RECORDATORI ISABEL ALDEANUEVA
RECORDATORI ISABEL ALDEANUEVA
PARAULES DE RECONEIXEMENT I DOLOR PER LA MORT
D´ISABEL ALDEANUEVA
( Claustre 12 / 12 / 2008 )
“ Demanem un minut de silenci por la nostra companyera recientment desapareguda: Isabel Aldeanueva"...........
Al llarg del temps que va estar ací entre nosaltres va ser un ejemple d´amabilitat, educació, professionalitat, saber estar i si s’ens permet diriem també que d´elegància. A més a més, el darrer any, al llarg del procés de la seua enfermetat, ens va donar una gran llicó, la seva darrera clase: una llicó d´enteresa, dignitat, força i ganes de viure. Personalment, aquest director mai olvidarà,quan parlava en ella per telèfon, la força que transmitia eixa veu vigorosa, clara, jovenil, vital i el que eixa veu deia: “ No sabes las ganas que tengo de enfilar la calle que lleva al Instituto i de dar clase al peor de los grupos i tener al más travieso de los alumnos, de volver a la querida cotidianidad”.
La seva memoria sempre quedarà entre nosaltres”.
JoséP. Martí Garcia
Director IES “Penyagolosa”
BIOGRAFIA
Naix a Castelló de la Plana el 13 de Gener de 1955.
Cursa estudis en el Col·legi “Sagrat Cor” (Carmelites) fins a 3r de Batxillerat inclusivament.
Passa a l'Institut Femení (“Penyagolosa”) on continua 4t, 5t, 6t i Curs d'Orientació Universitària, fins al curs 1972-73.
Comença els seus estudis universitaris de Filosofia i Lletres en el Centre Universitari de Castelló (CUC). Ací curse els dos anys de Comuns, i passa a fer l'especialitat d'Història en la Universitat de València.
Aprovades les oposicions, el seu primer destí és l'IES “Costa de Tarongina” (Escola d'Hostaleria) de Grau de Castelló, on roman des del curs 1979 -80 fins al 1992-93.
En 1993 s'incorpora a l'Institut “Penyagolosa”, “el seu” Institut, fins al curs 2006-2007.
CARTES OBERTES
Querida Isabel,
Han pasado más de dos meses desde aquel jueves 15 de noviembre, en el que llegaba a nuestro instituto la triste noticia de que tu ausencia, de más de un año entre nosotros, iba a ser definitiva. Como una inmensa nube negra, en una tierra tan soleada como esta, se fue extendiendo por pasillos, aulas, departamentos, sala de profesores, cantina… Y sobre todo en ese rincón junto a la ventana, en la sala de profesores, donde día tras día se escuchaba tu voz, cuando estabas entre nosotros; en aquellas inolvidables tertulias donde se hablaba de todo… de lo divino y de lo humano.
Ha sido muy difícil empezar a escribirte estas palabras porque todavía estamos un poco noqueados, y el recordarte duele, y duele mucho. Pero tampoco queríamos “ ignorar” tu ausencia, para evitar el dolor. Como tampoco podías marcharte sin recoger la cosecha de lo que has ido sembrando año tras año; hemos de aclararte que la cosecha ha sido muy abundante, y que aquí sólo podemos mostrarte algunos frutos, para que vayas degustando.
Primer fruto, los muchos amigos y amigas que has dejado y que te recuerdan cada día.
Segundo fruto, un Departamento de geografía- historia, un poco huérfano, que ya no podrá disfrutar de tus sabios consejos y de ese aire fresco que representabas entre tantas estanterías de libros un poco vetustos y polvorientos.
Tercer fruto, un instituto que disfrutaba de tu elegancia y saber estar.
Cuarto fruto, unos alumnos que te recuerdan con inmenso cariño y, algunos, incluso se declaran “isabelinos” (de Isabel Aldeanuela y no de Isabel II ).
Quinto fruto, esa entereza, esperanza e ilusión que nos transmitiste a lo largo de tu enfermedad, cuando te visitábamos o hablábamos contigo por teléfono.
Sexto fruto, ese mensaje que nos ha quedado, aunque sea difícil cumplirlo, de que hay que relativizar las preocupaciones, los conflictos, los problemas… y disfrutar el día a día; porque estamos vivos y ¡eso es lo que verdaderamente importa!.
Y tantos… y tantos frutos más…
Gracias, Isabel, por haber sido tan buena compañera y amiga, ¡ gracias por haber sido “tan buena gente” !.
En esta despedida, queremos que sepas que se queda con nosotros tu imagen sonriente, elegante, afable… de la comida de jubilación de nuestra querida Mª Luz; en la que con tu peinado a lo Jane Fonda, estuviste como siempre… ¡ EXPLÉNDIDA !.
Querida Isabel,
¡Cómo nos acordamos de ti! ¡Cuánta falta nos hacen tu compañía, tu alegría, tu amistad…!
Nos haces mucha falta… ¡Te echamos tanto de menos…! En los pasillos, en la Sala, en esa media hora de descanso, donde hablábamos, reíamos… Contigo era muy fácil la relación: siempre tenías algo que decir.. Pero, sobre todo, tenías esa cualidad tan difícil de encontrar: sabías escuchar, y sabías dar, en los momentos difíciles esa palabra de aliento y ayuda.
Tú ya has hecho tu camino, que ha sido demasiado breve. Un camino que has sabido llenar de amigos, de compañeros, de gente que te quiere.
Has sido, durante la enfermedad, Isabel, un ejemplo muy difícil de emular: paciente, animosa, llena de fe, jamás desesperanzada, siempre agradecida por las pequeñas cosas que podíamos hacer por ti.
Nunca olvidaremos la alegría con que nos recibías en tu salita de estar, tan acogedora, tan tú misma…. A pesar de todo lo que estabas pasando, te interesabas por el trabajo, por los compañeros…
Isabel: te has ido, pero siempre irás con nosotros, nuestros corazones te llevarán.
Estimada Isabel,
no sé si podrem expressar el que sentim ara que has emprés eixe viatge que tots nosaltres,inexorablement, hem de realitzar. A tots ens sembla que has partit massa aviat, però com diu el poeta, el que és important és la manera de fer eixe camí. I nosaltres, els teus companys i companyes, podem parlar ben bé de l’empremta que ens has deixat a tots i a totes nosaltres.
Per on començar? Sense dubte, pel teu càlid somriure. Com n’era d’acollidor i bell! Sempre que ens dirigíem a tu, trobàvem la teua atenta mirada acompanyada invariàblement, per un somriure. No importava què era el que et volíem dir. Tu sempre estaves receptiva. Mai una mala cara ni una mala paraula. Això no era esperable de tu. A més, era massa ordinari i tu tenies massa classe per a fer aquestes coses.
Sempre estaves disposada a compartir els teus materials amb els altres companys, i sempre des de la humilitat, per a que el nouvingut no es sentira inferior.
Sabem perfectament que el tracte que dispensaves als teus alumnes era tan exquisit com el que tenies amb nosaltres. Ells també ho han sentit molt i t’enyoren, Isabel.
Una de les qualitats més valorades en les persones és la d’estimar, la de tractar els altres sense tenir en compte la ideologia de cadascun d’ells. I sabem d’exemples molt concrets. Tu eres un d’ells, ja que et relacionaves amb nosaltres des del cor, i el cor només entén de raons, raons que moltes vegades nomes serveixen per a posar murs entre la gent. Tu vas saber traspassar eixos murs i mirar als ulls del qui tenies al davant. Sempre amb un somriure.
Has estat molt valenta en la lluita que has hagut de dur a terme. Quina lliçò ens has donat! No t’has queixat, no has envejat la salut dels altres, has acceptat el que t’ha tocat viure, però sense rendir-te en cap moment. Sempre amb esperança, sempre amb un somriure. I sempre, sempre, agraïnt el que els altres fèiem per tu. Fins ahí ha arribat la teua generositat. Els nostres gestos d’estima cap a tu eren molt petits comparats amb allò que estaves vivint, però el teu agraïment era tan profund, tan sincer, que erem nosaltres els qui ens sentíem obsequiats per tu. I en tot moment, justificant les possibles absències, sense cap bri de rancor.
Isabel, estimada amiga, vindran altres cursos, altres alumnes, altres companys i companyes. Algú ocuparà el teu lloc, però, i no ho oblides, mai ningú et podrà substituir.
A las aladas almas de las rosas...
de almendro de nata te requiero:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
Els teus companys i companyes.
Junto al Mar Si muero, que me pongan desnudo, Si muero que me dejen a solas. Oiré la melodía del viento, Que siega pesadumbres. Y cuando
José Hierro Antología |
EL VIAJE DEFINITIVO ...Y yo me iré. Todas las tardes, el cielo será azul y plácido, Se morirán aquellos que me amaron; …Y yo me iré ...Y se quedarán los pájaros cantando. J. Ramón Jiménez |
MANEL GARCÍA GRAU
MANEL GARCÍA GRAU
UN ÚLTIM ADÉU A UN LLUITADOR DEL CÀNCER I HEROI DE LA POESIA VALENCIANA
Doctor en Filologia i membre de la denominada Generació dels vuitanta va començar la seua trajectòria molt jove, als 14 anys escribint en castellà. El seu primer llibre va arribar en 1985 Anthropoemas, amb el que va guanyar el Premi Poesia Nova de l'Editorial Prometeu de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l'Associació Iberoamericana d'Escriptors dels Estats Units.
La seua poesia té dos etapes: la primera va ser considerada per la crítica com una obra que unix l'existencialisme i el simbolisme, una obra culta i al mateix temps escèptica. La segona etapa de la seua trajectòria, la que arribaria fins a l'actualitat, estaria vinculada a un existencialisme d'arrels civils o compromís cívic en què l'escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social. En ella denuncia les desigualtats socials i el conformisme de la societat actual. Es tracta d'una poesia més directa i combativa.
Altres premis en el seu poder són el Miguel Hernández d'Alacant; el Gabriel Ferrater de Reus; el Ciutat de Vila-real; el Premon d'assaig Àngel Sánchez Gozalbo, de l'Ajuntament de Castelló; l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona; el Ramon Comes de Tarragona o l'Agustí Bartra de Terrassa.
També va practicar l'assaig i la crítica literària en diversos mitjans, entre ells el suplement Postdata de Levante-EMV. És autor de les novel·les El papa maleït, inspirada en el Papa Luna i La vella profecia.
Biografia
Manel Garcia Grau va néixer a Benicarló el 1962. Era doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català i Redacció i disseny de prensa a l'I.E.S. Penyagolosa i de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló des de 1995. Va començar a escriure, en castellà, al voltant dels 14 anys. Fruit d’això és el seu primer llibre Anthropoemas (1985), Premio Poesía Nueva de l’editorial Prometeo de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l’Asociación Iberoamericana de Escritores de los EE.UU (Méjico, 1983), pel poemari inèdit Oficio del hombre. Però va ser al Col·legi Universitari de Castelló i a la Universitat de València on va començar a escriure en català, on va publicar diversos poemes en publicacions universitàries i en antologies i on es va despertar la seva passió i estima pel país i la seva literatura, palesa després des del seu primer llibre Quadern d’estances fins a l’actualitat.
Era poeta, assagista, narrador, crític literari i estudiós de la literatura catalana contemporània. La seva poesia ha estat valorada en dues etapes: la primera, que abasta des del seu primer llibre, de 1987 fins el 1994, ha estat vista per la crítica sota la influència d’un existencialisme d’arrel simbolista, amb un to escèptic i culte; la segona, des de 1997 fins el 2003, una poesia vinculada a un existencialisme d'arrel civil o de compromís cívic, en què l’escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social, a mena d’un cant contra les desigualtats i el conformisme de la societat actual i amb una poesia més directa, entenedora i combativa.
Ha estat guardonat amb premis com el Miguel Hernández d’Alacant (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vila-real (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1990), el Premi Extraordinari de Doctorat (Universitat de Valencia, 1994), el Premi d’assaig “Àngel Sánchez Gozalbo”, Ajuntament de Castelló, 1995, L’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), el Ramon Comas de Tarragona (1997), l’Ausiàs March de Gandia (2000), el Recull-retrat literari de Blanes (2000) i l’Agustí Bartra de Terrassa (2001).
Ha publicat fins ara una quinzena de llibres, entre els quals destaquen, en poesia, Quadern d’estances (1987), La veu assedegada (1988), Escenalls dels miratges (1988), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994), Mots sota sospita (1998), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002) i La mordassa (2003).
En assaig, Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992), amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon, (1992), Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica (1994), De Castelló a Ítaca (1997), Polítiques (i) lingüístiques (1997) o Les suspicàcies metòdiques (2002).
I en narrativa la novel·la El Papa maleït (2003) i La vella profecía (en premsa).
Com a crític literari col·labora habitualment al suplement “Cultura” de l’Avui i al “Cuadernos” del diari Mediterráneo i com a articulista periodístic amb una columna d’opinió als diumenges del diari Heraldo de Castelló.
Obres
Poesia
- Quadern d'estances València, Ed. de la Guerra, 1988.
- La veu assedegada Catarroja, Ajuntament, 1989.
- Escenalls dels miratges Vila-real, Ajuntament, 1989.
- Els noms insondables València, Eliseu Climent /3i4, 1990.
- Els signes immutables Alzira, Bromera, 1991.
- Llibre de les figuracions València, IVEI Alfons el Magnànim, 1993.
- Mots sota sospita Valls, Cossetània, 1997.
- La ciutat de la ira València, 7 i mig, 1998.
- Anatema Alzira, Bromera, 2001.
- Al fons de vies desertes Barcelona, Ed. 62, 2002.
- La mordassa Catarroja, Perifèric Edicions, 2003.Novel·la
- El Papa maleït: Una intriga novel·lística sobre el Papa Luna Barcelona, Planeta, 2003.
Crítica literària o assaig
- Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon) Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló-Agrupació Borrianenca de Cultura, 1992.
- Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica Barcelona, Abadia de Montserrat, 1994.
- De Castelló a Ítaca : l'univers literari de M. Peris i Segarra Castelló de la Plana, Ajuntament, 1997.
- Polítiques (i) lingüístiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 1997.
- Les suspicàcies metòdiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002.Discografia
- Parla'm, Grup Illa ferrada Lemonsongs, Benicàssim, Castelló. D.L.–CS-87-2002. LS-025-CD. (registrats a l’SGAE)
Portades d'algunes obres
Premis
- Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia (1987): Sol de violoncel.
- Premi Miguel Hernández de la Generalitat Valenciana (1987): Quadern d'estances.
- Premi Benvingut Oliver de poesia (1988): La veu assedegada.
- Premi Ciutat de Vila-real de poesia (1988): Escenalls dels miratges.
- Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (Premis Octubre) (1990): Els noms insondables.
- Premi Ciutat de Tarragona (1996): Mots sota sospita.
- Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997): Causa oberta.
- Premi Ausiàs March de poesia (2000): Anatema.
- Premi Recull-Rafael Cornellà de retrat literari (2000): "Vicent Ventura (Castelló 1923-València 1998)".
- Premi Agustí Bartra de poesia de Terrassa: Al fons de vies desertes.