Ací teniu alguns fragments dispersos de llibres, novel·les i assajos sobretot, però també d’algun article de premsa, trossos sublims o condensats que no vaig poder evitar de copiar en una vella i desgastada llibreta quan la tenia a l’abast. En els cas de les citacions de novel·les, les frases seleccionades sovint han donat més sentit a la lectura, com un premi afegit, i ha pagat la pena de trobar-les encara que la resta del llibre no s’ho valga tant, fins i tot ha estat difícil de continuar la lectura després d’algun fragment, com el de Dickens, perquè semblava impossible superar-lo. Crec que estos textos breus sobreviuen fora del seu cotext, però ha calgut molt de temps i molta tinta per a ser parits, s’han de degustar sense cap pressa. Els primers són reflexions sobre l’escriptura, la bellesa, la vida i la mort, hi ha també alguna descripció insòlita, imatges sobtades, aforismes. En alguns casos teniu la referència de l’origen, el títol o el número de pàgina, d’altres ni tan sols això. Un menú degustació que convida a provar sencers els millors plats. Bon profit. Miquel.
Isabel Allende, El País 27/08/2007
Els escriptors escrivim, no podem deixar de fer-ho, és la nostra natura. Allò que no escric se m’oblida i és com si no ho hagués viscut. Els dies passen molt ràpidament i els fets s’amunteguen, no hi ha temps d’entendre’ls o resoldre’ls, amb prou feines arribe a agafar aire quan ja estic en una altra cosa; sols l’escriptura ens permet detindre eixa carrera desfermada i, paraula rere paraula, amb la major calma, repassar els fets i ordenar-los. Comence amb les peces del trencaclosques reballades sobre la taula i en el lent exercici diari d’escriure vaig col·locant cada peça al seu lloc fins completar el disseny.
Montserrat Roig. Digues que m’estimes encara que sigui mentida.
«Hi ha gent que no escriu perquè saben fer de la pròpia vida una obra d’art i que, aleshores, no es demanen per què no escriuen, componen o pinten per escapar de la bogeria, la malenconia o el terror inherent a la condició humana.» 17
Els escriptors no deixen de perseguir una fantasia, la de trobar un llenguatge nou, mai no escrit.
La societat no paga els escriptors, però admet que aquests es comporten com a adolescents. Si no ho fan ells, qui ho farà? La societat vol que els artistes siguen diferents, estranys, que esdevinguen éssers separats. La societat els vol solitaris i narcisistes i que, de tant en tant, diguen una veritat que fa mal. 42
José A. Marina. Elogi i refutació de l’enginy.
Mai no ha tingut prou l’home amb allò que veia, sinó que posseït per una fúria fabuladora incomprensible, ha creat els més desgavellats i bonics mites per explicar l’evident. Som incapaços d’acontentar-nos amb veure sense inventar, entre altres raons perquè sense inventar no vegem res. Per rebre una cosa hem d’anar més enllà de la informació rebuda. 32
Ha estat dolorós descobrir que allò bell no era la llibertat, sinó el fet d’alliberar-se. 193
George Steiner. Gramàtiques de la creació.
…les arts són més indispensables als homes i les dones que les més altes ciències i tecnologies, …innombrables societats han sobreviscut molt de temps sense aquestes… Som un animal per a qui l’aire que respira són els somnis parlats, pintats, esculpits, cantats. No hi ha, no pot haver cap comunitat a la terra, per rudimentaris que en siguen els mitjans materials, sense música, sense alguna forma d’art gràfica, sense aquelles narratives del record imaginari que en diem mite i poesia. La veritat està, en efecte, amb l’equació i l’axioma, però és una veritat menor. 251
L’art pot ser una incapacitat de veure el món tal com és.
Només un objecte autodestructiu pot donar validesa als actes de renovació alliberats de les il·lusions de permanència, de la vanagloriosa rivalitat amb la mort. L’art és una noble o baixa diversió, un carnaval del moment. En el seu suïcidi festiu, l’objecte «autodestructiu» fa més per desarmar la mort que no cap oda a la immortalitat. 319
James Cowan El testament d’un trobador.
Cadascú té el compromís d’apuntalar la seua buidor mitjançant una llarga reclusió en l’expressió.
En la superfície llisa, pura i blanca de la pàgina en blanc la paraula s´hi deixa caure com un cigne. El paper és el llac sobre el qual aquests ocells majestuosos de la ment van a descansar per tal d’inspirar-nos amb la seua elegància, calidesa i presència.
El paper és el llit del llenguatge, hi dormim a sobre i hi somiem.
——————
Allò que el text captura i, fins i tot, realitza és aquell punt on es creuen la fugacitat de l’instant i el sentiment d’eternitat.
La lluita per la paraula exacta ho és també per la dignitat dels homes.
Chuck Palahniuk Lullaby,
Fa segles, els mariners que feien grans travessies solien deixar una parella de porcs a totes les illes desertes. O hi deixaven una parella de cabres. Fos com fos, en una visita futura, a l’illa no hi faltaria carn. Aquelles illes eren verges. Allotjaven certes espècies d’ocells i no hi havia depredadors naturals. Espècies d’ocells que no es trobaven enlloc més de la terra. Les plantes, sense enemics, creixien sense espines ni verins. Sense depredadors ni enemics. Aquelles illes eren el paradís. Quan els mariners tornaven a visitar aquelles illes, només hi trobaven ramats de cabres o de porcs. L’Ostra explica aquesta història. Els mariners en deien «plantar carn». L’Ostra diu: – Us recorda a res això? Potser la vella història d’Adam i Eva? Mirant per la finestra del cotxe, diu: – ¿Us heu preguntat mai quan tornarà Déu amb uns quants quilos de salsa barbacoa?
Marx. El 18 Brumario de Luís Bonaparte:
«La història es repiteix; la primera vegada com a tragèdia, la segona com a farsa.»
Cioran. Avui, 26 de juny de 1995.
La meua visió del món oscil·la entre la saviesa i la tragèdia. Sent la temptació de la saviesa però alhora estic en secreta complicitat amb la tragèdia. I totes dues són incompatibles entre si, ja que la saviesa és la negació de la tragèdia. Sense la tragèdia és impossible la història. La saviesa, contràriament, significa sortir de la història.
Milan Kundera. La lentitud
La nostra època està obsessionada pel desig d’oblit i és a fi d’omplir aquest desig que es lliura al dimoni de la velocitat, accelera el pas perquè ens vol fer comprendre que ja no desitja que es recorden d’ella, que vol bufar la petita flama tremolosa de la memòria.
Manuel Vicent, el País, 29/06/08
Precisament perquè molt prompte van a diluir-se en el no-res, són més desitjables els fruits dolços de l’atzar, encara que hom ha de restituir a la naturales la moneda d’or que li deu després de gojar-los, fiant el temps que li queda als astres.
—————–
Ser passatger és viure, romandre i continuar és morir.
Tots naixem incendiaris i morim bombers.
———————-
Choderlos de Laclos Les Relacions perilloses, p. 34.
No, ella no té com les nostres dones coquetes, aquella mirada mentidera que a vegades sedueix i que sempre ens enganya. Ella no sap amagar la buidor d’una frase amb un somriure estudiat.
Ray Brabury Farenheit 451, p. 23.
El rostre de la noia era allà, força bonic en el record, desconcertant de fet. Tenia un rostre molt tènue, com l’esfera d’un petit rellotge vista molt dèbilment en una habitació tota fosca, ben de nit, quan t’aixeques per mirar l’hora i veus el rellotge que et diu l’hora, i el minut i el segon amb un silenci blanc i ardent, tot ell certesa, coneixedor del que ha de dir de la nit que s’escola veloçment cap a d’altres foscors llunyanes, però també cap a un altre sol.
Marcel Proust. A la recerca del temps perdut. Pel camí de Swann. 127
Un colp fort al vidre, com s’hi haguessen llançat alguna cosa; després un caure lleuger i ampli, com de granets d’arena abocats des d’una finestra de dalt, i per fi, eixe caure que s’estén, pren regles, adopta un ritme i es fa fluid, sonor, musical, incomptable, universal: plou.
Era un home en la vida del qual alguna persona de pas que ha vist just un instant acabava de fer entrar la imatge d’una bellesa nova que dóna a la seua pròpia sensibilitat un valor més gran, sense que ell sàpiga tan sols si podrà tornar a veure mai aquella que ja estima i de qui n’ignora fins i tot el nom.
George Sand. Un hivern a Mallorca. 217
Vaig percebre que portava dintre seu l’instint del seu destí i vaig fiar-me d’aquell pressentiment que les criatures no saben expressar però que s’estén damunt el seu front com un núvol, com un raig de sol.
Leonardo Sciascia. A cadascú el que és seu. 60
Arribarà un moment en què em sentiré cansat de sentir…; i decidiré morir com aquell qui penja el telèfon quan a l’altre extrem hi ha un pesat o un cretí.
Thomas Mann.
Josep i els seus germans.62
Morir és, veritablement, PERDRE el temps, ANAR-SE’N d’ell, però a canvi significa guanyar l’eternitat i l’omnipresència, en fi, la vida vertadera.
La muntanya màgica. 588
…la nostra mort ateny més als supervivents que no a nosaltres…, mentre nosaltres existim, la mort no existeix, i quan la mort ve nosaltres no hi som: no hi cap relació real…
La mort a Venècia. 72
Li mancava poc per creure que la seua missió en aquell lloc era protegir el repòs del minyó i que sense desatendre els propis afers havia de vigilar l’ideal de bella humanitat que es trobava allà… molt a prop seu. I en el fons del seu cor, se sentia emocionat i amarat d’una tendresa paternal, de la commosa agitació de qui ha consagrat el seu geni a crear la beutat envers aquell que la posseeix.
Josep i els seus germans.71
… les persones formoses es creuen obligades a sublimar encara més la seua naturalesa i a posar-se «guapes», segurament a causa d’una espècie d’obediència al gojós paper que els ha caigut per sort; d’eixa manera rendeixen culte als dons rebuts, la qual cosa pot interpretar-se com un acte pietós i per tant admissible des del punt de vista moral, mentre que l’empolainament dels lletjos revesteix un caràcter més trist i neci. A més, la bellesa, com se sap, no és mai perfecta, i per això mateix fomenta la vanitat, ja que es creu obligada a obtindre allò que li falta per aconseguir l’ideal que ella mateixa estableix, cosa que alhora és una errada en tant que el seu secret resideix en realitat en el poder d’atracció de l’imperfecte.
Fred Uhlman. L’amic retrobat.18
Entre els setze i els divuit anys, els nois combinen moltes vegades una innocència ingènua i una puresa radiant de cos i ànima amb la necessitat apassionada de trobar una devoció absoluta i desinteressada. Aquesta fase acostuma a durar un temps molt curt, però donada la seua intensitat i unicitat, roman una de les experiències més precioses de la vida.
Tom Sharpe. Avui, 23 d’abril de 1992.
Els nacionalismes són perillosos quan són oprimits, però són útils com a forma de mantenir la identitat i evitar que ens convertim en homes massa.
Ha Jing. Yang, el boig. 93
El sofriment pot purificar l’ànima. I més enllà del purgatori hi ha el paradís. La religió és opi espiritual, però de tant en tant els éssers humans necessitem algun narcòtic espiritual per alleujar el dolor. La carn per si sola no ens pot sostenir.
Gustave Flaubert. Madame Bovary.88
Era un d’aquells sentiments purs que no destorben l’exercici de la vida, que es cultiven perquè són excepcionals, i la pèrdua dels quals afligeix més que no en satisfà la possessió.
Charles Dickens. Grans esperances.
…no hauríem d’avergonyir-nos de les nostres llàgrimes, perquè són pluja damunt la pols encegadora de la terra que colga els nostres cors endurits.
Antonio Tabuchi. Afirma Pereira.
… la filosofia sembla que es dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat.
Imma Monsó. Un home de paraula.
Eren gent de tardor. Ell era un home de novembre. Ni d’estiu, com els homes inalterables i parsimoniosos, ni de primavera, com els homes impulsius que desprenen focs d’artifici, ni d’hivern, com els homes manta, peluixos i carinyosos. Ell era de tardor, un autèntic home de novembre. Brusc i tendre. Vehement i silenciós. Ni profundament trist ni exultant d’alegria. Com l’autèntica poesia, tocava la corda del dolor en les mostres d’alegria i la de l’alegria enmig del dolor. Sentia la presència de la mort en la més alegre de les festes i la del renaixement en la més negra de les nits.