Nascut a Crevillent l’1 de març de 1935, en el si d’una família humil del barri de la Salut del poble. El setè fill de vuit germans; sis xics i dues xiques.

Antonio Pérez Fernández, conegut per tots com «Antonio el Mamon».

Va estar una temporada vivint a Madrid treballant com a venedor de gelats. Allà va ser on va menjar per primera vegada pernil , anècdota que ell explicava ja que en aquell moment ni tan sols sabia què era allò que li havia posat la seua cap en l’entrepà.

Va començar molt prompte a treballar com a «menaó» però no va tardar molt a treballar com a filador.

Anys abans del servei militar va conèixer  Matilde Macià Navarro, nascuda el 2 de Juliol de 1935, provinent també d’una família humil de 6 germans, 3 xiques i 3 xics, sent ella la més xicoteta de tots. Va treballar de serventa a Elx i també ho va fer en un taller de filatures i en la fàbrica del «Tereseto» d’aparadora.

Estranyava molt el seu poble i per això, va tornar a Crevillent, treballant de nou com a filador fins que va emprendre el servei militar, de el qual comptava moltíssimes anècdotes que ara no vénen a el cas.

Es van casar poc després que Antonio acabara el servei militar, per aquell temps, Antonio treballava de filador i a més anava a la mina de la Roda a picar pedra. No se’n van anar lluny a viure, sinó que es van quedar a Crevillent al barri de la Salut en una casa que van construir a la vora dels pares d’Antonio.

Poc després Antonio va trobar feina de teixidor a la fàbrica de «Don Anselmo». Al mateix temps treballava unes hores més en un teler que tenia el que després seria el seu consogre «Daniel Agulló» i allà va ser on ell va aprendre  l’ofici de teixidor.

En aquesta època va ser quan Antonio compaginava la seva feina i l’ajuda als seus pares amb l’espart.

Aquí és on comença el record del meu pare amb l’espart.

El meu nom és Conchi Pérez Macià, i en aquestes línies pretenc plasmar la vida del meu pare Antonio, els seus records i els meus, les seves històries, les seves anècdotes, els seus relats, les seves vivències, tot el que ell va ser i segueix sent ja que si res d’això es perd o s’oblida, seguiran sent d’ell i meus, així com de tots els que el volem.

El meu avi Joan a qui tots anomenaven «Pepito» i la meva àvia Concha, els pares d’Antonio, treballaven en l’espart i es guanyaven el «jornal» fent cabassos de llata i els portaven a Elx per vendre’ls, d’allò era d’on ells aconseguien el suport per a anar vivint.

A mi m’agradava molt estar a casa dels meus avis. Mentre el meu avi cosia m’explicava històries de guerra i treballs que havia tingut i a mi em semblava un heroi.

El meu avi se n’anava de bon matí a agafar espart a la serra; en la nostra serra abans havia bon espart, no com ara; que per falta de pluja s’obri i no val per fer llata.

Primer el posava a assecar, al sol si el volia daurat i a l’ombra si el que volia era que l’espart es quedara verd.

Per començar a fer la llata el posava en remull dos dies abans per després poder manipular-lo, un cop fet això, el sacsejava amb força perquè saltarens totes les puntes perque com la meva àvia deia: «punxen com a condenaes».

Altres vegades el picava per fer una altra classe de cabassos o de cistelles més manejables i toves però igual de resistents.

He crescut veient els meus avis fer llata, així com també he crescut veient al meu pare Antonio fent el mateix, ja que quan el meu avi ja no podia cosir més va ser quan el va ensenyar.

El meu pare, Antonio, va estar molts anys cosint pleita per ajudar els meus avis després de treballar tot el dia al teler. Ell sempre ha estat molt creatiu, fins i tot ens va fer un teler de fusta en el qual ens fèiem bufandes.

Recorde que quan la meva àvia estava fent llata, la fèiem enrabiar els meus germans i jo, ella es posava l’espart sota del braç i nosaltres des del darrere li’n furtàvem, un  sol i es donava compte.

Un dia la seva creativitat el va portar a començar a fer altres coses d’espart més enllà dels cabassos com estores, passadissos, «garigoles», seients, «sarnatxos», datileres … etc.

Al pas dels anys i després de la mort dels meus avis, feia coses d’espart d’una forma més esporàdica fins que es va jubilar després de treballar molt de temps a la fàbrica del «Boyer» i va tornar a retrobar l’espart.

Recorde quan un dia estava fent unes estores molt grans per la meva tia la «Tere la Cantauesa», a la qual en realitat jo li deia tia però era tia del meu pare, per portar-les al Pinet per a la seva barraca. Se li van posar les mans plenes d’ampolles de cosir, estirar, aixafar i donar-li forma a allò perquè es quedaren bé i planes. Jo li deia: – papa no faces això que mira com se’t posen les mans, al que ell em contestava: – no passa res, que així guanye una mica de diners.

Va ser llavors quan va començar a fer coses però no per viure d’això, sinó pel gust de fer alguna cosa, fins aconseguir contagiar la meva mare, Matilde, i ensenyar-li tot el que ell sabia.

Entre els dos van aconseguir fer una infinitat d’objectes, cadascun més bonic que l’altre, amb espart i altres materials, com el jute, la llana, fil i albardí.

Guardaven i ordenaven cadascuna de les seves creacions amb moltíssim afecte i il·lusió, va ser aquí on va començar a cobrar vida la «Cova Museu d’Antonio i Matilde».

Antonio, i no només perquè siga el meu pare, pertanyia al què jo anomene un selecte grup de persones que et marquen, aquesta gent que ja siga per la seva forma de ser, per la seva actitud cap a la vida, pel seu tracte cap als altres, deixa una empremta inesborrable en la teva vida.

Creatiu, incansable, lluitador, defensor de la seva i dels seus, proper, bromista i de vegades juganer o com els seus néts li deien tantes vegades «gronyidor».

Va ser a més un gran avi. Molts dissabtes anava amb els seus néts a passejar a la Penyeta Reona i a agafar espart per fer ell i la meva mare les seves coses i d’aquesta manera anar omplint la cova de miniatures, cabassos i tot el que anaven fent.

El que ell sempre volia transmetre en cadascuna de les visites que rebia, era l’esforç, la tradició, la cultura, tot el que havia format part dels seus avantpassats i tenia a veure amb l’espart. No volia que es perdera aquesta forma de vida, i que totes les generacions venidores puguen veure-ho, gaudir-lo i comprendre com vivien i treballaven a Crevillent.

Cova en la qual rebien a tothom que volguera visitar-la amb gran afecte, obrint les portes perquè veieren el que tenien, tractant-los amb amabilitat i proximitat i explicant amb il·lusió tot el que aquesta contenia i com ho havien fet.

Mi abuelo era el que cosía pero era mi abuela la que hacia la pleita a la que después el daba la forma que quisiese.

A la vida, coneixes a moltes persones, i només a través del temps que passes al seu costat, les pots conèixer de veritat.