Les coves

 

El material exposat en aquest museu, pertany a la família Pérez-Macià. El treball va ser fet artesanalment per ells mateixos en una Cova situada al Barri de la Salut de Crevillent que va servir d’habitatge als seus propietaris des de 1900 fins a … En l’actualitat la cova segueix en peu, enfront de la mateixa Ermita de la nostra Senyora de la Salut. Les coves o cavitats subterrànies excavades en el terreny de forma natural o artificial, per a ser utilitzades per habitatges, van aparèixer a meitat de segle XVIII al Sud-est de la Península Ibèrica, sobretot a la conca de la Mediterrània. La climatologia, el terreny a base de materials sedimentaris i la pobresa poblacional van contribuir a la proliferació de les coves habitatges, de menor cost que les cases.

Crevillent, està situada al Sud-est d’Espanya, als peus de la Serra de el mateix nom. Abraçada a ella ens trobem amb un cinturó de coves troglodites que s’estenen d’oest a est, des del Passeig de l’Calvari fins al Barri Cendra, a la zona Nord de la vila. Uns 365.000 m2 on conviuen habitatges moderns i ancestrals. La primera referència de l’nombre aproximat de les coves troglodites de Crevillent, és de 1784 registrant en aquesta època més de 336, una tercera part de cases. La construcció de coves, va tenir un augment progressiu durant els següents anys, arribant a registrar 1.366 coves en 1950. Gairebé la meitat de la població habitava en coves.

La necessitat d’habitatge per a una extensa població amb baixos recursos econòmics en el segle XVIII, va ser detonant perquè els pobladors buscaren abric utilitzant els pocs recursos que tenien al seu abast. El medi geogràfic de la ciutat, va brindar condicions immillorables per a la construcció d’aquesta classe d’habitatges. Els nombrosos barrancs, de llera poc profund i escàs cabal, vorejats de vessants amb materials impermeables i fàcilment emmotllables que permetien aïllar la humitat i regular la temperatura interior, va afavorir la construcció de les coves de Crevillent, entre una classe social baixa- mitjana, des principis de segle XVIII.

La població dependent bàsicament de l’agricultura, afectada per la sequera, va contribuir al desenvolupament de les tasques de l’espart. Un informe de l’administrador de l’Marquès d’Elx de 1739, reflecteix l’elaboració de les estores comuns i cosit de llata per a la venda de les mateixes dels habitants que no podien viure de l’agricultura, a causa de la manca d’aigua de reg. Era tal la importància i quantitat de les edificacions de coves i habitatges en el Nord de Crevillent, que la construcció de l’Església Nostra Senyora de Betlem, inaugurada el 1828, es va orientar cap a on es trobava el principal nucli de la població, de cara a la serra, donant l’esquena a la part sud de la ciutat.

Avui dia es troben en contacte amb el nucli urbà, però no sempre va ser així, ja que el nucli de la població es trobava allunyat de les mateixes, fins que la urbanització dels carrers, les van acabar connectant. Avui dia, algunes es troben incloses dins d’ell. Els barris ocupats per aquests habitatges troglodites eren molts. Així Llorenç, Macha, Baiona, el Barranquet (La Salut i l’Àngel) eren les que més coves s’agrupaven, però també en podíem trobar al Calvari, El Marchantero, Carretes, Cendra, Colom, Barri de l’Hospital, Perdigonera, Planelles, la Rambla , Vereda de l’Hospital …. i Les Canyaetes, zones rurals en què s’excavava el terreny i poder guardar material agrícola i fins i tot per a ser utilitzades com a segon habitatge. La posició de les coves en els diferents nivells del terreny, identificava l’estrat social dels seus propietaris, així, com més a sud i proper a l’nucli urbà es trobaven, l’estatus dels seus habitants era més alt. Això és a causa que es considerava que les coves aquí excavades posseïen millors condicions tèrmiques i major proximitat a la població i per tant, als seus serveis.

L’estructura habitual de les coves, permet distingir entre diversos tipus: En primer lloc, aquelles que només consten dels habitacles excavats a la terra, i aprofitant l’exterior de la mateixa s’estableixen replacetas. En segon lloc, les que incorporen un pati tancat o tancat, aprofitant el terreny davanter, utilitzant-lo com jardí conilleres o galliners, o amb edificacions destinades a la neteja i cuines. A més, n’hi ha que aprofiten els seus patis davanters, han adossat edificacions, en ocasions de doble planta. Aquestes noves construccions, quan són prou grans, releguen a un segon pla la cova i oculten a la vista l’existència del seu origen troglodita. Finalment cal assenyalar l’existència, en rares ocasions, de les Coves amb Pati Interior que proporcionen llum i ventilació natural, i que han estat excavades normalment a el fons de les mateixes.

En els seus orígens, depenent de el nivell econòmic dels seus propietaris, les façanes podien ser recobertes de calç blanca o deixaven a la vista el material natural sense ornamentació. No presentaven molts obertures, així el normal era trobar a més de la porta, una o dues petites finestres (en algun cas, sense finestres). Per tal de ventilar les dependències de les coves, romanien obertes durant el dia i per evitar la penetració de la pols, les portes es recobrien amb la popular persiana de llata, fins que van ser substituïdes per les persianes de fusta o plàstic. Per ajudar en la tasca de renovació d’aire, en alguns habitatges apareix la «llumbrera» o lluerna que se situa a l’habitació més allunyada de la porta i que consisteix en una obertura a l’exterior des del sostre. El lluerna és protegit amb teles metàl·liques per evitar la incursió d’elements estranys a l’interior dels habitatges. En el seu exterior, així mateix, i sobre el sostre, sobresurten les xemeneies.

A l’interior de les coves, trobem una estructura similar en totes elles, encara que amb mides diferents, en funció de diferents factors i de el nivell econòmic dels primers edificadors. Des de la porta d’entrada, donem pas a un menjador, que serveix al seu torn de vestíbul. Des del mateix, s’excavaven les altres habitacions als costats, i a el fons, una més gran, en la qual se situa la lluerna. La resta d’habitacions són usades com dormitoris. A prop de l’exterior, en les habitacions amb ventilació, se situava la cuina i els lavabos. En alguns casos aquestes dependències s’edificaven exemptes en patis o en coberts. Els sostres són de voltes de mig canó, que es recolzen en pilastres adossades a el mur, fetes amb el mateix material d’excavació. Les parets, inclinades lleugerament, estan emblanquinades o recobertes d’algun material protector i el terra està adornat amb rajoles hidràuliques, encara que no sempre va ser així. Amb el progrés, les millores de les mateixes, han contribuït al benestar, la higiene i a millorar el prestigi dels seus amos.

Una característica de les coves de Crevillent i diferent a la resta de les coves de la província d’Alacant, és l’existència d’la cambra de filar, més llarga que els altres, que es situaven al fons de la cova. Aquesta peculiaritat reflecteix l’arrelada producció Espartera de la nostra tierra. A partir de 1.950 la tendència comença a canviar i es comencen a urbanitzar avingudes àmplies i rectes, contribuint a l’trànsit rodat de la població. Va tenir moltíssima importància la construcció de l’actual Mercat de Proveïments, que es va inaugurar el 1949, i que va propiciar la construcció de noves edificacions d’habitatges en zones més planes. El Pla General d’Ordenació Urbana de 1967, va prohibir de forma oficial l’excavació i reparació de les coves, fet que va fer disminuir progressivament la seva construcció.

Art. 27 de el Pla d’Ordenació Urbà 1967: «En tot el terme municipal està prohibida la construcció de coves-habitació, declarant-se a extingir les actualment existents, de tal manera que es prohibeixen les reparacions de tot tipus de les mateixes». A conseqüència d’el nou pla urbanístic i l’interès de modernització i urbanització de Crevillent per organismes financers (Caixa D’Estalvis Provincial d’Alacant), es comencen a destruir coves i construir edificacions basant-se en la necessitat de comptar amb millors condicions higiènic sanitàries. És així com apareixen els alts edificis situats en el Fons de l’Calvari, envoltat de coves i cases d’una o dues plantes. En altres barris, com la Salut i El Angel, s’amplien avingudes amb la intenció de canalitzar un barri fins al moment típicament tortuós i a adequar les façanes a les noves necessitats urbanístiques.

Afortunadament, la negativa dels seus propietaris i la gran quantitat de coves existents van fer impossible la demolició i desaparició massiva de les mateixes. Un Nou Pla Urbanístic aparegut el 1982, el PERI (Pla Especial de Reforma Interior) llança una llança a favor de la reforma tant interna com externa de les mateixes i l’habilitació d’infraestructures sanitàries i estètiques necessàries per a la seva readaptació. Per fortuna, en alguns casos podem contemplar-les, ja que van ser deixades en herència als seus descendents que avui dia encara gaudeixen d’elles, i en moltes ocasions, es troben en perfectes condicions. En altres casos, però, la negligència dels seus rehabilitadors, el desinterès dels propietaris i fins i tot de l’administració pública, fan perillar la supervivència d’una part del nostre patrimoni, privant a les nostres futures generacions de la contemplació del singular i típic paisatge del segle divuit de Crevillent.

 Les coves filadores

Tant a l’interior com a l’exterior de les coves, es reflecteix el treball d’homes, dones i nens al voltant de l’espart. En ocasions, existia una habitació filadora situada a la fi de la coves, més gran que les altres, que permetia treballar a temperatures més agradables, que a l’exterior de les mateixes, on es trobaven les rodes de menar. Van proliferar a més els tallers de Filadors, compostos per una Cova de filar, utilitzada bàsicament per al seu treball i per al magatzem dels estris necessaris i una àmplia esplanada davantera, en la qual se situava (si el patró de l’taller s’ho podia permetre) una mena de porxo que protegia del sol els treballadors que treballaven en les rodes de menar.

En molts casos, a més, comptaven amb una segona cova no connectada amb la principal, que era usada per a guardar l’animal (normalment un ruc) que servia per fer de transport en cas necessari. És així com sorgeixen les primeres colònies obreres de la Filasa Crevillentina, que van anar desapareixent a conseqüència entre altres, de causes relacionades amb el desenvolupament industrial de la catifa o amb l’aparició de noves fibres sintètiques. El 1965 es va produir el tancament de tots els tallers de filadors, el que va produir la seva emigració cap a països com Alemanya i França. Els tallers de Filadors s’estenien per tota la part nord de Crevillent, d’oest a est, a més existien rodes filadores (Roes de mena) en moltíssimes cases de particulars, com les de la família «del Danielet», «el Tio Manolo el nyora «,» Els Belsos «,» el Fermin «el» Bouet «,» Els Carrerons «…

En sus orígenes, dependiendo del nivel económico de sus propietarios, las fachadas podían ser recubiertas de cal blanca o dejaban a la vista el material natural sin ornamentación. No presentaban muchos vanos, así lo normal era encontrar además de la puerta, una o dos pequeñas ventanas (en algún caso, sin ventanas). Con el fin de ventilar las dependencias de las cuevas, permanecían abiertas durante el día y para evitar la penetración del polvo, las puertas se recubrían con la popular persiana de pleita, hasta que fueron sustituidas por las persianas de madera o plástico. Para ayudar en la tarea de renovación de aire, en algunas viviendas aparece la «llumbrera» o tragaluz que se sitúa en la habitación más alejada de la puerta y que consiste en una abertura al exterior desde el techo. El tragaluz es protegido con telas metálicas para evitar la incursión de elementos extraños al interior de las viviendas. En su exterior, asimismo, y sobre el techo, sobresalen las chimeneas.