Ir a la barra de herramientas

Premi Sambori

L’alumna Sofía-Clara Spilz, de 3er d’ESO B, ha guanyat un dels Premis Sambori en la categoria de 2n cicle d’ESO
El lliurament del Premi va tenir lloc el passat 12 de maig a Mutxamel

Llegiu més


Aquí teniu el relat que ha rebut el Premi.

RIHAYA
EL VIATGE ROCÓS

En un món sense tecnologia, sense un cel blau, mancat de totes les coses que coneixem… i on la raça dominant, encara que s’assembla a la humana, seguia sense ser-ho per òbvies raons: sí, eren bípedes, i també tenien dos braços i un cap, però la seua pell era rocosa, d’un color marró grisenc; els seus ulls, axinats i d’un color verd fluorescent; els seus dits, amb peülles que assemblen ungles…

Era una raça veritablement intel·ligent. Alguns d’ells eren nòmades, però la majoria preferia assentar-se dins de coves prop de la vall rocosa. Les coves, que servien com a llars individuals, estaven interconnectades amb les altres per si algun depredador o monstre ataca, per a així poder fugir o rebre ajuda de forma més fàcil.

El món en el qual vivien no era per a res senzill.

Constantment semblaven haver-hi terratrèmols, i els llocs canviaven d’altitud o de lloc, raó que triaren mantenir-se en coves dins d’una muntanya la qual romania estoica, en comptes de sortir i caure dins d’alguna esquerda.

L’atmosfera, d’un color verd molsa, per a la majoria d’éssers vius arribava a ser tòxica, la qual cosa feia que no visqueren per molts anys. Encara que “els Rocosos”, després de diversos milers d’anys, van evolucionar i es van adaptar completament al medi ambient, fent que visqueren per més temps, en el qual van aconseguir crear tribus consistents.

Les tribus no mantenien relació amb les altres. Eren autosuficients. Però sabien de l’existència de les altres per mitjà dels Rocosos nòmades que viatjaven de tribu en tribu. Com estaven incomunicats, els idiomes eren una mica diferents, però en ser semblants els feia fàcil la comunicació amb els estrangers.

En una tribu anomenada Rakuam, els pobladors portaven per tradició robes roges. Eren teles que no cobreixen més del necessari, i que tenen estampats sols grocs amb forma d’espiral. Una altra de les seues tradicions era…

— Rihaya, estàs bé?

Una xiqueta havia caigut mentre jugava amb la seua amiga, i l’amiga se li va acostar mentre li tendia la mà.

— Gràcies Raly— va respondre mentre s’aixeca amb ajuda de la seua amiga—. Per sort només m’he raspat.

…que tots els nascuts en la tribu porten una “r” com a inicial del nom.

Les xiquetes, decidint anar per un adult per a atendre la ferida, van anar en camí a les coves. Quan van arribar, es van trobar que la mare de Rihaya estava donant a llum.

— Rihaya, a la fi arribes! La teva mare està a punt de tenir al teu germà, acosta’t i ajuda’m.

Raly va córrer per un túnel per a avisar-li als seus pares mentre Rihaya s’acostava al seu pare i agarrava la tela que li tendia per a abrigar al bebè quan nasquera, mentre que el seu pare li donava ànims a la mare. A l’estona, Rihaya ja tenia en mans a qui seria el seu germà menor.

La mare, demanant-li que li’l donara, en tenir el bebè en braços, va quedar embadalida.

— Que guapo és… Com l’anomenem?

— Jo vote per Ranaya!— diu Rihaya al moment.

— Per què, reina?

— Perquè és semblant al meu.

— Jo crec que és perfecte…— diu la mare mentre acaricia al bebè.

— Ranaya serà— diu el pare mentre abraça a la seua dona.

Després del naixement, tot girava entorn del bebè. Rihaya sentia que els seus pares la ignoraven, i encara que se sentira molesta amb Ranaya, sabia que ell no era res més que un bebè, per la qual cosa es quedava callada. Però passat el temps, mentre creixia i veia que la situació seguia igual, la ira i el rebuig que sentia s’anava acumulant. Com ho podia manejar una adolescent enmig de la pubertat? Ella no ho sabia, per la qual cosa va tenir una arrancada d’ira. I enmig de la discussió, va agarrar les seves coses i va fugir de casa.

Per a quan Rihaya es va calmar, ja es trobava molt lluny de la tribu. Havia caminat per hores mentre pensava enfadada en la situació, i per a quan va voler adonar-se, ni tan sols es podia veure la muntanya en la qual vivia.

— Ai… Ara què faig…?

Rihaya no estava segura. Tornar a casa i rebre una bona renyada, per a després continuar sent ignorada? Aquell pensament li va fer bullir la sang. Per a què? Segur que ells viurien millor sense ella, donant-li tot el seu amor a Ranaya. Ella només era un gerro, abans ple de l’amor dels seus pares, i ara tan trencat…

Després de diversos dies de caminada, on més de cinc vegades gairebé cau dins d’una esquerda per algun inesperat terratrèmol, va arribar al territori d’una altra tribu.

Els pobladors la van acollir el millor que van poder. Els va preocupar bastant el seu aspecte quan la van trobar, perquè com el viatge no havia estat previst, ella no havia portat els subministraments suficients com per a estar bé.
La van ajudar a recuperar-se, i li van permetre quedar-se a viure tot el que volguera. Com no hi havia coves de sobres, van fer que una de les famílies es fera càrrec d’ella. La família que ho va decidir fer constava de quatre integrants: els dos pares, el fill major i la filla menor. El fill major i ella no tenien molts anys de diferència, i amb diversos dies de xarrada es van tornar amics. Al principi ell li havia preguntat com havia arribat a la seva tribu i ella havia decidit no contestar, però ara que ja eren amics, ho va decidir fer.

— Llavors vas sentir gelosia i et vas escapar perquè ells se sentiren culpables…— va resumir el seu nou amic, Cassim.

— Quan et vaig dir que em sentia gelosa!? Jo…!

Ella va tractar de contradir-lo, però en veure que tenia raó, va preferir mantenir-se callada. Ell només va poder sospirar.

— Mira… jo vaig passar pel mateix.

Aquesta declaració va fer que Rihaya se li quedara mirant expectant, demanant per més informació.

— …la meua germana va nàixer quan jo tenia onze anys. Abans d’això, els meus pares sempre estaven amb mi, i era molt difícil convèncer-los que em deixaren sortir pel meu compte, però des que va nàixer, semblava que als meus pares ja els era igual el que feia. Em vaig sentir molest i ferit, igual que et va passar a tu. La diferència és que jo vaig decidir preguntar-los, Per què?. Després de parlar, em vaig adonar que no ho feien a propòsit. Quan Ela va nàixer, ells van veure que me la passava cuidant-la, i es van sentir culpables de sempre haver-me tingut tancat, així que van decidir deixar-me eixir quan volguera, sense adonar-se que el seu estrany comportament podia arribar a sentir-se com un rebuig. Després que els vaig explicar com em sentia, i jo saber com se sentien ells, vaig sentir que l’opressió del meu cor es va esfumar. Vaig plorar com mai ho havia fet.

Rihaya, atenta al relat, va començar a sentir com el pit se li enfonsava i els seus ulls s’humitejaven. Ara que ho recordava, ella no els havia deixat explicar-se ni res per l’estil.
Va començar a sentir-se culpable, i Cassim, veient que les seves paraules li havien afectat, va passar un braç sobre els seus muscles i la va abraçar de costat en un intent de reconfortar-la.

— Hauries de tornar a casa, No creus? Segurament estan molt preocupats per tu.

Rihaya, l’endemà es va acomiadar de tota la tribu i els va agrair la seua hospitalitat, i ells amablement li van donar subministraments per al viatge.

Tractant de recordar per on havia vingut, va caminar durant dies que li semblaven llarguíssims, però quan va veure la muntanya que tants anys l’havia protegit dels terratrèmols, va fer un salt d’alegria i va alleugerir el pas.

Quan va arribar, tots la van rebre amb llàgrimes i amb algun que un altre regany. Els seus pares li van donar un enorme i forta abraçada, i quan van arribar a la seva cova van tenir una xarrada realment llarga i profunda. Van arreglar el malentès, i ella els va contar sobre el seu viatge i el nou amic que havia fet.

Tot semblava arreglat, menys el fet que Rihaya se sentia nostàlgica. Quan tractava de dormir, no podia evitar rememorar el viatge i totes les coses noves que havia descobert.

Després d’haver estat meditant durant diverses setmanes, ho va decidir. Es convertiria en un nòmada i viatjaria cap a nous llocs per a descobrir més coses noves. Quan els seus pares es van assabentar, es van sentir realment tristos. Però ella els va alleujar dient que s’aniria recentment quan Ranaya complira huit anys.

Una setmana després que el seu germanet complira els huit, ella va emprendre el seu viatge. Va passar a saludar a la família de Cassim, va conèixer quatre tribus més… Sempre, després de fer un nou descobriment, tornava a Rakuam per a contar les seues històries. Fins que un dia, va deixar de tornar.

Ningú sap què li va passar. Si es va establir en una altra tribu, o si algun terratrèmol havia fet de les seues.

Sempre mantindrien en les seves memòries aquella jove Rocosa, la que amb tan sols catorze anys havia viatjat a una altra tribu quan uns altres no podien ni somiar amb això. La jove que viatjava i sempre relatava històries fascinants… Estaven completament segurs que l’estranyarien, i que mai l’oblidarien.