El grafisme és una de les grans conquestes de l’etapa d’Infantil, i un llenguatge que hem de cuidar especialment, perquè en les primeres edats, no té la funció de representar res, sinò la funció expressiva, lligada a la motricitat i el desig de deixar empempta.
Sovint caiguem en l’errada de dir-li als infants com fer açò o allò, minvant la seua capacitat creativa i afavorint la reproducció d’estereotips.
Costa prou fugir de l’encanteri d’aprendre manualitats xules i fàcils a internet, però hem de tindre present sempre que els infants tenen la seua mirada i els seus temps, que no són els nostres i no devem contaminar-los.
En aquest moment, els xiquets i xiquetes estan produïnt molts dibuixos, és, de fet, l’activitat a la qual dediquen més temps, la qual cosa significa que estan posant a prova el que saben, que no tenen por de fer més i més esbossos, i que gaudeixen deixant la seua empempta.
Eixim a dibuixar pel poble. Tenim tots i totes clar que hem de fixar-nos en el que tenim davant, en aquest cas una façana del carrer Major, i plasmar els elements que la composen. Dibuixar la realitat és la forma d’interpretar-la des d’ells mateixos. Realitzem un esboç d’allò que estem mirant, i el completem en classe, remarcant les línies i acolorint. Els dibuixos són ben bonics, i ens mostren el que perceben i la manera de fer-ho:
Cayetano ha dibuixat integrant uns elements amb els altres, començant per l’escala i la planta baixa, i afegint el jardí. Ainara s’ha fixat en els elements per separat, i li ha interessat l’ornamentació de les reixes. Elena, Cesc i Cillian li han donat molt de protagonisme als cactus, han dibuixat les punxes i la distribució de les branques. Hugo ha volgut dibuixar la casa del costat, que li agradava més. Tots i totes han abordat la seua producció de forma personal: cal proporcionar als infants oportunitats d’expressar-se i d’explorar TOTS els seus llenguatges.
L’ orientació espacial és un aprenentatge difícil, però fonamental en la vida: cal saber on estàs i cap a on has d’anar. En la era del GPS pot semblar relatiu, peròno és així, doncs les instruccions gràfiques i verbals requerixen comprensió, interpretació i acció ajustada.
Com en tot, hem de començar des d’un mateix cap a fora, i, després de l’ experiència, projectar el que sabem per aplicar-ho de forma universal.
Les eixides a la muntanya són perfectes, en aquest sentit: la proposta és amagar alguna cosa en un lloc que decidim, i, en arribar a l’escola, plasmar en un plànol el recorregut que caldria fer per arribar-hi.
El punt de partida és l’escola i el d’arribada, un punt en el camí al Pi de Borja. Identifiquem els elements que ens orienten: l’autovia, el camí de pedres, les cases (ells les anomenen referint-se a contes de bruixes), el bosc, la carretereta, els horts, les sèquies, la caseta de rec, que porta un codi de lletres i nombres… Ho dibuixem tot, i escrivim els textos que corresponen als símbols.
El coneixement ha de ser compartit, per a tindre sentit, i passa pel plantejament de questions a resoldre, l’anàlisi de dades i els acords quant a significats. Ha de fer-se, doncs, en grup d’iguals.
Partim del plànol que confegim entre tots i totes, en una pissarra gran, i on reflexionem cap a on ca anar, què hi al al costat d’açò i d’allò. Aquesta activitat és complexa, perquè hem de recòrrer a la memòria de l’experiència, i emprar símbols per representar-la.
Però és una activitat global, que requerix la mobilització de moltes competències. Ho anem dibuixant tots i totes junts, de forma esquemàtica i afegint els textos de cada ubicació. Després plantegem fer l’esbós de forma individual i observem diverses estratègies que han emprat:
Nízar es fixa més en les persones que en el paissatge, però fa una inferència genial, posant l’autovia fora del plànol, quan veu que no li cap, així com el punt d’arribada.
Per a Cayetano, el bosc i la muntanya són els elements estrella: és la seua aportació al plànol general.
Lucas opta per desplaçar-se a cada costat del croquis per poder transcriure en direcció correcta: bona estratègia!
Cillian i Ainara han posat tots els elements. Important: podem escriure en vertical els textos quan no ens caben. Quan escriuen sense mirar el model, utilitzen el que saben de fonemes, per tant, el resultatno és literal però s’entén. Demostra confiança en les pròpies capacitats i entendre el significat d’escriure perquè un altre puga llegir i saber el que posa.
Quan transcriuen, utilitzen la memòria visual, per tant, pot ocòrrer l’escriptura en espill. Quan escriuren des de la seua consciència fonològica, observem les errades ortogràfiques i la confusió d’alguns fonemes, segons el sò o la llengua materna de cadascú. És meravellós estar ahí quan ocorren aquestes coses!
“El més bonic d’aprendre és que es multipliquen els enigmes”
Elías Canetti
