MANEL GARCÍA GRAU
UN ÚLTIM ADÉU A UN LLUITADOR DEL CÀNCER I HEROI DE LA POESIA VALENCIANA
Doctor en Filologia i membre de la denominada Generació dels vuitanta va començar la seua trajectòria molt jove, als 14 anys escribint en castellà. El seu primer llibre va arribar en 1985 Anthropoemas, amb el que va guanyar el Premi Poesia Nova de l'Editorial Prometeu de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l'Associació Iberoamericana d'Escriptors dels Estats Units.
La seua poesia té dos etapes: la primera va ser considerada per la crítica com una obra que unix l'existencialisme i el simbolisme, una obra culta i al mateix temps escèptica. La segona etapa de la seua trajectòria, la que arribaria fins a l'actualitat, estaria vinculada a un existencialisme d'arrels civils o compromís cívic en què l'escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social. En ella denuncia les desigualtats socials i el conformisme de la societat actual. Es tracta d'una poesia més directa i combativa.
Altres premis en el seu poder són el Miguel Hernández d'Alacant; el Gabriel Ferrater de Reus; el Ciutat de Vila-real; el Premon d'assaig Àngel Sánchez Gozalbo, de l'Ajuntament de Castelló; l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona; el Ramon Comes de Tarragona o l'Agustí Bartra de Terrassa.
També va practicar l'assaig i la crítica literària en diversos mitjans, entre ells el suplement Postdata de Levante-EMV. És autor de les novel·les El papa maleït, inspirada en el Papa Luna i La vella profecia.
Biografia
Manel Garcia Grau va néixer a Benicarló el 1962. Era doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català i Redacció i disseny de prensa a l'I.E.S. Penyagolosa i de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló des de 1995. Va començar a escriure, en castellà, al voltant dels 14 anys. Fruit d’això és el seu primer llibre Anthropoemas (1985), Premio Poesía Nueva de l’editorial Prometeo de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l’Asociación Iberoamericana de Escritores de los EE.UU (Méjico, 1983), pel poemari inèdit Oficio del hombre. Però va ser al Col·legi Universitari de Castelló i a la Universitat de València on va començar a escriure en català, on va publicar diversos poemes en publicacions universitàries i en antologies i on es va despertar la seva passió i estima pel país i la seva literatura, palesa després des del seu primer llibre Quadern d’estances fins a l’actualitat.
Era poeta, assagista, narrador, crític literari i estudiós de la literatura catalana contemporània. La seva poesia ha estat valorada en dues etapes: la primera, que abasta des del seu primer llibre, de 1987 fins el 1994, ha estat vista per la crítica sota la influència d’un existencialisme d’arrel simbolista, amb un to escèptic i culte; la segona, des de 1997 fins el 2003, una poesia vinculada a un existencialisme d'arrel civil o de compromís cívic, en què l’escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social, a mena d’un cant contra les desigualtats i el conformisme de la societat actual i amb una poesia més directa, entenedora i combativa.
Ha estat guardonat amb premis com el Miguel Hernández d’Alacant (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vila-real (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1990), el Premi Extraordinari de Doctorat (Universitat de Valencia, 1994), el Premi d’assaig “Àngel Sánchez Gozalbo”, Ajuntament de Castelló, 1995, L’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), el Ramon Comas de Tarragona (1997), l’Ausiàs March de Gandia (2000), el Recull-retrat literari de Blanes (2000) i l’Agustí Bartra de Terrassa (2001).
Ha publicat fins ara una quinzena de llibres, entre els quals destaquen, en poesia, Quadern d’estances (1987), La veu assedegada (1988), Escenalls dels miratges (1988), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994), Mots sota sospita (1998), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002) i La mordassa (2003).
En assaig, Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992), amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon, (1992), Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica (1994), De Castelló a Ítaca (1997), Polítiques (i) lingüístiques (1997) o Les suspicàcies metòdiques (2002).
I en narrativa la novel·la El Papa maleït (2003) i La vella profecía (en premsa).
Com a crític literari col·labora habitualment al suplement “Cultura” de l’Avui i al “Cuadernos” del diari Mediterráneo i com a articulista periodístic amb una columna d’opinió als diumenges del diari Heraldo de Castelló.
Obres
Poesia
- Quadern d'estances València, Ed. de la Guerra, 1988.
- La veu assedegada Catarroja, Ajuntament, 1989.
- Escenalls dels miratges Vila-real, Ajuntament, 1989.
- Els noms insondables València, Eliseu Climent /3i4, 1990.
- Els signes immutables Alzira, Bromera, 1991.
- Llibre de les figuracions València, IVEI Alfons el Magnànim, 1993.
- Mots sota sospita Valls, Cossetània, 1997.
- La ciutat de la ira València, 7 i mig, 1998.
- Anatema Alzira, Bromera, 2001.
- Al fons de vies desertes Barcelona, Ed. 62, 2002.
- La mordassa Catarroja, Perifèric Edicions, 2003.Novel·la
- El Papa maleït: Una intriga novel·lística sobre el Papa Luna Barcelona, Planeta, 2003.
Crítica literària o assaig
- Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon) Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló-Agrupació Borrianenca de Cultura, 1992.
- Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica Barcelona, Abadia de Montserrat, 1994.
- De Castelló a Ítaca : l'univers literari de M. Peris i Segarra Castelló de la Plana, Ajuntament, 1997.
- Polítiques (i) lingüístiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 1997.
- Les suspicàcies metòdiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002.Discografia
- Parla'm, Grup Illa ferrada Lemonsongs, Benicàssim, Castelló. D.L.–CS-87-2002. LS-025-CD. (registrats a l’SGAE)
Portades d'algunes obres
Premis
- Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia (1987): Sol de violoncel.
- Premi Miguel Hernández de la Generalitat Valenciana (1987): Quadern d'estances.
- Premi Benvingut Oliver de poesia (1988): La veu assedegada.
- Premi Ciutat de Vila-real de poesia (1988): Escenalls dels miratges.
- Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (Premis Octubre) (1990): Els noms insondables.
- Premi Ciutat de Tarragona (1996): Mots sota sospita.
- Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997): Causa oberta.
- Premi Ausiàs March de poesia (2000): Anatema.
- Premi Recull-Rafael Cornellà de retrat literari (2000): "Vicent Ventura (Castelló 1923-València 1998)".
- Premi Agustí Bartra de poesia de Terrassa: Al fons de vies desertes.