21 de març · Dia Mundial de la Poesia 2026
Ernestina de Champourcin / Maria-Mercè Marçal
«La poesia és una finestra a la diversitat excepcional de la humanitat» (Irina Bokova, Directora General de la UNESCO)
El 21 de març, coincidint amb l’equinocci de primavera, se celebra el Dia Mundial de la Poesia, proclamat per la UNESCO l’any 1999. Una data per a reivindicar la força de la paraula poètica com a expressió de la diversitat, la memòria i la llibertat.
Celebrem el Dia de la Poesia! La biblioteca del Nit de l’Albà ha preparat un expositor especial amb una selecció de llibres de poesia perquè tant l’alumnat com el professorat puguen gaudir-los a través del servei de préstec. T’animem a acostar-te, triar un poema i deixar-te sorprendre. La poesia és una finestra oberta a altres mirades, un espai per a pensar, sentir i descobrir. Potser només necessites un vers per a canviar el teu dia… o per a inspirar-ne un de nou. Vine, llig i deixa que la poesia t’atrape.
Enguany recordem dues veus imprescindibles:
Ernestina de Champourcin (1905–1999), poeta de la Generació del 27 i membre de Las Sinsombrero, va destacar per una poesia d’intensa expressivitat, amb un llenguatge influït per la mística i una mirada valenta sobre el desig i l’espiritualitat.
EL BESO
(Cántico inútil, 1936)
¡Tus labios en mis ojos!
Que dulzura de estrellas alisa lentamente
mis párpados caídos…
Nada existe del mundo. Sólo siento tu boca
y el temblor de mi espíritu hecho carne de luz.
Sé cruel al besarme. Desgarra mis pupilas
y arranca de su sombra la lumbre de mi sueño.
Con ella te daré mi última mirada.
¡Abrásame los ojos! Que el peso de tus labios
despoje mi horizonte de lo que tú no has visto.
Quiero olvidarlo todo y anularme en la niebla
que ciñen tus caricias.
Maria-Mercè Marçal (1952–1998), una de les grans veus de la poesia catalana contemporània, va fer de la literatura un espai de reivindicació feminista i identitària. La seua obra explora el desig, la maternitat i la rebel·lia, convertint-se en un referent literari i polític.
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M’he emborratxat de solitud
(Bruixa de dol, 1979)