Esparto

L’espart a Crevillent

 

Al Crevillent Medieval la producció artesana d’estores d’espart i jonc suposava el principal suport de la població, prova d’això són els comentaris de diversos cronistes i historiadors.

Així, el cronista Monsen Pere Bellot  revela en els seus «Anals de la Història d’Oriola» un Conveni de l’any 1411, pel qual es permet el trànsit dels ramaders d’Oriola, per les terres d’Elx i Crevillent, a canvi que seus habitants, majorment moros, pogueren segar el jonc utilitzat en la producció de estores, a les zones pantanoses situades entre els rius Vinalopó i Segura.

De fet, en 1562, el cronista Viciana revela que al Crevillent Medieval, existien nou-centes ànimes, que produïen més de 12.000 peces de jonc de gran colorit en 40 «Botigues» destinades a cobrir tant sòls com parets.

Completant la informació anterior, un altre historiador, Escolano , detalla que la confecció d’estores d’Espart es destinava als habitatges menys benestants, i les de jonc, a més de destinar-se a esferes de major nivell econòmic, eren exportades pels moros crevillentins.

Després de l’expulsió dels moriscos en 1609, la població crevillentina es va reduir de 1800 habitants a 873 (tal com figura en els censos de població absoluta de 1563 a 1981 publicats pel professor Heri Lepeyre i la geògrafa Blaviana).

Aquesta reducció poblacional suposaria la disminució de la producció artesanal d’estores de jonc, però no eliminaria la tradició artesanal de les nostres terres.

Un informe de 1739 de l’administrador del Marquès d’Elx, destaca l’abundància d’espart a la nostra serra i la seva utilització en l’elaboració de «estores comuns» amb cosit de llata, i de «estores fines de jonc», per a la seva venda a  Espanya i altres regnes.

La seva producció i venda suposava una necessitat vital per al manteniment de la població com a alternativa a la malmesa agricultura, que subsistia amb dificultats, a causa de l’escassetat d’aigua de reg i a les condicions tributàries imposades per la Casa de Cárdenas.

(Siga dit de pas, en 1469 Isabel la Catòlica (I de Castella) i Ferran d’Aragó van contraure matrimoni gràcies a les gestions de Gutierre de Cárdenas.

Com a agraïment, la reina Isabel li va cedir a aquest el Senyoriu d’Elx i lloc de Crevillent, tal com es dedueix de les seves paraules. Nos vos facemos merced de la villa de Elche e lugar de Crevillent, que son situados en el reino de Valencia, para siempre jamás, como todos sus caminos, tierras y territorios y con la rentas y réditos proventos al Señorío de dicha villa y lugar pertenecientes, y con la justicia y jurisdicción alta y baja…»)

Dels documents que figuren en L’Arxiu Municipal d’Elx, es desprèn la producció aproximada d’estores de Jonc i de, sent la primera de menor producció que la segona. L’import dels impostos satisfets per una activitat i per l’altra així ho demostra.

De finals de segle XVIII, se sap també pels mateixos mitjans, que la majoria de la població es dedicava a activitats agrícoles, destacant la manca de registres de la mà d’obra femenina, que suposava una part important de la producció de l’època. Els beneficis obtinguts per les vendes, s’utilitzava per a l’adquisició d’activitats agrícoles. Per primera vegada apareixen documents que revelaran els saladars de la comarca com a proveïdors del jonc emprat en la seva manufactura.

El professor Cavanilles  concreta amb dades econòmiques la importància de la producció de estores a la nostra vila, amb un mínim uns 2.450,000 m. de vares de llata, fabricada especialment per personal femení i per homes que no tenien treball en l’agricultura.

Així mateix, comenta haver vist crevillentins venent esteres fines de Jonc amb el nom de «Tapis de l’Espagne», durant la seva estada a París, evidenciant així l’activitat internacional dels nostres avantpassats.

Durant el segle XIX, l’artesania crevillentina, va patir dificultats com a conseqüència de les diferents revoltes i situacions polítiques, però va seguir resistint. L’Ajuntament d’Elx en una Carta a la Diputació Provincial de València, confirma en 1838 l’emigració dels treballadors que s’empraven en les fàbriques i tràfic d’estores i peluts com a conseqüència de la disminució del seu consum. Així doncs, s’evidencia el costum de «Estorar» als carrers de les capitals (València, Madrid …) Un exemple d’això és la referència que Teodor Llorente, fa a «Espanya, els monuments i les arts» dels pleiteros de Crevillent , en els Carrers de València.

El 1860, a l’Exposició celebrada a Alacant , Crevillent apareix exposant estores de jonc, llata de filet d’espart, a la secció d’indústria. Gairebé uns 20 anys més tard, Monbeig assenyala la gradual desaparició d’estora fina de jonc i de llata, sent substituïdes a partir de 1868 per les estores de filet, de gran èxit comercial.

Es parla de gran nombre de fàbriques d’espart per a l’elaboració de llata i catifes de cordonet de palla, teixides amb joncs de diversos colors. El cordonet sens dubte és el filet utilitzat per a les estores, assenyalant l’Horta d’Alacant, (Campello, Mutxamel, Sant Joan, Llogarets de el Camp d’Alacant, Santa Pola ..) com a proveïdors dels fabricants crevillentins.

A causa de la reducció a propietat privada de les muntanyes comunals, la competència de l’espart algerià i sobretot la substitució d’altres fibres com la Pita i l’Sisal, que eren importades des de finals de segle XIX de l’Índia i Moçambic, respectivament.

En els primers anys de segle XX, els telers eren de fusta, i es fabricaven a Crevillent. La gran majoria d’ells es destinaven a la fabricació d’estores d’espart, seguides per les de jonc, encara que ja comencen a aparèixer els primers telers mecànics. Aquests, de fabricació alemanya, procedien de les indústries tèxtils d’Alcoi, Sabadell i Terrassa, que adquirits de segona mà, eren readaptats pels crevillentins per a la fabricació de teixits molt més gruixuts.

En els anys vint Crevillent seria el nucli peninsular de l’elaboració d’estores i articles d’espart, donant lloc a l’expansió de estereros per tot Espanya . La utilització de telers manuals arriba a la seva gran plenitud, gràcies a la utilització per part dels fabricants tradicionals ia la gran quantitat de petites empreses que els utilitzen. D’aquesta època, perdura l’edifici de la Fàbrica Gran pertanyent a Augusto Mas Quesada situada a la Rambla Castelar.

El 1925, s’aconsella la fabricació de les catifes de llana, tot i que la fabricació en espart encara suposava anualment la utilització de 3.000 tones d’espart i 100 tones de jonc. De forma gradual van ser  reemplaçades per la fabricació de la pita, el filet d’espart i el jute (vellut rus) i felpillas de coco. La pita a branca i el cànem s’utilitzaven per realitzar xarxes de pesca (300 tones anuals), que es redistribuïen a través de la població costanera de la Vila Joiosa.

La majoria de les fàbriques eren d’origen familiar i en els anys quaranta van aconseguir la seva màxima esplendor, reduint la utilització de telers manuals, en benefici dels telers mecànics. El sistema de Jacquard s’usava des de 1925, però el dibuix i el colorit de les catifes s’efectuava a pistola (estampació aerogràfica), ja que era més econòmic i va perdurar fins als anys seixanta.

Durant la postguerra (després de 1940), les condicions econòmiques, reforcen un ressorgiment i auge de pleiteros, mentre decreixen els industrials i els teixidors.

La indústria espardenyera representava el segon recurs de la indústria crevillentina. Així el 1940 va aconseguir la seva esplendor, amb 790 obrers registrats, que van anar disminuint a més de la meitat el 1966, quedant encara censades unes 19 empreses, la majoria d’elles amb menys de deu empleats.

En els seixanta, es produeix la segona modernització de la maquinària, i els telers automàtics, es fabricaven per belgues i anglesos exclusivament per al teixit de catifa (Wilton Llis i Wilton Jacquard, Gripper Axminster Jaqard i Gripper- Spoo, Tuftinl). Aquests moderns telers automàtics, duplicaven la producció diària dels telers mecànics, reduint així la mà d’obra necessària per a l’elaboració de les modernes catifes.

Així en els anys 70, es va arribar a l’existència de 88 fàbriques de catifes amb més de 3.000 obrers.

Mentre que Crevillent segueix sent la ciutat espanyola amb més concentració d’empreses alfombreras i amb un nivell de creixement d’ocupació molt més gran a la registrada en altres ciutats, com Barcelona, ​​Badalona, ​​Sabadell i la Zubia, Albaida, Hospitalet, Madrid, Villatuerta i Caudete. En alguns casos, aquestes ciutats tenen el seu origen en els industrials crevillentins.

Indubtablement això va anar implicant la disminució de fabricació de llata i estora, la producció era estel·lar en 1925. La llata era feina exclusiva de dones d’edat, en molts casos vídues. Els estereros eren tant homes com dones i es situaven bàsicament en les coves de Crevillent. La mà d’obra i la matèria era barata, però la competitivitat i les exigències de la modernització, van fer disminuir el consum tradicionalment artesanal.

Amb l’obertura dels mercats i el reajustament econòmic de Govern, decretat el 1959, en el seu anomenat Pla d’Estabilització, es va produir una ràpida desaparició dels «Hiladors i Menadors» que se situaven a la zona troglodita, produint-se un transvasament d’aquests oficis als nous apareguts amb la modernització de la indústria alfombrera.

Però no s’ha d’oblidar que la xarxa de vendes configurada pels antics estereros de llata i jonc, Madrid, Barcelona i Bilbao, o València i Sevilla en menor mesura, va seguir estenent-se a nivell nacional.

Pel que fa a l’exportació internacional, Crevillent, havia de fer front a la forta competència de les catifes belgues, angleses i alemanyes, tasca força difícil. No obstant això, això no va impedir que les nostres catifes viatjaren a finals dels anys 60 a Itàlia, Regne Unit i França, en major proporció i a altres països com Alemanya, Estats Units, Austràlia, República Sud-africana, Japó, Canadà o Aràbia, per exemple.

La indústria Alfombrera ha patit alts i baixos, però segueix resistint els avatars tecnològics i competència econòmica i productiva d’altres països i des de 1994, la Unió Nacional de Fabricants de Catifes, Moquetes, Revestiments d’Indústries Afins i Auxiliars, certifica la qualitat de les nostres catifes amb la marca «CATIFES DE CREVILLENT».

1 Vicente Gonzalez Perez «Crevillent Estudi Urbà, Demogràfic i Industrial» (1983) Institut Universitari de Geografia Universitat de la Universitat d’Alacant.

2 Bellón Pere. Batxiller en Teologia, rector de Catral 1631.

3 Rafael Martí de Viciana, (1502-1584 Borriana. Castelló) cronista i notari, «Crònica de la Ínclita i Coronada Ciutat i Regne de València».

4 Gaspar Escolano (1560-1619 València). Historiador Valencià «Dècada Primera de l’insigne i Coronada Ciutat i Reyno de València»

5 Antoni Josep Cavanilles (1745-1804, València). I lustrat, professor i teòleg «Observacions sobre la Història Natural, Geografia, Agricultura, població i fruits de el regne de València»

6 Exposició agrícola, industrial i artística celebrada a Alacant. Octubre 1860. Societat Econòmica d’Amics del País, Alacant.

7 Elías Tormo (1869-1957. Historiador) i Juan Dantin Cereceda(1881-1943. Geógraf) Províncies Valencianes i Murcianes. 1923.