HISTÒRIA
“Érase una vez…, allá por 1985…”
Era tardor de… o encara era estiu? Setembre és calorós, ja ho sabeu. I heus ací que… s’estrena la Primitiva en octubre del 85 (…?, bona sort !)… i també s’obrin les portes d’un nou institut (atzar i/o fortuna): El Ramon Llull, Institut de Batxillerat Ramon Llull. Ni més ni menys: el nostre.
El carrer Ramon Llull encara no anava més enllà del nostre Institut.
Amb 49 professors i més de 1200 alumnes comença a caminar amb la direcció de José Casañ durant el primer curs. Ara ja fa trenta anys que açò començà.
Per aquells dies se sentia parlar molt d’un mot rus que va donar visibilitat a molts i importants canvis: la perestroika. I entre la perestroika que canvià el panorama mundial i els darrers canvis que estem vivint (una nova transició?: 15M, amb el protagonisme de molts estudiants i joventut) han passat 30 anys.
En el 86 al món exterior WINDOWS arriba a tot el planeta
En el 87 es va construir l´aulari… mentre que al món exterior se creen els Premis Goya i apareix el “cuponazo de la ONCE“.
TRENTA! Hem passat de viure en un món a un altre o almenys en un interregne: algunes coses s’acaben i n’arriben de noves. No farem un recompte exhaustiu de les novetats…ja en sabeu més que… però poden fer memòria d’alguns fets per saber d’on venim i on estem, que tota pedra fa paret i ajuda a entendre’s.
En 1985 Atari va inventar la vídeo consola, oh!; Internet començava i n’hi havia molt poc; els mòbils amb poca cobertura i una mida XL anaven obrint camí, i a final del curs Espanya s’adhereix al Tractat de la CEE. Com podeu observa el Llull va néixer en un moment interessant. Tot era començar i així fins ara amb… trenta anys !
En el 86-87 prendria les regnes de la direcció Pascual de Pablo durant tres cursos.
En febrer del 86 començarien les obres del Jardí del Túria i al març el SÍ a l’entrada a l’OTAN. En abril es produí la catàstrofe de Txernòbil ; a l’estiu Argentina guanyà el Mundial de futbol de Mèxic amb Maradona: un llamp d’11 segons deixant pel camí tot d’anglesos i un altre amb l’ajuda de la “ma de déu”. Es legalitzen les televisions privades i augmenten les cadenes. Sense metàfora i amb metàfora. En el 88 s’acabà la guerra entre Iran-Irak que ja durava vuit anys. Ací: s’inaugura la línia 1 del metro de València, celebrem la primera vaga general. Per acabar l’any, Benazir Bhutto en desembre del 88, a Pakistà, seria la primera dona en ocupar la direcció del govern en un país islàmic.
En el 88 ara i ací… es va comprar el primer ordinador: pura tecnologia punta: ¡¡¡10 MB en disc dur!!! (hui 2 fotos de mòbil). Es van fer les primeres classes en valencià: dues assignatures en dos grups… mentre que al món exterior… apareix el telèfon sense fils i comença a usar-se Internet.
Poc abans d’acabar el curs a Tiananmen un sol manifestant planta cara als tancs que han eixit a reprimir les protestes estudiantils. La Xina també comença a canviar.
El curs 89-90 Dolores Sánchez seria la primera directora del centre. El 9 del 9 del 89: s’inaugura Canal 9. La primera pel·lícula: “El coloso de Rodas”. I en novembre del 89 s’obri un mur de 155 kms com si fora una magrana… a Alemanya. I comença una tardor dels pobles, segons diu la premsa del moment, i començà la desintegració del bloc soviètic. Des del Bàltic a l’altra part dels Urals passant pel sud europeu (Iugoslàvia, ai!) comencen canvis amb solucions diverses. L’11 de febrer del 90 Nelson Mandela és lliure, després de 27 anys en presó. L’eurotúnel s’acaba en desembre del 90: El continent deixa d’estar incomunicat que dirien els britànics.
Eren anys molt interessants: moviments de renovació pedagògica, en els que participaren alguns professors del Centre; també professors del centre participaren en diverses activitats culturals. Es va organitzar una setmana d’activitats culturals entre tots els instituts de València.
Hem tingut alumnes premis extraordinaris de Batxillerat i ara alguns ocupen llocs destacats en la investigació la docència i les arts…
El curs 1990-91 dirigeix el centre Daniel Monzón (el pare, eh?, el fill està preparant la carrera cinematogràfica). En juliol del 90 Alemanya guanya el Mundial de futbol i celebra la reunificació en octubre.
Entre el 90 i el 92 s’obri la crisi iugoslava. Ja s’havia dit que els Balcans generaven més història de la que podien digerir. Sense donar crèdit ho véiem, se’n parlà molt i mentrestant allà patiren de valent.
El curs 1991-92 comença a haver línia d’ensenyament en valencià. En gener comença la I Guerra del Golf amb l’operació “tormenta del desert“
Ací en maig del 91 Rita Barberà arriba a l’alcaldia de la ciutat a cavall d’UV. A Sevilla el 92 l’Expo i els Jocs Olímpics a Barcelona A Somàlia, però, la fam motiva la primera intervenció militar de l’ONU amb fins humanitaris. Quin món!
En la dècada dels 90 comença a obrir-se pas el cinema de les sèries que es consolidarà en la dècada següent. Fins avui i continuant.
En el 92-93 José Rubio, Pepe Rubio per a tots, pren el relleu en la direcció del centre fins el 95-96.
El 92 acaba com un annus horribilis per a la monarquia britànica. En l’institut comença a publicar-se la revista “Patokiski” amb la pertinent (o no, segons per a qui) dosi de irreverència i crítica. La biblioteca escolar experimenta un rellançament important.
Erem molt viatgers (i ara, amb els intercanvis, molt més): visita al parlament Europeu en Estrasburg, Ruta manchega (Almagro) i Madrid per a visitar el Congrés, Santes Creus i Ripoll, Barcelona, Salamanca i Ávila, Alfàs del Pi, Sagunt; també varem fer els primers intercanvis: França, Alemanya, Moscú, Suècia…
No hi havia a València un poeta com ell: Vicent Andrés Estellés mor el 27 de març del 93. Els dinosaures de Juràssic Park i envaeixen els món cinematogràfic del moment. Belle Epoque de F.Trueba guanya l’Óscar. Mandela arriba al poder en el 94. En el 95 el PP conquista la Generalitat amb el “Pacto del Pollo” que fa amb UV.
No varen faltar les conferències; al llarg dels anys han passat per l’Institut noms coneguts i importants: Evangelina Rodríguez, Juli Peretó, Emili Casanova, Juanjo Millás, Lluís V. Aracil, José Antonio Marina, Carlos Marzal, Manuel Vicent, Pedro Ruiz, Ricard Morán, Alfons Cervera, Josep Torrent, Martí Domínguez, Susana Fortes, Daniel Monzón (fill) premi Goya per Celda 211…
Bill Gates presenta el Windows 95. Poc abans de Falles del 96 Aznar porta el PP al poder. El Vaticà admet que Galileo Galilei tenia raó. La vida continua.
Joan Dalmau pilotarà el canvi del segle XX (1996-97) al XXI 2001-02
Entre el 95 i el 96 celebràrem que teníem deu anys amb un mosaic commemoratiu d’elaboració col·lectiva. Ahí està.
En el 96 apareix la primera mascota mundial: el tamagotxi que després ací li donaríem un altre sentit i contingut ben distint, ai!
En el 97 la clonació de l’ovella Dolly.
En el 98 l’Hemisfèric de Calatrava comença a canviar l’aspecte de l’urbs.
El segle va acabant amb destacats fenòmens naturals de caràcter devastador: terratèmols a Turquia, Taiwan, Grècia i Mèxic i l’huracà, Mitch a les costes de l’Amèrica Central. En març l’OTAN ataca Iugoslàvia. El segle XX, segons ACNUR, deixa 22 milions de persones desplaçades del seu país perseguits per opinions polítiques, religió, raça, guerres, racisme, violació de drets humans… Vaja manera de canviar de segle!
Durant alguns anys ens visità Radio Valencia Cadena SER per emetre en directe des de l´Institut el programa “No estamos locos“, amb Amadeo Salvador i Arturo Blay, amb entrevistes a Toni Cantó, Andrés Palop i Nacho Rodilla entre altres.
Erem creatius: gran èxit va tindre el recital poètic “Les veus del món”; poemes en totes les llengües que es parlaven al institut amb acompanyament de música. Ja estàve inventant la multiculturalitat.
El 2000 arriba amb el moviment antiglobalització prenent força. El palmerar d’Elx es declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat. Mor a València Enric Valor el darrer patriarca de les lletres valencianes.
En el 2001, el 9 de març, el servei militar obligatori desapareix formalment a Espanya. Però un altre fet canvia, encara més, el món: L’11 de setembre Al Qaida ataca el centre de Nova York i el Pentàgon. La realitat terrible supera la ficció. Res serà ja igual.
Ací l’administració total del PP provoca reivindicacions en molts àmbits. Els temps són foscos per al món de les lletres i la cultura.La defensa del l’Horta, la salvació de la trama urbana del barri del Cabanyal i les protestes del món del teatre són les més significatives. L’acord del PSOE i el PP ha permés constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hi ha consens polític i mediàtic, però també molts dubtes. Restem expectants.
Ja hem arribat al segle XXI. Poc a poc els canvis en el centre són notables i la semblança amb el de 1985 cada vegada més llunyana. Any rere any han anat jubilant-se els professors de la primera generació: els “fundadors”. I ja, pràcticament no en queda cap.
I què direm dels plans d’estudi? En els 80 i 90 s’impartia el BUP i el COU. Ho recordeu? i de les EATP se’n recorda algú?. L’alumnat tenia entre 14 i 19 anys. Avui entra a l’institut amb 11 o 12 anys. Ara s’ha implantat l’ESO i el Batxillerat només té dos cursos. El nombre d’alumnes s’ ha reduït en dos terços i el professorat a la meitat” Xè!,quins temps, quins usos i costums (o ¡oh tempora oh mores!, que dirien els quasi desapareguts clàssics.
L’1 de gener del 2002 l’euro ens porta la unió monetària a dotze estats. Adéu pesseta!
El València C.F. guanya la lliga 2001-02. I en 2003-04 la lliga i la copa de la UEFA. Està clar, Juan Luis Moliner és el nou director del centre.
El desastre del Prestige omple les costes de Galícia de petroli i de solidaritat.
En el curs 2002-2003, amb la redistribució de professorat a la ciutat de València, el centre perd 18 professors, però el nostre cor no els oblida.
El 2003, en febrer, és NO a la GUERRA. La guerra d’Iraq posa dempeus el món sencer, però els governants no fan cas i diuen grans mentides per justificar una acció rebutjada per la ciutadania mundial. I ací: Copa Amèrica. Embolica que fa fort: “los grandes eventos” nos abruman uuuuuui
2004. L’11 de març es produeix el brutal atemptat d’Al-Qaida a Madrid. J.L. Rodríguez Zapatero guanya les eleccions i es converteix en el nou president del Govern espanyol.
2005. El tsunami del 26 de desembre a l’oceà Índic es cobra 250.000 vides.
2006. El 3.7.06: L’accident del metro: 43 morts, 47 ferits: la major tragèdia en molts anys.- Dies més tard, Benet XVI visita València. Tindrem polèmica fins avui. I en l’Institut por fi s’acaba el doble torn després de vint-i cinc anys.
2007.- Comença la crisi de la construcció amb la caiguda de la immobiliària Astroc Mediterráneo.
2008.- Arribem al zenit dels “grandes eventos”: la Fórmula 1 sacseja València. La Roja guanya l’Eurocopa
El curs 2009-10 tenim relleu en la direcció: Àngels Romeu… fins ara que fa trenta anys que la institució va rutllant.
Neix el WhatsApp i comença el seu desenvolupament de gran impacte comunicatiu
2010: Comença amb el terratrèmol d’Haití. I acaba amb el preludi de la primavera àrab a Tunísia. Han caigut quatre dictadors, però les guerres civils no s’han acabat totes. Ahí està el cas de Síria per exemple i l’aparició de l’autodenominat estat islàmic.
Ni Caixa ni Bancaixa, fusió amb Caja Madrid i voilà: apareix:…: Bankia. Que ens pillen confesats, però arriba l’AVE (avemariapurissima!!) i s’obri el nou hospital de la Fe. La Selecció de futbol guanya el Mundial.
2011- El 15 M ompli les places. Els indignats demanen protagonisme. El president Camps se’n va, dimissió esperada. És el principi del final. Comença a surar la corrupció.
Ni Ciència (ERE al Príncipe Felipe) ni banca (Banc de València intervingut), però saqueig d’Emarsa. Etc…
Llei que prohibeix fumar en llocs públics tancats.
2012. Primavera Valenciana: “Polítics i banquers: deixeu-nos somiar o no us deixarem dormir.” “Els nostres somnis ja no caben en les urnes”… i molts més. I deien que la generació ni-ni estaven adormits… L’11 de setembre es produeix la primera gran manifestació independentista a Catalunya.
2013. Sis milions de persones sense treball.
2014.- La pesta del segle XXI: l’Ebola.
2015. Eleccions municipals i autonòmiques: El PP és desallotjat de les institucions valencianes. Per fi !!!
2016. Continuarà………
Resum elaborat per Pascual de Pablos i Josep Beltràn