FANI GRANDE: «M’agrada que els meus llibres hagen canviat la vida de les persones i mostren la diversitat, que l’impacte siga en positiu»
Francisca Grande Serrano, coneguda com a Fani Grande (Massamagrell, 1966) és una escriptora i guionista valenciana. La entrevistem al nostre centre.
— Bon dia Fani, estem molt agraïts que hages vingut al centre per fer una xarrada amb l’alumnat de 4t d’ESO sobre el llibre que hem treballat: Jo sóc així i això no és un problema.
—Bon dia, el plaer és meu. Estaré encantada de contestar les preguntes dels vostres alumnes.
— Doncs comencem tot seguit. Una de les preguntes més freqüents entre l’alumnat ha estat si els personatges que apareixen al llibre són reals o ficticis.
— En general és ficció, però també hi ha fets reals. Gemma, per exemple, és de ficció, però ha estat creat en base a un qüestionari que vaig realitzar en l’institut del meu poble (Massamagrell). Vaig passar a un grup de tercer d’ESO 50 enquestes, de les quals 7 persones anònimes enquestades van posicionar-se en contra de la transexualitat sense haver tingut cap problema amb el col•lectiu.
Adrián està basat en Alan, el xic de Barcelona que es va suïcidar el dia de Nadal per l’assetjament que va patir durant molt de temps.
—Creus que el llibre és un símbol de reivindicació per a les persones trans?
—No vull que siga un símbol perquè implicaria que és un moda i les modes se passen, però sí que té un lloc en les persones. Sí que m’agrada que els meus llibres hagen canviat la vida de les persones i mostren la diversitat, que l’impacte siga en positiu.
—Quina edat consideres idònia per llegir-lo?
— En 3r d’ESO, és un tema molt complex que s’ha d’explicar bé, partint de la neutralitat i amb el cap format.
—En quin moment vital el vas escriure?
— En un moment interessant, perquè estava mal de diners, a l’atur, i es va convertir en una resistència personal. Va ser un repte per veure com podia eixir i estava obsessionada perquè isquera bé. Em va costar 1 any, del qual 7 mesos van ser per recopilar informació i documentar-me.
—Quines emocions et va provocar escriure-lo?
—Era una muntanya russa per si no era capaç, però també va ser un ensenyament. Persones que s’atreveixen a dir el que no són i s’arrisquen a perdre el que més volen.
Aquest llibre també m’ha dolgut perquè he rebut moltes crítiques. Un repte era donar moltes perspectives perquè el lector poguera crear una opinió. Vaig mirar que les ficcions no se n’anaren de la rigorositat.
Un objectiu també és presentar que són persones estimades.
—Quina situació et va impactar més?
—En l’entrevista d’Álec Casanova vaig plorar molt perquè veus el patiment en persona. Són vides molt complicades i veuen com un privilegi ser cisgènere, cosa que jo tampoc he triat, per exemple. La meua decisió era no exposar la intimitat dels personatges per provocar morbo, l’únic tema sexual que apareix és d’Ari i per decisió de la menor per visibilitzar que les dones trans també poden ser estimades. La pregunta estrella que sempre escolta una persona trans és com tens els genitals i com fas l’amor amb la parella.
—Si els rols de gènere desaparegueren penses que les persones trans tindrien la mateixa definició?
—No ho sé perquè és la ficció. Amb què t’identifiques tu? La vida en general seria millor perquè el fet d’adequar-te implica que pots ser qüestionat igual. Aleshores, és molt difícil viure en un món binari, en general.
— Doncs fins ací les inquietuds del nostre alumnat de 4t d’ESO. Moltes gràcies per vindre i per mostrar-nos una realitat inqüestionable.
— Gràcies a vosaltres per treballar la diversitat a les aules i comptar amb mi per aquesta entrevista. Ens veiem prompte!