La vegetació

  Si fem un recorregut pel terme d’Alcalà i la seua zona costanera, tot i que es tracta d’un espai no massa gran, hi trobarem una gran varietat de paisatges vegetals.

Els diferents tipus de sòls, la proximitat o llunyania de la mar, les xicotetes variacions climàtiques i la mateix activitat humana en són responsables de totes les diferències. La vegetació, com ara la veiem, és ben diferent de la que hi hauria si els homes nohaguéssem modificat el paisatge amb el pas del temps. El progressiu aprofitament de les terres per a l’agricultura durant els segles passats, l’explotació ramadera i forestal, així com les construccions urbanístiques o les accions devastadores com els incendis han anat substituint l’antiga vegetació potencial per formacions sensiblement noves.

Tot i que els estudiosos anomenen les plantes amb noms llatins (una part del nom per al gènere i l’altra part per a l’espècie) nosaltres ho farem sovint pel nom popular amb el qual identifiquem les plantes els habitants de la zona.

A trets generals, estem situats dins la regió mediterrània en una zona, com ja hem dit, d’estius secs, clima temperat i pluges irregulars i no massa abundants. En la vegetació mediterrània predominen les espècies perennifòlies.

La majoria de les plantes tenen les fulles menudes o dures, que s’adapten amb facilitat a la sequera, i les arrels molt esteses en superfície o profunditat per a captar millor l’aigua. Com que l’altitud de les serres que envolten el nostre terme municipal no superen els 500 o 600 metres, la vegetació majoritària està integrada dins de l’estatge anomenat de la màquia de coscoll i margalló. Abans abundaven els boscos de carrasques, però la producció de carbó per part dels nostres avantpassats més els seculars incendis van provocar la seua degradació.

En l’actualitat només en queden alguns exemplars solts al voltant del racó de Puça o el barranc de la Carrera. En haver desaparegut les carrasques, la formació més abundant l’anomenada màquia, es compon de matolls densos, d’una alçada que oscil·la entre 1 i 2 dos metres. Predominen espècies com el coscoll, un arbust de la familia de la carrasca. També hi ha força margallons, una palmera menudeta, autòctona, protegida per la legislació valenciana, i de gran valor econòmic al llarg del segle passat, quan les seues fulles s’utilitzaven per elaborar graneres, cistells o l’anomenat crin vegetal. El crin va ser una important activitat econòmica.

Consistia a collir i assecar la fulla del margalló; un cop seca es picava de tal manera que s’obtenien una espècie de pèls que eren aprofitats per omplir butaques, coixins, fer pinzells…

Altres espècies que hi podem trobar són la matissa o llentiscle, les argelagues, el romer, el bruc d’hivern, les estepes, l’albada… o d’altres formacions més menudes com el timó, el fenàs…

A hores d’ara les úniques formacions forestals que hi trobem són les pinedes de pi blanc, procedents en gran mesura de les repoblacions o com a colonitzadores dels bancals a mesura que aquests s’han anat abandonant.

  L’àmbit marí

 
En l’àmbit litoral, caracteritzat per la influència marina i mediatitzat per factors com el vent, l’aigua salada o l’arena, trobem una vegetació molt peculiar. En funció del tipus de costa, segons siguen platges d’arena i dunes, roquers o platges de còdols trobarem

diferents tipus de vegetació.

Als roquers i xicotets penya-segats ens apareixen espècies adaptades a viure entre les clivelles de la roca. Són espècies com el fonoll marí o diversos tipus de Limonium, una espècie endèmica fàcil de trobar en aquesta serra.

La zona de les platges i les dunes està colonitzada per espècies halòfiles, perfectament adaptades a la salinitat de l’ambient, com són el Iliri marí, la Iletera, la bufalaga marina, el rave marí, la bracera (centaurea saguntina)…

Especial atenció mereix:

La serra d’Irta, l’última gran serra litoral

 

La serra d’Irta és, com ja s’ha dit moltes vegades, la darrera serra pràcticament sense edificar del litoral mediterrani, des de França fins Andalusia.

Situada a la comarca del Baix Maestrat, comprén els municipis de Santa Magdalena de Polpís, Peníscola i Alcalà de Xivert.

La serralada i la seua plana litoral són, avui dia, un autèntic paisatge mediterrani quasi verge. La seua riquesa ambiental, ecològica i paisatgística, capaç d’apropar-nos a les arrels de les postres terres, de la nostra costa i del nostre mar, van ser motius més que suficients per protegir-la i declarar-la Parc Natural de la Comunitat Valenciana.

El conjunt de la serra d’Irta i la seua plana són avui en dia una bona representació de la vegetació natural i fauna originària, tret dels llocs on la petjada dels homes a causa del creixement urbanístic ha malmès i frenat la seua supervivència. No debades han hagut de suportar durant molts anys la pressió urbanística dels extrems nord i sud, a les immediacions dels nuclis de Peníscola i Alcossebre.

La serra està conformada per una alineació muntanyosa, en forma de y grega, disposada paral·lelament a la mar i bifurcada per una profunda falla que conformen la vall de l’Ametler i d’Estopet.

Al seu interior podem trobar interessants valls conreades, com és el cas de la d’Estopet, zones boscoses com l’Ametler o els voltants del castell de Polpís i àmplies zones de terrasses i bancals, amb notables vestigis d’arquitectura rural fruit de la intensa labor que van desenvolupar els postres avantpassats per poder treure profit a les esquerpes terres.

No falten tampoc importants vestigis arquitectònics, com és el cas dels castells de Xivert i Polpís o les torres de guaita com la torre Ebrí o la de Badum, que, tot i no mantenir-se en òptim estat de conservació, són un fidel testimoni de la importància de la serra en la defensa del litoral. La serra té una altitud mitjana que oscil·la entre els 300 i poc més dels 500 metres. De fet, les seues altures màximes les trobarem a Campanilles (573 m), Irta (562 m), la Palma (521 m) i la Bota (409 m).

Es tracta d’unes muntanyes calcàries, fortament fracturades, i on trobarem nombroses falles. És precisament aquest model càrstic el que ha facilitat l’erosió dels penya-segats a tocar de la mar i els despreniments de grans blocs de roca que li confereixen un aspecte tan atractiu a trencar d’ones. Per la seua banda la dissolució de les pedres calcàries ha originat també nombroses coves i avencs, com les de Xivert, Estopet, el Pinar, la cova del Malentivet, la del Garrofer, de Diablets…

La flora i la vegetació

A més de les espècies abans esmentades, les quals troben totes representació dins la Serra, hem de fer una especial menció a les microreserves. Són zones d’una xicoteta extensió, però d’un gran interès botànic, cosa que ha comportat realitzar un seguiment, estudi i tasques de conservació de les espècies vegetals representades.

A la serra d’Irta hi trobarem dos microreserves situades en hàbitats costaners. Una a la cala Argilaga i en un penya-segat mitjà que alberga la saladilla, planta endèmica de la serra, el Limonium perplexum. L’única població d’aquesta espècie, de poc més de 200 individus, està en aquest indret. Tot plegat està protegit per un projecte europeu de defensa d’espècies rares, amenaçades o endèmiques. En destaquen altres endemismes com la bracera (Centaurea saguntina), el mal de fetge,les llunetes…, però especialment el gerani d’Irta, una planteta menuda, de flor preciosa i difícil de trobar.

Les comunitats submarines tenen també la seua importància i una especial rellevància. Per tal de protegir aquest espai, també es va incloure dins del Parc Natural de la Serra d’Irta una Reserva Marina. Es tracta d’una franja dins del mar que s’estén des del barranc de Volante i el barranc del Malentivet, amb una amplada variable que arriba fins els 20 metres de profunditat. Hem de destacar especialment les praderies de Posidonia oceanica, una planta endèmica de vital importància, ja que en aquestes és on moltes espècies marines es refugien i troben els seus nutrients, i la Cymodocea nodosa. Es tracta d’espècies que formen importants comunitats reconegudes, dins de l’àmbit europeu, i també comunitari, cosa que les fa mereixedores d’una especial protecció. 

La fauna

Tot i que molt difícil de vore, la serra d’Irta, a l’igual que la resta de muntanyes del municipi, amaga una fauna de gran interès, on conviuen algunes espècies amenaçades de la fauna valenciana. Sobresurten les aus, moltes d’elles protegides i catalogades a la Lista roja de los vertebrados de España (ICONA). Hi destaquen la corba marina, la merla blava, el tudó, el falcó peregrí, la moixeta, l’esparver, les òbiles, les àguiles colobreres, el corriol, el camanegre, el tétol cuapinta, diversos tipus de gavines, entre les quals cal esmentar la corsa o d’Audouin…; a més, també hi viuen les aus comunes a la majoria del territori valencià (que no per això són menys importants): interessants comunitats de paputs, caderneres, pinsans, lluerets, abellerols, terreroles…

Entre els mamífers destaquen les musaranyes, els lirons, l’esquirol roig, els senglars, les raboses o el gat salvatge, cada cop més escàs i en perill d’extinció per l’encreuament amb el gat domèstic.

També hi podem trobar nombrosos amfibis com els gripaus i la gandària, un tritó de la família de les salamandres. Una especial atenció mereixen la palometa i el cuc de l’arboç.

  Enclavaments que mereixen ser visitats

 • L’ermita de santa Llúcia i sant Benet, amb interessants vistes del paisatge vegetal i del territori, especialment del Prat deTorreblanca-Cabanes, del desert de les Palmes amb les agulles de Santa Àgueda, del Penyagolosa, de les serralades interiors del Maestrat…

• Les torres de guaita d’Ebrí i Badum.

• El mas del Senyor, una zona de xops i oms que han persistit gràcies a la humitat que troben a la zona, així com d’alguns garrofers centenaris i una olivera mil·lenària als bancals que l’envolten.

• El pou del Moro, al voltant del qual es troba una bona representació d’Eucladio verticillati Adiantetum, així com una comunitat arbustiva ombrívola d’Hedero Cytisetum que mereix molta atenció, ja que gairebé no se’n troba a la resta de la serra.

• La font de la Parra, amb una interessant comunitat arbustiva ombrívola dins de l’encaixonada vall.

• La franja litoral situada al voltant del pla de la Basseta, el pla del Pebreret, Torre Nova, cala Mundina… que acull zones de pi blanc, palmissons, oliveres…

• Les dos microreserves que demostren la importància botànica de la zona. Una d’elles situada a les proximitats de la torreBadum i la segona situada a Torre Nova o Cala Argilaga.

• El castell de Polpís i de Xivert on, a més de constatar la importància històrica i artística dels monuments es pot gaudir d’unes magnífiques vistes i el paisatge vegetal que les envolta.

Han estat tots aquests valors i la important pressió popular, de col·lectius i persones de les nostres comarques, el que va portar l’administració valenciana a declarar aquest espai Parc Natural de la Comunitat Valenciana.

Aquesta és la màxima figura de protecció prevista a la legislació autonòmica i la que ha de garantir la pervivència del paratge amb les màximes garanties i un bon estat de salut. Cal que els nostres fills i filles, i tothom, puga gaudir d’un paratge, d’un espai natural com aquest, ben a prop de casa.