Breu història de l’IES Maria Enríquez

Abelardo Herrero

Corria febrer de 1953 i, sent Ministre d’Educació Nacional En Joaquín Ruiz-Jiménez, es promulgava la Llei d’Ordenació de l’Ensenyança Mitjana (coneguda precisament com a ‘Llei Ruiz-Jiménez’), per la qual els centres oficials de 2ª Ensenyança podien transformar-se en Instituts Nacionals d’Ensenyança Mitjana. S’obria una finestra per a la Ciutat Ducal, que des de 1950 comptava amb un Institut d’Ensenyança Laboral (l’Institut ‘Ausiàs March’) però que havia delerat sempre amb l’esperança d’un Institut ‘Superior’ d’Ensenyança Mitjana.

Això no obstant, van passar alguns anys sense que Gandia sol·licitara oficialment la creació d’un centre d’aquesta índole, fins que a la darreria de desembre de 1961, en sessió extraordinària del Consistori, prioritzava d’aquesta manera el Sr. Alcalde els afers municipals de major urgència: ‘s’ha de debatre en primer lloc la conveniència de sol·licitar del Ministeri d’Educació Nacional la creació d’un Institut d’Ensenyança Mitjana, en aquesta població. I fonamentava aquesta necessitat en diverses raons, com ‘el fet d’haver existit a la localitat, abans del Moviment Nacional, un Institut’; o ‘la gran quantitat de xiques i xics de Gandia que cursen estudis d’ensenyança mitjana en els diferents col·legis existents a la ciutat’ [quantitat pròxima al miler i mig, tot contant amb el possible contingent d’alumnat procedent de pobles], i sense oblidar ‘el clamor d’infinitat de mares i pares de Gandia i de la comarca que demanen amb insistència extraordinària la creació de l’Institut’.¹

Immediatament s’encetarien els tràmits. Des de l’Ajuntament, des del mateix Institut Laboral (ja que es pensava establir all l’Institut d’Ensenyança Mitjana) i des d’altres organismes locals s’elevaren instàncies donant suport a la causa. Consta en l’Arxiu Municipal un ‘Expedient de Creació d’un Institut d’Ensenyança Mitjana‘ (AMG. AB-3607/10), que s’obri amb una carta de sol·licitud, cursada des de l’Alcaldia, el 15 de desembre de 1961, i adreçada al Ministeri d’Educació Nacional.

Però el temps passava i el silenci administratiu creava incertesa. Va ser necessària una nova missiva (31-10-1962), ara a l’Il.lm. Sr. Director General d’Ensenyança Mitjana que recordara l’escrit remés al Sr. Ministre l’any anterior i exposara arguments semblants als que ja abans s’havien esgrimit: que l’Institut (Laboral) no admetia, per capacitat, més alumnat; que era sols masculí i no podia admetre xiques; que el cens d’alumnat d’Ensenyança Mitjana de Gandia i comarca era superior al d’instituts ja existents i que la matrícula de l’institut que se sol·licitava podia ultrapassar els 1500 alumnes; que, en fi, sobraven raons per a la creació d’un Institut d’Ensenyança Mitjana a Gandia.

Eren realment arguments dignes de consideració i com a tals s’estimaren per part de les autoritats educatives, que demanaven, en canvi, a l’Ajuntament un sacrifici econòmic per damunt de les possibilitats que oferien en aquell moment les arques municipals. Una comunicació de l’Il·lm. Sr. Director General d’Ensenyança Mitjana (14-11-1962) esclaria que no s’accediria a la creació d’un Institut d’Ensenyança Mitjana a Gandia fins que no complira la Corporació municipal les condicions requerides, això és: construcció d’un edifici de nova planta (a expenses –és clar– del mateix Ajuntament) amb una superfície de 15000 m², en dos blocs separats –un per a xics i l’altre per a xiques–, amb una capacitat mínima per a 500 o 600 escolars en cada bloc, i –naturalment– dotació de les instal·lacions escaients i del material complementari per a Batxillerat Elemental, Batxillerat Superior i Preuniversitari.²

El Sr. Alcalde, Juan Lorente, considerava que les poderoses raons exposades en el seu dia no sols continuaven vigents sinó que havien anat guanyant pes amb el passar dels anys i que calia que les autoritats en matèria d’educació ponderassen també altres esforços econòmics ja fets per l’Ajuntament, com la construcció –pel seu compte– del Grup Escolar (l’antic Joaquín Costa, ara anomenat Sant Francesc de Borja en aquell moment), i també l’Institut Laboral, i que, per la mateixa causa, es feia molt pesada assumir la càrrega financera d’un nou Institut. Això no obstant, la Corporació, acordaria acceptar les condicions exigides per la Direcció General i, amb això, la promesa d’atendre despeses de reparació de l’immoble, de construir 12 minihabitatges per al professorat, de facultar a la Comissió de Foment per a les oportunes actuacions (compra de terrenys, projecte de l’arquitecte…) i, finalment, d’autoritzar a la persona del Sr. Alcalde, màxima autoritat local, per a gestionar qualsevol problema que generara aquest afer.³

El 25 de febrer de 1963 la Direcció General d’Ensenyança Mitjana, Secció d’Instituts, confirmava el ‘compromís subscrit per l’Excm. Sr. Ministre d’Educació Nacional per al futur establiment d’un Institut Nacional d’Ensenyança Mitjana’ a Gandia.⁴ A la darreria d’abril del mateix any presentava el corresponent Projecte el Sr. Arquitecte Municipal, per un pressupost de 23.411.150 pessetes., que la Corporació va aprovar, al temps que acordava –de cara a l’obtenció de certs privilegis– sol·licitar del Ministeri d’Educació Nacional la declaració d’ “afer d’interés social” la construcció de l’Institut.⁵

Es van elegir uns terrenys situats al Sud de la població, amb una extensió aproximada de 12.000 m². Al maig de 1964, al temps que es consumava la cessió de l’edifici de l’Institut Ausiàs March a l’Estat Espanyol i aprofitant una visita del Sr. Alcalde a Madrid, la Direcció General d’Ensenyança Mitjana va informar que l’Estat subvencionaria amb ’10 000 pessetes per cada alumne que albergara l’Institut’, mentre que la mateixa Direcció General assumia la construcció, sempre que no s’ultrapassara el pressupost fixat.

L’Ajuntament, per la seua banda, va estipular com a just un preu de 125.000 pessetes per fanecada en la compra del solar amb destinació a Centre d’Ensenyança Mitjana de Grau Superior i, com no hi havia de moment cap possibilitat d’abonar les més de 400.000 o 450.000 pessetes que s’exigien, va ser necessari posar a la venda dos solars, propietat de la Casa Consistorial, situats al carrer de Calderón de la Barca –l’un– i a Menéndez i Pelayo –l’altre– , a fi de ‘nodrir el pressupost extraordinari de compra del solar destinat a Institut d’Ensenyança Mitjana’.⁶

Ara bé, el pressupost inicial (23.411.150 pessetes) va semblar excessiu a la Direcció General, que va ordenador un nou Projecte a l’Arquitecte escolar Sr. Adell, per un pressupost notablement inferior (14.920.926,01 pessetes), que obligava a la Corporació municipal a efectuar gestions financeres diverses al llarg de 1965.

El 28 de febrer de 1966 s’aprovava en Ple, per unanimitat, “l’Avantprojecte de Pressupost Extraordinari de compra del solar de l’Institut Nacional d’Ensenyança Mitjana, per import de dos milions huit-centes mil pessetes.”⁷ I, abans d’acabar-se l’any, una Ordre Ministerial aprovava el Pressupost Extraordinari de construcció i autoritzava a l’Ajuntament a contractar dos préstecs: un amb el Banc de Crèdit a la Construcció (12.273.000 pessetes) i un altre amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València (6.000.000 de pessetes). Després del concurs-subhasta escaient les obres van quedar adjudicades provisionalment ‘a En Salvador Borrás Ribes, per la quantitat de 16.242.939,40 pessetes.”⁸

La creació oficial de l’Institut Nacional d’Ensenyança Mitjana, Mixt, de Gandia, tenia lloc al desembre de 1967 (Decret 3317/1967, de 28 de desembre de 1967 –BOE núm. 14 del 16 de gener de 1968). Rebia, aleshores la denominació –molt genèrica, per cert– de “instituto Francisco Franco“. La inauguració de l’edifici estava prevista per al mes d’octubre de 1968.⁹ Al novembre d’aqueix mateix any es confirmava des de l’Institut Vell l’encetament del curs acadèmic, ja que es procedia al ‘trasllat dels dos grups de 1r i els dos de 2n als locals de l’Institut Nacional’.¹⁰

Al 1981 es presentava davant del Consistori Informe-proposta de canvi de nom a favor d’aquest altre: Tirant lo Blanc, que l’Hemicicle va acordar informar favorablement i elevar al Ministeri d’Educació i Ciència¹¹ per a la seua aprovació, però l’Assemblea de Pares d’Alumnes rebutjaria el canvi de nom.¹²

Tres anys més tard arribava al Consistori una nova proposta, a favor de la denominació Maria Enríquez, que s’aprovava i que quedaria ratificada per Ordre de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, del 7 de març de 1984 (DOGV núm. 153, 29 de març).

La cronologia corrobora els 50 anys del compromís del Ministeri amb la creació d’un Institut d’Ensenyança Mitjana, Mixt, a Gandia, els 45 de l’inici de l’activitat escolar i els de l’actual denominació: Maria Enríquez.

La carrera inexorable del temps s’encarregarà d’anar sumant cada any una unitat a aquestes i altres xifres, de manera que no faltaran ocasions per a commemorar els corresponents esdeveniments.