L’INSTITUT JOSÉ M.ª PARRA, 50 ANYS DE VIDA

       

 

PILAR ROVIRA GRANERO

L’institut José M.ª Parra va nàixer a la dècada del 60. Una dècada plena de canvis econòmics, socials i culturals. El Franquisme es maquillava de “democràcia orgànica”, els tecnòcrates dissenyaven els plans de desenvolupament, l’oposició al règim començava a créixer, els sindicats de classe donaven els primers passos, arribava la televisió, els llibres prohibits o les reunions clandestines.

També per a Alzira els anys 60 van ser la dècada prodigiosa. Aquest desenvolupament que experimentava Espanya va arribar a la capital de la Ribera com un vendaval modernitzador que canvia tot.

En primer lloc, el creixement econòmic al voltant del cultiu i l’exportació de taronja, encara puixant, i l’increment de la indústria i el sector terciari va atraure un gran nombre de població migrant que s’establix en la capital de la Ribera. I és que una onada migratòria de treballadors procedents de regions interiors com Castella la Manxa (Albacete, Ciudad Real, Toledo), Andalusia, Madrid, Múrcia, Aragó i de les comarques limítrofes a la Ribera dels país, va arribar a Alzira a la recerca d’una vida millor. Les dades migratòries entre 1960 i 1980 resulten reveladores, el saldo migratori oscil·la entre 400 i 900 persones per any, amb un pic en 1975 i el nombre d’habitants de la població augmenta ràpidament de 26.669 en 1960 es passa a 39.349 en 1980¹. Convé destacar que són fonamentalment obrers no qualificats i la seua joventut, són matrimonis joves que busquen noves oportunitats laborals i educatives per als seus fills.

Aleshores, el ràpid creixement de la població va comportar la necessitat creixent d’habitatges, d’equipament urbà i de serveis (autobús a l’estació, la creació de nous barris, institut, col·legis…). Alzira havia iniciat la major transformació de la seua història. S’escometen grans obres d’urbanització que van a canviar la fisonomia de la ciutat convertint-la en una veritable “capital”, encara que siga a costa del seus monuments històric. Com la canalització i dessecació del braç mort del riu Xúquer, la desaparició del pont de Sant Bernat, i l’inici dels primers edificis de les avingudes Sants Patrons, Luis Suñer i Plaça del Regne. Però també van sorgir nous barris con el de les Basses i el barri Sagrada Família, on es va situar el nostre institut.

En aquest context de canvi i desenvolupament, se situa la petició d’un institut d’ensenyament mitjà per part de l’Ajuntament d’Alzira. Des de la II República, que va concedir un institut d’ensenyament mitjà a la ciutat, Alzira no tenia cap institut públic per a fer el batxillerat. Després de la Guerra Civil un grup de professors va obrir l’Acadèmia Xúquer, un centre privat que preparava els estudiants alzirenys perquè es presentaren a les proves lliures en l’institut de Xàtiva. Als anys 60 ja funcionava l’institut laboral, el Rei En Jaume, però no hi havia un centre específic per a fer el batxillerat elemental i superior.

Per altra banda, l’emplaçament del nou centre educatiu es va planificar al bell mig d’una nova barriada “Sagrada Família”. I és que la necessitat d’habitatges va empentar el rector de la parròquia de l’Alquerieta a encapçalar el projecte d’ampliar el barri. Aleshores es va formar una cooperativa d’habitatges i es van construir 625 habitatges per albergar famílies treballadores. Tres edificis alts de deu plantes i altres tants de quatre plantes que envoltaven el nostre institut. Certament, la situació d’aquest a la nova barriada obrera allunyat del centre de la ciutat, va ser fonamental per a proporcionar-li un impuls educatiu i cultural de primer ordre al barri. De fet la construcció d’aquest centre educatiu, culminà dos processos que es donen al mateix temps en la societat alzirenya: les aspiracions de tenir un centre públic d’ensenyament mitjà i la dotació d’infraestructura educativa d’un nou barri.

LA CONSTRUCCIÓ DE L’INSTITUT I ELS PRIMERS PASSOS

La decisió de l’Ajuntament d’Alzira per demanar un centre educatiu d’ensenyament mitjà passa per un llarg periple administratiu fins a fer-se realitat.

A primeries de 1963 es va formalitzar la petició d’un institut d’ensenyament mitjà per part de l’Ajuntament d’Alzira al Ministeri d’Educació, que és acceptada el 8 de març del mateix any.

El 16 d’abril de 1964 l’Ajuntament va aprovar aquest projecte i el 9 de maig de 1964 és acceptat pel Ministeri. L’arquitecte municipal, Andrés Herruzo Goberna, va ser l’autor de l’edifici.

L’Ajuntament va comprar els terrenys en setembre de 1965. Eren 19.030’2 m2 dels quals l’institut ocuparà 15.1234,80 m2. Les obres es van adjudicar a Manuel Balaguer Ordag, constructor de Sagunt, per un valor de 17.480.369,13 milions de pessetes més el cost dels terrenys 1.855.444,5 milions fan un total de 19.335.813,63 milions de pessetes. Per a finançar l’institut el consistori va demanar un préstec al Banc de Crèdit Local per valor de 20.000.000 milions de pessetes. L’Ajuntament estava executant una altra gran obra urbanística, la transformació del llit del braç mort del riu Xúquer, a l’avinguda Sants Patrons. De la venda de solars per a la construcció dels edificis es pagaria l’obra de l’institut. La direcció general d’educació el va moblar, el va dotar de material científic i s’encarregà del manteniment i de la nòmina dels professors contractats.

José Pellicer Magraner, regidor en el moment de la petició i després alcalde d’Alzira, va ser l’impulsor del projecte. Era professor de física i química en l’Acadèmia Xúquer i va fer seua la reivindicació de tenir un centre educatiu de batxillerat a Alzira i, finalment, ho va aconseguir i essent un dels primers professors del Parra.

L’ordre de 20 de juliol 1967 va disposar l’inici de les activitats docents per al curs 1967-1968 i el decret 2290/1967 de 19 d’agost va crear l’institut José Mª Parra. Les classes es van iniciar el 7 d’octubre de 1967 sense que l’edifici estiguera completament acabat. Tan sols foren habilitades 10 aules, el despatx de direcció, consergeria, sala de professors i laboratori. El catedràtic de llengua i literatura castellana, Victor García de la Concha, fou nomenat director. Aquest primer any es van posar en funcionament els quatre primers cursos de batxillerat elemental i l’any següent el batxillerat superior i el preuniversitari. La matrícula era de 470 pessetes.

Per iniciar el curs, l’ajuntament va contractar a una auxiliar administrativa, Virtudes Grau, que va començar a matricular els alumnes. A més, del Parra depenien tres seccions situades a Carcaixent, Tavernes de Valldigna i Carlet, que després es convertirien en instituts independents, i també tenia dos centre associats, «La Purísima», a Alzira, i el «Colegio Adaptado de Alberique».

Grau recorda que matriculava pel matí a Alzira i, per la vesprada, a les seccions. Els diners de la matrícula s’ingressaven al Banc d’Espanya a Xàtiva i anaven ella i el secretari a fer l’ingrés de quantitats que podien ascendir a 2 milions de pessetes. Aquell primer any es van matricular 476 alumnes de batxillerat elemental i van conformar la plantilla 26 professors.

El director va ser nomenat pel Ministeri d’Educació. Victor García de la Concha era un jove catedràtic de llengua i literatura castellana que va vindre al Parra amb molta il·lusió i ganes de treballar. A més de posar en marxa l’institut va ser un gran dinamitzador de la vida cultural de la ciutat. En arribar va elegir el mobiliari subministrat per l’empresa Federico Giner de Tavernes de Valldigna, va contactar amb el ministeri d’Informació i Turisme i va aconseguir panells de les províncies d’Espanya per a decorar l’institut, que va muntar Amparo Part, professora de dibuix. Va contractar el professorat que era tot interí llevat d’ell i d’Isidoro Muñoz, catedràtic de llatí. També va organitzar conferències, portant escriptors amics seus de Madrid i fins i tot es realitzaren uns Jocs Florals.

Per començar el curs el 9 d’octubre 1967 es va celebrar una missa, oficiada pel rector de la parròquia Sagrada Família, José Vilar, i el director va pronunciar una lliçó magistral al saló d’actes del centre. El 7 de novembre l’alcalde rebia els professors al saló del consistori on es va fer la presentació oficial. Pel que fa a l’alumnat, hem de dir que anava vestits amb un uniforme que duia brodat l’escut d’Alzira, en entrar cada dia formaven fileres i el director els parlava des de les escales. Amb l’entusiasme de tots, alumnes i professors, el Parra donava els primers passos.

INAUGURACIÓ OFICIAL

Per al curs següent 1968-1969, l’edifici ja estava acabat, i és a agost quan finalitzen les obres, essent inaugurat oficialment el 10 de desembre de 1968. El director general d’ensenyament mitjà, Agustín de Asís y Díaz Garrote, va presidir l’acte juntament amb l’alcalde José Pellicer, la corporació municipal i el nou director del centre Pedro López Llorens.

La comitiva va ser rebuda a l’entrada de l’institut pels alumnes. El vicari episcopal, Vicente Torregrosa, va beneir el nou centre d’ensenyament. A continuació es fa un recorregut per la biblioteca, els laboratoris, el gimnàs i finalment el saló d’actes on es pronuncien els discursos inaugurals.

L’institut va ser projectat per a 1.200 alumnes. Era un institut mixt. Per al curs 1968-1969 la matrícula va augmentar considerablement, de 476 alumnes del curs anterior va passar a 735, d’aquests 573 eren de batxillerat elemental i 162 de batxillerat superior i preuniversitari. La plantilla de professors es configurà amb els nous catedràtics, que prenen possessió de les seues càtedres i amb professors interins.

El nou centre va significar un gran impuls educatiu també per a la comarca. Als primers anys venien molts alumnes de molts pobles de la Ribera i l’alcalde Pellicer crea una residència d’estudiants però sols va romandre oberta dos anys.

En aquell moment la modernitat i la dotació de recursos del centre era realment espectacular i impactant. L’edifici constava de tres plantes amb amplis patis i jardins. Tenia 34 aules, tres laboratoris, 10 seminaris, oficines, secretaria, set despatxos i sala de professors. Era un edifici funcional i lluminós de sobries línies rectes modernes semblant a l’edifici de la celebre escola de la Bauhaus en Dessau, tant pel que fa al plànol (dos cossos units d’aules units per un gran pont com a façana principal, a menor altura) com pel que fa a la utilització de materials (ferro, formigó i vidre) i a la filosofia de la seua construcció per estar al servei dels usuaris. Una construcció que tractava de conjugar la natura amb l’arquitectura amb els patis interiors plens de vegetació. Un ampli hall acristallat i lliure per facilitar el trànsit dels alumnes. I, un fastuós saló d’actes, centre dels esdeveniments més rellevants de l’institut però també del barri.

EL NOM DE L’INSTITUT

El nom del nou centre educatiu el va decidir l’Ajuntament en sessió extraordinària de 18 d’abril de 1968. A proposta de la comissió de cultura i a la vista dels mèrits com a historiador i arxiver de la ciutat, l’institut es va anomenar José Mª Parra. Un erudit local que havia publicat estudis sobre història medieval d’Alzira i havia assolit pretigi entre els seus col·legues. El 16 de desembre aprovà el nom el Ministeri d’Educació.

NOVES OBRES I REFORMES

No feia més que dos anys que s’havia obert el centre quan al juliol de 1969 s’iniciaren obres de millora al gimnàs i al saló d’actes «para dar un acabado de mayor calidad y mejor confort y ambientación». Les obres consistiren en posar el paviment de fusta al gimnàs i persianes exteriors graduables, folrar de fusta el saló d’actes amb la construcció de l’entarimat i de l’altell per a tramoia i persianes per a l’edifici principal.

Les reformes van continuar l’any següent per perfeccionar les instal·lacions. Al 1970 el professor d’educació física, Juan Antonio Mini de Leiva, proposà fer una piscina coberta que finalment es va construir però que mai va poder ser utilitzada perquè no es van fer desaigües.

Però aquestes novetats eren tan sofisticades per a l’Alzira dels seixanta que sacsejaven la imaginació d’alumnes i sobretot de veïns. En una època en la qual no tot el món tenia piscina i molt menys climatitzada, anar a classe i gaudir alhora d’aquests esport era realment com somiar despert.

La pantanada de 1982 va provocar nombrosos perjudicis a l’edifici. El panorama era desolador: la planta baixa, on es situava secretaria, estava competament destroçada, els arxius destruïts. Però els pares, el veïnat, la gent dels pobles no afectats es bolcaren i vingueren a netejar l’institut, amb un exemple de solidaritat. A més una empresa petroliera «Petromed» finacià part de les reformes que necessitava el centre. També en aquest anys, al 1985, es va instal·lar la calefacció, reivindicació que va costar molt d’aconseguir i que des de la pantanada se sentia una obra de primera necessitat. No s’ha escomès cap gran reforma de l’edifici en 50 anys, ara sembla que s’hi va a reformar tot conservant la seua construcció originària. Esperem que es faça prompte realitat.

Pel que fa a l’àmbit administratiu, hem de dir que quedava una qüestió per resoldre entrat ja el segle XXI, la titularitat de la propietat de l’edifici i la parcel·la. L’institut José Mª Parra va estar pagat per l’Ajuntament d’Alzira i, encara que havia cedit la utilització al Ministeri d’Educació i a la Conselleria d’Educació de la Comunitat Valenciana en 1987, no havia perdut la propietat. Però en 2006 per a regularitzar la situació patrimonial l’Ajuntament acordà fer cessió de la propietat de la parcel·la i de l’edifici a la Generalitat Valenciana (DOGV 24-08-2006).

Aleshores, després de 50 anys de vida, cal destacar que l’institut José M.ª Parra va nàixer de la preocupació per dotar a una població creixent d’una infraestructura moderna i capdavantera que facilitara l’accés a l’educació secundària a un número cada vegada més elevat d’alumnes, que responguera a les demandes socials. En aquest sentit, l’institut es va convertir en un lloc de difusió i referència cultural per a la població però també per al barri, tant en l’àmbit educatiu com en el cultural. L’accés proper al segon ensenyament va facilitar l’educació no sols d’una gran part de la població d’Alzira i de la Ribera en edat d’estudiar sinó també dels fills de treballadors que habitaven l’Alquerieta. Però, a més, va ser un centre dinamitzador de la cultural del barri i de la ciutat. Al saló d’actes, un luxe per a l’època, s’han celebrat conferències culturals, literàries, polítiques, concerts, assajos de grups de teatre, representacions teatrals, míting polítics, fins i tot, primeres comunions i presentacions falleres. L’institut sempre ha estat recolzant el barri i el barri sempre ha estat nodrint l’institut en constant diàleg entre societat i institució educativa.

Llarga vida al Parra.

 

LLISTAT DE DIRECTORS i DIRECTORES

 

NOM	PERÍODE
VICTOR GARCÍA DE LA CONCHA	1967-1968
PEDRO LÓPEZ LLORENS	1968-1973
JESUS CONESA	1973-1977
JOŚE SERRANO ALTAMIRA	1977-1982
JUAN GRAU PARRA	1982-1986
Mª ANGELES FERRER FONTANA	1986-1988
MANUEL MORENO GONZÁLEZ	1988-1989
JOSÉ SANCHO FOMBUENA	1989-1990
BERNAT MIR HERNANDIS	1990-1991
FRANCISCO GARCÍA-MELGARES SÁNCHEZ	1991-1992
JESÚS MARRODÁN GIRONES	1992-1996
VICENT ALONSO CLIMENT	1996-1997
CARLOS GARCÍA MIRALLES	1997-2005
FRANCESC CAMPOS COTS	2005-2012
CARLOS GARCÍA MIRALLES	2012-2013
LUIS MONTAGUD BELLOD	2013-2021