Deu pautes per a educar
Patricia Martinez
Carloooos! Que t'he dit que et dutxes, t'assegues a la taula i reculles la teua habitació… JA! No entenc per què no em fas cas a la primera, sempre he de cridar-te i ni per aqueixes, em tens fartíssima. Quan vinga el teu pare, li ho dic. Em desesperes. Si és que no puc amb tu, un dia d'aquests et donaré un bofetón”.
Després d'aquesta escena, algunes mares donen una portada, fins i tot ploren de desesperació. No entenen que el seu fill no faça el que se li demana a la primera. L'explicació que donen és que el xiquet és desobedient, dolent, i que no hi ha res que fer per aconseguir pau a casa. Acaben per jutjar-se com a males mares i ineficaces en l'educació dels seus fills. En l'escena podem encadenar diversos errors perquè Carlos no obeïsca: donar veus, ordres contradictòries, comunicar-li que ha perdut la batalla (“pots amb mi, em desesperes”) i amenaçar-li amb parlar amb el seu pare demostrant que la seua autoritat és nul·la.
“El propòsit de l'educació és aconseguir que els xiquets vulguen fer
el que han de fer” (Howard Gardner)
La majoria de pares veu la tasca d'educar com una cosa difícil. Però si anticipa tot el que pot fallar, que el seu fill no estudiarà, es relacionarà amb amics que resten, no menjarà… això li desesperarà i caurà en la profecia autocumplida. El més important en l'educació és establir unes regles que no se salte ni vosté. Treballe perquè es complisquen des d'edat primerenca. A partir dels sis mesos els xiquets entenen moltes coses; no s'expressen, però comencen a diferenciar entre “això sí que es pot i això no”. No tracte d'educar a un xaval de 15 anys a què porta consentint tot aquest temps, serà tard. Com més prompte millor sàpien els seus fills que hi ha normes, que els premis van associats al compliment de responsabilitats, que tots han de col·laborar, abans aconseguirà tindre fills educats, responsables i amb autonomia.
La millor prevenció en educació és la intervenció primerenca. Molts pares es queixen que els xiquets no venen amb un manual sota el braç, però si segueixen aquestes regles bàsiques, segurament li aplanaran el camí que suposa educar.
Primer. Volum i to conversacionals. Aconseguir que li facen cas no és qüestió de parlar alt. El poder està més en el que es diu, en les conseqüències que comportarà no fer-ho a la primera, en la coherència i a ser molt disciplinat amb les rutines. Si vol que els seus fills li respecten, comence per respectar-los a ells. Ningú vol obeir a algú que no es mostra segur i relaxat.
Segon. No done ordres contradictòries. Si li diu al seu fill que es dutxe, que reculla la seua habitació i que s'assega a la taula, sense indicar-li l'ordre, igual el bloqueja. Diga-li el primer que ha de fer, i quan haja finalitzat, el segon. Si el seu fill té edat per a memoritzar diverses ordres, enumere-li-les, diga-li quina és la seua prioritat. No espere que ell la sàpia, perquè té les les seues pròpies.
Tercer. Imaginació. Faça un concurs per setmana perquè juguen “a fer el que deuen”; pot ser sobre qualsevol comportament a corregir. Els diumenges ho pot anunciar: “A partir de demà, se celebra el fantàstic concurs de ‘Qui té la dentadura de cavall més neta’. Les bases són aquestes: netejar-se les dents tres vegades al dia i passar revista. Les puntuacions de papà i meues se sumaran, i el divendres anunciarem guanyador”. Si vol que els xiquets s'ho prenguen de debò, faça el mateix. I tinga paciència, fins que es convertisca en rutina necessita temps. El joc genera un ambient relaxat en el qual abelleix més aprendre i obeir.
Quart. No vulga modificar en el seu fill tot el que el molesta d'una vegada. Si es passa el dia dient-li el que fa malament, acabarà per carregar-se la seua autoestima. Trie una conducta a modificar i centre's en ella seguint les pautes d'aquest article. Quan ho aconseguisca, seguisca amb una altra.
Cinqué. Quan corregisca o mostre el seu enuig amb ells, no els menystinga, ni ridiculitze, ni faça judicis de valor. Si ho fa, acabaran per comportar-se conforme a les expectatives que s'han posat en ells i els afectarà l'autoestima. És millor dir: “No m'agrada veure la teua habitació desordenada; per favor, guarda els joguets en les caixes”, a dir-los: “Eres un brut, quin fàstic de dormitori”. No aconseguisca que es complisca la profecia autocumplida. Si els transmet que no confia en ells i que no espera res, pot ser que es complisca.
Sisé. Siga constant. Allò molt important, n'hi ha prou que ho argumente una vegada, no busque més raonaments perquè el seu fill no els necessita. Simplement busca guanyar temps per a no fer el que deu. Diga-li: “Això no és negociable; com més prompte millor comences, abans podràs gaudir del que més t'agrada”. Negocie el que siga negociable i no sent precedent amb el que no ho és.
“Eduqueu als xiquets, i no haureu de castigar als homes” (Pitàgores)
Seté. Paciència i calma. Les persones que transmeten amb paciència són més creïbles i generen un ambient càlid i relaxat. Quan introdueix canvis en la manera d'educar, al principi els xiquets reaccionen amb incertesa: “Què significa que la meua mare/pare ara estan calmats i no em criden?”. *Deles temps, necessiten acostumar-se a aquesta nova manera de comunicar-se.
Huité. No es contradiga amb la seua parella. Els xiquets han de saber que la filosofia i l'escala de valors parteixen dels dos. Si no, estaran fent xantatge a un i a un altre, fomentant l'engany per a aconseguir el que volen. Acabarà per tindre moltes discussions amb la seua parella per això. No es desqualifiquen, ni ridiculitzen, ni contradiguen davant d'ells. Tot allò en el que no estiguen d'acord, parlen-ho en la intimitat i negocien.
Nové. Mai alce els càstigs. És preferible ajornar-ho, però que siga efectiu i ho complisca, que imposar un molt dur fruit de la ira i que després desfarà convertint-se en algú a qui es pot fer xantatge. Diga-li: “Això mereix un càstig, ja et diré què passarà”.
Dècim. Millor que el càstig, el reforç. Significa parar atenció al que fa bé, qualsevol canvi, i dir-li-ho. Si contínuament centra l'atenció en el que fa malament i li corregeix i s'enfada, el seu fill aprendrà que aquesta és la manera de cridar la seua atenció. Tot el que es reforça, es repeteix. Al xiquet li agrada que els seus pares estiguen orgullosos d'ell, però ha de dir-li de què s'assega vosté orgullós, perquè ell no l'endevinarà.
Recorde el més fonamental: fins a l'adolescència, no hi ha figures més importants que els pares. Si tracta d'educar en una direcció, però es comporta en una altra, serà inútil. Els fills copien, són esponges. Educar amb accions té molt més impacte que amb paraules.
Lliçons amb art
La pel·lícula
– ‘El club dels poetes morts’, del director Peter *Weir.
La frase
– “Tan sols per l'educació pot l'home arribar a ser home.
L'home no és més que el que l'educació fa d'ell”, de *Inmanuel Kant.
Cançó
– ‘Lliçons d'urbanitat’, de Serrat.
