La necessitat d'habitatge per a una extensa població amb baixos recursos econòmics en el segle XVIII, va ser detonant perquè els pobladors buscaren abric utilitzant els pocs recursos que tenien al seu abast. El medi geogràfic de la ciutat, va brindar condicions immillorables per a la construcció d'aquesta classe d'habitatges. Els nombrosos barrancs, de llera poc profund i escàs cabal, vorejats de vessants amb materials impermeables i fàcilment emmotllables que permetien aïllar la humitat i regular la temperatura interior, va afavorir la construcció de les coves de Crevillent, entre una classe social baixa- mitjana, des principis de segle XVIII.

 

La població dependent bàsicament de l'agricultura, afectada per la sequera, va contribuir al desenvolupament de les tasques de l'espart. Un informe de l'administrador de l'Marquès d'Elx de 1739, reflecteix l'elaboració de les estores comuns i cosit de llata per a la venda de les mateixes dels habitants que no podien viure de l'agricultura, a causa de la manca d'aigua de reg. Era tal la importància i quantitat de les edificacions de coves i habitatges en el Nord de Crevillent, que la construcció de l'Església Nostra Senyora de Betlem, inaugurada el 1828, es va orientar cap a on es trobava el principal nucli de la població, de cara a la serra, donant l'esquena a la part sud de la ciutat.

 

Avui dia es troben en contacte amb el nucli urbà, però no sempre va ser així, ja que el nucli de la població es trobava allunyat de les mateixes, fins que la urbanització dels carrers, les van acabar connectant. Avui dia, algunes es troben incloses dins d'ell. Els barris ocupats per aquests habitatges troglodites eren molts. Així Llorenç, Macha, Baiona, el Barranquet (La Salut i l'Àngel) eren les que més coves s'agrupaven, però també en podíem trobar al Calvari, El Marchantero, Carretes, Cendra, Colom, Barri de l'Hospital, Perdigonera, Planelles, la Rambla , Vereda de l'Hospital .... i Les Canyaetes, zones rurals en què s'excavava el terreny i poder guardar material agrícola i fins i tot per a ser utilitzades com a segon habitatge. La posició de les coves en els diferents nivells del terreny, identificava l'estrat social dels seus propietaris, així, com més a sud i proper a l'nucli urbà es trobaven, l'estatus dels seus habitants era més alt. Això és a causa que es considerava que les coves aquí excavades posseïen millors condicions tèrmiques i major proximitat a la població i per tant, als seus serveis.

 

 

L'estructura habitual de les coves, permet distingir entre diversos tipus: En primer lloc, aquelles que només consten dels habitacles excavats a la terra, i aprofitant l'exterior de la mateixa s'estableixen replacetas. En segon lloc, les que incorporen un pati tancat o tancat, aprofitant el terreny davanter, utilitzant-lo com jardí conilleres o galliners, o amb edificacions destinades a la neteja i cuines. A més, n'hi ha que aprofiten els seus patis davanters, han adossat edificacions, en ocasions de doble planta. Aquestes noves construccions, quan són prou grans, releguen a un segon pla la cova i oculten a la vista l'existència del seu origen troglodita. Finalment cal assenyalar l'existència, en rares ocasions, de les Coves amb Pati Interior que proporcionen llum i ventilació natural, i que han estat excavades normalment a el fons de les mateixes.

 

En els seus orígens, depenent de el nivell econòmic dels seus propietaris, les façanes podien ser recobertes de calç blanca o deixaven a la vista el material natural sense ornamentació. No presentaven molts obertures, així el normal era trobar a més de la porta, una o dues petites finestres (en algun cas, sense finestres). Per tal de ventilar les dependències de les coves, romanien obertes durant el dia i per evitar la penetració de la pols, les portes es recobrien amb la popular persiana de llata, fins que van ser substituïdes per les persianes de fusta o plàstic. Per ajudar en la tasca de renovació d'aire, en alguns habitatges apareix la "llumbrera" o lluerna que se situa a l'habitació més allunyada de la porta i que consisteix en una obertura a l'exterior des del sostre. El lluerna és protegit amb teles metàl·liques per evitar la incursió d'elements estranys a l'interior dels habitatges. En el seu exterior, així mateix, i sobre el sostre, sobresurten les xemeneies.

 

A l'interior de les coves, trobem una estructura similar en totes elles, encara que amb mides diferents, en funció de diferents factors i de el nivell econòmic dels primers edificadors. Des de la porta d'entrada, donem pas a un menjador, que serveix al seu torn de vestíbul. Des del mateix, s'excavaven les altres habitacions als costats, i a el fons, una més gran, en la qual se situa la lluerna. La resta d'habitacions són usades com dormitoris. A prop de l'exterior, en les habitacions amb ventilació, se situava la cuina i els lavabos. En alguns casos aquestes dependències s'edificaven exemptes en patis o en coberts. Els sostres són de voltes de mig canó, que es recolzen en pilastres adossades a el mur, fetes amb el mateix material d'excavació. Les parets, inclinades lleugerament, estan emblanquinades o recobertes d'algun material protector i el terra està adornat amb rajoles hidràuliques, encara que no sempre va ser així. Amb el progrés, les millores de les mateixes, han contribuït al benestar, la higiene i a millorar el prestigi dels seus amos.

 

Una característica de les coves de Crevillent i diferent a la resta de les coves de la província d'Alacant, és l'existència d'la cambra de filar, més llarga que els altres, que es situaven al fons de la cova. Aquesta peculiaritat reflecteix l'arrelada producció Espartera de la nostra tierra. A partir de 1.950 la tendència comença a canviar i es comencen a urbanitzar avingudes àmplies i rectes, contribuint a l'trànsit rodat de la població. Va tenir moltíssima importància la construcció de l'actual Mercat de Proveïments, que es va inaugurar el 1949, i que va propiciar la construcció de noves edificacions d'habitatges en zones més planes. El Pla General d'Ordenació Urbana de 1967, va prohibir de forma oficial l'excavació i reparació de les coves, fet que va fer disminuir progressivament la seva construcció.

 

Art. 27 de el Pla d'Ordenació Urbà 1967: "En tot el terme municipal està prohibida la construcció de coves-habitació, declarant-se a extingir les actualment existents, de tal manera que es prohibeixen les reparacions de tot tipus de les mateixes". A conseqüència d'el nou pla urbanístic i l'interès de modernització i urbanització de Crevillent per organismes financers (Caixa D'Estalvis Provincial d'Alacant), es comencen a destruir coves i construir edificacions basant-se en la necessitat de comptar amb millors condicions higiènic sanitàries. És així com apareixen els alts edificis situats en el Fons de l'Calvari, envoltat de coves i cases d'una o dues plantes. En altres barris, com la Salut i El Angel, s'amplien avingudes amb la intenció de canalitzar un barri fins al moment típicament tortuós i a adequar les façanes a les noves necessitats urbanístiques.

 

Afortunadament, la negativa dels seus propietaris i la gran quantitat de coves existents van fer impossible la demolició i desaparició massiva de les mateixes. Un Nou Pla Urbanístic aparegut el 1982, el PERI (Pla Especial de Reforma Interior) llança una llança a favor de la reforma tant interna com externa de les mateixes i l'habilitació d'infraestructures sanitàries i estètiques necessàries per a la seva readaptació. Per fortuna, en alguns casos podem contemplar-les, ja que van ser deixades en herència als seus descendents que avui dia encara gaudeixen d'elles, i en moltes ocasions, es troben en perfectes condicions. En altres casos, però, la negligència dels seus rehabilitadors, el desinterès dels propietaris i fins i tot de l'administració pública, fan perillar la supervivència d'una part del nostre patrimoni, privant a les nostres futures generacions de la contemplació del singular i típic paisatge del segle divuit de Crevillent.

 

Les coves filadores
Manel Carreres i Rodríguez, Investigador i Historiador, en el seu escrit "Coves Vivenda i Coves Filadores a Crevillent" dedica un apartat a l'existència de les coves en què es duia a terme l'activitat de l'espart. D'ell s'extreuen interessants reflexions, però sens dubte, la més destacada és la referència a l'endemisme de les "Coves" i "els Filadors" que habitaven en elles. Així és, en coves de Crevillent, a més de viure, es transformava l'espart, principal protagonista d'aquest treball, en multitud d'articles de fil ... corderia, cabassos, espardenyes, barrets i sobretot, estores. Aquelles que van donar origen a la definició d'una població consagrada a la confecció de les mateixes, les que van conformar tota una societat i contribuir a la seva evolució fins a convertir-la en la Ciutat de la Catifa.

 

Tant a l'interior com a l'exterior de les coves, es reflecteix el treball d'homes, dones i nens al voltant de l'espart. En ocasions, existia una habitació filadora situada a la fi de la coves, més gran que les altres, que permetia treballar a temperatures més agradables, que a l'exterior de les mateixes, on es trobaven les rodes de menar. Van proliferar a més els tallers de Filadors, compostos per una Cova de filar, utilitzada bàsicament per al seu treball i per al magatzem dels estris necessaris i una àmplia esplanada davantera, en la qual se situava (si el patró de l'taller s'ho podia permetre) una mena de porxo que protegia del sol els treballadors que treballaven en les rodes de menar.

 

En molts casos, a més, comptaven amb una segona cova no connectada amb la principal, que era usada per a guardar l'animal (normalment un ruc) que servia per fer de transport en cas necessari. És així com sorgeixen les primeres colònies obreres de la Filasa Crevillentina, que van anar desapareixent a conseqüència entre altres, de causes relacionades amb el desenvolupament industrial de la catifa o amb l'aparició de noves fibres sintètiques. El 1965 es va produir el tancament de tots els tallers de filadors, el que va produir la seva emigració cap a països com Alemanya i França. Els tallers de Filadors s'estenien per tota la part nord de Crevillent, d'oest a est, a més existien rodes filadores (Roes de mena) en moltíssimes cases de particulars, com les de la família "del Danielet", "el Tio Manolo el nyora "," Els Belsos "," el Fermin "el" Bouet "," Els Carrerons "...

 

La necesidad de vivienda para una extensa población con bajos recursos económicos en el siglo XVIII, fueron detonantes para que los pobladores buscaran abrigo utilizando los pocos recursos que tenían a su alcance. El medio geográfico de la ciudad, brindó condiciones inmejorables para la construcción de esta clase de viviendas. Los numerosos barrancos, de cauce poco profundo y escaso caudal, bordeados de laderas con materiales impermeables y fácilmente moldeables que permitían aislar la humedad y regular la temperatura interior, favoreció la construcción de las cuevas de Crevillent, entre una clase social baja- media, desde principios del siglo XVIII.

 

La población dependiente básicamente de la agricultura, afectada por la sequía, contribuyó al desarrollo de las labores del esparto. Un informe del administrador del Marqués de Elche de 1739, refleja la elaboración de las esteras comunes y cosido de pleita para la venta de las mismas de los habitantes que no podían vivir de la agricultura, a causa de la falta de agua de riego. Era tal la importancia y cantidad de las edificaciones de cuevas y viviendas en el Norte de revillent, que la construcción de la Iglesia Nuestra Señora de Belén, inaugurada en 1828, se orientó hacia donde se encontraba el principal núcleo de la población, de cara a la sierra, dando la espalda a la parte sur de la ciudad.

 

Hoy en día se encuentran en contacto con el casco urbano, pero no siempre fue así, pues el núcleo de la población se encontraba alejado de las mismas, hasta que la urbanización de las calles, las acabaron conectando. Hoy en día, algunas se encuentran incluidas dentro de él. Los barrios ocupados por estas viviendas trogloditas eran muchos. Así Llorenç, Macha, Baiona, El Barranquet (La Salud y el Ángel) eran las que más cuevas agrupaban, pero también podíamos encontrar en El Calvario, El Marchantero, Carretas, Cendra, Colón, Barrio del Hospital, Perdigonera, Planelles, La Rambla, Vereda del Hospital…. y Les Canyaetes, zonas rurales en las que se excavaba el terreno y poder guardar material agrícola e incluso para ser utilizadas como segundas viviendas. La posición de las cuevas en los diferentes niveles del terreno, identificaba el estrato social de sus propietarios, así, cuanto más al sur y cercano al núcleo urbano se encontraban, el estatus de sus habitantes era más alto. Esto es debido a que se consideraba que las cuevas aquí excavadas poseían mejores condiciones térmicas y mayor cercanía a la población y por tanto, a sus servicios.

 

 

La estructura habitual de las cuevas, permite distinguir entre varios tipos: En primer lugar, aquellas que sólo constan de los habitáculos excavados en la tierra, y aprovechando el exterior de la misma se establecen replacetas. En segundo lugar, las que incorporan un patio cerrado o acotado, aprovechando el terreno delantero, utilizándolo como jardín conejeras o gallineros, o con edificaciones destinadas al aseo y cocinas. Además, las hay que aprovechan sus patios delanteros, han adosado edificaciones , en ocasiones de doble planta. Estas nuevas construcciones, cuando son suficientemente grandes, relegan a un segundo plano la cueva y ocultan a la vista la existencia de su origen troglodita. Por último hay que señalar la existencia, en raras ocasiones, de las Cuevas con Patio Interior que proporcionan luz y ventilación natural, y que han sido excavadas normalmente al fondo de las mismas.

 

En sus orígenes, dependiendo del nivel económico de sus propietarios, las fachadas podían ser recubiertas de cal blanca o dejaban a la vista el material natural sin ornamentación. No presentaban muchos vanos, así lo normal era encontrar además de la puerta, una o dos pequeñas ventanas (en algún caso, sin ventanas). Con el fin de ventilar las dependencias de las cuevas, permanecían abiertas durante el día y para evitar la penetración del polvo, las puertas se recubrían con la popular persiana de pleita, hasta que fueron sustituidas por las persianas de madera o plástico. Para ayudar en la tarea de renovación de aire, en algunas viviendas aparece la “llumbrera” o tragaluz que se sitúa en la habitación más alejada de la puerta y que consiste en una abertura al exterior desde el techo. El tragaluz es protegido con telas metálicas para evitar la incursión de elementos extraños al interior de las viviendas. En su exterior, asimismo, y sobre el techo, sobresalen las chimeneas.

 

En el interior de las cuevas, encontramos una estructura similar en todas ellas, aunque con tamaños distintos, en función de distintos factores y del nivel económico de los primeros edificadores. Desde la puerta de entrada, damos paso a un comedor, que sirve a su vez de vestíbulo. Desde el mismo, se excavaban las demás habitaciones a los lados, y al fondo, una más grande, en la que se sitúa el tragaluz. El resto de habitaciones son usadas como dormitorios. Cerca del exterior, en las habitaciones con ventilación, se situaba la cocina y los aseos. En algunos casos estas dependencias se edificaban exentas en patios o en cobertizos. Los techos son de bóvedas de medio cañón, que se apoyan en pilastras adosadas al muro, hechas con el mismo material de excavación. Las paredes, inclinadas ligeramente, están encaladas o recubiertas de algún material protector y el suelo está adornado con baldosas hidráulicas, aunque no siempre fue así. Con el progreso, las mejoras de las mismas, han contribuido al bienestar, la higiene y a mejorar el prestigio de sus dueños.

 

Una característica de las cuevas de Crevillent y diferente al resto de las cuevas de la provincia de Alicante, es la existencia del cuarto de hilar, más largo que los demás, que se situaban al fondo de la cueva. Esta peculiaridad refleja la arraigada producción espartera de nuestra tierra.A partir de 1.950 la tendencia comienza a cambiar y se empiezan a urbanizar avenidas amplias y rectas, contribuyendo al tráfico rodado de la población. Tuvo muchísima importancia la construcción del actual Mercado de Abastos, que se inauguró en 1949, y que propició la construcción de nuevas edificaciones de viviendas en zonas más llanas. El Plan General de Ordenación Urbana de 1967, prohibió de forma oficial la excavación y reparación de las cuevas, hecho que hizo disminuir progresivamente su construcción.

 

Art. 27 del Plan de Ordenación Urbano 1967: “En todo el término municipal está prohibida la construcción de cuevas-habitación, declarándose a extinguir las actualmente existentes, de tal forma que se prohíben las reparaciones de todo tipo de las mismas”. A consecuencia del nuevo plan urbanístico y el interés de modernización y urbanización de Crevillent por organismos financieros (Caja De Ahorros Provincial de Alicante), se comienzan a destruir cuevas y construir edificaciones basándose en la necesidad de contar con mejores condiciones higiénico sanitarias. Es así como aparecen los altos edificios situados en el Fondo del Calvario, rodeado de cuevas y casas de una o dos plantas. En otros barrios, como la Salud y El Angel, se amplían avenidas con la intención de encauzar un barrio hasta el momento típicamente tortuoso y a adecuar las fachadas a las nuevas necesidades urbanísticas.

 

Afortunadamente, la negativa de sus propietarios y la gran cantidad de cuevas existentes hicieron imposible la demolición y desaparición masiva de las mismas. Un Nuevo Plan Urbanístico aparecido en 1982, el PERI (Plan Especial de Reforma Interior) arroja una lanza en favor de la reforma tanto interna como externa de las mismas y la habilitación de infraestructuras sanitarias y estéticas necesarias para su readaptación. Por fortuna, en algunos casos podemos contemplarlas, puesto que fueron dejadas en herencia a sus descendientes que hoy en día todavía disfrutan de ellas, y en muchas ocasiones, se encuentran en perfectas condiciones. En otros casos, sin embargo, la negligencia de sus rehabilitadores, el desinterés de los propietarios e incluso de la administración pública, hacen peligrar la supervivencia de una parte de nuestro patrimonio, privando a nuestras futuras generaciones de la contemplación del singlar y típico paisaje dieciochesco de Crevillent.

 

Las cuevas hiladoras
Manel Carreres y Rodríguez, Investigador e Historiador, en su escrito “Coves Vivenda i Coves Filadores a Crevillent” dedica un apartado a la existencia de las cuevas en las que se llevaba a cabo la actividad del esparto. De él se extraen interesantes reflexiones, pero sin duda, la más destacada es la referencia al endemismo de las “Cuevas” y “los Hiladores” que habitaban en ellas. Así es, en cuevas de Crevillent, además de vivir, se transformaba el esparto, principal protagonista de este trabajo, en multitud de artículos de hilo …cordelería, capazos, alpargatas, sombreros y sobre todo, esteras. Aquellas que dieron origen a la definición de una población consagrada a la confección de las mismas, las que conformaron toda una sociedad y contribuyeron a su evolución hasta convertirla en la Ciudad de la Alfombra.

 

Tanto en el interior como en el exterior de las cuevas, se refleja el trabajo de hombres, mujeres y niños alrededor del esparto. En ocasiones, existía una habitación hiladora situada al final de la cuevas, más grande que las demás, que permitía trabajar a temperaturas más agradables, que en el exterior de las mismas, donde se encontraban las ruedas de menar. Proliferaron además los talleres de Hiladores, compuestos por una Cueva de Hilar , utilizada básicamente para su trabajo y para el almacén de los útiles necesarios y una amplia explanada delantera, en la que se situaba ( si el patrón del taller se lo podía permitir) una especie de porche que protegía del sol a los trabajadores que trabajaban en las ruedas de menar.

 

EEn muchos casos, además, contaban con una segunda cueva no conectada con la principal , que era usada para guardar el animal (normalmente un burro) que servía para hacer de transporte en caso necesario. Es así como surgen las primeras colonias obreras de la Filasa Crevillentina, que fueron desapareciendo a consecuencia entre otras, de causas relacionadas con el desarrollo industrial de la alfombra o con la aparición de nuevas fibras sintéticas. En 1965 se produjo el cerramiento de todos los talleres de hiladores, lo que produjo su emigración hacia países como Alemania y Francia. Los talleres de Hiladores se extendían por toda la parte norte de Crevillent, de Oeste a Este, además existían ruedas hiladoras (Roes de menà) en muchísimas casas de particulares, como las de la familia “del Danielet”, “el Tío el Manolo el Nyora”, “Els Belsos”, “El Fermin” el ”Bouet”, “Els Carrerons”