El pasado viernes 31 de mayo se realizó la entrega de premios del concurso de narrativa en valenciano Contarella 2024. Nuestro centro ha tenido el honor de contar con la ganadora y la finalista del primer premio de la categoría en 3º y 4º de la ESO.
A continuación, podéis disfrutar de la lectura de los relatos premiados y la de otros candidatos.
¡Enhorabuena a las premiadas!
RELAT GUANYADOR DEL CONCURS DE NARRATIVA EN VALENCIÀ CONTARELLA 2024
QUÈ PASSARIA SI S’ABRAÇAREN?
Autora: Ainhoa Moreno Navalón de 3r ESO D
La nit és freda i la llum de la lluna plena ja ha envaït tot el cel. El xic de cabells foscos i pell pàl·lida, com de costum, no pot dormir. S’acosta a la finestra a contemplar els carrers ombrívols. Però, aquesta vegada és diferent. En un terrat pròxim hi ha una xica ballant sola. Els seus cabells pèl-rojos es mouen a la velocitat del vent. Expressa alegria i entusiasme amb només el seu somriure. La xica pèl-roja continua ballant sense importar que siga un dimarts qualsevol a les 2 de la matinada.
Una sensació incerta recorre al xic, qui aparta la seua mirada i pensa per a si mateix: “No puc estar amb ella, no sent com soc”. No obstant això, no es mou de l’ampit de la finestra. S’asseu i continua contemplant-la. Està meravellat amb cada pas que dona i cada moviment que fa. De sobte, el xic de cabells foscos s’alça ràpidament. Es repeteix al seu cap: “No, no, no…”, i tanca la finestra.
La xica de cabells pèl-rojos està prenent un café en el seu xicotet però acollidor pis. La nit anterior va estar ballant al terrat i va notar una presència observant-la des de la llunyania, un xic de cabells foscos. Recordava sentir-se com mai en tindre companyia mentre feia alguna cosa que estimava, sentir-se viva. Però no va pensar més en això. Va eixir decidida cap a l’estació de tren.
El rellotge de l’estació marca les nou i el xic de cabells foscos ja està esperant al seu transport mentre s’asseu a un banc. Falten encara unes hores perquè arribe el seu tren, però a ell sempre li agrada estar preparat.
El rellotge de lèstació marca les nou i quaranta-tres i la xica pèl-roja arriba tard. Té una entrevista del treball que sempre ha volgut. Eixe tren és la seua oportunitat per a tindre la seua vida somiada.
El rellotge de l’estació marca les deu en punt. El xic dels cabells foscos està en el seu vagó del tren amb destinació als afores, al desconegut. I la xica pèl-roja està en el seu vagó del tren amb destinació al cor de la ciutat, a una nova vida. Els trens estan a punt de partir.
Els ulls dels dos joves es troben, uns plens de vida i els altres amb un immens buit per a ser omplits. En eixe instant, és el moment en el qual el xic dels cabells foscos i la xica pèl-roja s’entrellacen a través de les finestres de cada tren. Tan prop l’un de l’altre i alhora tan lluny. Tot podria canviar si estigueren en el mateix tren, però no ho estan. Cadascu té la seu destí per molt que vulguen estar junts.
El rellotge de l’estació marca les deu i un minut. Els motors es posen en marxa per a partir, i els dos joves que ni tan sols s’han conegut, es donen el seu últim adeu amb la mirada.
Però, què passaria si la xica pèl-roja i el xic dels cabells foscos s’abraçaren? O dit d’una altra forma: “què passaria si l’amor i la mort s’abraçaren? Moriria l’amor? O estimaria la mort? Tal vegada, la mort moriria enamorada i l’amor estimaria fins a la mort.”
FINALISTA EN LA CATEGORIA DE TERCER I QUART DE L’ESO
VULL QUE SIGA COM ABANS
Autora: Sofia Barroso de 3r E
Això era una xiqueta molt petita, eixa xiqueta era jo, i vaig a contar-vos una història.
Quan era petita anava tots els anys a visitar als meus iaios . Era un viatge molt llarg, però les huit hores que durava les passava molt emocionada. Sempre feia el compte enrere molt il·lusionada, i quan arribàvem a la casa dels meus iaios els abraçava molt fort.
Tots els anys féiem el mateix: a l’estiu anàvem a la piscina, anàvem a passejar…. Quan era setmana santa véiem totes les processons i, a l’hivern, anàvem a per xurros, al meu parc preferit a jugar, etc.
Per a mi, els meus iaios eren els millors. La meua iaia em volia moltíssim, moltes vegades cuinava els meus menjars favorits i em donava un euro per a anar al quiosc. El meu iaio era molt intel·ligent i sempre m’explicava coses, que encara que era massa xicoteta per a entendre-les m’encantava escoltar-lo. Sempre “punxava” la meua iaia per a fer-me riure, i m’ensenyava a jugar a la brisca.
Cada vegada em feia més major, i encara que no era el mateix, continuava emocionant-me per aquestes dates.
Un estiu vaig anar, com tots els anys, a celebrar el meu aniversari, el 4 d’agost. Era el meu dia especial, quan em feien el pastís que demanava, quan decoraven la casa de sorpresa, quan tots em donaven tota la atenció, quan em regalaven les meus coses peferides… Era el meu dia preferit.
Vam menjar tots junts, els meus iaios, pares, germanes i jo. Després d’unes hores vam decidir bufar els ciris i obrir els regals. Em van regalar moltes coses: unes sabates, unes arracades, retoladors… Estava molt il·lusionada, i vaig decidir posar-me les sabates noves. Deu minuts després el meu iaio va preguntar-me: “I eixes sabates? Són molt boniques”. Quan vaig escoltar això vaig quedar-me molt sorpresa, però vaig contestar-li que eren el meu regal d’aniversari. Després d’un temps el meu iaio va dir-me per segona vegada: “M’agraden molt eixes sabates, són noves?” Vaig contestar ràpidament que sí, que eren noves, i vaig anar molt ràpid a preguntar-li al meu pare si el iaio estava bé. El meu pare, angoixat, va preguntar que per què deia això, i que si estava tot bé. Vaig dir-li que sí, però vaig explicar-li el que havia ocorregut. Al meu pare se li van posar el ulls plorosos, i va dir-me que ja m’ho explicaria tot bé a casa.
Quan vam arribar a casa el meu pare va explicar-me, que al iaio li havien detectat alzheimer feia 2 mesos i no volien dir-li-ho fins que començara a oblidar-se de coses. Tot va canviar eixe any.
Ara estic anant de camí a visitar-los, i ja fa quatre anys d’això. Ara ja res és igual i quan els visite, m’emocione encara més que quan era xicoteta. Tinc moltes més ganes de veure’ls, i plore cada vegada més quan m’adone que cada vegada anirà a pitjor.
Ja no vaig al parc a jugar, ara vaig a la residència, perquè ja la iaia no es pot encarregar de cuidar-lo. Ara en compte d’anar a per xurros, vaig a donar-li de menjar perquè s’ha oblidat de menjar sol. Fa un temps diria que era impossible que el meu iaio, que era el meu exemple a seguir, que era de les persones més intel·ligents que coneixia, que era una persona molt coneguda i volguda a la seua ciutat, li podria ocórrer això. Mai podré entendre-ho, per què a ell, i per què a la nostra família.
Ja només falten 30 minuts per arribar, i només escolte música mentre pense en ell. Em convenç que he d’acceptar-ho perquè ja ha passat molt temps, però en el fons sé que el millor per a mi és esplaiar-me plorant. El que més vull en estos moments abans d’arribar a la seua ciutat, és tornar a quan era xicoteta i la meua única preocupació era triar el sabor del meu pastís d’aniversari.
Vull que siga com abans.
RELATS D’ALTRES PARTICIPANTS
UN INSTANT ETERN
Autores: Elena Carballo Mora i Carolina García-Arias García de 3r ESO C
Això era i no era, un príncep de 19 anys anomenat Guillem. Faltaven uns pocs dies per a ser proclamat rei i va decidir eixir a passejar amb el seu cavall. Ell no ho sabia, ni ho imaginava però la seua vida estava a punt de canviar per complet. Anava tan distret en els seus pensaments que es va perdre en el bosc i no sabia com tornar al seu castell. De sobte, es va trobar una fada que li va dir que podria trobar allotjament en una xicoteta cabanya habitada per una bella i pèl-roja jove. Guillem va anar-hi mogut per la curiositat, va tocar la porta i en obrir-se va vore una xica amb uns ulls verds ben oberts i un somriure intel·ligent. El seu nom era Grace.
-Hola?- va dir Grace.
-Hola, em dic Guillem, el meu cavall i jo ens hem perdut al bosc. Ens deixaria quedar-nos esta nit per a resguardar-nos del fred? – li va dir ell.
Grace es va quedar observant Guillem i va pensar en com de bonics eren els seus ulls blaus i càlids i el va deixar entrar-hi. Al matí següent, va tocar a la porta un guàrdia reial a la recerca del príncep. Guillem s’acomiadà de Grace amb un simple gràcies, fins prompte. Després d’això van tornar a vore’s. Un capvespre, un passeig pel bosc, un ball sota la lluna… i una cosa va portar a una altra fins que entre ells va sorgir un sentiment profund.
-Saps, agraïsc haver-me perdut en el bosc aquell dia.- va afirmar Guillem.
-I jo que t’hagueres perdut -li va dir Grace.
Uns dies després la jove va rebre una invitació on la convidaven a la proclamació de Guillem com a nou rei. Desconeixia la seua identitat fins a eixe moment. I va entrar en pànic; primer, perquè no tenia roba adequada per assistir a un esdeveniment tan formal i segon, perquè se sentia un poc enganyada. Les fades van resoldre el primer conflicte i el segon, seria ella mateixa qui afrontara la situació. De valentia i empenta no li faltaven en absolut.
El dia de la coronació Guillem estava molt embolicat preparant-ho tot, però no parava de pensar en si Grace hi assistiria. Mentrestant, Grace, es vestia de manera elegant amb un bell vestit de color rosa pàl·lid, llarg i amb flors daurades. Quan va arribar l’hora Guillem estava molt nerviós i dubtava de si apareixeria ella I quan, ja pensava que era impossible, va entrar per la porta del castell una jove pèl-roja amb pas ferm.
– Qui és eixa xica?- es va preguntar el rei.
I quan es va assabentar de la seua identitat, el monarca es va enfadar perquè no li agradaven les sorpreses i va recordar com en un conte molt conegut un esdeveniment terrible i una maledicció farien que a la mitjanit tot s’haguera acabat. Però per a ser original va canviar els fets: a les 12 de la nit, el príncep Guillem perdria la memòria i no recordaria mai més res de la seua vida anterior. Ni tampoc, és clar, a Grace.
Guillem es va emportar la seua estimada als jardins i li ho va contar tot. Grace que estava encara enfadada amb ell per haver-li ocultat la seua identitat no va poder més que entristir-se pel fatal destí i en eixe moment, va apareixer el rei:
-Et vaig dir, fill, que ballares amb una jove que et donara terres i palaus, no una cabanya de fusta.
– Resulta –va contestar Guillem- que la jove de qui estic enamorat val més que totes les terres i palaus del teu regne. És intel·ligent, solidària i valenta.
Grace va intentar intermediar entre pare i fill però el rei la va acusar de tot.
– Disculpe? Jo només li vaig donar recer al seu fill sense pensar que em perdria en la profunditat dels seus ulls i de la seua ànima.
Minuts després Guillem i Grace es van dirigir al bosc, fugint de la intolerància i la incomprensió i es van trobar a un troll a qui demanaren ajuda per a acabar amb la maledicció que els condemnaria a la separació. Però el troll no el va poder ajudar. Desorientats i molt tristos, van arribar fins a un llac congelat… i el temps corria en contra d’ells.
– Grace, has de saber que eres la raó per la qual somric tots els dies i que et vull. Però no hi trobe cap solució.
– No em faces açò, per favor, Guillem, parlaré de nou amb el teu pare. Buscarem la manera de salvar-te. T’ho promet -va dir Grace.
La majoria de contes acaben amb un final feliç i este no serà menys…. Grace i Guillem es quedaren il·luminats per la lluna plena i com si el temps es detinguera, Grace va anar corrents cap al castell per a parlar amb el rei.
– De què serveixen tots els diners del món -li va dir la xica al monarca- si després no pots compartir-lo amb qui veritablement estimes? D’exemples tràgics, la història n’està plena…
El rei es va quedar commogut per les paraules de Grace perquè ell no havia estat feliç a la seua vida, tot i l’or i les riqueses que l’envoltaven. No s’havia donat cap oportunitat d’estimar de veritat. Quan volia contestar-li, Grace havia desaparegut i se n’havia anat al llac on l’esperava Guillem. El va agafar de la mà. Quedaven només dos minuts per a l’encanteri. Va haver-hi un intercanvi de paraules: un “et vull” i “jo també” i la parella es va fondre en un bes …màgic que en un tres i no res va esfumar també la maledicció…Un instant etern.
PERQUÈ JUNTS SOM INVENCIBLES
Autor: Derek Ulrich Jiménez de 3r ESO E
Era un dia qualsevol del mes de maig, la primavera portava un temps entre nosaltres: flors, cels blaus i aquella intensa olor d’aire fresc amb un toc de gesmiler… però hui, era un dia completament diferent, els núvols impedien que els rajos de sol incidiren sobre el pèl d’Isabella, la llum sobre ell podia convertir-lo en or, era com si la naturalesa estiguera confabulada per a vaticinar el trist esdeveniment que li esperava.
Isabella era una xica com qualsevol altra de la seua edat, als seus 19 anys cursava segon de dret, estava il·lusionada amb la carrera que havia triat, com més temps passava en la universitat, més interés tenia per aprendre, es podria dir que era una elecció vocacional. Els seus trets eren quasi perfectes, deixaven emmudits a més d’un, posseïa uns bells ulls felins, verds com el jade, igual que una increïble personalitat. Tots li deien Bella, per a acurtar el seu nom i ella retornava un immens somriure en escoltar el seu nom, embolicada en aqueixa mirada seductora.
Després d’acabar amb tota la seua jornada estudiantil, es va disposar a menjar, perquè no tenia molt de temps, ja que tenia cita amb el seu ginecòleg a primera hora de la vesprada. Realment no anava a tardar molt de temps en la consulta, tan sols anava a recollir els resultats d’una biòpsia que li havien realitzat cinc dies abans i se sentia tranquil·la ja que el metge, en el qual confiava, prèviament li havia assegurat que aqueix embalum que tenia en el seu pit dret era benigne encara que de gran grandària. Quan el doctor va obrir la carta amb els informes dels resultats, el seu rostre es va paralitzar, emetent un trist so que deia: «Positiu, és cancer». Això, li era totalment impossible; «Com una persona de la seua edat anava a tindre càncer de mama?»
No tenia molt de temps, havia d’entrar en batalla al més prompte possible, encara que el seu cervell no haguera assimilat el fet de saber que estava malalta. Bella no estava preparada per a escriure aquell punt i apart en la seua vida, però desitjava continuar vivint amb totes les seues forces i el que més li faria feliç, seria curar-se de la seua maleïda malaltia, un monstre anomenat Càncer.
No estava sola, comptava amb la seua família i amb el seu millor i únic amic Martí, encara que la seua vertadera guia era la seua veu interior, la seua fe. Li esperava una llarga estada a l’hospital, on se sotmetria a tractaments de quimioteràpia durant sis mesos i una operació que marcaria un abans i un després. Durant el procés de sanació, es trobà amb una caixa plena d’emocions: tristesa, por, decepció, dolor, superació; que l’acompanyarien en esta dura prova.
Ens va deixar la primavera amb una amarga notícia, va entrar l’estiu amb una gran batalla i va arribar la tardor, amb la caiguda de les seues fulles i el final del seu viatge, que començà quan Bella va posar un peu fora de l’hospital per primera vegada, després de 6 mesos interminables de lluita.
Arrere quedaven derrotes, com la que va experimentar en partir l’amputació del seu pit, però Martí sempre va ser amb ella, fent que la faria sentir única i valuosa. Mai va deixar que s’enfonsara la seua autoestima. Bella va véncer el càncer i el traumatisme de les seues seqüeles. La vida li atorgà una segona oportunitat, un segon començament per a entendre el valor de les coses, com de bonica que és la vida i se sentia com una heroïna, per ella i per totes aquelles persones en la mateixa situació.
Ara, amb pas ferm, aquells ulls felins miren cap endavant, ja no té por, aquell sentiment va quedar arrere en el passat. S’ha convertit en una guerrera, les armes de la qual són el valor i la confiança en si mateixa. Quan mira al cel el troba a ell, el seu refugi, el seu suport i, al costat dels núvols, i fins i tot més amunt, hi ha la seua autoestima, sempre a dalt, ben a dalt.
SEMPRE HI HA EIXIDA
Autora: Carla Migallón de 3r B
Mai havia vist un laberint tan gran. Estava construït amb tot tipus de materials, des de’l metall més dur fins a arbustos en flor que no deixaven passar res de llum. I jo estava al mig.
No sabia com havia arribat a aquell lloc, solament sabia que estava atrapada, sense poder eixir, i amb la sensació que alguna cosa m’estava buscant. Sentia la pell gelada encara que feia calor i el cansament m’invitava a tombar-me al sòl i esperar que qualsevol cosa que estiguera buscant-me em trobara.
Però no era això el que volia fer realment, perquè sols pensar en això, llàgrimes van començar a caure per les meues galtes. Volia eixir del laberint i escapar.
Vaig començar a andar, però sentia que no podia. No havia cap persona o cosa i, encara que tots els murs eren diferents, cap d’ells em deia l’eixida. Estava completament perduda i la impotència s’apoderava de mi per minuts.
De sobte vaig veure una cosa lluny d’on estava. El vaig reconèixer a l’instant. Corrent vaig arribar al lloc on es trobava el meu millor amic i les meues preguntes ressonaren per tot el laberint.
-Per què eres ací? Com isc?
No em contestava. Jo no entenia res. Pareixia que no em veia.
Mentre pensava en què fer, una altra persona va aparèixer més lluny. Em vaig acostar corrent i vaig veure que era la meua germana, però estava distant. No m’escoltava ni em veia i jo no podia fer res. La sensació que alguna cosa m’estava buscant cada vegada era més gran.
El meu cor va començar a bategar molt fort. La meua ment s’havia congelar però les meues cames ja estaven corrent pels camins estrets, en busca de l’eixida d’aquest laberint que semblava no tindre’n una.
Amics i coneguts apareixien per on jo passava, però cap d’ells em feia cas. Era com si tots estigueren en un altre món. Un món que jo no podia disfrutar perquè no podia eixir del laberint. Un en que les persones no tenien la sensació que alguna cosa els perseguia.
Marejada i sense força, vaig arribar a una zona amplia en la que em vaig deixar caure. Ja no tenia l’esperança de poder eixir d’allí i solament volia tancar els ulls i escapar del malson. Cada vegada sentia la presència d’eixa cosa que m’aguaitava i furtava els meus millors records. No anava a eixir del laberint. Però en l’últim intent de desesperació vaig dir el que mai havia dit directament.
-Necessite ajuda.
De sobte tot va parar de donar voltes. Em vaig adonar que alguns familiars i amics havien començat a aparéixer pels camins que arribaven a on jo estava, i aquesta vegada em veien. Tots els ulls estaven clavats en mi, alguns fins i tot amb llàgrimes.
Vaig començar a escoltar paraules. Això significava que ells em podrien escoltar per fi. Les persones que no s’havien adonat que jo estava en un altre món ara volien portar-me amb ells. Al món on la gent em veia, m’escoltava i m’entenia. On cap cosa em perseguiria. I això era l’única cosa que volia.
I així vaig eixir del laberint sense eixida.
