Un informe de 1739 de l'administrador del Marquès d'Elx, destaca l'abundància d'espart a la nostra serra i la seva utilització en l'elaboració de "estores comuns" amb cosit de llata, i de "estores fines de jonc", per a la seva venda a  Espanya i altres regnes.

La seva producció i venda suposava una necessitat vital per al manteniment de la població com a alternativa a la malmesa agricultura, que subsistia amb dificultats, a causa de l'escassetat d'aigua de reg i a les condicions tributàries imposades per la Casa de Cárdenas.

(Siga dit de pas, en 1469 Isabel la Catòlica (I de Castella) i Ferran d'Aragó van contraure matrimoni gràcies a les gestions de Gutierre de Cárdenas.

Com a agraïment, la reina Isabel li va cedir a aquest el Senyoriu d'Elx i lloc de Crevillent, tal com es dedueix de les seves paraules. Nos vos facemos merced de la villa de Elche e lugar de Crevillent, que son situados en el reino de Valencia, para siempre jamás, como todos sus caminos, tierras y territorios y con la rentas y réditos proventos al Señorío de dicha villa y lugar pertenecientes, y con la justicia y jurisdicción alta y baja…”)

Dels documents que figuren en L'Arxiu Municipal d'Elx, es desprèn la producció aproximada d'estores de Jonc i de, sent la primera de menor producció que la segona. L'import dels impostos satisfets per una activitat i per l'altra així ho demostra.

De finals de segle XVIII, se sap també pels mateixos mitjans, que la majoria de la població es dedicava a activitats agrícoles, destacant la manca de registres de la mà d'obra femenina, que suposava una part important de la producció de l'època. Els beneficis obtinguts per les vendes, s'utilitzava per a l'adquisició d'activitats agrícoles. Per primera vegada apareixen documents que revelaran els saladars de la comarca com a proveïdors del jonc emprat en la seva manufactura.

El professor Cavanilles  concreta amb dades econòmiques la importància de la producció de estores a la nostra vila, amb un mínim uns 2.450,000 m. de vares de llata, fabricada especialment per personal femení i per homes que no tenien treball en l'agricultura.

Així mateix, comenta haver vist crevillentins venent esteres fines de Jonc amb el nom de "Tapis de l'Espagne", durant la seva estada a París, evidenciant així l'activitat internacional dels nostres avantpassats.

Durant el segle XIX, l'artesania crevillentina, va patir dificultats com a conseqüència de les diferents revoltes i situacions polítiques, però va seguir resistint. L'Ajuntament d'Elx en una Carta a la Diputació Provincial de València, confirma en 1838 l'emigració dels treballadors que s'empraven en les fàbriques i tràfic d'estores i peluts com a conseqüència de la disminució del seu consum. Així doncs, s'evidencia el costum de "Estorar" als carrers de les capitals (València, Madrid ...) Un exemple d'això és la referència que Teodor Llorente, fa a "Espanya, els monuments i les arts" dels pleiteros de Crevillent , en els Carrers de València.

El 1860, a l'Exposició celebrada a Alacant , Crevillent apareix exposant estores de jonc, llata de filet d'espart, a la secció d'indústria. Gairebé uns 20 anys més tard, Monbeig assenyala la gradual desaparició d'estora fina de jonc i de llata, sent substituïdes a partir de 1868 per les estores de filet, de gran èxit comercial.

Es parla de gran nombre de fàbriques d'espart per a l'elaboració de llata i catifes de cordonet de palla, teixides amb joncs de diversos colors. El cordonet sens dubte és el filet utilitzat per a les estores, assenyalant l'Horta d'Alacant, (Campello, Mutxamel, Sant Joan, Llogarets de el Camp d'Alacant, Santa Pola ..) com a proveïdors dels fabricants crevillentins.

A causa de la reducció a propietat privada de les muntanyes comunals, la competència de l'espart algerià i sobretot la substitució d'altres fibres com la Pita i l'Sisal, que eren importades des de finals de segle XIX de l'Índia i Moçambic, respectivament.

En els primers anys de segle XX, els telers eren de fusta, i es fabricaven a Crevillent. La gran majoria d'ells es destinaven a la fabricació d'estores d'espart, seguides per les de jonc, encara que ja comencen a aparèixer els primers telers mecànics. Aquests, de fabricació alemanya, procedien de les indústries tèxtils d'Alcoi, Sabadell i Terrassa, que adquirits de segona mà, eren readaptats pels crevillentins per a la fabricació de teixits molt més gruixuts.

En els anys vint Crevillent seria el nucli peninsular de l'elaboració d'estores i articles d'espart, donant lloc a l'expansió de estereros per tot Espanya . La utilització de telers manuals arriba a la seva gran plenitud, gràcies a la utilització per part dels fabricants tradicionals ia la gran quantitat de petites empreses que els utilitzen. D'aquesta època, perdura l'edifici de la Fàbrica Gran pertanyent a Augusto Mas Quesada situada a la Rambla Castelar.

El 1925, s'aconsella la fabricació de les catifes de llana, tot i que la fabricació en espart encara suposava anualment la utilització de 3.000 tones d'espart i 100 tones de jonc. De forma gradual van ser  reemplaçades per la fabricació de la pita, el filet d'espart i el jute (vellut rus) i felpillas de coco. La pita a branca i el cànem s'utilitzaven per realitzar xarxes de pesca (300 tones anuals), que es redistribuïen a través de la població costanera de la Vila Joiosa.

La majoria de les fàbriques eren d'origen familiar i en els anys quaranta van aconseguir la seva màxima esplendor, reduint la utilització de telers manuals, en benefici dels telers mecànics. El sistema de Jacquard s'usava des de 1925, però el dibuix i el colorit de les catifes s'efectuava a pistola (estampació aerogràfica), ja que era més econòmic i va perdurar fins als anys seixanta.

Durant la postguerra (després de 1940), les condicions econòmiques, reforcen un ressorgiment i auge de pleiteros, mentre decreixen els industrials i els teixidors.

La indústria espardenyera representava el segon recurs de la indústria crevillentina. Així el 1940 va aconseguir la seva esplendor, amb 790 obrers registrats, que van anar disminuint a més de la meitat el 1966, quedant encara censades unes 19 empreses, la majoria d'elles amb menys de deu empleats.

En els seixanta, es produeix la segona modernització de la maquinària, i els telers automàtics, es fabricaven per belgues i anglesos exclusivament per al teixit de catifa (Wilton Llis i Wilton Jacquard, Gripper Axminster Jaqard i Gripper- Spoo, Tuftinl). Aquests moderns telers automàtics, duplicaven la producció diària dels telers mecànics, reduint així la mà d'obra necessària per a l'elaboració de les modernes catifes.

Així en els anys 70, es va arribar a l'existència de 88 fàbriques de catifes amb més de 3.000 obrers.

Mentre que Crevillent segueix sent la ciutat espanyola amb més concentració d'empreses alfombreras i amb un nivell de creixement d'ocupació molt més gran a la registrada en altres ciutats, com Barcelona, ​​Badalona, ​​Sabadell i la Zubia, Albaida, Hospitalet, Madrid, Villatuerta i Caudete. En alguns casos, aquestes ciutats tenen el seu origen en els industrials crevillentins.

Indubtablement això va anar implicant la disminució de fabricació de llata i estora, la producció era estel·lar en 1925. La llata era feina exclusiva de dones d'edat, en molts casos vídues. Els estereros eren tant homes com dones i es situaven bàsicament en les coves de Crevillent. La mà d'obra i la matèria era barata, però la competitivitat i les exigències de la modernització, van fer disminuir el consum tradicionalment artesanal.

Amb l'obertura dels mercats i el reajustament econòmic de Govern, decretat el 1959, en el seu anomenat Pla d'Estabilització, es va produir una ràpida desaparició dels "Hiladors i Menadors" que se situaven a la zona troglodita, produint-se un transvasament d'aquests oficis als nous apareguts amb la modernització de la indústria alfombrera.

Però no s'ha d'oblidar que la xarxa de vendes configurada pels antics estereros de llata i jonc, Madrid, Barcelona i Bilbao, o València i Sevilla en menor mesura, va seguir estenent-se a nivell nacional.

Pel que fa a l'exportació internacional, Crevillent, havia de fer front a la forta competència de les catifes belgues, angleses i alemanyes, tasca força difícil. No obstant això, això no va impedir que les nostres catifes viatjaren a finals dels anys 60 a Itàlia, Regne Unit i França, en major proporció i a altres països com Alemanya, Estats Units, Austràlia, República Sud-africana, Japó, Canadà o Aràbia, per exemple.

La indústria Alfombrera ha patit alts i baixos, però segueix resistint els avatars tecnològics i competència econòmica i productiva d'altres països i des de 1994, la Unió Nacional de Fabricants de Catifes, Moquetes, Revestiments d'Indústries Afins i Auxiliars, certifica la qualitat de les nostres catifes amb la marca "CATIFES DE CREVILLENT".

1 Vicente Gonzalez Perez "Crevillent Estudi Urbà, Demogràfic i Industrial" (1983) Institut Universitari de Geografia Universitat de la Universitat d'Alacant.

2 Bellón Pere. Batxiller en Teologia, rector de Catral 1631.

3 Rafael Martí de Viciana, (1502-1584 Borriana. Castelló) cronista i notari, "Crònica de la Ínclita i Coronada Ciutat i Regne de València".

4 Gaspar Escolano (1560-1619 València). Historiador Valencià "Dècada Primera de l'insigne i Coronada Ciutat i Reyno de València"

5 Antoni Josep Cavanilles (1745-1804, València). I lustrat, professor i teòleg "Observacions sobre la Història Natural, Geografia, Agricultura, població i fruits de el regne de València"

6 Exposició agrícola, industrial i artística celebrada a Alacant. Octubre 1860. Societat Econòmica d'Amics del País, Alacant.

7 Elías Tormo (1869-1957. Historiador) i Juan Dantin Cereceda(1881-1943. Geógraf) Províncies Valencianes i Murcianes. 1923.

 

Un informe de 1739 del administrador del Marqués de Elche, destaca la abundancia de esparto en nuestra sierra y su utilización en la elaboración de “esteras comunes” con cosido de pleita, y de “esteras finas de junco” , para su venta en toda España y otros reinos.

Su producción y venta suponía una necesidad vital para el sustento de la población como alternativa a la maltrecha agricultura, que subsistía con dificultades, debido a la escasez de agua de riego y a las condiciones tributarias impuestas por la Casa de Cárdenas.

(Dicho sea de paso, en 1469 Isabel la Católica (I de Castilla) y Fernando de Aragón contrajeron matrimonio gracias a las gestiones de Gutiérre de Cárdenas.

Como agradecimiento, la reina Isabel le cedió a éste el Señorío de Elche y lugar de Crevillente, tal y como se deducen de sus palabras. “Nos vos facemos merced de la villa de Elche e lugar de Crevillent, que son situados en el reino de Valencia, para siempre jamás, como todos sus caminos, tierras y territorios y con la rentas y réditos proventos al Señorío de dicha villa y lugar pertenecientes, y con la justicia y jurisdicción alta y baja…”)

De los documentos que figuran en El Archivo Municipal de Elche, se desprende la producción aproximada de esteras de Junco y de Esparto, siendo la primera de menor producción que la segunda. El importe de los impuestos satisfechos por una actividad y por la otra así lo demuestra.

De finales del siglo XVIII, se sabe también por los mismos medios, que la mayoría de la población se dedicaba a actividades agrícolas, destacando la falta de registros de la mano de obra femenina, que suponía una parte importante de la producción de la época. Los beneficios obtenidos por las ventas, se utilizaba para la adquisición de actividades agrícolas. Por primera vez aparecen documentos que revelarán los saladares de la comarca como proveedores del junco empleado en su manufactura.

El profesor Cavanilles 5 concreta con datos económicos, la importancia de la producción de estoras en nuestra villa, con un mínimo unos 2,450.000 m. de varas de pleita, fabricada especialmente por personal femenino y por hombres que carecían de trabajo en la agricultura.

Así mismo, comenta haber visto crevillentinos vendiendo Esteras finas de Junco con el nombre de “Tapis de l’Espagne”, durante su estancia en París, evidenciando así la actividad internacional de nuestros antepasados.

Durante el siglo XIX, la artesanía crevillentina, sufrió dificultades como consecuencia de las diferentes revueltas y situaciones políticas, pero siguió resistiendo. El Ayuntamiento de Elche en una Carta a la Diputación Provincial de Valencia, confirma en 1838 la emigración de los trabajadores que se empleaban en las fábricas y tráfico de esteras y felpudos como consecuencia de la disminución de su consumo. Así pues, se evidencia la costumbre de “Estorar” en las calles de las capitales (Valencia, Madrid…) Un ejemplo de ello es la referencia que Teodoro Llorente, hace en “España, sus monumentos y sus artes” de los pleiteros de Crevillente, en las Calles de Valencia.

En 1860, en la Exposición celebrada en Alicante 6, Crevillente aparece exponiendo esteras de junco, pleita de filet de esparto, en la sección de industria . Casi unos 20 años más tarde, Monbeig señala la paulatina desaparición de estera fina de junco y de pleita, siendo sustituidas a partir de 1868 por las esteras de filet, de gran éxito comercial.

Se habla de gran número de fábricas de esparto para la elaboración de pleita y alfombras de cordoncillo de paja, tejidas con juncos de varios colores. El cordoncillo sin duda es el filet utilizado para las esteras, señalando la Huerta de Alicante, (Campello, Muchaiel, San Juan, Aldeas del Campo de Alicante, Santa Pola..) como proveedores de los fabricantes crevillentinos.

A causa de la reducción a propiedad privada de los montes comunales, la competencia del esparto argelino y sobre todo la sustitución de otras fibras como la Pita y el Sisal, que eran importadas desde finales del siglo XIX de la India y Mozambique, respectivamente.

En los primeros años del siglo XX, los telares eran de madera, y se fabricaban en Crevillent. La gran mayoría de ellos se destinaban a la fabricación de esteras de esparto, seguidas por las de junco, aunque ya empiezan a aparecer los primeros telares mecánicos. Estos, de fabricación alemana, procedían de las industrias textiles de Alcoy, Sabadell y Tarrasa, que adquiridos de segunda mano, eran readaptados por los crevillentinos para la fabricación de tejidos mucho más gruesos.

En los años veinte Crevillent sería el núcleo peninsular de la elaboración de esteras y artículos de esparto, dando lugar a la expansión de estereros por toda España (7) La utilización de telares manuales alcanza su gran plenitud, gracias a la utilización por parte de los fabricantes tradicionales y a la gran cantidad de pequeñas empresas que los utilizan. De esta época, perdura el edificio de la Fábrica Gran perteneciente a Augusto Mas Quesada, situada en la Rambla Castelar.

En 1925, se aconseja la fabricación de las alfombras de lana, aunque la fabricación en esparto todavía suponía anualmente la utilización de 3.000 toneladas de esparto y 100 toneladas de junco. De forma paulatina fueron siendo reemplazadas por la fabricación de la pita, el filet de esparto y el yute (terciopelo ruso) y felpillas de coco. La pita en rama y el cáñamo se utilizaban para realizar redes de pesca (300 toneladas anuales), que se redistribuían a través de la población costera de Villajoyosa.

La mayoría de las fábricas eran de origen familiar y en los años cuarenta alcanzaron su máximo esplendor, reduciendo la utilización de telares manuales, en beneficio de los telares mecánicos. El sistema de Jacquard se usaba desde 1925, pero el dibujo y el colorido de las alfombras se efectuaba a pistola (estampación aerográfica), pues era más económico y perduró hasta los años sesenta.

Durante la postguerra (después de 1940), las condiciones económicas, refuerzan un resurgimiento y auge de pleiteros, mientras decrecen los industriales y los tejedores.

La industria alpargatera representaba el segundo recurso de la industria crevillentina. Así en 1940 alcanzó su esplendor, con 790 obreros registrados, que fueron disminuyendo a más de la mitad en 1966, quedando todavía censadas unas 19 empresas, la mayoría de ellas con menos de diez empleados.

En los sesenta, se produce la segunda modernización de la maquinaria, y los telares automáticos, se fabricaban por belgas e ingleses exclusivamente para el tejido de alfombra ( Wilton Liso y Wilton Jacquard, Gripper Axminster Jaqard y Gripper- Spoo, Tuftinl) . Estos modernos telares automáticos, duplicaban la producción diaria de los telares mecánicos, reduciendo así mano de obra necesaria para la elaboración de las modernas alfombras.

Así en los años 70, se llegó a la existencia de 88 fábricas de alfombras con más de 3.000 obreros.

Mientras que Crevillent sigue siendo la ciudad española con mayor concentración de empresas alfombreras y con un nivel de crecimiento de empleo mucho mayor al registrado en otras ciudades, como Barcelona, Badalona, Sabadell y la Zubia, Albaida, Hospitalet, Madrid , Villatuerta y Caudete. En algunos casos, estas ciudades tienen su origen en los industriales crevillentinos.

Indudablemente esto fue acarreando la disminución de fabricación de pleita y estera, cuya producción era estelar en 1925. La pleita era trabajo exclusivo de mujeres de edad, en muchos casos viudas. Los estereros eran tanto hombres como mujeres y se ubicaban básicamente en las cuevas de Crevillent. La mano de obra y la materia era barata, pero la competitividad y las exigencias de la modernización, hicieron disminuir el consumo tradicionalmente artesanal.

Con la apertura de los mercados y el reajuste económico del Gobierno, decretado en 1959, en su llamado Plan de Estabilización, se produjo una rápida desaparición de los “Hiladors i Menadors” que se situaban en la zona troglodita, produciéndose un trasvase de estos oficios a los nuevos aparecidos con la modernización de la industria alfombrera.

Pero no se debe olvidar que la red de ventas configurada por los antiguos estereros de pleita y junco, Madrid, Barcelona y Bilbao , o Valencia y Sevilla en menor medida, siguió extendiéndose a nivel nacional.

En cuanto a la exportación internacional, Crevillent, tenía que enfrentarse a la fuerte competencia de las alfombras belgas, inglesas y alemanas, tarea bastante difícil. Sin embargo, eso no impidió que nuestras alfombras viajaran a finales de los años 60 a Italia, Reino Unido y Francia, en mayor proporción y a otros países como Alemania, Estados Unidos, Australia, República Sudafricana, Japón, Canadá o Arabia, por ejemplo.

La industria Alfombrera ha sufrido altibajos, pero sigue resistiendo los avatares tecnológicos y competencia económica y productiva de otros países y desde 1994, la Unión Nacional de Fabricantes de Alfombras, Moquetas, Revestimientos de Industrias Afines y Auxiliares, certifica la Calidad de nuestras alfombras con la Marca “ALFOMBRAS DE CREVILLENT”.

1 Vicente Gonzalez Perez “Crevillente Estudio Urbano, Demográfico e Industrial” (1983) Instituto Universitario de Geografía Universidad de la Universidad de Alicante.

2 Bellón Pedro . Bachiller en Teología, Rector de Catral 1631.

3 Rafael Martí de Viciana, (1502-1584 Burriana. Castellón) cronista y notario, “Crónica de la Ínclita y Coronada Ciudad y Reino de Valencia”.

4 Gaspar Juan Escolano (1560-1619 Valencia). Historiador Valenciano “Década Primera de la insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia”

5 Antonio José Cavanilles (1745-1804 ,Valencia). I lustrado, profesor y teólogo “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reino de Valencia”

6 Exposición agrícola, industrial y artística celebrada en Alicante. Octubre 1860. Sociedad Económica de Amigos del País, Alicante.

7 Elías Tormo (1869-1957. Historiador) y Juan Dantin Cereceda(1881-1943. Geógrafo) Provincias Valencianas y Murcianas. 1923.