Biografia

Manel Garcia Grau va néixer a Benicarló el 1962. Era doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català i Redacció i disseny de prensa a l'I.E.S. Penyagolosa i de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló des de 1995. Va començar a escriure, en castellà, al voltant dels 14 anys. Fruit d’això és el seu primer llibre Anthropoemas (1985), Premio Poesía Nueva de l’editorial Prometeo de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l’Asociación Iberoamericana de Escritores de los EE.UU (Méjico, 1983), pel poemari inèdit Oficio del hombre. Però va ser al Col·legi Universitari de Castelló i a la Universitat de València on va començar a escriure en català, on va publicar diversos poemes en publicacions universitàries i en antologies i on es va despertar la seva passió i estima pel país i la seva literatura, palesa després des del seu primer llibre Quadern d’estances fins a l’actualitat.

Era poeta, assagista, narrador, crític literari i estudiós de la literatura catalana contemporània. La seva poesia ha estat valorada en dues etapes: la primera, que abasta des del seu primer llibre, de 1987 fins el 1994, ha estat vista per la crítica sota la influència d’un existencialisme d’arrel simbolista, amb un to escèptic i culte; la segona, des de 1997 fins el 2003, una poesia vinculada a un existencialisme d'arrel civil o de compromís cívic, en què l’escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social, a mena d’un cant contra les desigualtats i el conformisme de la societat actual i amb una poesia més directa, entenedora i combativa.

Ha estat guardonat amb premis com el Miguel Hernández d’Alacant (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vila-real (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1990), el Premi Extraordinari de Doctorat (Universitat de Valencia, 1994), el Premi d’assaig “Àngel Sánchez Gozalbo”, Ajuntament de Castelló, 1995, L’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), el Ramon Comas de Tarragona (1997), l’Ausiàs March de Gandia (2000), el Recull-retrat literari de Blanes (2000) i l’Agustí Bartra de Terrassa (2001).

Ha publicat fins ara una quinzena de llibres, entre els quals destaquen, en poesia, Quadern d’estances (1987), La veu assedegada (1988), Escenalls dels miratges (1988), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994), Mots sota sospita (1998), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002) i La mordassa (2003).

En assaig, Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992), amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon, (1992), Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica (1994), De Castelló a Ítaca (1997), Polítiques (i) lingüístiques (1997) o Les suspicàcies metòdiques (2002).

I en narrativa la novel·la El Papa maleït (2003) i La vella profecía (en premsa).

Com a crític literari col·labora habitualment al suplement “Cultura” de l’Avui i al “Cuadernos” del diari Mediterráneo i com a articulista periodístic amb una columna d’opinió als diumenges del diari Heraldo de Castelló.