HISTÒRIA I ENTORN
EL MARC GEOGRÀFIC
El municipi d’Alcalà de Xivert està situat a l’extrem sud de la comarca del Baix Maestrat, la més septentrional de tot el País Valencià. El municipi pertany al partit judicial de Vinaròs i eclesiàsticament a la diòcesi de Tortosa.
Amb una superfície de 167,97 km2 és el segon municipi més extens de la província de Castelló, només superat per la vila de Morella, a la comarca dels Ports. Aquesta notable extensió territorial va comportar que, al llarg de la història, hi haguessen diversos nuclis habitats per tot el terme municipal. Així, la població es podia trobar dispersa per nombrosos indrets com Alcossebre, Santa Magdalena de Polpís, Almedíxer, Castellnou, el mateix Xivert o nombrosos masos repartits al llarg de tota la geografia. No tots, però, van arribar a consolidar-se. Almedíxer, Castellnou, Xivert i els masos (ja ben entrat el segle XX) es van anar despoblant a poc a poc. Santa Magdalena, que era una xicoteta vila de l’encomanda d’Alcalà va aconseguir segregar-se l’any 1819, convertint-se en un municipi nou, amb el seu propi terme municipal.
Avui, parlar del municipi d’Alcalà de Xivert vol dir parlar del poble pròpiament dit més dos nuclis principals a la zona costanera com són Alcossebre i Capicorb, però també vol dir parlar de nombroses urbanitzacions que s’escapen d’aquests nuclis històrics, entre les quals destaquen les Fonts i el Pinar. No cal dir que amb el boom turístic, a partir de la dècada dels setanta, ha estat el nucli costaner el que ha experimentat un creixement més ràpid i accelerat, de tal manera que aquest creixement, no sempre ordenat, ha provocat una gran dispersió de xicotetes urbanitzacions de vegades molt distants les unes de les altres.
Alcalà de Xivert
El poble, tal i com l’anomena la gent d’ací, està situat al bell mig del corredor d’Alcalà que, disposat paral·lel a la mar, es troba perfectament encaixonat entre la serra d’Irta i les muntanyes de Murs. Està situat sobre una plana al·luvial que al llarg de la història ha estat, com hem dit, un important corredor natural que ha permés una fàcil comunicació entre les planes litorals de Castelló i la comunitat veïna del Principat de Catalunya.
El poble, com diu la placa situada a la façana de l’estació, està situat a més de 153,9 metres sobre el nivell de la mar. El seu nom, Alcalà, prové del vocable àrab Al Qalat, que té un significat molt genèric: talaia, lloc elevat per a vigilar, o simplement castell.
Per la seua banda, és probable que el mot Xivert vinga del verb eixobrir, del qual s’hauria generat Exubert, és a dir, un paisatge eixobert o, el que seria el mateix, un paisatge badat o partit entre timbes. Esdevindria una clara referència a la situació del castell al capdamunt de la serralada.
Alcossebre
Alcossebre és el nucli turístic i costaner del municipi. Tot i el nom genèric que engloba tota la zona costanera, avui no tenim més remei que diferenciar diversos agrupaments que, per la seua particular història o idiosincràsia, hem de comentar per separat. Així, a més del nucli anomenat pròpiament Alcossebre, cal fer esment almenys a Capicorb i, com ja hem dit, a algunes urbanitzacions amb entitat pròpia com les Fonts o el Pinar i d’altres més menudes com Montemar I i II, Hàbitat, Tres Playas, Complejo Capicorb, Las Palmeras, Marcolina i moltes més.
El topònim Alcossebre prové de l’àrab Al-Qusáiba, “alcassaba”, que significa castell menut. El gentilici dels seus habitants és el de cossebrersi cossebreres, tot i que cada cop en queden menys dels que s’anomenen de tota la vida, dels que han nascut i han crescut ací a recer de la serra d’Irta. Amb el boom turístic començà el veritable creixement demogràfic i econòmic de la zona i, amb ell, l’arribada de nombroses persones que van triar Alcossebre, bé per gaudir de la seua jubilació, bé per trobar una feina que els donés estabilitat. Amb tot, cada cop són més els forasters vinguts de l’estranger o de la resta de l’estat que conviuen amb nosaltres. Molts s’han trobat a gust en aquesta terra d’acollida i s’han integrat de tal manera que ja la senten com a seua.
Al llarg d’aquest territori hi ha troballes prehistòriques com les de la cova del Garrofer, el Tossalet o les de la mateixa muntanyeta de Santa Llúcia. Però, per trobar els orígens del nucli d’Alcossebre pròpiament dit, ens hem de remuntar a l’any 1260, després de la conquesta cristiana, quan els Templers van atorgar una Carta de població al nucli per afavorir el seu poblament. La mesura, però, no va tindre l’èxit esperat, de tal manera que es va haver d’entregar una nova carta de població l’any 1320. La població va quedar lligada en un principi a la jurisdicció de Xivert i la incorporació al municipi d’Alcalà de Xivert va tindre lloc l’any 1583. La proximitat de la mar i els constants atacs dels pirates barbarescos durant els segles XVI i XVII van mantindre durant molt de temps la inseguretat de la zona. Per defensar-se i assegurar la vigilància es van construir diverses torres de guaita com la del mateix Alcossebre (avui desapareguda), la de sant Benet o la torre Ebrí, que tot i el seu deteriorament encara podem visitar
Avui, Alcossebre és el gran motor econòmic del municipi. Es troba a una distància de poc més de 8 quilòmetres d’Alcalà i s’accedeix des de l’encreuament de la N-340, denominat l’empalme, per la carretera comarcal CV-142.
El seu monument més emblemàtic és l’ermita dedicada a sant Benet i santa Llúcia, situada a uns 345 metres d’altitud en els contraforts més meridionals de la serra d’Irta, amb un interessant mirador des d’on es gaudeix d’unes vistes magnífiques. A més d’observar-se tota la plana litoral, en un dia clar, es poden divisar les illes Columbretes, Penyagolosa i totes les serralades de l’interior del Maestrat.
Capicorb
Capicorb és l’altre nucli poblacional del municipi situat arran de mar. Tot i que els seus límits són imprecisos, els podem situar a la zona més meridional del terme municipal, des de la desembocadura del barranc d’Estopet, un metres més enllà del campament Jaume I, fins un centenar de metres més al sud del riu Sant Miquel, a tocar amb el terme de Torreblanca.
El significat que se li atribueix al seu topònim és el de “punta corbada”, en una clara referència a la desembocadura del riu. Cal recordar que la zona també és denominada la punta de Capicorb i l’ermita encara hi ha qui l’anomena Sant Antoni de la Punta.
Capicorb és una entitat amb un hàbitat dispers, al voltant del qual s’han anat construint xalets, blocs d’apartaments i algun complex residencial, tot aprofitant l’important atractiu turístic de la zona, molt lluny encara de l’aspecte massificat d’altres indrets costaners.
Les platges de Capicorb són la de Manyetes, el Serradal i la platja de Capicorb. Les dues últimes són majoritàriament de còdols, gràcies a les aportacions que, a banda i banda de riu, van fer en el seu moment les avingudes del riu Sant Miquel.
Els terrenys de Capicorb van estar pràcticament deshabitats durant llargs períodes de la història. En un principi, per la desconfiança que suposava viure a tocar de la costa, com ja hem dit, a causa del perill d’atac dels pirates que arribaven per la mar. D’altra banda, perquè les zones humides eren considerades insalubres, i aquest era el cas de l’Estany, l’últim tram de la rambla d’Estopet, i Sòl de Riu, a la desembocadura del Sant Miquel.
A principis del segle XX, algunes famílies es van adonar de la fertilitat de les terres, la facilitat per trobar aigua i les grans possibilitats que tenia aquesta extensa planura per al conreu agrícola. Així, alguns autòctons i d’altres vinguts de les comarques més deprimides de l’interior de Castelló, van començar a repoblar la zona i s’hi van instal·lar definitivament.
Avui, els capicorpers i capicorperes presenten una identitat pròpia i canalitzen les seues inquietuds majoritàriament a través de l’Associació de Veïns de Capicorb. El lloc presenta diversos immobles emblemàtics. D’una banda, l’edifici de les escoles, construïdes durant la Segona República, utilitzades actualment com a local de l’associació de veïns i per a la realització d’actes culturals i festius. A tocar de la mar trobem l’ermita de Sant Antoni, un edifici religiós del segle XVIII, i el Renguet, un grup de cases disposades de cara a la mar on es troba un antic magatzem de sal, avui convertit en discoteca. Una mica més enllà, de camí cap al riu, ens trobem amb la torreta de Capicorb, una antiga fortificació de guaita i defensa del litoral construïda durant el segle XV que, tot i ser de propietat particular i haver estat adequada com a habitatge, es presenta com un dels edificis més emblemàtics per a la gent de l’indret.
Les Fonts
Les Fonts és la típica urbanització desenvolupada, plenament, amb el creixement turístic iniciat en la dècada dels seixanta. Manté una concepció diferent de la majoria de les urbanitzacions realitzades al llarg del nostre litoral. La seua disposició gira al voltant d’una platja artificial construïda a mitjans dels seixanta, caracteritzada per les nombroses surgències d’aigua dolça que hi fan presència i que li confereixen el nom. Va ser una de les promocions turístiques més importants del moment i, a hores d’ara, és capdavantera de molts models urbanístics del litoral mediterrani. Sense cap vial principal, arran de mar, presenta tot un conjunt de carrers que van permetre una construcció paral·lela a la costa amb unes magnífiques vistes sobre el mar i amb un escàs nivell de massificació. En el seu moment, parcel·les mínimes de vuit-cents metres quadrats i un límit d’altures va encarrilar el model turístic que tenim avui a la zona costanera.
L’any 1985 es va completar el projecte amb la construcció d’un port esportiu i un poblat mariner en uns terrenys guanyats al mar. El port esportiu les Fonts, es troba situat a 40º 15’ de latitud N i 0º 17’ 30’’ de longitud E. Disposa d’una superfície de més de 65.000 m2, una capacitat per a més de 300 vaixells amarrats i un dic sec per deixar les embarcacions. Ara per ara, compta amb un important ventall de serveis i instal·lacions, així com locals d’oci que l’han convertit en una de les zones més dinàmiques, des del punt de vista turístic, de tot Alcossebre.
El Pinar
Es presenta com una altra urbanització pròpia del desenvolupament turístic dels anys setanta. Presenta la particularitat que els seus promotors van triar per a la seua construcció els vessants de la serra d’Irta ubicats en plena naturalesa i amb unes extraordinàries vistes de tota la costa i el Mediterrani.
Les expectatives de la urbanització es van veure truncades arran d’un excepcional incendi que va tindre lloc el 18 d’agost de 1979, just el mateix dia que començaven les festes patronals d’Alcalà i que va fer perdre progressivament l’interés per la zona. Ara com ara manté, dins del Pla General d’Ordenació Urbana, la qualificació de zona urbana i torna a renàixer l’interés per reemprendre la construcció de nous xalets i apartaments. La declaració de les muntanyes del voltant com a parc natural pot frenar les expectatives d’algunes empreses, que hauran de ser molt curoses amb l’entorn i el medi ambient i adequar els seus projectes als instruments de regulació que queden recollits en el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del Parc Natural de la Serra d’Irta.