per Carlos Alb. Carlos Guerrero
– Llavors, arribem tard? Pregunta una de les xiques. – Però només cinc minuts, contesta Pilar, la professora. -!Som espanyols! no?, els apunte. – Comencem bé!, comentem irònicament i entre riures.
La delegació alemanya ens espera a l’hotel dels professors. Una professora alemanya i les “host families” amb les quals es quedaran les xiques durant tota setmana esperen per a donar-nos la benvinguda. Malgrat arrossegar les maletes avancem a pas lleuger. La pluja està començant a calar-nos més del que semblava fa una estona.
– No esteu nervioses? pregunta Paula. – Jo sí! Coincideixen les altres. Uns segons després ja podem veure, a través de la porta de cristall del Best Western Hotel, les figures de les famílies, tal vegada impacients (ja sabeu que els alemanys tenen fama d’estrictes i molt puntuals). Poden ser entre quinze i vint persones.
– Mira, mira, estan tots ací!, Què cal fer, els fem dos besos, els donem la mà …? murmura algú. – Perquè tinc entés que aquesta gentno és molt donada a fer besos, els dic. – Llavors la mà? Que cal entrar ja! – Perquè vosaltres el que us isca, conclou Pilar, que sembla l’única que no està nerviosa.
Quan entrem en l’hall de l’hotel deixem de sentir el fred. L’ambient a l’interior és confortable. Cada “host” està acompanyat pels seus pares. També per algun germà o germana. Yvonne, la professora alemanya, s’acosta a Pilar i a mi i ens ofereix la mà. És molt jove, no tindrà els trenta encara. Ens saluda i ens pregunta en anglés sobre el viatge. Les famílies alemanyes no es mouen. Mantenen la formació, dempeus, a uns cinc metres de les nostres xiques. Les mire de reüll mentre conversem amb l’alemanya sobre el trajecte. El moment és una cosa tibant. Ningú sap molt bé com procedir. I són les espanyoles, la valenta Paula Navarro la primera, els qui fan un pas avant, figurada i literalment, amb els braços oberts, és el que els ha nascut! L’abraçada és corresposta per les xiques alemanyes. Què momentazo! pense emocionat. Vaja, havia d’haver fet una foto! On he ficat el mòbil? Al cap d’una estona, les cinc xiques estudiants de l’IES Carrús d’Elx marxen somrients i il·lusionades, acompanyades per les seues “hosts”, cap a la qual serà la seua casa al llarg d’aquests set dies. – “Come on, be a gentleman” sent que li diu la seua mare a un dels xics. El cavaller alemany no dubte a agafar la maleta.
Així començava la nostra setmana Erasmus. Una setmana fantàstica, inoblidable per a tots els participants en la trobada. Era desembre de 2018 i estàvem a Magúncia, una ciutat del sud-oest d’Alemanya, fundada pels romans, que combina magistralment l’antic amb el modern i que és travessada pel majestuós Rin.
Cadascun dels països participants estava representat per cinc alumnes. Els danesos, francesos i austríacs havien arribat amb tren. Nosaltres, amb avió.
Es tractava el nostre d’un Erasmus + ka2, una modalitat que consisteix en la realització de diverses trobades internacionals, un en cada país. I serà al maig de 2020 quan tindrà lloc a Elx. El “topic” sobre el qual girava el projecte era “Future food”, el menjar del futur.
Els professors alemanys havien estat setmanes preparant les activitats. No sols estava tot meticulosament ben organitzat, sinó que tant els tallers com les excursions eren una passada en tots els sentits. Va haver-hi moments de preparació d’articles escrits, elaboració de materials, cerques d’informació, pluges d’idees i participació en debats, la qual cosa comportava treball i esforç. Uns altres simplement de diversió. Però la majoria van ser moments de tot junt: treball, esforç i diversió. A més, la predisposició de tots els estudiants va ser immillorable. Gent encantadora, vaja que sí. Xics i xiques amb una preparació i una educació que per descomptat els auguraven un futur prometedor. Entre ells nostra genial Elisa Aranda, els valors humans del qual la van convertir prompte en una de les xiques més benvolgudes per tots.
S’havia habilitat una aula gran per a celebrar aquestes reunions. Les taules eren redones, amb la idea d’afavorir el treball cooperatiu i l’intercanvi d’impressions. El primer dia cada grup va fer una presentació en PowerPoint sobre la seua ciutat i el seu centre educatiu. Excel·lent totes les nostres! És Ángela Esteban la que comença, amb un anglés magistral, la nostra exposició. Imaginar-vos la sala amb les banderes de cada país col·locades en les parets i les nostres xiques mostrant i comentant, tot en anglés, les imatges del palmerar, el Misteri, les nostres platges i del Carrús!: el pati, les seues aules, les escales de l’entrada, el laboratori o la cantina.
Els dies solien començar en l’institut. Es proposaven una tasques que els alumnes abordaven en grups de diferents nacionalitats i els servien per a preparar les eixides vespertines o del següent dia. Cal destacar la visita a la seu de BASF, en Ludwigshafen, centre capdavanter en la producció i investigació química. També l’excursió a Südzucker, on vam poder veure de primera mà com de la remolatxa s’obté el sucre refinat que consumim. Durant el menjar d’aqueix dia, en la planta de sucre, les xiques del Carrús es van asseure juntes en la taula. Ja us podeu imaginar que no era difícil saber on estaven les espanyoles. Les bromes i les riallades s’escoltaven en tota la sala. Paula Guerrero no va deixar de riure durant tot el menjar. Què dic el menjar, durant tot el viatge! I és que amb la seua simpatia i la seua espontaneïtat Paula es va guanyar a tots els seus companys. Un altre dia vam tindre l’oportunitat de conéixer diversos restaurants vegetarians i vegans de moda. Com a professor d’Educació Física vaig al·lucinar en entrar al Clip n’ Climb. un recinte indoor d’escalada on passem dues hores de diversió de gom a gom.
Moltes vesprades les teníem lliures. Les “host families” s’ocupaven de mostrar-nos els llocs més emblemàtics de la seua ciutat. Les nostres xiques van visitar, entre altres llocs, la pista de patinatge, el museu de Gutenberg, la catedral, la pista de bitles local o el mercat nadalenc. Ens va encantar el mercat nadalenc! Situat al voltant de la catedral i amb nombrosos llocs que oferien articles d’artesania, decoracions de Nadal o excel·lents mostres de la gastronomia alemanya. Personalment em va cridar molt l’atenció el costum de beure el vi … calent! Amb el seu toc especiado i servit quasi cremant el Glühwein és una de les receptes nadalenques més típiques de la zona. Està molt bo, clar que sí, i a més t’ajuda a combatre el fred hivern alemany.
Per cert, Heu sentit alguna vegada parlar del “cultural xoc”? Simplement és una manera freqüent de descriure els sentiments de confusió i nerviosisme que una persona pot tindre després de deixar una cultura que li és familiar per a viure en una nova i diferent. Aquesta definició descriu bastant bé les nostres sensacions quan el primer dia de tallers ens van dir, a les onze i mitja del matí, que ens havíem de baixar a menjar, que el menjar estava ja llesta en la cantina de l’institut. O quan observàvem als alemanys que abarrotaven el mercat nadalenc a la recerca d’un suculent sopar a base de salsitxes i entrepans de tota mena … a les cinc de la vesprada. No menys xocant resultava comprovar que els trens i tramvies circulaven allí sense revisors. I tothom comprava el seu bitllet religiosament! Quina mostra d’honestedat i de bon fer, veritat?
Durant aquesta setmana vaig poder ser testimoni també de com els llaços entre els participants s’anaven fent més forts amb el pas dels dies. Es van forjar amistats molt sòlides. Segurament algunes duren la resta de les seues vides. I tots ho pressentien. Sabedora d’això i emocionada, amb prou faenes aconseguia nostra brillant Andrea Lara contindre les llàgrimes en el moment del comiat.
Vull dir-vos també que un Erasmus és viatjar, eixir de la teua zona de confort, tindre l’oportunitat de fer amics, grans amics! També de millorar notablement el teu nivell d’anglés i de conéixer els costums d’altres gents. Altres punts de vista, ja saps. Un amic em va dir una vegada: – “Quan viatges, vius en una setmana el que viuries en mesos si et quedes a casa”. I és cert. T’enfrontes a situacions noves des que t’alces fins que et fiques al llit. Descobreixes que encara que tens pors, els vences; que encara que tens mancances, les compenses; que els dubtes, les resols; i que el que no t’agradava o et semblava rar, en realitat t’agrada!
La veritat és que per a nosaltres els professors aquest Erasmus ha sigut una cosa estupenda, sincerament ho hem passat fenomenal, en gran part gràcies a Pilar, ja que és una persona que a tot li veu el costat simpàtic, amb la qual rius molt i te’l passes bé. A més ha viatjat a innombrables llocs i aporta una gran experiència. Segur que el seu “cultural xoc” va ser bastant més light que el meu. Però sens dubte han sigut els alumnes alemanys, austríacs, francesos, danesos i espanyols els que més han sabut assaborir i traure-li el suc a aquests dies màgics i inoblidables. Per això aquesta experiència els ha permés madurar i créixer com a persones. Em deien la setmana passada les xiques il·licitanes que xategen amb tots els seus nous amics diàriament. Se saluden, es donen ànims, es posen al dia, riuen, es compten les seues coses i parlen del que faran quan tornen a veure’s.
El vol FR4120 de Ryanair procedent de Frankfurt aterra en l’aeroport d’Elx-Alacant a les 18.15 hores. És dissabte, 15 de desembre de 2018. Eixim de l’avió i recollim els equipatges. Les nostres famílies ens estan esperant a uns pocs metres. Tenen moltes ganes de tornar a veure’ns i que els comptem tot el que hem fet, però per damunt de tot de tindre’ns a casa una altra vegada. Arribem al punt de trobada. Hi ha besos i abraçades. Llàgrimes. És curiós, es podria dir que per a Ángela, Elisa, Paula, Paula i Andrea es tracta d’una sensació agredolça. S’alegren moltíssim de tornar a veure als seus pares i germans, no obstant això ja troben a faltar el que han viscut a Magúncia. I se’ls nota … – “Perquè no sembla que s’alegren molt de veure’ns, no?” em comenta un dels papàs. Perquè s’han baixat de l’avió, pense, però segueixen en un núvol.