General – Pàgina 2 – CRA CELUMBRES

Açó era i no era una xicoteta escola situada a la comarca dels Ports anomenada CRA Celumbres. Es deia així perquè a prop d’ella serpentejava una meravellosa rambla que s’omplia d’aigua cada vegada que plovia. Aquesta escola era molt especial, el seu alumnat es repartia entre els aularis dels pobles al voltant de la rambla, com era Cinctorres, Portell i Castellfort i els seus passadissos recorrien llargues carreteres ocultes entre imponents boscos que canviaven de color a cada estació, passant des del blanc de la neu fins al groc o el roig intens a la tardor.

Cada matí, l’alumnat carregava a l’esquena la seua pesada motxilla plena de llibres, llibretes i deures fets, i marxava al seu aulari. Però la desmotivació regnava entre els discents i els docents que miraven per la finestra i anelaven poder eixir d’aquelles quatre parets.

Un bon dia, un grup de docents units per la passió i la vocació per la seua professió, cansats de vore que la felicitat no arribava a aquest raconet de món, es va adonar que res canvia, si res canvia i van decidir que era moment d’iniciar un procés de transformació. El seu secret va ser el lideratge distributiu, descobrint els talents en cadascú dels companys i companyes i posant en valor totes les iniciatives personals sense menysprear cap idea, creant un equip docent cohesionat, cultivat, capaç de teixir xarxes tant internes com externes en l’àmbit emocional, social i laboral.

Una de les primeres propostes va ser acabar amb els pesats llibres i amb els aborrits i monòtons exercicis amb els que l’alumnat sols aprenia de forma mecànica. Desaprendre per aprendre noves formes de guiar i acompanyar als infants, interessants reflexions que resonaven a cada membre del claustre i que van ajudar a iniciar el fantàstic i esperat canvi a l’escola per formar infants únics, lliures, dinàmics, amb habilitats socials, protagonistes del seu aprenentatge, sensibles i proactius, és a dir; ciutadans del present però sobretot, alumnat feliç i motivat. Com havia canviat la forma d’arribar a l’escola! A partir d’aleshores, l’alumnat s’alçava content amb ganes de vore als seus companys i companyes perquè allí era on cada dia vivia fantàstiques aventures, escoltava magnífiques històries i descobria els seus talents ocults.

I d’aquesta manera, amb molt d’esforç i treball es van trencar les barreres físiques i psicològiques que ens separaven d’allò que realment sempre havíem sigut. Una escola rural, compromesa amb els objectius de desenvolupament sostenible, arrelada al medi que aprofitava els recursos naturals i el seu privilegiat entorn com una finestra d’indagació i experimentació, és a dir; un espai més d’aprenentatge. Gratuïta, laica i democràtica. Oberta i acollidora, tolerant i personalitzada, adequada a les personalitats i capacitats de cadascú, compromesa amb la inclusió i la coeduació d’una forma real.

I com ens van contar, vos ho estem contant, que aquesta transformació també va arribar a les aules. Docents formats van impulsar noves metodologies vives i actives que es van posar en marxa allí mateix. Amb emoció i entrega, els docents oferien propostes multigrau per a que l’alumnat puguera desenvolupar el seu aprenentatge respecte a les seues capacitats, motivacions i interessos de cada moment, sense que l’etiqueta d’un curs o d’un número fora un impediment per a què l’aprenentatge puguera evolucionar. I prenen com a punt de partida un projecte global, en este cas, es podria ficar l’art, l’alumnat va conèixer totes les vessants artístiques amb passió i entusiame.

I com no podia ser d’altra forma, l’escola any rere any també va anar canviant els seus espais. Alguns es van destinar a fomentar el pensament creatiu i estètic, (Atelier) ja que açò implicava una major percepció i sensibilitat davant del món, i a llarg termini, (Música) una major capacitat crítica i de consciència social. Altres a formar alumnat competent i autònom (cuina), es van crear espais també per a desenvolupar el pensament computacional i la curiositat (steam), espais per produir els nostres propies aliments (hort), espais per fer volar la imaginació (disfresses), per a posar a prova la capacitat de resoldre problemes (escacs, puzzles), i espais per a treballar en equip (ferramentes/construccions), relaxar-se (ioga), o viatjar sense necessitat de moure’s del lloc (lectura) donant sempre la importància que es mereixia l’aprenentatge mitjançant l’art i el joc.

I així van passar anys i anys, on els i les docents educaven en la vida i per a la vida, fent una escola respectuosa i compromesa amb les cultures i tradicions, tenint sempre present quines eren les seues arrels per poder crear sentiment de pertinença i formar la propia identitat. Una escola on tota la comunitat educativa (famílies, institucions, associacions, voluntaris.) podia ser partícip en l’educació i en la vida de l’aula, ja que una escola rural activa i inclusiva, implicava un POBLE VIU.

Però quan pensaven que ja ho tenien tot, aleshores, algunes famílies van haver de marxar dels pobles i va arribar la por al despoblament. Un sentiment de desassossec a que algun aulari es quedara sense xiquets, ni xiquetes i s’haguera de tancar, va començar a regnar entre la població. Però sobretot es patia perquè els pobles que formaven el CRA es quedaren buits i passaren a l’oblit, perquè la gent més major sempre havia dit que quan una escola es tancava, un poble moria. Per això, tota la comunitat educativa va moure cel i terra per a trobar una solució, es van reunir, van exposar diverses propostes i finalment, va sorgir l’Associació Muntanyes d’Il·lusions. Una associació creada per a ajudar i animar a totes aquelles famílies que s’aventuren a un canvi de vida, que aposten per viure en llibertat en plena natura, però sobretot, perquè aposten per una escola rural, individualitzada, viva i activa.

Per una escola de les 3P: pública, petita i de poble com la nostra.

I mig món diu que sí, i l’altre mig diu que no; i aneu a saber qui té raó; i si el conte t’ha agradat, dona’l per ben escoltat.