La història del Sàhara està estretament lligada a la d’Espanya. Va ser al gener de 1958 que el Sàhara es va convertir en una província espanyola. D’aquesta manera, la població sahrauí, considerada espanyola, comença a viure una època de progrés relatiu. Les ciutats comencen a créixer, els Saharauís (majoritàriament nòmades) es tornen sedentaris i es descobreix un important camp petrolier, que planteja una forta sensació nacionalista entre la població, que acaba liderant amb l’anunci de la Autoritats espanyoles, en 1974, d’un referèndum sobre l’autodeterminació sota el control de l’ONU.
És llavors que el Marroc, liderat per Hassan II, que vol fer-se càrrec de la part occidental del Sàhara, negocia amb Mauritània una actuació conjunta per recuperar i distribuir la terra. Finalment, a causa de problemes interns, Mauritània abandona, però Marroc roman en el seu propòsit. Fruit del seu esforç, la col·laboració amb els Estats Units i la passivitat espanyola, té lloc l’anomenada “marxa verda”, una marxa civil de 350.000 persones per recuperar el Sàhara. Anteriorment, el govern espanyol va signar secretament l’ordre d’evacuar en 1976. D’aquesta manera, sorgeix una ferotge guerra entre el Marroc i el front Polisario, cobert per la suposada entrada pacífica de la “marxa verda” i que provoca que més de 100.000 refugiats fugin a Algèria. Allí van establir quatre camps de refugiats, anomenats wilayas: el Aaiún, Auserd, Samara i DAJLA.
Els Saharauís han estat en aquests quatre camps de refugiats al desert de Hamada durant 36 anys, arribant a 50 graus. A Hassania, la seua llengua, Hamada significa infern. Els Saharauís tenen una expressió per maleir a algú, que significa alguna cosa així com “Déu t’envia a Hamada”. Ara, als capricis del destí, es troben allà.
Compte de donació
CAIXA POPULAR
3159-0025-51-2301100414