En el marc de treball d’una situació d’aprenentatge sobre poesia, hem pogut gaudir de la visita de Pepa Vidal, la iaia i poeta d’un alumne de classe. Ho vam passar molt bé parlant de la creació poètica i escoltant els seus versos.
Vos deixem ací una mostra: el poema “Les xiquetes del silenci”, en què la poeta reflexiona sobre la importància del valencià, la seua llengua materna. Recordem que en estos dies més que mai, és importantíssim parlar i defensar esta llengua nostra.
LES XIQUETES DEL SILENCI
La veu dolça de ma mare em cantava en valencià,
“La meua xiqueta mana del corral i del carrer,
de la figuera, la parra, de la flor del taronger.”
Entre contes i rialles m’ensenyaven a parlar
jocs de cartes i manganxes amb el caliu de la llar.
Amb amiguets pel carrer sempre parlant valencià
jugant a colors, al rogle i a conillets a amagar.
Xiquets i xiquetes junts fora tots érem iguals
res importava, el sexe, l’estatura ni l’edat.
Per les portes de l’escola entravem ja separats
els xiquets la planta baixa les xiquetes la de dalt.
Huit xiquetes en silenci, estava prohibit parlar,
i una mestra que renyava i parlava castellà.
Donant colps damunt la taula ens feia a totes callar
i si parlant et pillava… cara a la paret castigada!
A brodar ens ensenyava, a resar i a cantar
a llegir també i a escriure però tot en castellà.
Cantàvem cançons estranyes
que res d’elles enteníem
per fi les memoritzàvem
de tant que les repetíem.
La nostra llengua estimada mai deixàrem de parlar
pel carrer i a casa, amb els amics i germans.
Les xiquetes van créixer i escrivien castellà
a les amigues i al nòvio que parlaven valencià.
Per aquella repressió s’havien acostumat
a canviar el pensament amb el llapis a la mà
I no sabíem escriure amb la llengua que parlàvem,
però no parlàvem quasi amb la llengua que escrivíem.
Fins que va arribar un dia que a la meua xiqueta escrivia
notetes en valencià encara que no el sabia.
I ja sempre d’eixe dia, amb faltes d’ortografia
vaig escriure en valencià.
Pepa Vidal
Gaudiu de la lectura, gaudiu de la poesia!