El 8 de juny de l’any 1873 va nàixer a Monòver l’escriptor José Martínez Ruiz. Exactament cent anys després i commemorant aquest esdeveniment s’inaugurava aquí, en el seu poble, el col·legi que porta el seu nom.

Aquest va ser el segon centre oficial d’ensenyament primari que s’obriria a Monòver. Fins aleshores només existia el Cervantes, encara que ningú no l’anomenava així. Tothom el coneixia com les Escoles. Va ser a partir de la inauguració de l’Azorín quan la gent va descobrir que el Cervantes tenia nom i que es deia així.

Va ser aquell ja llunyà 8 de juny de 1973 en què el nostre col·legi, nou, verdós i flamant, es va llançar a l’àrdua, a voltes ingrata i algunes altres reconfortant faena d’educar.

Les cròniques de l’època ens parlen d’una allau de gent que van pujar curiosos i alegres fins a l’àrid espai que era, aleshores, l’entorn del col·legi. Com corresponia a aquell moment històric —Franco encara vivia i tardaria dos anys més en morir-se— un fum d’autoritats va estar present en l’acte: Governador Civil, Alcalde i tota mena d’autoritats provincials i locals no es van perdre detall de tots els parlaments que s’hi van pronunciar. El sol, encara que era el més de juny, va ser l’únic que no va aparéixer aquell dia. El nostre alcalde, Sanchis Bonastre, ens ho va recordar en la seua intervenció parlant de “un dia neblinoso”. D. Miguel, el capellà, va procedir a la benedicció de l’edifici i es va descobrir la placa que encara figura en la façana del col·legi i que estava coberta amb una bandereta d’Espanya.

En el programa de Festes d’aquell any es podia llegir:

Como ya se decía en este mismo apartado de nuestro programa de Fiestas del pasado año, ya ha sido resuelto el acceso al Grupo Escolar, obra que ha sido enormemente costosa por los necesarios movimientos de tierra que se han tenido que realizar. Ha sido efectuada conforme al proyecto técnico realizado por el Arquitecto D. Aurelio Ballesteros Pérez; estos accesos constan de una amplia calzada, aceras a ambos lados y alumbrado. Su coste ha superado los 2.000.000 de pesetas y se ha logrado que el citado Grupo Escolar Azorín quede debidamente comunicado con la población.

 

En setembre d’aquell any van entrar els primers alumnes i els primers mestres amb Enrique Samper com a director.

L’obertura del col·legi Azorín va canviar el panorama educatiu de Monòver almenys per les novetats que portava en si mateix. Per primera vegada s’obria un menjador escolar i també per primera vegada va començar a funcionar un transport escolar. Aquest serveis, ara tan familiars i assumits, fa només quaranta anys no eren tan habituals, i ens feia la sensació que Monòver entrava en la categoria de poble modern. El transport era indispensable perquè el col·legi, com és ben sabut, va donar cabuda a l’alumnat del camp de Monòver.

A més del menjador i del transport, el col·legi disposava d’un gimnàs fantàstic completament equipat (també el primer gimnàs escolar del poble) i d’un laboratori que, fins aleshores, només havíem vist en les pel·lícules americanes. I per si això no era suficient, la joia de la corona en mig del pati es podia gaudir d’una piscina que en aquells anys per a una escola era el súmmum de la sofisticació.

El transport escolar va tenir un efecte afegit molt positiu: els pares i alumnes del poble van descobrir o, almenys, van prendre consciència que existia el camp de Monòver; i noms com la Canyada Roja, les Penyetes, la Solaneta, el Toscar i altres, a banda dels coneguts Xinorlet, les Cases del Senyor o el Fondó, no eren només uns noms que havien sentit alguna volta, sinó que eren llocs on vivien persones tan monoveres com ells mateixos.

Hem de dir que la inconsistència del terreny on van construir el centre aviat va fer que la piscina es tornara inservible; i allò que havia estat una festa continua quan arribaven els mesos de maig i juny, amb mestres i alumnes abarrotant aquell fresc rectangle, va acabar, allà pels huitanta, en un trist rebliment de l’espai més divertit de l’escola.

Però, incomprensiblement i malgrat tots aquests avantatges inicials, el col·legi Azorín no va ser massivament sol·licitat pels pares de Monòver. Més be tot el contrari. Durant molts anys va arrossegar una espècie d’estigma de col·legi per a pobres per dir-ho de la manera més amable. Potser una de les raons fóra la ubicació de l’edifici, un poc apartat de la població, i alçat on abans hi havia una magnífica mostra d’arquitectura popular, un conjunt de coves perfectament integrades en el paisatge que van ser arrasades per construir el centre.

Amb el temps aquesta imatge del centre, poc a poc, va anar canviant. En aquests quaranta anys han passat moltes persones pel col·legi; i l’esforç, la persistència, el treball i la fe de totes elles en allò que feien han aconseguit que anara millorant cada any; i ara és un model de col·legi modern (i, en molts aspectes, d’avantguarda) dins el context de Monòver.

Perquè, en realitat, és la gent qui fa la història; i la història de l’Azorín són Joaquín i Mari Carmen, entre altres, que s’han passat més de trenta anys cuidant i alimentant els nostres fills; i D. Pedro, el primer mestre que es va jubilar en l’escola. O Xavi, que xino-xano, ha batut tots els rècords i s'h convertit en el director que més anys ha portat en el càrrec.

No podem anomenar un per un tots ells, però els tenim tots en la ment. Tots ells han fet que el nostre col·legi faça tots aquestos feliços i venturosos anys.