GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3ngTBZQDjxYxxaWn06HW_MqF184eSmBG4Vcdb6RRQ7SOn9sjpf_PlK6fGkec49Pu2yG2BopUCdujkCqfTvttvnp_T48KxDHTuGj_hKRpzMc0hC0YUglEof_wzuIjIyWrpHkbL0DLiqCLo1FcOkDOotTZxn_OVR07s4xf1JmRCCgQX0gmZENWsazlZSACd/s1600/IMG-20240305-WA0002.jpg

Mario Candela, professor de Valencià

Recentment, l’escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l’IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L’últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

D’aquest llibre es va parlar molt a l’acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l’editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l’autora, per descomptat. D’entrada, Pasqual ens va explicar «jo no era escriptora», fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li’l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

A continuació, es va consolidar amb Marina, «que és el meu best-seller», va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir «una de les primeres persones que viuen dels llibres». Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l’estranger. Els quatre genets de l’Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l’adaptació al cinema.

Mentrestant, Pasqual es va centrar en L’últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d’amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l’1 d’abril de 1939. Tenia el testimoni d’un iaio, però volia històries de primera mà «i vaig entrevistar a molta gent».

Per aquesta causa, «tots els personatges són reals», d’una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home…). «El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s’estima n’hi va haver com a 250.000», va relatar.

La vida de l’escriptora podríem dir d’èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. «Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona», va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d’Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se’n recorde d’una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és «activista», d’acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d’una entitat que va endavant des de 1891.

  Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l’ofici. «Jo no m’enfronte a la pàgina en blanc», perquè fa una tasca de preparació important. «Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta», i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l’oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d’origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final… i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

Entre aplaudiments i algunes dedicatòries de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d’escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d’expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. «Ara està en curs la promoció del segon», va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d’Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l’aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995…

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnKP5lp9Y8myu-N3ch0jY_7UV9JOByIFbJpWG9V82zLRx9XhjZVdFm5i1fdPjDwg7V9kV1Np-4HfNLa0HCeqvHAm9GLu-uQqTZPTBb2QWLosboYIa6_QSUC1z983Irb9Kqnii4YCvkZU884vJnuVxS5_rZxL8t_yLH214xZ-SgFnu_NA_t61zYdw8nqXSo/s2627/1710072007492.jpg
L’escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela