Naiximent i desenrotllament del llatí.

Quan els immigrants indoeuropeus arriben a Itàlia entren en contacte amb altres pobles establits en la península. Els contactes d'estos pobles entre si i amb els pobladors autòctons donen com resultat un intercanvi d'influències culturals i lingüístiques que van modelant les distintes llengües.
Esta diversitat de pobles i llengües, amb el transcurs dels anys, deixa d'existir per a donar pas a la unitat política i lingüística. En la regió del Lacio, pròxima a la desembocadura del Tíber, una xicoteta aldea anomenada Roma aconseguirà imposar el seu domini i, amb això, els seus costums i la seua llengua a la resta dels pobles itàlics.
De la llengua de Roma en els temps primitius conservem tan sols alguns documents escrits de caràcter no literari. Es tracta fonamentalment de documents oficials, cants rituals i litúrgics, i textos d'alabança de famílies nobles.

A mesura que el poder de Roma es va estenent, el llatí es depura i perfecciona. Les victòries de Roma requerixen la immortalitat literària. Els models estan a la vista: Grècia, que ja forma part de l'Imperi Romà, marcarà els cànons.

Al mateix temps que es consolida el llatí com a instrument adequat per a l'expressió literària, s'inicia un procés de distanciament entre este llatí literari i culte i la llengua parlada pel poble (llatí vulgar).

El coneixement del llatí culte no planteja problemes, ja que posseïm documents escrits. En canvi, a penes es conserven testimonis escrits en llatí vulgar. Este llatí vulgar va ser el que van exportar els soldats, mercaders i funcionaris romans a les províncies de l'Imperi; es va mantindre prou uniforme durant l'època imperial, però, amb les invasions bàrbares (segle V d.C.), les diferències se van anar accentuant fins a donar lloc a les llengües romàniques.

Etapes del llatí culte:

1. Període arcaic (segles III-II a C.). Etapa de formació del llatí literari. Autors destacats d'este període són Api Claudio el Cec, Livi Andrònic, Nevio, Ennio, Plauto, Terencio.

2. Període clàssic (segles I a. C-I d C.). És l'Edat d'Or de les lletres llatines, els autors del qual més destacats són Ciceró, Cèsar, Tito Livi, Virgili, Horacio, Càtul, Ovidio.

3. Període postclàsic (segle II d C.). La literatura llatina decau, la llengua es torna més barroca, retòrica i artificiosa.Són autors d'esta època Sèneca, Marcial, Juvenal i Tàcit.

4. Llatí tardà (segles III-IV d C.). Els pares de l'Església comencen a preocupar-se per escriure un llatí més pur i literari, abandonant el llatí vulgar dels primers cristians.A este període pertanyen Tertulià, Sant Jeroni i Sant Agustí.

5. Llatí medieval. El llatí literari es refugia en l'Església, en la Cort i en l'escola. Mentrestant, el llatí vulgar continua la seua evolució a ritme accelerat.El llatí es va convertir en vehicle de comunicació universal dels intel·lectuals medievals.

6. Llatí renaixentista. En el Renaixement la mirada dels humanistes es torna cap a l'Antiguitat clàssica, i l'ús del llatí va cobrar nova força.Petrarca, Erasme de Rotterdam, Lluís Vives, Antonio de Nebrija i molts altres escriuen les seues obres en llatí, a més de en la seua pròpia llengua.

7. Llatí científic. La llengua llatina sobreviu en escriptors científics fins ben entrat el segle XVIII.Descartes, Newton, Spinoza, Leibniz van escriure algunes de les seues obres en llatí.

8. Llatí eclesiàstic. El llatí seguix sent hui la llengua oficial de l'Església Catòlica.