Poemes de Tardor / Poemas de Otoño
Il.lustració Wharton
Tan, tan
Tan, tan.¿Quién es?
El Otoño otra vez.
¿Qué quiere el Otoño?
El frescor de tu sien.
No te lo quiero dar.
Yo te lo quiero quitar. Tan, tan.¿Quién es?
El Otoño otra vez.
Federico García Lorca
"...La poesía es como el viento,
o como el fuego, o como el mar.
Hace vibrar árboles, ropas,
abrasa espigas, hojas secas,
acuna en su oleaje
los objetos que duermen en la playa..."
José Hierro
Il.lustració lee White
Todavía el verano
hinca con sed su espada enfebrecida
en el cuerpo naciente del otoño.
Lucha el otoño por entrar, inicia,
dulce y maravilloso, sus primeros
tenues y delicados amarillos.
Rafael Alberti
Bufa el vent
despullant els arbres.
Una catifa de fulles seques
ens recorda que ha arribat.
Canvien els colors.
Canvien els sons.
Canvia la claror.
Tot d’una
ens adonem
que és temps de tardor
Jordi Pinyol i Mercadé
Otoño
El viento despierta,
barre los pensamientos de mi frente
y me suspende
en la luz que sonríe para nadie:
¡Cuanta belleza suelta!
Otoño: entre tus manos frías
el mundo llamea.
Octavio Paz
Il.lustració Paulo Galindro
EL SOL DE TARDOR
El sol de tardor
és un sol teixidor.
Com l'aranya, tix
vestits per a les fulles
amb brillants fils d'or.
El sol de tardor
és un sol pintor.
Pinta de roig les magranes,
les taronges, del seu color
i les castanyes, de marró.
El sol de tardor
és un sol corredor.
Sempre va fugint,
sempre amb pressa,
espentat pel vent bufador.
El sol de tardor
és un sol vergonyós.
S'amaga entre nuvols,
les seues mans ja no calfen
com a l'estiu calorós.
Carles Cano
Il.lustració Yejukoo
Octubre sin magolias
Mis dedos son ahora
un desierto de palabras.
Vuela la pluma,
se lleva tu nombre.
Danzan mis letras
sobre el papel
mientras el viento,
furioso, las desordena.
Lluvia, hojas secas.
Otra vez es otoño.
Sonia Aldama Muñoz
VER, OÍR, CALLAR
Cada instante es un don, cualquier palabra, cada
afecto, cada árbol, cada pájaro que oigo
o veo. Al empezar octubre es cuando más
lo siento, sin alivio posible estoy en cada
hoja, en cada latido, en cada desvelo que el tiempo
ha de archivar. Me dan cobijo. Estoy vivo, luego
estoy acompañado, su destino es mi voz
y es mi consuelo. Abandonados a su suerte
son la mía, pues lo que tiene raíz procura
fruto; lo que cariño, entrega. Y el que recibe, goza.
Fermín Herrero
Il•lustració de Junaida
Otoñal
(Nela Río)
Inocentes en su caída
desnudas
se entregan al charco
con suavidad de humo.
Ahora peces,
las hojas nadan hacia el invierno.
Il.lustració Marta Gimeno
Cançoneta per anar a caçar fulles
Fulla
de color de mel,
puja, puja
cap al cel.
Vola, vola,
mai vas sola,
i si a terra et vols quedar,
jo et podré trepitjar !
Lola Casas
Il.lustració Oxana Zaika
A la tardor, bellotes i castanyes
Al novembre, castanyes
Castanya torrada i calenta escalfa les mans... i el ventre.
De castanyes, qui més en pela més en menja.
Donar una castanya
Novembre, mes de castanyes, nous, olives i patates.
Pel desembre es gelen les canyes i es torren les castanyes.
Pel novembre, bones torrades, castanyades i bunyolades.
Pel novembre, castanyes i nous.
Per Sant Eugeni, les castanyes al foc, la llenya a la llar i les ovelles a guardar.
Per Tots Sants castanyes i per Nadal torrons.
Treure les castanyes del foc
Semblar-se com un ou a una castanya.
Arriba enguany la Castanyera
ataviada de primavera,
amb mantellina de perlé
i mitjons blancs de frivolité.
Isabel Barriel
Il.lustració Mónica Armiño
Lliçó de música
Jairo Aníbal Niño
Do,
re,
mi,
fa,
sol,
si.
¿Sí?
Sí,
mi
sol,
sí.
Il.lustració Lorena Pugh
Les fulles de tardor
esquitxen l'asfalt
com les pigues
la teva cara.
Daniel Ruiz Trillo
Il.lustració Briony May
Són els colors brillants de la natura
sota les boires de poderosa densitat,
són les llegendes de les bruixes
o el crec-crec que sento en trepitjar les fulles,
són les hores d'escannejar el bosc
o les tardes que en un sospir s'esfumen,
són les sopes, és el fum,
és la cuina que s'activa,
són els cistells i les botes sobre el fang,
és l'olor de ranci i d'humitat,
és el temps dels interludis,
és la temporada entre la platja i l'esquiar,
són els raigs que juguen amb els núvols de pas,
és el triomf de la nostàlgia
i el record de l'estiu passat,
són els arbres que reposen,
són els vents sublims d'un aire
que ens transporta i fa volar.
És el mar que es refreda
i uns banys per posposar,
és la llarga espera,
que l'hivern ha d'arribar
i després la primavera
que ufana florirà...
Són els sons de la incertesa
i l'esperança en el què vindrà.
Isabel Barriel
El sol de octubre...: poema
José Hierro
El sol de octubre ciñe
al paisaje maduro.
Otorga a lo que vive
su plenitud de fruto.
El aire se hace de oro,
se enjoya de susurros,
panal de los dulzores,
reino del ritmo puro,
melodía de flauta
que derrumba lo oscuro,
entra por la ventana,
dibuja desde el júbilo
seres con sosegada
vocación de desnudo,
criaturas del gozo
que llegan desde el otro mundo.
Il•lustració de Claudine Morel
Cargols, bolets, castanyes, pomes i magranes
ens fan pensar en el temps de tardor;
els boscos canvien de color, les fulles cauen,
també la pluja ens fa sentir una altra olor.
Gloria Casls
(il•lustració de Marina)
LA INMENSA SED
Serralades, planes,
cims i muntanyes,
tots el prats i les valls,
vessants assolellades
i ombrívoles obagues
acumuleu la immensa sed
d'un estiu calorós i sec.
Demaneu al cel
cada dia un ruixat,
demaneu als estels
nits de pluja sobre els camps,
demaneu-li al setembre
que es comporti com sempre,
que instal•li miralls
a les branques dels arbres.
Demaneu a la lluna
que jugui amb els núvols.
Digueu-li que volem anar al bosc
a cercar i trobar rovellons,
lleteroles, cama-secs, rossinyols,
ous de reig, cama-grocs i ceps
per omplir els buits cistells...
La pluja és la vida, l'aliment de la natura.
Isabel Barriel
Pluja a la muntanya
(Josep Punsola i Vallespí)
La pluja, a muntanya,
no enganya.
La pluja remulla,
verdeja la fulla,
repinta els alts xops,
i fa més llustrosa
l'esquena dels llops.
la pluja, quan crida,
és la vida.
Refà els caminals,
i els brancams malalts,
i els prats que eren morts;
i els xops creixen alts,
i els llops molt més forts.
La pluja, a muntanya,
no enganya.
La pluja, quan crida,
és la vida.
La lluvia
(Gerardo Diego)
...
El árbol cierra su paraguas
y de mi mano nace el frío
Pájaros viejos y estrellas
se equivocan de nido
...
Los árboles esconden su traje de hojas estivales ("cierran su paraguas", ¡qué metáfora más sublime!)
Cauen fulles i en elles hi ha amagades un grapat d'endevinalles.
(Les solucions es lliguen passant el punter sota cadascuna)
Cauen, cauen
sense parar
i no deixen
de ballar
(Les fulles)
*
Què és alló
que espanta tant
que fuig tothom
a l'instant?
(La pluja)
*
Xicotet com una nou
porta banyes
i no és bou.
(El caragol)
*
Són de color xocolate,
s'estoven amb la calor
i si les poses al forn
exploten amb la calor.
(Les castanyes)
*
Una cama i un barret
que s'aguanta dret.
Què és?
(El bolet)
*
No sóc cargol ni bolet,
i la pluja em fa sortir.
Si cau aigua m'estarrufo
i si fa sol estic pansit.
(El paraigües)
*
Tres vestits m'has de llevar
abans d'arribar-me a la pell:
el primer punxant-te els dits;
el segon foc encenent,
i el tercer que és la camisa,
amb un punt me l'hauràs tret.
(Les castanyes)
*
Porta el barret ben rodó,
la casa vermella té,
el busquen per la tardor,
amb cistella i un bastó.
(Els bolets)
*
Cent cavallers blancs, cadascú una cel•la,
Estan ben tancats dins la fortalesa;
Cent cavallers blancs amb cuirassa negra
(Els pinyons)
*
A veure si ho sabeu
què és el que us toca a la cara
i no ho veieu.
(El vent)
*
Una fruita tardorenca,
que és blanca o negra, segons
madura. Tothom la menja,
fermentada i feta suc
la bevem en el porró.
(El raïm)
*
Una velleta
tota arrugadeta
i a baix té una cueta.
Què és?
(La pansa)
*
És petit i rodanxó,
essent petit corre per terra,
no té més que una cama
i més de trenta costelles.
(El rovelló)
*
Bon pare, mala mare,
camisa negra i fill blanc.
(La castanya)
*
Un poemeta per als més menudets
Los lobos en el monte
Las gallinas en el corral
Los peces en el río
Y los barcos en el mar
Ya todo está en su sitio
Ya todo en su lugar
Los niños a la escuela y los patos a volar
cua cua cua
Tot plovent
(Joan Josep Roca Labèrnia)
Trenca el tel el caragol,
aixeca el cap la ginesta,
cada vall és una festa,
una festa sense sol.
Les formigues cerquen fulles,
aixopluc totes les aus,
fins diria que les naus
volen noves aventures.
La pluja recorre encara
la meitat del pensament,
que pobra és aquesta gent,
tot plovent, fan mala cara.
Corren els rius sense pressa,
cantussegen els rierols,
encara dirà la vella:
Ni puc seure al carreró!
POR un camino de oro van los mirlos... ¿Adónde?
Por un camino de oro van las rosas... ¿Adónde?
Por un camino de oro voy... ¿Adónde,
otoño? ¿Adonde, pájaros y flores?
Il•lustració de Laura Medei
Tanqueu portes i finestres
i passeu bé els forrellats,
que el cavaller que s'acosta
us deixarà enravenats.
Ve de terres elevades
on no veuen massa el sol;
creua planes i muntanyes
tot solet, que ningú el vol,
i fa cap a casa nostra
rebufant com ho fa el bou.
Davant d'ell fugen les bèsties,
tot el món s'amaga on pot
i busca guants i bufandes
per combatre el seu assot.
Com es veu, no és un caguerri,
que és valent i també fort,
és el vent de tramuntana,
és el vent que ve del nord.
Maria Dolors Pellicer
Il.lustració de Anna Tylka
Temps de castanyes
Has sentit el vent com bufa?,
has vist avui el gris al cel?.
És ja temps d'encendre l'estufa
o animar amb llenya seca el foc,
de torrar moniatos i castanyes
i explicar-uiiiiii- velles històries de por...
(Isabel Barriel)
LA CASTANYERA DE LA PORXADA - ÀNGEL DABAN
A sota la porxada
o també en cada vorera
les tardes de novembre
trobem la castanyera.
Moniatos que ja fumen,
castanyes calentones;
qui en vol la paperina:
au vinga! i que són bones.
Caliu de quatre fustes,
i una paella negra;
amb un sac de castanyes
va fent la castanyera.
Il.lustració de David Guirao
Llueve sobre el campo verde...
¡Qué paz! El agua se ...abre
y la hierba de noviembre
es de pálidos diamantes.
Se apaga el sol; de la choza
de la huerta se ve el valle
más verde, más oloroso,
más idílico que antes.
Llueve; los álamos blancos
se ennegrecen; los pinares
se alejan; todo está gris
melancólico y fragante.
Y en el ocaso doliente
surgen vagas claridades
malvas, rosas, amarillas,
de sedas y de cristales...
¡Oh la lluvia sobre el campo
verde! ¡Qué paz! En el aire
vienen aromas mojados
de violetas otoñales.
(Juan Ramón Jimenez)
Il.lustració de Denis Zilber
Paisaje
(Federico García Lorca)
La tarde equivocada
se vistió de frío.
Detrás de los cristales,
turbios, todos los niños,
ven convertirse en pájaros
un árbol amarillo.
La tarde está tendida
a lo largo del río.
Y un rubor de manzana
tiembla en los tejadillos.
Otoño...
(Mª Rosa Serdio)
Ha caído el otoño sobre mí
Con su atmósfera
quieta
Con sus nubes
grises,
Con sus pájaros
serios…
Ha caído el otoño
Con su silencio
inquietante,
Con su rumor
cansado
Con sus cielos
entrecortados…
Hoy ha caído el otoño
Con sus lloviznas
amables,
Con sus árboles
desconcertados
Con sus aves
Emigrantes…
Ha caído, dulcemente, el otoño
Con sus claridades
diáfanas
Con sus suspenses
emocionantes,
con sus cielos
estrellados…
Y tú no estabas.
La tardor que jo conec
La tardor que jo conec
té gust a raïm i cep,
d’olivera i pluja fina,
de bolets amb julivert.
La tardor que jo conec.
La tardor que jo conec
les petjades fan crec-crec,
botes d’aigua i un paraigua
i el vent que s’enduu barrets.
La tardor que jo conec.
La tardor que jo conec
porta figues i fruits secs,
mandarines i magranes
i el primer dia de fred.
La tardor que jo conec.
Dàmaris Gelabert
Il.lustració Daria Nyberg
Novembre
Comença el mes de novembre,
castanya va, castanya ve,
i panellets també.
Un començament tan dolç
més d'una vegada enfita,
per això és molt prudent
menjar sense demesia,
perquè no queda gens bé
pecar de golafreria.
El mes comença amb Tots Sants,
després ve Santa Cecília,
patrona, com prou se sap,
del ritme i la melodia
que ens desvetllen els sentits
si més no per les musiques.
Novembre, mes de tardor,
que l'hivern ja ens anuncies,
els teus silencis són plens
d'una música molt fina
que ens ressona al fons del cor
com una cançó petita
i ens ajuda a fer-nos grans
sense gens de melangia.
S'acaba el mes de novembre,
castanya ve, castanya va,
que el torró ja vindrà.
Martí i Pol
Foto José González
Olor de tardor
Pep Puigdemont i Beth Riera
Vora del foc,
l'avi explica contes
mentre cauen les fulles
i es va fent fosc.
Peten castanyes
i el gos s'espanta
i des de la cuina
se sent bona olor.
Olor de tardor,
de fulles, de pomes
i olor de fum.
Olor de tardor,
panellets i castanyes
a la vora del foc.
Els vidres s'entelen,
a fora fa fred
i l'àvia ens crida:
- Veniu a sopar!
Tota la família
al voltant de la taula
fem la castanyada
cada any per tots sants.
Quedarse sin carne
no es cosa terrible,
pues en puros huesos
uno es más flexible.
No hacen falta dietas
ni bajar de peso,
estás a la moda
sin sufrir por eso.
Te sientes ligero,
no pasas calor
y a la hora del baile
te mueves mejor.
Si te hacen temblar
los cuentos de espantos,
te diré, en secreto,
que no es para tanto.
La gente se piensa
que en el Otro Mundo
todos los espectros somos furibundos.
Los hay de temer,
no lo he de negar,
pero Aquí hay de todo
al igual que Allá.
Antonio Orlando Rodriguez
El escondite
Tengo miedo.
Jugábamos al escondite.
Yo me ocultaba
y tú me perseguías.
Pasaron largas horas
y tú no me encontrabas.
Pasó la primavera,
se esfumaron los largos días de verano
y vino el otoño con su crujir de madera seca
y vino el invierno con su dolor de corazón sepultado en la nieve.
Te espero en mi rincón
y tengo miedo.
Irene Sánchez Carrón
