y demás producciones que la cubren: la tierra de las huertas es gredoso-arenisca roja, y en ella sé que al labrador ni le escasean los abonos ni las labores.» «Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebolla, 600 de habas, 500 de almendra, porción de maíz y hortalizas…»

 

Le champ valencien

La Daniya andalouse est détruite et ses champs et vergers abandonnés après la conquête

De Jaume I en 1245. Le roi d’Aragon et de Valence, Jacques II décidera de la dernière fondation de Dénia à l’intérieur de la basse-cour du château au début du XIVe siècle. La population catalano-aragonaise va coloniser les terres stériles sous forme de champs pluviaux où les cultures sont cultivées dans la trilogie méditerranéenne dans laquelle des hommages féodaux étaient perçus.

Dans ce parterre, nous reconstituons un paysage agricole de la côte sèche valencienne des XVIIe-XVIIIe siècles.

Après l’expulsion des Maures et bien au XXe siècle dans de nombreuses régions, la population a été concentrée dans les zones potagères et les terres arides. Les cultures arides ici, à part la trilogie méditerranéenne pour l’autoconsommation, ont été incorporés depuis le XVIIe siècle sur les marchés internationaux (notamment anglais et français) avec des cultures arbustives modestes comme les caroubiers et les amandiers. Le port de Dénia facilite l’exportation par mer des caroubes (carburant de première qualité pour les chevaux d’Europe du Nord) et les amandes (déjà présentes dans les gâteaux partout en Europe où il n’y a pas d’amandes!). Tout près, nous avons les mûriers (abondamment plantés dans les parterres de fleurs du périmètre) qui, à ce moment-là, ils ont permis une puissante industrie de la soie valencienne, avec une foire annuelle de soie à Pego et avec la dernière fabrique de soie valencienne dans la région voisine de La Safor.

Au milieu du parterre il y a un olivier, aux quatre coins des amandiers, et nous avons aussi planté 4 vignes de muscat, pour créer un cépage de table, comme celui des bastides.

Sur les bords, une bande de buissons de camomille jaune et de buissons de romarin rappellent la végétation naturelle acculée sur les marges des cultures.

Le botaniste Cavanilles qui a visité ces champs nous parle de la première agriculture de Dénia à la fin du XVIIIe siècle :

“Le terme de Dénia […] est presque stérile vers le nord à cause du sable qui le compose vers les eaux de mer; mais en suivant vers le sud, il est très fertile, à l’exception de quelques sites pierreux.

Il y a beaucoup d’amandiers, d’oliviers, de figuiers, de caroubiers et de vignes, et un beau verger aux alentours de la ville, magnifiques pour le maïs, le blé, les mûriers et autres productions qui la  couvrent: le sol des vergers est un grès rouge crayeux, et en lui je sais que le fermier n’en manque pas les engrais ou les travaux.

“Au terme de Dénia, 40 livres de soie, 100 arrobes d’huile, 600 de caroubes, 120 de raisins secs, dont une grande partie muscat, 200 de figues, 200 cruches de vin, 800 boisseaux de blé,400 d’orge, 600 de haricots, 500 d’amandes, portion de maïs et légumes…»

Das valencianische Feld

Das andalusische Daniya wurde zerstört und seine Felder und Obstgärten nach der Eroberung von Valencia durch Jaume I. im Jahr 1245 aufgegeben. Der König von Aragon und Valencia, Jaume II. wird die letzte Gründung von Dénia innerhalb des Albacar der Burg zunächst ab dem 14. Jahrhundert beschließen. Die katalanisch-aragonesische Bevölkerung wird das karge Land in Form von trockenen Feldern besiedeln, auf denen die Pflanzen der mediterranen Trilogie angebaut werden, auf denen feudale Tribute gesammelt werden.

In diesem Parterre rekonstruieren wir eine Agrarlandschaft der trockenen valencianischen Küste aus dem 17. und 18. Jahrhundert. Nach der Vertreibung der Mauren und bis weit ins 20. Jahrhundert hinein konzentrierte sich die Bevölkerung in vielen Gebieten auf Streuobstwiesen und die Trockengebiete breiteten sich aus. Die Trockengebiete hier, abgesehen von der mediterranen Trilogie für den Eigenverbrauch, wurden seit dem 17. Jahrhundert in die internationalen Märkte (hauptsächlich englische und französische) mit bescheidenen Baumkulturen wie Johannisbrot und Mandeln integriert. Der Hafen von Dénia erleichtert den Export auf dem Seeweg von Johannisbrot (erstklassiger Kraftstoff für nordeuropäische Pferde) und Mandeln (bereits in Kuchen und Torten in ganz Europa vorhanden, wo es keine Mandelbäume gibt!). Ganz in der Nähe haben wir die Maulbeerbäume (reichlich in den Perimeterparterres gepflanzt), die damals eine mächtige valencianische Seidenindustrie ermöglichten, mit einer jährlichen Seidenmesse in Pego und mit der letzten valencianischen Seidenfabrik in der Nachbarregion La Safor.

In der Mitte des Parterres steht ein Olivenbaum, in den vier Ecken Mandelbäume, und wir haben auch 4 Muskatellerstöcke gepflanzt, um eine Tafelrebe zu schaffen, wie sie in den Landhäusern stand.

An den Rändern ein Streifen gelber Kamille und Rosmarinbüsche, erinnert an die natürliche Vegetation an den Rändern der Felder.

Der Botaniker Cavanilles, der diese Felder Ende des 18. Jahrhunderts besuchte, erzählt uns von der führenden Denier-Landwirtschaft: «Der Begriff Dénia […] ist in Richtung Norden aufgrund des Sandes, aus dem er bis zum Wasser des Meeres besteht, fast steril; aber weiter nach Süden ist es sehr fruchtbar, abgesehen von einigen steinigen Stellen.

Es gibt dort eine Vielzahl von Mandel-, Oliven-, Feigen-, Johannisbrot- und Weinbergbäumen und einen wunderschönen Obstgarten in der Nähe der Stadt, der für die Mais-, Weizen-, Maulbeerbäume und andere Produkte, die ihn bedecken, auffällig ist: das Land der Obstgärten ist kreidig-sandiges Rosa, und darin weiß ich, dass es dem Bauern weder an Dünger noch an Arbeitskräften mangelt.»

«In dem Bezik von Dénia 40 Pfund Seide, 100 Arrobas Öl, 600 Johannisbrotbohnen, 120 Rosinen, ein Großteil davon Muskateller, 200 Feigen, 200 Krüge Wein, 800 Tassen Weizen, 400 Gerste, 600 Ackerbohnen, 500 Mandeln, eine Portion Mais und Gemüse…»

The Valencian countryside

The Andalusian Daniya is destroyed and its fields and orchards abandoned after the conquest of Jaume II in 1245. The king of Aragon and Valencia, Jaume II, will decide the last foundation of Dénia within the albacar of the castle at the beginning of the 14th century. The Catalan-Aragonese population will colonize the vacant lands in the form of dry fields where the crops of the Mediterranean trilogy in which feudal taxes were collected are grown. In this flowerbed we reconstructed an agricultural landscape of the dry Valencian coast from the 17th-18th century. After the expulsion of the Moors and well into the 20th century in many areas, the population concentrated in the orchard areas and the dry lands spread. The dry lands here, apart from the Mediterranean trilogy for self-consumption, have been incorporated since the 17th century into international markets (especially English and French) with modest tree crops such as carob and almond trees. The port of Denia facilitates the export by sea of ​​carob beans (premium fuel for North European horses) and almonds (present in cookies and cakes throughout Europe where there are no almond trees!). Nearby we have the mulberry trees (profusely planted in the perimeter beds) that at that time made possible a thriving Valencian silk industry, with an annual silk fair in Pego and the last Valencian silk factory in the neighboring region of Safor. In the middle of the flower bed there is an olive tree, in the four corners there are almond trees, and we have also planted four muscatel vines, to create a table grape vine, like the one in the country houses. On its edges a strip of yellow chamomile bushes and rosemary bushes, which recall the natural vegetation cornered on the margins of the crops. The botanist Cavanilles, who visited these fields at the end of the 18th century, tells us about the cutting-edge Dianense agriculture: « The term of Denia […] is almost sterile towards the north due to the sand of which it is composed until the waters of the sea; but continuing towards the south it is very fertile, except for some stony places. There are a multitude of almond trees, olive trees, fig trees, carob trees and vineyards, and a beautiful orchard in the outskirts of the city, attractive for the cornfields, wheat, mulberry trees and other productions that cover it: the land of the orchards is chalky-sandstone. red, and in it I know that the farmer has no shortage of fertilizers or labor. «In the municipality of Dénia, 40 pounds of silk, 100 arrobas of olive oil, 600 of carob beans, 120 of raisins, much of it muscat, 200 of figs, 200 jugs of wine, 800 cahices of wheat, 400 of onion, 600 of beans, 500 almonds, portion of corn and vegetables…”

 

ESPECIES-BOTANIQUES-CAMP-VALENCIA