L’edifici

 

Conservatori Professional “Mestre Vert” de Carcaixent.

C/ Boscà, 3 i 5. Segle XVIII.

Edifici d’autor desconegut, el seu mecenes va ser Martí Boscà, que planteja una construcció representativa, tant per l’estructura com pel destí com a hospital, dels ideals il·lustrats del segle XVIII; la preocupació social s’hi unix a l’orde rigorós, absència de superflus ornaments i referència al llenguatge clàssic. La part de l’edifici construïda en 1735, corresponent al quadrant recaient als carrers Joanot Martorell i Boscà, pareix correspondre a un projecte més ampli, pensat per a ocupar tota l’illa, amb un gran pati central d’orde toscà. Articulat en tres altures manifestades en la gradació de buits de fatxada, l’únic èmfasi decoratiu se centra en la concisa portada de pedra remarcada amb balcó corregut. En una fase posterior, cap a 1770, s’hi va afegir el cos que va de la porta principal a l’altre cantó, amb distribució idèntica de les plantes i que acaben en un xicotet xamfrà, innovador per a la seua època, que exhibix l’única llicència formal de la fatxada: un elegant mirador sobremuntat per fornícula classicista. A mitjan segle XIX es va construir el que va ser l’última intervenció històrica, a més de l’actual escala, la capella en el pati en un cos clarament diferenciat perpendicular a la fatxada. Esta ampliació no es va integrar en l’edifici tan perfectament com la primera, forçant la seua incrustació en el claustre amb total indiferència cap este. Va funcionar com a hospital municipal fins a la seua rehabilitació per a nova seu del “Conservatori Professional Mestre Vert”, seguint el projecte de 1983 de l’arquitecte José Manuel Sanjuan, finalitzat per José Simó Cantos. Per a adequar-lo a ús docent, l’edifici antic ha patit remodelacions en l’interior, la més rellevant de les quals ha sigut la recuperació de la cambra, per la qual cosa s’ha construït un corredor interior al voltant del claustre, de forma que el pati ha guanyat així una galeria més seguint el disseny de les primitives. Ha sigut necessària la construcció d’un edifici nou per a albergar grans aules i instal·lacions. En la connexió d’ambdós s’ha optat per una solució moderna: un gran mur de vidre que servix d’espill a les antigues construccions sense ignorar-les, mentres que la potentíssima cornisa ha sigut pensada per a articular i absorbir els desnivells existents entre el claustre i la capella. Recentment s’ha acabat la part nova i s’ha dotat el centre de noves aules, sala de professors, biblioteca, etc. S’ha culminat esta obra amb la instal·lació d’un ascensor justament en la unió d’ambdós construccions (l’antiga i la moderna).

Bibliografia: “Guia d’arquitectura de la província de València”. Col·legi Territorial d’Arquitectes de València.