EL NOSTRE CENTRE
Al setembre de 1966, una extraordinària professora, Dña. Milagros Macías del Valle, va fer possible reunir les cinc escoles unitàries que funcionaven aleshores al Grau: dos en cada una de les barriades i una al mateix port. Havia nascut el que és hui el nostre centre “Escuelas Graduadas JUAN XXIII”
La primera acta que consta del centre correspon a 21 d’abril de 1967 on reunits amb el representant de la inspecció Dña Desamparados Donderis es marquen les pautes del treball i les responsabilitats del nou Centre.
La directora i un claustre format per cinc mestres han de tindre al seu càrrec l’organització de les Institucions, serveis i activitats necessàries del Centre: Biblioteca, Grups Artístics, Grups esportius, Jocs dirigits, Periòdics infantils, Excursions, Menjador, Complement alimentari, Intercanvis escolars, Organització de festivals, Amics de l’Escola, Serveis Assistencials d’orientació sanitària i Transport, Projeccions cinematogràfiques, Exposicions, Audicions musicals, etc.
El Joan XXIII (denominació oficial des del 2007) va nàixer amb vocació de servici i col·laboració amb l’entorn i el barri que l’acull. Sempre amb la participació activa de les mares i pares, alumnes, personal no docent, les institucions, entitats i associacions ha anat construint sòlids fonaments que ens permeten xafar confiats el present i albirar un futur innovador i de progrés.
El compromís adquirit en aquella primera reunió ha anat adaptant-se i concretant-se al llarg dels anys d’existència en fites que cal destacar.
Al nostre centre a banda de l’ensenyament reglat s’han realitzat cursos de comptabilitat, mecanografia, labors, brodats, classes d’orientació marítima, cursos per a l’obtenció dels títols de patró i mecànic, passant per cursos de la Universitat Popular i del Centre de Professors, actualment CEFIRE, fins arribar a les classes de FPA.
Sempre s’ha propugnat per l’ús i la promoció de la nostra llengua, alhora que el coneixement, respecte i valoració de les altres cultures. Si la ressenya més significativa va ser quan corria el any 2000 amb l’exitosa organització de la XII Trobada d’Escoles en Valencià a les instal·lacions del port, no hem d’oblidar que el nostre centre ja impartia classes de valencià quan no hi havia obligatorietat ni tan sols mestres titulats. Al curs 89/90 s’autoritza al centre el programa d’incorporació. progressiva que possibilitava l' utilització del valencià com a llengua d’instrucció. Després d’uns anys amb el PEV i el PIP, al curs 2002/03 ens autoritzen que l’únic programa a aplicar a l’escola en les dues línies siga el Programa d’Ensenyament en Valencià enriquit amb una llengua estrangera (Anglès). I és al curs 2008/09
quan s’aprova el Programa Plurilingüe a l’Educació Infantil. Aquest darrers ens ha permès anar per davant de la normativa i ser dels primers en impartir anglès des de la E. Infantil.
Si a l’any 1973 apareix el primer periòdic de l’escola: “Apuntes de mi colegio”, bressol del nostre actual “El Garbí”. Corria l’any 1982 quan sota la direcció de Rosa Ma Martínez neix al nostre centre el que seria un dels seus més importants trets d’identitat: “La setmana cultural”, esdeveniment al que prompte s’incorpora el recital de poesia i que es perllonga fins l’actualitat.
Aquesta celebració s’ha desenvolupat any rere any convertint-se en una bona ocasió per tal d’insistir en temàtiques, històriques, socials i d’actualitat: temes com l’ecologia, la multiculturalitat, la literatura, la ciència, la música (Mozart), la pintura (Picasso), la pau i la tolerància, la mar o l’any Borja... no han passat desapercebuts a les nostres setmanes. Un dels retrets més forts que hom fa a l’escola, en general, és el seu endarreriment tecnològic i ideològic respecte a la resta de la societat. No és gaire fàcil, en un període d’avanços incontrolables com el que s’està esdevenint actualment, que l’escola dispose de recursos tècnics al dia; i tampoc ho és que el professorat trobe temps i estímuls suficients per a incorporar-se a aquesta cursa desenfrenada.
No obstant això el nostre centre ha estat capdavanter en la participació de programes com “Informàtica al cole”, “Infocole” o “Lliurex”, programes que han fet: que el centre disposara d’unes de les primeres aules d’informàtica a la Safor.
Les instal·lacions actuals del Centre s’inauguren en abril de 2003 després d’anys de continues reivindicacions, mobilitzacions i protestes de la nostra Comunitat Escolar que desembocaren en que es convertira també en una realitat l’actual IES Veles e Vents del Grau.
Al setembre de 1966, una extraordinària professora, Dña. Milagros Macías del Valle, va fer possible reunir les cinc escoles unitàries que funcionaven aleshores al Grau: dos en cada una de les barriades i una al mateix port. Havia nascut el que és hui el nostre centre “Escuelas Graduadas JUAN XXIII”
La primera acta que consta del centre correspon a 21 d’abril de 1967 on reunits amb el representant de la inspecció Dña Desamparados Donderis es marquen les pautes del treball i les responsabilitats del nou Centre.
La directora i un claustre format per cinc mestres han de tindre al seu càrrec l’organització de les Institucions, serveis i activitats necessàries del Centre: Biblioteca, Grups Artístics, Grups esportius, Jocs dirigits, Periòdics infantils, Excursions, Menjador, Complement alimentari, Intercanvis escolars, Organització de festivals, Amics de l’Escola, Serveis Assistencials d’orientació sanitària i Transport, Projeccions cinematogràfiques, Exposicions, Audicions musicals, etc.
El Joan XXIII (denominació oficial des del 2007) va nàixer amb vocació de servici i col·laboració amb l’entorn i el barri que l’acull. Sempre amb la participació activa de les mares i pares, alumnes, personal no docent, les institucions, entitats i associacions ha anat construint sòlids fonaments que ens permeten xafar confiats el present i albirar un futur innovador i de progrés.
El compromís adquirit en aquella primera reunió ha anat adaptant-se i concretant-se al llarg dels anys d’existència en fites que cal destacar.
Al nostre centre a banda de l’ensenyament reglat s’han realitzat cursos de comptabilitat, mecanografia, labors, brodats, classes d’orientació marítima, cursos per a l’obtenció dels títols de patró i mecànic, passant per cursos de la Universitat Popular i del Centre de Professors, actualment CEFIRE, fins arribar a les classes de FPA.
Sempre s’ha propugnat per l’ús i la promoció de la nostra llengua, alhora que el coneixement, respecte i valoració de les altres cultures. Si la ressenya més significativa va ser quan corria el any 2000 amb l’exitosa organització de la XII Trobada d’Escoles en Valencià a les instal·lacions del port, no hem d’oblidar que el nostre centre ja impartia classes de valencià quan no hi havia obligatorietat ni tan sols mestres titulats. Al curs 89/90 s’autoritza al centre el programa d’incorporació. progressiva que possibilitava l' utilització del valencià com a llengua d’instrucció. Després d’uns anys amb el PEV i el PIP, al curs 2002/03 ens autoritzen que l’únic programa a aplicar a l’escola en les dues línies siga el Programa d’Ensenyament en Valencià enriquit amb una llengua estrangera (Anglès). I és al curs 2008/09
quan s’aprova el Programa Plurilingüe a l’Educació Infantil. Aquest darrers ens ha permès anar per davant de la normativa i ser dels primers en impartir anglès des de la E. Infantil.
Si a l’any 1973 apareix el primer periòdic de l’escola: “Apuntes de mi colegio”, bressol del nostre actual “El Garbí”. Corria l’any 1982 quan sota la direcció de Rosa Ma Martínez neix al nostre centre el que seria un dels seus més importants trets d’identitat: “La setmana cultural”, esdeveniment al que prompte s’incorpora el recital de poesia i que es perllonga fins l’actualitat.
Aquesta celebració s’ha desenvolupat any rere any convertint-se en una bona ocasió per tal d’insistir en temàtiques, històriques, socials i d’actualitat: temes com l’ecologia, la multiculturalitat, la literatura, la ciència, la música (Mozart), la pintura (Picasso), la pau i la tolerància, la mar o l’any Borja... no han passat desapercebuts a les nostres setmanes. Un dels retrets més forts que hom fa a l’escola, en general, és el seu endarreriment tecnològic i ideològic respecte a la resta de la societat. No és gaire fàcil, en un període d’avanços incontrolables com el que s’està esdevenint actualment, que l’escola dispose de recursos tècnics al dia; i tampoc ho és que el professorat trobe temps i estímuls suficients per a incorporar-se a aquesta cursa desenfrenada.
No obstant això el nostre centre ha estat capdavanter en la participació de programes com “Informàtica al cole”, “Infocole” o “Lliurex”, programes que han fet: que el centre disposara d’unes de les primeres aules d’informàtica a la Safor.
Les instal·lacions actuals del Centre s’inauguren en abril de 2003 després d’anys de continues reivindicacions, mobilitzacions i protestes de la nostra Comunitat Escolar que desembocaren en que es convertira també en una realitat l’actual IES Veles e Vents del Grau.
BREU HISTÒRIA I DESCRIPCIÓ DEL GRAU
El barri del Grau pertanyent al municipi de Gandia ha crescut junt a
la desembocadura del barranc de Sant Nicolau. Aquest barranc té el seu origen
en les serres de Marxuquera on arreplega les aigües de diferents barrancons entre els que destaca el de Borrell. Quan passa per Beniopa se li diu el barranc de Beniopa i pren el nom de Sant Nicolau en el seu
darrer tram. Només du aigua després d’episodis de fortes pluges restant sec la resta de l’any.
La zona litoral, sobretot al nord, és un gran platjar d’arena fina. Cap al riu de Xeraco una línia de motes separava la costa de la devesa i la plana inundada de marjals que arribava fins les muntanyes que formen els contraforts inferiors del Montdúver. Cap al sud i a molt poca distància hi ha la desembocadura del riu d’Alcoi o Serpis, un curs d’aigua que pateix forts estiatges especialment des de la construcció aigües amunt del pantà de Beniarrés.
L’activitat humana més o menys estable en l’espai que ocupa el Grau es remunta, segons algunes hipòtesis, a l’època romana quan hi hauria un fondejador on carregar la producció del grapat de vil·les romanes que aleshores hi havia escampades per la Safor. Són ben poques les notícies sobre el Grau en l’antiguitat i tampoc n’hi ha massa sobre l’època andalusina el que ens fa pensar en un poblament escàs d’aquest territori, sense dubte motivat per la insalubritat d’unes terres marjalenques encara no transformades i molt més extenses del que són ara. En temps islàmics sí que hi havia una població davall del castell de Bairén les muralles del qual servien de refugi en cas de perill a la gent de les alqueries andalusines pròximes i per tant també a les famílies
que pogueren viure, si era el cas, prop de l’actual Grau.
El castell de Bairén que dominava estratègicament el pas costaner de València a Dénia va ser escenari d’alguns esdeveniments importants en l’avanç cap al sud de la conquesta catalano- aragonesa en temps del rei en Jaume el Conqueridor. L’agost de 1240 la senyera onejava sobre els murs de la fortalesa i el territori del Grau i de gran part de la Safor passava definitivament a mans cristianes. S’integrava el país al món feudal occidental i l’arribada de pobladors cristians del nord anirà assentant les bases d’una nova societat de la que en som hereus. De tota manera no pareix que el Grau fora un dels llocs d’assentament de la població que anà venint que preferí la nova vila de Gandia i el Grau degué seguir durant els segles següents quasi deshabitat. Hi
havia, això sí, una torre de guaita junt a la que es va edificar una espècie de magatzem on guardar els productes que entraven o eixien pel fondejador que hi hauria pròxim a la desembocadura del barranc de Sant Nicolau Així que l’activitat marinera és antiga al Grau i també la militar o, més bé dit, de vigilància costanera, primer contra els atacs pirates i després contra
el contraban.
Al segle XVII la torre del Grau formava part del sistema defensiu de la costa del Regne de València i els dos atalladors o vigilants que hi tenien la base havien de cobrir alternativament pel nord fins lo riu de Xeraco a on se encontrarà amb lo de la torre de Valldigna, i es donaran lo segur a on no deixaran senyal. Pel sud eren els vigilants de la torre de Piles els que venien fins el Grau.
La religiositat se centrarà en una ermita sota la invocació de Sant Nicolau de Bari i que està documentada des del segle XIV. Estava situada aquesta ermita a la riba dreta del barranc.
La riquesa i productivitat de l’horta de Gandia va fer que cada vegada més s’acostaren fins al Grau barques per carregar les produccions de la Safor. La pesca, la preparació dels productes per a embarcar i el cultiu de les terres pròximes que anaven transformant-se van possibilitar el lent establiment al Grau de famílies sobretot als segles XVIII i XIX.Quedaren formats dos barris separats pel barranc de Sant Nicolau i units per un pont: el del Grau pròpiament dit i el Llavador que el 1885 comptaven amb 235 i 524 habitants respectivament. Aquesta diferenciació encara es manté a nivell popular: el Grau i l’altre Grau, com se sol dir. El 1893 s’inauguraren dues infraestructures fonamentals per al desenvolupament econòmic del Grau: el port construït a la boca del barranc de Sant Nicolau i el ferrocarril que l’unia amb la industrial ciutat d’Alcoi i que potenciaren de manera decisiva les activitats tradicionals dels seus habitants i en portaren de noves.
La proximitat a la mar atreia cap al Grau durant els mesos de l’estiu a famílies que acudien a passar algun dia i a prendre saludables banys de mar. Fins i tot hi havia alguna família que es quedava a passar alguna temporadeta.
Arribat l’estiu s’alçaven barraques de canyissos per a canviar-se i sobretot els dies que aleshores era festa gran com Sant Joan de juny, el Dia de la Sang de Crist, Sant Jaume, Santa Anna i Sant Pere la platja s’animava amb una gran concurrència de gent.
De manera que entrat el segle XX el Grau feia molt que no era un lloc inhòspit i deshabitat. Havia esdevingut una barriada amb molta personalitat i una activitat econòmica en auge. El mar -amb el treball al port i la pesca- i l’agricultura ocupaven centenars de famílies que vivien al Grau, a
l’antic Llavador o al Molí de Santa Maria que conformaven les peces del barri.
A la dècada dels 50 del segle passat s’iniciaren els primers plans urbanístics ambiciosos dels que sorgiran la Colònia Ducal i l’hotel Bairén que junt als xalets que havien anat construint-se des de principi de segle seran l’origen de l’activitat turística de Gandia. Creix junt al Grau una nova ciutat que en línies paral·leles a la mar transformarà radicalment el paisatge, l’economia i la societat. Al mateix temps a la riba esquerra de la desembocadura del riu d’Alcoi i junt a la platja de Venècia s’edifica més modestament un bigarrat grapat de casetes per a un estiueig popular, familiar i autòcton.
Els Marenys de Rafalcaïd, a l’altra part del riu, que originàriament va ser una partida de colonització agrícola en terres de marjal poc a poc ha esdevingut un altre barri -
relativament dispers- amb una xicotet nombre de famílies amb residència permanent. I a
les darreries de segle va aparèixer una nova àrea de creixement urbanístic que ara s’ha consolidat i que està enllaçant sense solució de continuïtat el Grau amb Gandia. Són sobretot cases unifamiliars i adossats amb una densitat de poblament baixa.
Totes aquestes transformacions i l’enorme i accelerat creixement que han suposat no han esborrat del tot –almenys de moment- les senyes d’identitat d’un barri que a més a més durant l’estiu és inundat d’una voràgine humana estacional que cobreix el Grau i sobretot la Platja. Això sí, els ritmes de vida tradicionals han quasi desaparegut. Les ocupacions derivades del
sector primari són ara molt minoritàries en benefici de les del sector secundari amb alguna gran indústria –Cartonatges Unión- i, sobretot, del terciari i la construcció. La població estable del Grau i, darrerament també la de la Platja, s’ha multiplicat de manera que s’ha hagut de dotar el barri de molts serveis tant públics com privats per atendre els seus ciutadans.
Respecte a l’ensenyament el Grau i la Platja compten amb dos escoles públiques –C.E.I.P. Joan XXIII i C.E.I.P. Les Foies-, un centre concertat –el Col·legi Ma de los Àngeles Suàrez de Calderón- , el institut –I.E.S. Veles e Vents- i una Escola Universitària depenent de la Universitat Politècnica de València.
El barri del Grau pertanyent al municipi de Gandia ha crescut junt a
la desembocadura del barranc de Sant Nicolau. Aquest barranc té el seu origen
en les serres de Marxuquera on arreplega les aigües de diferents barrancons entre els que destaca el de Borrell. Quan passa per Beniopa se li diu el barranc de Beniopa i pren el nom de Sant Nicolau en el seu
darrer tram. Només du aigua després d’episodis de fortes pluges restant sec la resta de l’any.
La zona litoral, sobretot al nord, és un gran platjar d’arena fina. Cap al riu de Xeraco una línia de motes separava la costa de la devesa i la plana inundada de marjals que arribava fins les muntanyes que formen els contraforts inferiors del Montdúver. Cap al sud i a molt poca distància hi ha la desembocadura del riu d’Alcoi o Serpis, un curs d’aigua que pateix forts estiatges especialment des de la construcció aigües amunt del pantà de Beniarrés.
L’activitat humana més o menys estable en l’espai que ocupa el Grau es remunta, segons algunes hipòtesis, a l’època romana quan hi hauria un fondejador on carregar la producció del grapat de vil·les romanes que aleshores hi havia escampades per la Safor. Són ben poques les notícies sobre el Grau en l’antiguitat i tampoc n’hi ha massa sobre l’època andalusina el que ens fa pensar en un poblament escàs d’aquest territori, sense dubte motivat per la insalubritat d’unes terres marjalenques encara no transformades i molt més extenses del que són ara. En temps islàmics sí que hi havia una població davall del castell de Bairén les muralles del qual servien de refugi en cas de perill a la gent de les alqueries andalusines pròximes i per tant també a les famílies
que pogueren viure, si era el cas, prop de l’actual Grau.
El castell de Bairén que dominava estratègicament el pas costaner de València a Dénia va ser escenari d’alguns esdeveniments importants en l’avanç cap al sud de la conquesta catalano- aragonesa en temps del rei en Jaume el Conqueridor. L’agost de 1240 la senyera onejava sobre els murs de la fortalesa i el territori del Grau i de gran part de la Safor passava definitivament a mans cristianes. S’integrava el país al món feudal occidental i l’arribada de pobladors cristians del nord anirà assentant les bases d’una nova societat de la que en som hereus. De tota manera no pareix que el Grau fora un dels llocs d’assentament de la població que anà venint que preferí la nova vila de Gandia i el Grau degué seguir durant els segles següents quasi deshabitat. Hi
havia, això sí, una torre de guaita junt a la que es va edificar una espècie de magatzem on guardar els productes que entraven o eixien pel fondejador que hi hauria pròxim a la desembocadura del barranc de Sant Nicolau Així que l’activitat marinera és antiga al Grau i també la militar o, més bé dit, de vigilància costanera, primer contra els atacs pirates i després contra
el contraban.
Al segle XVII la torre del Grau formava part del sistema defensiu de la costa del Regne de València i els dos atalladors o vigilants que hi tenien la base havien de cobrir alternativament pel nord fins lo riu de Xeraco a on se encontrarà amb lo de la torre de Valldigna, i es donaran lo segur a on no deixaran senyal. Pel sud eren els vigilants de la torre de Piles els que venien fins el Grau.
La religiositat se centrarà en una ermita sota la invocació de Sant Nicolau de Bari i que està documentada des del segle XIV. Estava situada aquesta ermita a la riba dreta del barranc.
La riquesa i productivitat de l’horta de Gandia va fer que cada vegada més s’acostaren fins al Grau barques per carregar les produccions de la Safor. La pesca, la preparació dels productes per a embarcar i el cultiu de les terres pròximes que anaven transformant-se van possibilitar el lent establiment al Grau de famílies sobretot als segles XVIII i XIX.Quedaren formats dos barris separats pel barranc de Sant Nicolau i units per un pont: el del Grau pròpiament dit i el Llavador que el 1885 comptaven amb 235 i 524 habitants respectivament. Aquesta diferenciació encara es manté a nivell popular: el Grau i l’altre Grau, com se sol dir. El 1893 s’inauguraren dues infraestructures fonamentals per al desenvolupament econòmic del Grau: el port construït a la boca del barranc de Sant Nicolau i el ferrocarril que l’unia amb la industrial ciutat d’Alcoi i que potenciaren de manera decisiva les activitats tradicionals dels seus habitants i en portaren de noves.
La proximitat a la mar atreia cap al Grau durant els mesos de l’estiu a famílies que acudien a passar algun dia i a prendre saludables banys de mar. Fins i tot hi havia alguna família que es quedava a passar alguna temporadeta.
Arribat l’estiu s’alçaven barraques de canyissos per a canviar-se i sobretot els dies que aleshores era festa gran com Sant Joan de juny, el Dia de la Sang de Crist, Sant Jaume, Santa Anna i Sant Pere la platja s’animava amb una gran concurrència de gent.
De manera que entrat el segle XX el Grau feia molt que no era un lloc inhòspit i deshabitat. Havia esdevingut una barriada amb molta personalitat i una activitat econòmica en auge. El mar -amb el treball al port i la pesca- i l’agricultura ocupaven centenars de famílies que vivien al Grau, a
l’antic Llavador o al Molí de Santa Maria que conformaven les peces del barri.
A la dècada dels 50 del segle passat s’iniciaren els primers plans urbanístics ambiciosos dels que sorgiran la Colònia Ducal i l’hotel Bairén que junt als xalets que havien anat construint-se des de principi de segle seran l’origen de l’activitat turística de Gandia. Creix junt al Grau una nova ciutat que en línies paral·leles a la mar transformarà radicalment el paisatge, l’economia i la societat. Al mateix temps a la riba esquerra de la desembocadura del riu d’Alcoi i junt a la platja de Venècia s’edifica més modestament un bigarrat grapat de casetes per a un estiueig popular, familiar i autòcton.
Els Marenys de Rafalcaïd, a l’altra part del riu, que originàriament va ser una partida de colonització agrícola en terres de marjal poc a poc ha esdevingut un altre barri -
relativament dispers- amb una xicotet nombre de famílies amb residència permanent. I a
les darreries de segle va aparèixer una nova àrea de creixement urbanístic que ara s’ha consolidat i que està enllaçant sense solució de continuïtat el Grau amb Gandia. Són sobretot cases unifamiliars i adossats amb una densitat de poblament baixa.
Totes aquestes transformacions i l’enorme i accelerat creixement que han suposat no han esborrat del tot –almenys de moment- les senyes d’identitat d’un barri que a més a més durant l’estiu és inundat d’una voràgine humana estacional que cobreix el Grau i sobretot la Platja. Això sí, els ritmes de vida tradicionals han quasi desaparegut. Les ocupacions derivades del
sector primari són ara molt minoritàries en benefici de les del sector secundari amb alguna gran indústria –Cartonatges Unión- i, sobretot, del terciari i la construcció. La població estable del Grau i, darrerament també la de la Platja, s’ha multiplicat de manera que s’ha hagut de dotar el barri de molts serveis tant públics com privats per atendre els seus ciutadans.
Respecte a l’ensenyament el Grau i la Platja compten amb dos escoles públiques –C.E.I.P. Joan XXIII i C.E.I.P. Les Foies-, un centre concertat –el Col·legi Ma de los Àngeles Suàrez de Calderón- , el institut –I.E.S. Veles e Vents- i una Escola Universitària depenent de la Universitat Politècnica de València.