GANADORA Y FINALISTA DE LOS PREMIOS «CONTARELLA»

El pasado viernes 31 de mayo se realizó la entrega de premios del concurso de narrativa en valenciano Contarella 2024. Nuestro centro ha tenido el honor de contar con la ganadora y la finalista del primer premio de la categoría en 3º y 4º de la ESO.

A continuación, podéis disfrutar de la lectura de los relatos premiados y la de otros candidatos.

¡Enhorabuena a las premiadas!

RELAT GUANYADOR DEL CONCURS DE NARRATIVA EN VALENCIÀ CONTARELLA 2024 

QUÈ PASSARIA SI S’ABRAÇAREN? 

Autora: Ainhoa Moreno Navalón de 3r ESO D 

La nit és freda i la llum de la lluna plena ja ha envaït tot el cel. El xic de cabells foscos i pell pàl·lida, com de costum, no pot dormir. S’acosta a la finestra a contemplar els carrers ombrívols. Però, aquesta vegada és diferent. En un terrat pròxim hi ha una xica ballant sola. Els seus cabells pèl-rojos es mouen a la velocitat del vent. Expressa alegria i entusiasme amb només el seu somriure. La xica pèl-roja continua ballant sense importar que siga un dimarts qualsevol a les 2 de la matinada. 

Una sensació incerta recorre al xic, qui aparta la seua mirada i pensa per a si mateix: “No puc estar amb ella, no sent com soc”. No obstant això, no es mou de l’ampit de la finestra. S’asseu i continua contemplant-la. Està meravellat amb cada pas que dona i cada moviment que fa. De sobte, el xic de cabells foscos s’alça ràpidament. Es repeteix al seu cap: “No, no, no…”, i tanca la finestra. 

La xica de cabells pèl-rojos està prenent un café en el seu xicotet però acollidor pis. La nit anterior va estar ballant al terrat i va notar una presència observant-la des de la llunyania, un xic de cabells foscos. Recordava sentir-se com mai en tindre companyia mentre feia alguna cosa que estimava, sentir-se viva. Però no va pensar més en això. Va eixir decidida cap a l’estació de tren. 

El rellotge de l’estació marca les nou i el xic de cabells foscos ja està esperant al seu transport mentre s’asseu a un banc. Falten encara unes hores perquè arribe el seu tren, però a ell sempre li agrada estar preparat. 

El rellotge de lèstació marca les nou i quaranta-tres i la xica pèl-roja arriba tard. Té una entrevista del treball que sempre ha volgut. Eixe tren és la seua oportunitat per a tindre la seua vida somiada. 

El rellotge de l’estació marca les deu en punt. El xic dels cabells foscos està en el seu vagó del tren amb destinació als afores, al desconegut. I la xica pèl-roja està en el seu vagó del tren amb destinació al cor de la ciutat, a una nova vida. Els trens estan a punt de partir. 

Els ulls dels dos joves es troben, uns plens de vida i els altres amb un immens buit per a ser omplits. En eixe instant, és el moment en el qual el xic dels cabells foscos i la xica pèl-roja s’entrellacen a través de les finestres de cada tren. Tan prop l’un de l’altre i alhora tan lluny. Tot podria canviar si estigueren en el mateix tren, però no ho estan. Cadascu té la seu destí per molt que vulguen estar junts. 

El rellotge de l’estació marca les deu i un minut. Els motors es posen en marxa per a partir, i els dos joves que ni tan sols s’han conegut, es donen el seu últim adeu amb la mirada. 

Però, què passaria si la xica pèl-roja i el xic dels cabells foscos s’abraçaren? O dit d’una altra forma: “què passaria si l’amor i la mort s’abraçaren? Moriria l’amor? O estimaria la mort? Tal vegada, la mort moriria enamorada i l’amor estimaria fins a la mort.”

FINALISTA EN LA CATEGORIA DE TERCER I QUART DE L’ESO

VULL QUE SIGA COM ABANS

Autora: Sofia Barroso de 3r E

Això era una xiqueta molt petita, eixa xiqueta era jo, i vaig a contar-vos una història.

Quan era petita anava tots els anys a visitar als meus iaios . Era un viatge molt llarg, però les huit hores que durava les passava molt emocionada. Sempre feia el compte enrere molt il·lusionada, i quan arribàvem a la casa dels meus iaios els abraçava molt fort.

Tots els anys féiem el mateix: a l’estiu anàvem a la piscina, anàvem a passejar…. Quan era setmana santa véiem totes les processons i, a l’hivern, anàvem a per xurros,  al meu parc preferit a jugar, etc.

Per a mi, els meus iaios eren els millors. La meua iaia em volia moltíssim, moltes vegades cuinava els meus menjars favorits i em donava un euro per a anar al quiosc. El meu iaio era molt intel·ligent i sempre m’explicava coses, que encara que era massa xicoteta per a entendre-les m’encantava escoltar-lo. Sempre “punxava” la meua iaia per a fer-me riure, i m’ensenyava a jugar a la brisca.

Cada vegada em feia més major, i encara que no era el mateix, continuava emocionant-me per aquestes dates.

Un estiu vaig anar, com tots els anys, a celebrar el meu aniversari,  el 4 d’agost. Era el meu dia especial, quan em feien el pastís que demanava, quan decoraven la casa de sorpresa, quan tots em donaven tota la atenció, quan em regalaven les meus coses peferides… Era el meu dia preferit.

Vam menjar tots junts, els meus iaios, pares, germanes i jo. Després d’unes hores vam decidir bufar els ciris i obrir els regals. Em van regalar moltes coses: unes sabates, unes arracades, retoladors… Estava molt il·lusionada, i vaig decidir posar-me les sabates noves. Deu minuts després el meu iaio va preguntar-me: “I eixes sabates? Són molt boniques”. Quan vaig escoltar això vaig quedar-me molt sorpresa, però vaig contestar-li que eren el meu regal d’aniversari. Després d’un temps el meu iaio va dir-me per segona vegada: “M’agraden molt eixes sabates, són noves?” Vaig contestar ràpidament que sí, que eren noves, i vaig anar molt ràpid a preguntar-li al meu pare si el iaio estava bé. El meu pare, angoixat, va preguntar que per què deia això, i que si estava tot bé. Vaig dir-li que sí, però vaig explicar-li el que havia ocorregut. Al meu pare se li van posar el ulls plorosos, i va dir-me que ja m’ho explicaria tot bé a casa.

Quan vam arribar a casa el meu pare va explicar-me, que al iaio li havien  detectat alzheimer feia 2 mesos i no volien dir-li-ho fins que començara a oblidar-se de coses. Tot va canviar eixe any.

Ara estic anant de camí a visitar-los, i ja fa quatre anys d’això. Ara ja res és igual i quan els visite, m’emocione encara més que quan era xicoteta. Tinc moltes més ganes de veure’ls, i plore cada vegada més quan m’adone que cada vegada anirà a pitjor.

Ja no vaig al parc a jugar, ara vaig a la residència, perquè ja la iaia no es pot encarregar de cuidar-lo. Ara en compte d’anar a per xurros, vaig a donar-li de menjar perquè s’ha oblidat de menjar sol. Fa un temps diria que era impossible que el meu iaio, que era el meu exemple a seguir, que era de les persones més intel·ligents que coneixia, que era una persona molt coneguda i volguda a la seua ciutat, li podria ocórrer això. Mai podré entendre-ho, per què a ell, i per què a la nostra família.

Ja només falten 30 minuts per arribar, i només escolte música mentre pense en ell. Em convenç que he d’acceptar-ho perquè ja ha passat molt temps, però en el fons sé que el millor per a mi és esplaiar-me plorant. El que més vull en estos moments abans d’arribar a la seua ciutat, és tornar a quan era xicoteta i la meua única preocupació era triar el sabor del meu pastís d’aniversari. 

Vull que siga com abans.

RELATS D’ALTRES PARTICIPANTS

UN INSTANT ETERN

Autores: Elena Carballo Mora i Carolina García-Arias García de 3r ESO C

Això era i no era, un príncep de 19 anys anomenat Guillem. Faltaven uns pocs dies per a ser proclamat rei  i va decidir eixir a passejar amb el seu cavall. Ell no ho sabia, ni ho imaginava però la seua vida estava a punt de canviar per complet. Anava tan distret en els seus pensaments que es va perdre en el bosc i no sabia com tornar al seu castell.   De sobte, es va trobar una fada  que li va dir que podria trobar allotjament en una xicoteta cabanya habitada per una bella i pèl-roja jove. Guillem va anar-hi mogut per la curiositat, va tocar la porta i en obrir-se va vore una xica amb uns ulls verds ben oberts i un somriure intel·ligent. El seu nom era Grace.

-Hola?- va dir Grace.

-Hola, em dic Guillem, el meu cavall i jo ens hem perdut al bosc. Ens deixaria quedar-nos esta nit per a resguardar-nos del fred? – li va dir ell.

Grace es va quedar observant Guillem i va pensar en com de bonics eren els seus ulls blaus i càlids i el va deixar entrar-hi. Al matí següent, va tocar a la porta un guàrdia reial a la recerca del príncep. Guillem s’acomiadà de Grace amb un simple gràcies, fins prompte. Després d’això van tornar a vore’s. Un capvespre, un passeig pel bosc, un ball sota la lluna… i una cosa va portar a una altra fins que entre ells va sorgir un sentiment profund.

-Saps, agraïsc haver-me perdut en el bosc aquell dia.- va afirmar Guillem.

-I jo que t’hagueres perdut -li va dir Grace.

 Uns dies després la jove va rebre una invitació on la convidaven a la proclamació de Guillem com a nou rei. Desconeixia la seua identitat fins a eixe moment. I va entrar en pànic; primer, perquè no tenia roba adequada per assistir a un esdeveniment tan formal i segon, perquè se sentia un poc enganyada. Les fades van resoldre el primer conflicte i el segon, seria ella mateixa qui afrontara la situació. De valentia i empenta no li faltaven en absolut.

El dia de la coronació Guillem estava molt embolicat preparant-ho tot, però no parava de pensar en si Grace hi assistiria. Mentrestant, Grace, es vestia de manera elegant amb un bell vestit de color rosa pàl·lid, llarg i amb flors daurades.  Quan va arribar l’hora Guillem estava molt nerviós i dubtava de si apareixeria ella I quan, ja pensava que era impossible, va entrar per la porta del castell una jove pèl-roja amb pas ferm.

– Qui és eixa xica?- es va preguntar el rei.

I quan es va assabentar de la seua identitat, el monarca es va enfadar perquè no li agradaven les sorpreses i va recordar com en un conte molt conegut un esdeveniment terrible i una maledicció farien que a la mitjanit tot s’haguera acabat. Però per a ser original va canviar els fets: a les 12 de la nit, el príncep Guillem perdria la memòria i no recordaria mai més res de la seua vida anterior. Ni tampoc, és clar, a Grace.

Guillem es va emportar la seua estimada als jardins i li ho va contar tot. Grace que estava encara enfadada amb ell per haver-li ocultat la seua identitat no va poder més que entristir-se pel fatal destí i en eixe moment, va apareixer el rei:

-Et vaig dir, fill,  que ballares amb una jove que et donara terres i palaus, no una cabanya de fusta.

– Resulta –va contestar Guillem- que la jove de qui estic enamorat val més que totes les terres i palaus del teu regne. És intel·ligent, solidària i valenta.

Grace va intentar intermediar entre pare i fill però el rei la va acusar de tot.

– Disculpe? Jo només li vaig donar recer al seu fill sense pensar que em perdria en la profunditat dels seus ulls i de la seua ànima.

Minuts després Guillem i Grace es van dirigir al bosc, fugint de la intolerància i la incomprensió i es van trobar a un troll a qui demanaren ajuda per a acabar amb la maledicció que els condemnaria a la separació. Però el troll no el va poder ajudar. Desorientats i molt tristos, van arribar fins a un llac congelat… i el temps corria en contra d’ells.

– Grace, has de saber que eres la raó per la qual somric tots els dies i que et vull. Però no hi trobe cap solució.

– No em faces açò, per favor, Guillem, parlaré de nou amb el teu pare. Buscarem la manera de salvar-te. T’ho promet -va dir Grace.

La majoria de contes acaben amb un final feliç i este no serà menys…. Grace i Guillem es quedaren il·luminats per la lluna plena i com si el temps es detinguera, Grace va anar corrents cap al castell per a parlar amb el rei.

– De què serveixen tots els diners del món -li va dir la xica al monarca- si després no pots compartir-lo amb qui veritablement estimes? D’exemples tràgics, la història n’està plena…

El rei es va quedar commogut per les paraules de Grace perquè ell no havia estat feliç a la seua vida, tot i l’or i les riqueses que l’envoltaven. No s’havia donat cap oportunitat d’estimar de veritat. Quan volia contestar-li, Grace havia desaparegut i se n’havia anat al llac on l’esperava Guillem. El va agafar de la mà. Quedaven només dos minuts per a l’encanteri. Va haver-hi un intercanvi de paraules: un “et vull” i “jo també” i la parella es va fondre en un bes …màgic que en un tres i no res va esfumar també la maledicció…Un instant etern.

PERQUÈ JUNTS SOM INVENCIBLES

Autor: Derek Ulrich Jiménez de 3r ESO E

Era un dia qualsevol del mes de maig, la primavera portava un temps entre nosaltres: flors, cels blaus i aquella intensa olor d’aire fresc amb un toc de gesmiler… però hui, era un dia completament diferent, els núvols impedien que els rajos de sol incidiren sobre el pèl d’Isabella, la llum sobre ell podia convertir-lo en or, era com si la naturalesa estiguera confabulada per a vaticinar el trist esdeveniment que li esperava.

Isabella era una xica com qualsevol altra de la seua edat, als seus 19 anys cursava segon de dret, estava il·lusionada amb la carrera que havia triat, com més temps passava en la universitat, més interés tenia per aprendre, es podria dir que era una elecció vocacional. Els seus trets eren quasi perfectes, deixaven emmudits a més d’un, posseïa uns bells ulls felins, verds com el jade, igual que una increïble personalitat. Tots li deien Bella, per a acurtar el seu nom i ella retornava un immens somriure en escoltar el seu nom, embolicada en aqueixa mirada seductora.

Després d’acabar amb tota la seua jornada estudiantil, es va disposar a menjar, perquè no tenia molt de temps, ja que tenia cita amb el seu ginecòleg a primera hora de la vesprada. Realment no anava a tardar molt de temps en la consulta, tan sols anava a recollir els resultats d’una biòpsia que li havien realitzat cinc dies abans i se sentia tranquil·la ja que el metge, en el qual confiava, prèviament li havia assegurat que aqueix embalum que tenia en el seu pit dret era benigne encara que de gran grandària. Quan el doctor va obrir la carta amb els informes dels resultats, el seu rostre es va paralitzar, emetent un trist so que deia:  «Positiu, és cancer». Això, li era totalment impossible; «Com una persona de la seua edat anava a tindre càncer de mama?»

No tenia molt de temps, havia d’entrar en batalla al més prompte possible, encara que el seu cervell no haguera assimilat el fet de saber que estava malalta. Bella no estava preparada per a escriure aquell punt i apart en la seua vida, però desitjava continuar vivint amb totes les seues forces i el que més li faria feliç, seria curar-se de la seua maleïda malaltia, un monstre anomenat Càncer.

No estava sola, comptava amb la seua família i amb el seu millor i únic amic Martí, encara que la seua vertadera guia era la seua veu interior, la seua fe. Li esperava una llarga estada a l’hospital, on se sotmetria a tractaments de quimioteràpia durant sis mesos i una operació que marcaria un abans i un després. Durant el procés de sanació, es trobà amb una caixa plena d’emocions: tristesa, por, decepció, dolor, superació; que l’acompanyarien en esta dura prova.

Ens va deixar la primavera amb una amarga notícia, va entrar l’estiu amb una gran batalla  i va arribar la tardor, amb la caiguda de les seues fulles i el final del seu viatge, que començà quan Bella va posar un peu fora de l’hospital per primera vegada, després de 6 mesos interminables de lluita.

Arrere quedaven derrotes, com la que va experimentar en partir l’amputació del seu pit, però Martí sempre va ser amb ella, fent que la faria sentir única i valuosa. Mai va deixar que s’enfonsara la seua autoestima. Bella va véncer el càncer i el traumatisme de les seues seqüeles. La vida li atorgà una segona oportunitat, un segon començament per a entendre el valor de les coses, com de bonica que és la vida  i se sentia com una heroïna, per ella i per totes aquelles persones en la mateixa situació.

Ara, amb pas ferm, aquells ulls felins miren cap endavant, ja no té por, aquell sentiment va quedar arrere en el passat.  S’ha convertit en una guerrera, les armes de la qual són el valor i la confiança en si mateixa. Quan mira al cel el troba a ell, el seu refugi, el seu suport i, al costat dels núvols, i fins i tot més amunt, hi ha la seua autoestima, sempre a dalt, ben a dalt.

SEMPRE HI HA EIXIDA

Autora: Carla Migallón de 3r B

Mai havia vist un laberint tan gran. Estava construït amb tot tipus de materials, des de’l metall més dur fins a arbustos en flor que no deixaven passar res de llum. I jo estava al mig.

No sabia com havia arribat a aquell lloc, solament sabia que estava atrapada, sense poder eixir, i amb la sensació que alguna cosa m’estava buscant. Sentia la pell gelada encara que feia calor i el cansament m’invitava a tombar-me al sòl i esperar que qualsevol cosa que estiguera buscant-me em trobara.

Però no era això el que volia fer realment, perquè sols pensar en això, llàgrimes van començar a caure per les meues galtes. Volia eixir del laberint i escapar.

Vaig començar a andar, però sentia que no podia. No havia cap persona o cosa i, encara que tots els murs eren diferents, cap d’ells em deia l’eixida. Estava completament perduda i la impotència s’apoderava de mi per minuts.

De sobte vaig veure una cosa lluny d’on estava. El vaig reconèixer a l’instant. Corrent vaig arribar al lloc on es trobava el meu millor amic i les meues preguntes ressonaren per tot el laberint.

-Per què eres ací? Com isc?

No em contestava. Jo no entenia res. Pareixia que no em veia.

Mentre pensava en què fer, una altra persona va aparèixer més lluny. Em vaig acostar corrent i vaig veure que era la meua germana, però estava distant. No m’escoltava ni em veia i jo no podia fer res. La sensació que alguna cosa m’estava buscant cada vegada era més gran.

El meu cor va començar a bategar molt fort. La meua ment s’havia congelar però les meues cames ja estaven corrent pels camins estrets, en busca de l’eixida d’aquest laberint que semblava no tindre’n una.

Amics i coneguts apareixien per on jo passava, però cap d’ells em feia cas. Era com si tots estigueren en un altre món. Un món que jo no podia disfrutar perquè no podia eixir del laberint. Un en que les persones no tenien la sensació que alguna cosa els perseguia.

Marejada i sense força, vaig arribar a una zona amplia en la que em vaig deixar caure. Ja no tenia l’esperança de poder eixir d’allí i solament volia tancar els ulls i escapar del malson. Cada vegada sentia la presència d’eixa cosa que m’aguaitava i furtava els meus millors records. No anava a eixir del laberint. Però en l’últim intent de desesperació vaig dir el que mai havia dit directament.

-Necessite ajuda.

De sobte tot va parar de donar voltes. Em vaig adonar que alguns familiars i amics havien començat a aparéixer pels camins que arribaven a on jo estava, i aquesta vegada em veien. Tots els ulls estaven clavats en mi, alguns fins i tot amb llàgrimes.

Vaig començar a escoltar paraules. Això significava que ells em podrien escoltar per fi. Les persones que no s’havien adonat que jo estava en un altre món ara volien portar-me amb ells. Al món on la gent em veia, m’escoltava i m’entenia. On cap cosa em perseguiria. I això era l’única cosa que volia.

I així vaig eixir del laberint sense eixida.

EXPOSICIÓN SOBRE LOS MITOS DE LA ANTIGUA GRECIA

El proyecto se ha realizado con los alumnos de 1ª de Bachillerato de Artes, en la asignatura de Proyectos Artísticos. Partiendo de los veintidós mitos de la Antigua Grecia, se le asignó un mito a cada alumno/a y, tras una investigación, los alumnos han ido ilustrando cada mito. Aparte de ilustrar el mito, también debían pensar y diseñar cómo lo iban a presentar. Las técnicas han sido muy variadas; desde el lápiz de grafito hasta la acuarela y la témpera pasando por los rotuladores acrílicos. De igual forma han utilizado otros elementos como cuerdas, espejos etc…  para las presentaciones con el fin de que la historia fuera más visual y fácil de entender.

EL MITO DE NARCISO

UN POCO DE HISTORIA ACERCA DE LOS MITOS

Los mitos son narraciones de hechos imaginarios protagonizadas por dioses y héroes. A lo largo de la historia, todas las culturas han creado mitos para explicar los enigmas del mundo: el origen del cosmos, la aparición del ser humano, las enfermedades, los accidentes geográficos… La griega es una de las mitologías que más ha influido en la cultura occidental junto a la hebrea.

La mitología griega se generó y difundió gracias a la tradición oral. Los mitos clásicos han llegado hasta nosotros a través de las obras de losautores griegos y latinos de la Antigüedad, como Homero, Hesíodo u Ovidio.

ARTISTAS DEL NOCTURNO

Nuestras dos jóvenes artistas del nocturno (Patricia Fernández y Vassa Uvenchikova), las autoras de la magnífica exposición MÁSCARAS VENECIANAS Y ESLAVAS, están participando en otro importante proyecto que forma parte de la materia Proyectos Artísticos.

El CEIP Mirador d’Agües solicitó la participación del alumnado para pintar un mural en su centro. Se aceptó el proyecto que constituye todo un reto teniendo en cuenta que solo dos alumnas deben pintar un muro de veintiún metros de largo.

El trabajo parte de las ideas del alumnado del CEIP y se trabaja la adecuación de los diseños a la edad del público al que va destinado, la composición adaptada al espacio, las gamas cromáticas y la planificación para poder llevarlo a término (técnica y materiales).

El mural aún se encuentra en proceso, pero pronto será acabado.

A continuación, podéis contemplar algunas imágenes que muestran el gran trabajo realizado.

¡¡¡Enhorabuena!!!

SESIÓN DE TEATRO GRECOLATINO

El pasado viernes 17 de mayo, veinticinco alumnos de Latín, Griego y Literatura universal de nuestro instituto asistieron al VII Festival de Teatro Grecolatino de la Universidad de Alicante. Tuvieron la suerte de poder ver la obra ganadora del festival, Amores griegos: Safo, Alcibíades, Hiparquía, del IES Pasqual Carrión de Sax, una delicada recreación de amores que giran en torno a la mujer y la filosofía, con música en directo y textos de poetas y filósofos griegos, como Safo de Lesbos o Platón, magistralmente interpretados. 

La otra obra que pudieron ver fue Lisístrata, de Aristófanes, una comedia, representada por primera vez en el año 411 a.C., donde las mujeres se unen para acabar con los demagogos que impulsan a los hombres a la guerra. La asamblea de mujeres, con Lisístrata a la cabeza, consigue la paz. La obra refleja el hastío de las mujeres griegas que, cansadas de perder maridos e hijos en la guerra, se unieron para hacer una huelga sexual, demostrando el poder de la unión y la negociación. 

Es una suerte poder disfrutar cada año de este Festival, con grupos de estudiantes tan profesionales y entregados, que interpretan, realizan decorados y vestuario, y que reúnen en tres días a unos mil alumnos de veintisiete institutos. Larga vida al Teatro.

Rosa Verdú, profesora de Lengua Castellana y Literatura

Imágenes de la representación

El alumnado acompañado por sus profesores

NOS VISITA…

El pasado lunes 20 de abril el alumnado de 2ºESO tuvo un encuentro con la artista alcoyana Aurelia Masanet para hablarles de su obra artística. La actividad forma parte del proyecto Menuts veïns Maca que culminará con la exposición de algunos de los mejores trabajos de los alumnos de nuestro centro de algunas de las obras más representativas expuestas en el museo.

Tras la charla algunos de los grupos tuvieron el honor de realizar un taller con la artista que les enseñó algunas de las técnicas que ella misma emplea en sus obras. Toda una clase magistral al alcance de muy pocos.

¡Gracias al MACA por ofrecernos esta magnífica oportunidad!

Imagen de la artista durante su charla

¿QUIÉN ES AURELIA MASANET?

Aurelia Masanet (Alcoi, 1955), lleva más de 40 años creando. Desde su primera exposición individual en 1975 hasta la actualidad, Aurelia no ha dejado de inventar nuevos lenguajes para una misma inquietud. Con la lejanía que da el tiempo, la vista recorrida a través de sus obras descubre a una artista impecablemente coherente. Pero siempre en camino.

Lejanos los comienzos en los que el textil era su único lenguaje; años ochenta y noventa dedicados a unas técnicas en las que la artista se convirtió en pionera y maestra. Trabajaba con los hilos moldeando volúmenes textiles en una vertiente creativa y absolutamente personal que con el tiempo se ha volcado en el mestizaje de lenguajes y la fusión de soportes, de expresiones y de géneros artísticos. Fibra a fibra y nudo a nudo, los materiales se fueron trasmutándose en formas y en espacio.
Ya se habían introducido tímidamente retazos de pintura y con ello, la posibilidad veraz y cada vez más creíble de conjugar la pintura con el hacer textil. Llegaron sus lienzos y la explosión de la pintura desencadenó una fuerza expansiva que liberó formas y colores, sorprendiendo a la misma artista iniciadora de un proceso calculado y frío.


Finales de los noventa y primeros dos mil. Sus lienzos eran creados pero al mismo tiempo descreados y recreados. Hacer y deshacer.Y mientras tanto el color, inundándolo todo. Cada vez pinceladas más sueltas, más atrevidas, más veraces: los pigmentos y el látex se alían para conformar colores infinitos debajo de los cuales existen otros. El garabato se adueña del lienzo, se agita y se violenta para dar paso a una maraña espléndida donde el dibujo se enreda sobre sí mismo en pleno DIÁLOGO con la PINTURA. Aurelia se expande y certifica.

Cuando ese diálogo con la pintura se convierte en CONVERSACIÓN surgen algunas de sus pinturas más hermosas. Estamos cercanos ya en el tiempo: son los dos miles y poco. La artista se asoma a la naturaleza y descubre paisajes imposibles: geografías de grandes mesetas y puntos de fuga extraños. Vastas extensiones de campos sembrados de trigo verde o mares rojos de un sur imaginario.Paisajes recortados, siluetas desdibujadas de ciudades derruidas, abatidas y lejanas, apenas reales, apenas deliradas. Paisajes vegetales sorprendidos. Aurelia ha elegido los formatos cuadrados en los que componer, con apenas pintura, esos ligeros paisajes dormidos en el aire; abriendo un eco débil que vive lentamente. Grandes manchas de color y unos trazos seguros, enérgicos rápidos y sabidos. Paisajes esenciales que desprenden una profunda melancolía. Paisajes detenidos en un tiempo inexistente.

La pasión se apacigua y una calma enredada conduce el gesto hasta hacerse de nuevo caligrafía. Aurelia estudió todos los trazos de la escritura, la forma de las palabras y la tinta con la que pintarlas. Palabras soñadas. Y el color. Siempre todos y después, fríamente elegantes; diálogos fructíferos de matices detenidos, sorprendidos en un momento audaz. Con estas nuevas obras emprende una aventura en primera persona, tan asumida como olvidada. Un olvido profundo que convierte las cosas en naturales. El soporte se convierte en parte de la obra, tan importante como lo creado en ella. Lienzos rigurosamente blancos, maderas estampadas, papeles acariciados para elegirlos. La sencillez y claridad de los trazos y la fuerza de las imágenes recreadas en rojo y negro convierten su última serie en un conjunto íntimo pero radical.

Ondas, olas, entrelazados, espirales. Tirabuzones incansables que escriben el texto completo de su vida.

Rosa Castells

Fuente: https://www.aureliamasanet.com/bio/

MÁSCARAS

Exposición de máscaras del alumnado del 1º Bachillerato de Arte del Nocturno dentro de la asignatura Proyectos Artísticos.

El objetivo del trabajo era la investigación de las máscaras alrededor del mundo para crear nuevas a partir de referentes de un país escogido por los alumnos. Al mismo tiempo se pretendía experimentar con los volúmenes, pasar de la segunda dimensión a la tercera: de los esbozos a la obra volumétrica. El resultado del trabajo ha sido espectacular.

El origen de las máscaras venecianas se remonta a la Edad Media, cuando la gente empezó a reunirse y celebrar juntos disfrazándose con máscaras y ropas llamativas. Poco a poco se fue popularizando e institucionalizando con la República de Venecia, alcanzando su máximo esplendor durante el Carnaval de Venecia.

Durante el periodo de la República de Venecia, la gente solía llevar máscaras durante muchos meses al año y no sólo para celebrar el Carnaval. De hecho, las máscaras venecianas también se utilizaban como «precaución» en negocios arriesgados, como el juego o los turbios intercambios entre comerciantes y contrabandistas.

Hoy en día, gracias a su belleza y moda, las máscaras venecianas son ampliamente utilizadas por cualquier persona del mundo para celebrar con diversión y alegría todo tipo de eventos de disfraces: ¡Desde Carnaval hasta Nochevieja!

Por otro lado, los pueblos eslavos usaban máscaras para fiestas y rituales, pero con la llegada del cristianismo casi todas fueron destruidas. Como los eslavos tenían muchos dioses, estos dioses a menudo aparecían representados en estas máscaras.

Máscara de cabra

Entre los antiguos eslavos, la cabra era un animal tótem dedicado a la Luna y que la personificaba (Luna con cuernos). En la celebración de la Noche Generosa (Año Nuevo Antiguo), los eslavos representaban misterios en memoria de sus antepasados. Una cabra era un participante obligatorio en estos misterios. Los cuernos de cabra servían como símbolo de santidad. Fue en esos días festivos cuando a menudo se usaban máscaras con su imagen.

Máscara de oso

El oso es uno de los personajes principales de la zoología popular, dotado de simbolismos de fertilidad, salud y fuerza. Los eslavos tenían una actitud respetuosa hacia el oso: se lo consideraba el dueño del bosque y el duende tomó su apariencia.

Máscara Punk

También inspirada en el estilo de las máscaras venecianas, en hacerla extravagante y llamativa basada en la moda Punk. El estilo punk nació en los años 70 en el Reino Unido como un movimiento rebelde contra la cultura mainstream, y giraba en torno a la música y los artistas punk rock. La gente comenzó a rasgarse la ropo, personolizarla e incorporar objetos cotidianos que potenciaban la estética más punk.

Los imperdibles o la cinta aislante se hicieron hueco en los looks como sujeción entre prendas o rotos, las bolsas de basura negras pasaron a ser vestidos, camisas y faldas. Y los complementos podían ser desde cuchillas de afeitar hasta cadenas.

Máscara inspirada en la máscara veneciana llamada Dottore Plague

Fue originalmente utilizado por los médicos queatendían a pacientes con peste. Para evitar el contagio y no tener que oler el hedor de los muertos, llevaban estas máscaras con ojos de cristal y una nariz larga, en la que introdujeron pañuelos y hierbas aromáticas.Otras máscaras venecianas muy populares y con una larga historia.

Autoras: Patricia Fernández y Vassa Uvenchikova

¡Enhorabuena por el excelente trabajo!

GANADORES DEL CARTEL PATIOS ACTIVOS

Ya tenemos ganadores del concurso escolar de carteles sobre los patios activos.

PRIMER PREMIO: MARTINA OLAYA, 2ºESO D

FINALISTAS: 

      – IRENE SOLÍS 2º ESO E

      – BELÉN MUÑOZ 2º ESO D

      - ALAN GONZALEZ 2º ESO A

El próximo 19 de junio el AMPA entregará un premio a la ganadora y los finalistas.

¡Enhorabuena a los ganadores y ganadoras!

EXCURSIÓN A LA SERRA GROSSA

El pasado jueves 10 de mayo varios grupos de 2o ESO acompañados de varias profesoras emprendimos con alegría el camino a la Serra Grossa de Alicante. Alegría porque iba a ser un día diferente, al sol, fuera de las aulas del IES. Después del consabido trayecto en TRAM, siempre una buena ocasión de mostrar nuestros buenos modales, llegamos a la parada del MARQ y nos dirigimos a los pies de esta sierra alicantina que nos esperaba llena de sorpresas.

La Serra Grossa se compone de dos alturas: la Sierra de San Julián y el Cerro del Molinet. Nosotros pasamos del uno al otro con unos guías bastante conocedores del terreno que nos explicaron en qué consistía la vegetación que encontrábamos en la zona natural, también las antiguas instalaciones de La Británica, una compañía que refinaba aquí petróleo; y además nos hicieron observar vestigios de la guerra civil, tanto los nidos para las baterías antiaéreas como los grafittis de los pobres soldados que se aburrían en las largas horas de guardia.

Aunque pasamos algo de calor, típica primavera alicantina, pasamos de un cerro al otro y desde un magnífico mirador muchos vieron por primera vez las increíbles vistas de nuestra costa desde el Cabo de Santa Pola hasta la Serra Gelada en Benidorm. Podéis ver las fotos. ¡Es difícil vivir en un lugar más espectacular que nuestra bahía! Aprendimos los nombres de las montañas que veíamos: el Puig Campana el pico más bonito de todos, ¡tiene hasta leyenda!

Después de extasiarnos con las vistas, podéis verlas en la foto, bajamos hacia la playa de la Albufereta y, gracias a nuestra profesora Laura Ochando, todos reconocimos la Pirámide, la escultura cinética de Eusebio Sempere. ¡Es lo que tiene que vayamos adquiriendo cultura, todo tiene un significado más profundo si lo conocemos, paso previo a amarlo!!

Y ya agradecer a las profes del departamento de E. Física que nos vayan enseñando la naturaleza vecina y nos hagan patearla con tanta alegría.
¡Hasta la próxima!!

Laura Díaz

Profesora de Lengua Castellana

¡Qué vistas de la Albufereta!

Guapos no, lo siguiente.

Unas montañas fascinantes.

Proyecto «Earth 2530»

Los alumnos y alumnas de 1 ESO D, F y G han regresado a la Tierra de donde tuvieron que partir hace ya muchos años. Desgraciadamente, la contaminación desmesurada había provocado que nuestro planeta fuera inhabitable. Ahora, con la Tierra ya recuperada, han vuelto a ella y se han dado cuenta que los animales invertebrados son más grandes y resistentes que antes. Ha llegado la hora de bajar de la nave y descubrir como son los animales del año 2530. 

Como expertos en la biología de estos animales, el alumnado ha sido encomendado una misión muy especial: elaborar una maqueta de un invertebrado futurista. Acompañando la maqueta, han realizado una ficha técnica de identificación del invertebrado: nombre científico, nombre vulgar, taxonomía, características generales anatómicas, hábitat, formas de reproducción, nutrición, relación y otras características que vieran, interesante destacar del animal. 

Durante dos semanas hemos expuesto muchos poríferos, cnidarios, anélidos, moluscos, equinodermos y artrópodos futuristas, en la entrada del centro.

¡Misión cumplida chicos/as!

José Luis Ruiz Lamsdale