Els filòsofs i altres animals.

Ara bé, si hi ha alguna cosa que caracteritza la imatge que els filòsofs donen de les diferents espècies d’animals és l’absolut desconeixement (excepte honroses excepcions) que els primer tenen dels segons. L’exemple més clar d’això seria el llop d’Hobbes, sobre el qual es projecta una imatge d’espècie feroç, traïdorenca i assassina despietada. Unes característiques que se li atribuïxen a aquells individus entre l’espècie humana que són capaces de realitzar les pitjors accions. No obstant això, la veritat és que es llança sobre els llops una imatge que no es correspon a la seua realitat com a espècie, sinó una construcció feta a imatge i semblança de les projeccions humanes, que posa a esta espècie com a boc expiatori d’allò que ens aterrix de nosaltres mateixos. 

Com he dit abans, hi ha excepcions, encara que en alguns casos es tracten de meres intuïcions que aventuren teories que apareixen molts anys després, més que d’un coneixement cert. Entre estos trobem als peixos d’Anaximandro que podria trobar-se entre els antecedents de l’evolucionisme en el segle VI a.c. L’altra honrosa excepció podria ser Aristòtil del qual podríem dir que va ser el primer zoòleg preocupat per establir una primera taxonomia animal. Per a això va haver de fer observacions a vegades admirablement minucioses, com les que es referixen al comportament d’alguns peixos o cefalòpodes, o les extretes de les seues disseccions i observacions experimentals, com les fetes sobre el desenvolupament de l’embrió de pollastre en els ous d’algunes aus. 

De totes maneres, si hi ha un tema que ha preocupat els filòsofs en la seua investigació amb els animals ha sigut la pregunta per allò que ens diferencia. Des del seu origen, ja hi ha una separació entre els humans i la resta dels animals; així per al mateix Aristòtil, estos tenen algun tipus d’ànima, però no aquella que els permet pensar. Esta diferenciació que traça la frontera entre l’humà i “l’un altre” s’establirà a partir de buscar allò de què manquen els animals respecte a nosaltres: intel·ligència, llenguatge, fabricació de ferramentes, cultura, etc. 

Està cerca per la diferència tindrà la seua agra polèmica, ja entrada l’edat moderna, entre Descartes i Condillac. El primer, gran defensor de la teoria de l’animal-màquina, nega a este qualsevol característica que poguera humanitzar-los; són incapaços de sentir o són incapaços de comunicar-se ja que són autòmats. Així doncs, les seues accions o els seus sons serien el producte del funcionament del propi “aparell” i no respondria a cap capacitat cognoscitiva de l’animal. No obstant això, Condillac, precursor d’una proto-etologia, creu sense dubtar-ho que els animals pensen i senten igual que els humans. 

Si bé este tema ha sigut una constant entre filòsofs, sempre ha sigut considerat com una mica menor entre una especialitat menor dins de la branca de l’Antropologia (que tampoc ha gaudit de gran popularitat en el cànon filosòfic). Només amb l’aparició de “l’animal que després estic si(gui)endo” de J. Derrida en 2006 este tema es convertix en una cosa rellevant en el pensament filosòfic i comença a il·luminar moltes de les investigacions que sobre els animals s’estaven realitzant. Per a este autor la filosofia s’obstina a oposar a l’Home la resta del gènere animal com un conjunt indiferenciat: «l’Animal». A més, la qüestió que procedix plantejar-seno és si els animals poden raonar sinó: «poden patir?». La lectura de textos filosòfics ens porta a la conclusió que els filòsofs, encara que siga de manera teòrica han maltractat als animals. Això no ha deixat de tindre greus repercussions sobre el nostre tracte real amb ells. 

Les preocupacions de Derrida van portar a posar el focus sobre un altre filòsof al qual s’havia menyspreat precisament per teoritzar sobre els animals molt abans: Peter Singer. En “Alliberament animal” de 1975 creu que la filosofia ha de servir per a canviar allò que no està bé en el món, i una de les coses que no estan bé és la nostra relació amb els animals. En esta obra va posar les bases del moviment antiespecista, considerant per primera vegada als altres animals com a iguals enfront dels éssers humans. Iguals per a tindre els seus drets bàsics protegits, com el dret a la vida i al benestar. Per a este, la qual cosa els estem fent als animals ha de veure’s com un mal terrible contra altres espècies, com en el seu moment es va veure el racisme o la violència contra les dones.   

Estes reflexions ens porten a dos camins diferents. En primer lloc, aquella via que explora Frans de Waal, psicòleg i primatólogo, qui mitjançant estudis i experiments empírics inclou a determinades espècies animals entre aquelles que es comporten amb sentit de la justícia, de l’equitat o de la cooperació, encara que també de l’ús del poder per part dels capitostos. És a dir, característiques que semblaven exclusivament humanes pel seu alt grau de sofisticació i que ara existixen espècies (elefants o ximpanzés) que semblen haver fet el salt a eixe grau d’abstracció. Així, hi ha animals que són cada vegada més humans. 

D’altra banda, tindríem les investigacions de Vincianne Despret. Per a esta autora, és molt difícil subsumir a totes les espècies sota la categoria única d’animal. Per a ella ja hi ha un problema en la pròpia classificació i en la generalització dels animals. Per a esta autora, no es tracta tant d’humanitzar als animals sinó d’entendre que els animals poden ensenyar-nos a nosaltres moltes altres maneres de fer, de conéixer i de relacionar-nos amb el món. Així, a “habitar com un ocell” ens proposa un nou acostament al territori, allunyat de l’ocupació especulativa tan pròpia del nostre sistema econòmic i proposant una nova apropiació de l’espai atés el cant d’un ocell. 

I si bé és cert que cada vegada les fronteres entre l’animal i l’humà s’han anat esborrant, si bé és cert que nosaltres els humans cada vegada tenim més consciència de ser una espècie més entre les altres, no per això deixem de tindre eixe neguit que ens fa preguntar-nos per què no encaixem del tot en la naturalesa, per què continuem sent eixos animals la naturalesa dels quals consistix a creure que no són només un animal. 

SERGI FERRERES