Concurs Girl4stem. Vota els nostres vídeos

Durante el 2ºtrimetre del curso los alumnos de 4ESO y 1FPB (coordinado por el departamento de informática) han participado en el proyecto Girls4stem organizado por la Universidad de Valencia, con el objetivo de fomentar de las vocaciones STEM (Science, Technology, Engineering, Mathematics), muy especialmente entre las chicas.

Durante el trimestre, se han realizado, en el centro, 4 charlas de expertas en los diferentes ámbitos de las STEM. Los alumnos además de asistir y participar en las charlas, han realizado un vídeo sobre la experiencia de cada una de las expertas, y que han sido presentado al concurso que forma parte del proyecto, y que entra en su fase de votación.

Por ello, te pedimos que además de visionar los vídeos y hacer difusión de cada uno de ellos y del proyecto Girls4stem, votes a para intentar que gane uno de los nuestros.

El plazo de votaciones es hasta el 31 de mayo, y el ganador será el video que más “Likes” tenga.

Puedes votar a los 4 vídeos una vez.

Os dejamos aquí los links:

Silvia Jiménez – IES Escultor Francesc Badia (4º ESO ABC)

Irene Martín – 4º ESO DE del IES Escultor Francesc Badia (Foios)

María Termenón – IES Escultor Francesc Badia (4º ESO FG)

Cristina Ros – IES Escultor Francesc Badia (1º FPB)

1r concurs de booktrailers

El concurs està adreçat a l’alumnat que estiga cursant de 1r a 4t d’ESO, FP bàsica o batxillerat, amb la possibilitat de participar en Valencià, castellà, Anglès i Francès.

1r CONCURS DE BOOKTRAILERS 22-23 IES ESCULTOR BADIA.PDF

Immersió lingüística Pozo Alcón (Jaén) 2022

24 alumnes de 2n d’ESO de l’IES Escultor en Francesc Badia de Foios han gaudit d’una experiència inoblidable d’immersió lingüística en anglés de l’1 al 7 de maig a Pozo Alcón (Jaén). Aquesta immersió lingüística ha tingut lloc al mig de la Serra de Cazorla amb alumnat d’un altre centre públic de Badajoz.

Aquesta estada lingüística ha estat com a resultat d’una beca que el ministeri va concedir al centre, després d’haver-hi presentat un projecte sobre dones en la ciència en maig de l’any passat.

Els murals del projecte de les dones en la ciència es troben exposats al hall de l’institut perquè tothom que vulga els puga veure.

Premi Sambori 2022

L’IES FRANCESC BADIA PARTICIPA I GUANYA EN ELS PREMIS SAMBORI 2022

Dissabte 26 de març de 2022 es va fer el lliurament dels 24é premis Sambori de literatura comarcals a l’alumnat guanyador de la comarca a l’Auditori de Rafelbunyol. El nostre centre ha estat guardonat en les categories de 2n cicle de secundària i la categoria de Batxillerat.

Aquest és un dels concursos més importants arreu del País Valencià pel seu objectiu de promoure i difondre l’ús literari del valencià en l’àmbit escolar des d’Infantil fins a les Escoles Oficials d’Idiomes.

Com és habitual en la mecànica d’aquest premi, es convida a la participació de l’alumnat dels centres per a la selecció de les obres més descades. Pel que respecta al nostre institut hi ha participat alumnat des de 1r d’ESO fins al Batxillerat. Una vegada feta la selecció de les obres per part d’una comissió del Departament de Valencià, aquestes passaren a la selecció comarcal del concurs.

Així, doncs, des del Departament de Valencià volem agrair l’esforç i les ganes posades per totes i per tots en aquest meravellós treball envers la nostra llengua. Però, a més a més volem fer una menció especial a l’alumne Àngel Albiach de 1r de Batxillerat  B i a l’alumna Mireia Lleonart de 3r d’ESO que han sigut guardonats amb el premi comarcal.

Enhorabona a totes i a tots. Com diu el nostre gran poeta V. Andrés Estellés Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu d’un poble i seràs, per a sempre, poble.

L’alumna Mireia Lleonart de 3r d’ESO arreplegant el premi Sambori 2022

LES MENTIDES

Hera

Em vaig despertar amb una estranya sensació, com si el meu cos m’estiguera advertint d’alguna cosa. En el meu cap no paraven de sonar les mateixes paraules, paraules que predeien un perill del que havia de fugir si no volia morir. No sabia per què ni com tenia aquell missatge dins del cap, però no podia treure’l, era com si alguna persona externa estiguera enviant aquelles paraules sense parar. El que més m’espantava era que tenia que acudir a classe sense saber què era aquella cosa tan perillosa de la que el meu cos em volia dir.

Per distraure’m un poc vaig anar al bany a rentar-me la cara. Em vaig pentinar i em vaig aplicar corrector sobre les ulleres per no parèixer un zombie. Desdejuní dues torrades i vaig acomiadar-me de els meus pares, sense saber que aquella seria l’última vegada que els veuria en molt de temps.

En el camí em vaig reunir amb Lorena, la meua amiga de la infància. Anava tots els matins amb ella a classe. El recorregut era entretingut perquè sempre em contava el que li havia passat la vesprada anterior o el cap de setmana. Ella portava una vida plena de drama i acció, mai s’avorria. La meua vida no era del tot avorrida, de fet era una vida molt especial. El problema era que no podia revelar a ningú res de la meua vida, al menys res que sonarà irreal per als demés, o que sonara com si fora un extraterrestre. Supose que a vosaltres vos ho puc contar, encara que potser quan llegiu açò ja no estiga viva. Tinc habilitats psíquiques. Es possible que no em creieu, jo tampoc creuria a qualsevol. Mai he sabut com ni per què, però des que era menuda em adonar que podia saber què pensava la gent, què ocorria dins dels seus caps. Recordeu el missatge de perill que em transmetia el cos aquest matí? Eixa no era la primera vegada. Des que he sigut molt xicoteta sempre he rebut aquells missatges al cap. Curiosament totes aquelles vegades que volia dir el que em passava, del que era capaç de fer, tots aquells moments eren silenciats pel meu subconscient. A mesura que he anat creixent he acabat entenent que soc diferent de la resta, però que eixa diferència em podria costar la vida. Si jo ho diguera a algú i demostrava la meua habilitat, milers de laboratoris voldrien fer experiments amb mi, i això m’aterrava.

Quan vàrem arribar a l’escola em vaig acomiadar d’ella i vaig entrar en la meua aula. Anàvem a classes distintes. Aquell matí tenia a primera hora biologia. Una part positiva del meu poder era que, quan m’avorria, podia endinsar-me als caps de la resta i saber els seus secrets. Potser fora una mala persona, però era entretingut. Per exemple, la professora de biologia enganyava el seu home amb el professor de matemàtiques. Tots els divendres ella li diu que se’n va a jugar al Bingo, quan en realitat va a casa del seu amant. Aquell dia el matí va començar amb molt de drama. Quan vaig endinsar-me a les seues memòries vaig vore que el seu home, el divendres passat, va anar en cotxe al lloc on feien el Bingo, per a arreplegar a la seua dona. Quan va vore que tardava molt en eixir, va entrar a preguntar per ella. La cara que se li va quedar al pobre home va ser molt graciosa. Quan ella tornà a casa varen discutir. El més fort és que ella va començar a plorar, a dir-li que s’havia mort la mare de la seua amiga de la infància, que per això aquella nit no havia anat al Bingo i «bla bla bla»… El seu home li va donar una forta abraçada i la va consolar. Per a ser professora de biologia no sé, però per a ser actriu eixa dona és una estrella.

De sobte varen entrar uns homes dins de l’aula.

-Hola, disculpa la interrompre, però estem ací per la inspecció educativa. Ens quedarem ací asseguts.
La professora va assentir i va continuar amb la seua classe. Al principi no li vaig donar molta importància, però quan varen passar uns 10 minuts vaig començar a tindre la mateixa sensació del matí. Aquesta vegada era molt més intensa. Vaig mirar els inspectors. Eren dos. Estaven asseguts al costat de la porta i anaven completament vestits de negre. De sobte em vaig adonar que, un d’ells, duia un aparell estrany. Tenia forma de termòmetre. Vaig sentir curiositat i vaig entrar en els seus pensaments. No parava de pensar que havia d’acomplir la missió, que havia de trobar el «Subjecte 3» i el «Subjecte 4». La funció de l’aparell era trobar aquelles persones que havia de buscar. No sabia què estava passant, però no semblava ser res bo. Ràpidament vaig alçar la mà i vaig demanar permís per anar al bany. Devia fugir d’allí.
-Necessite anar al bany.

És primera hora. Se suposa que hauries d’haver anat al bany en ta casa.
«I tu no hauries d’enganyar el teu home amb el professor de matemàtiques» vaig pensar.
-Per favor, és una urgència.- Va girar els ulls a la vegada que assentia amb el cap, deixant-me anar. Quan vaig passar pel marc de la porta l’aparell començà a fer soroll. Ells es varen quedar mirant-me, però no varen seguir-me, supose que per a no alçar ninguna sospita, però sabia que no tardarien en baixar a buscar-me. La por s’apoderà de mi. Vaig baixar les escales tan ràpidament com vaig poder. No sabia qui eren, ni què volien de mi. Tal vegada volien el meu poder però, com dimonis ho saben? Anava tan perduda en els meus pensaments que em vaig xocar amb un xic, qui pareixia estar també en el seu món.

-Perdona. – Quan vaig alçar el cap per mirar-li als ulls vaig sentir un calfred i estic segura que ell també. Em va agafar del braç i ràpidament va estirar de mi. Jo vaig córrer darrere d’ell. Quan vàrem creuar mirades es va sentir irreal. Em va arribar un missatge al cap. Senzill. De poques paraules. «És ell». Als pocs segons va ser un missatge en plural, com si també anara per a ell. Aquest era més curt. «Correu». Vàrem començar a córrer pels corredors, buscant per on fugir sense que ens cridaren l’atenció. Em moria de curiositat per fer-li tot tipus de preguntes, però ja hi hauria temps després. I tant que hi hauria.

Kai

Aquella era la persona que estava buscant. Els missatges cada vegada s’intensificaven més. Era sempre el mateix. Devia fugir, però no a soles. Devia buscar-la. No podia deixar-la morir. Havia de donar-me presa. Quan varen entrar aquells homes vaig començar a pensar que era massa tard. Quan vaig eixir i l’estrany aparell començà a fer aquell desagradable soroll vaig pensar que tan sols em quedaven minuts. Si tenia sort hores. Però, com si del destí es tractara, em vaig xocar amb ella. Quan vaig mirar-la als seus ulls cristal·lins ho vaig saber. Els missatges van ser curts i directes. La vaig agafar del braç perquè començara a córrer amb mi. No podíem eixir per la porta, ja que, a part que no ens l’obririen seria molt més fàcil que ens capturaren. Calia eixir per un altre lloc, i jo era perfecte per a això. Vaig començar a córrer cap a la biblioteca de l’institut amb la xica que acabava de conèixer agafada del braç. Quan estàvem a punt d’entrar a la biblioteca vàrem veure un altre inspector i va començar a córrer cap a la nostra direcció. Vàrem entrar ràpidament i, quan ja estàvem a la paret del fons, em vaig concentrar. En qüestió de segons vaig aconseguir obrir un forat que donava a la part exterior de la biblioteca. Creuarem el forat el més ràpidament possible i, quan estava a punt de tancar-lo perquè l’home no aconseguira travessar-lo, ella em va fer un gest en la mà perquè parara. No entenia per què, però li vaig fer cas. De sobte el maletí que duia el nostre perseguidor va eixir volant i ella l’agafà amb la mà. Jo la vaig mirar i ella va assentir amb el cap, fent-me un senyal per tancar-lo. Quan ho vaig fer es va escoltar com si algú s’haguera pegat un bon colp en la paret. Amb sort, s’hauria desmaiat per l’impacte i tindríem més temps per a escapar. Vàrem estar un minut callats, en estat de shock. Abans que aconseguirem tornar a la realitat, ens va arribar un nou missatge. «Estic al parking. Aneu amb compte».

Hera

Vàrem creuar una altra vegada mirades. En aquell moment em vaig adonar que no ens havíem dirigit ni una sola paraula.

-Sé queno és el moment més adequat per a parlar i que hem de donar-nos pressa però, com et dius?

-Kai. I tu?

-Hera.

-Com la deessa grega? – Vaig assentir – Bonic nom. Ha sigut molt intel·ligent de la teua part haver agafat el maletí, segur que és important. – Li vaig dirigir un somriure per agrair el compliment i em vaig girar per a anar al parking de l’institut, que no estava molt lluny d’on estàvem nosaltres.

-No tens curiositat?

-Curiositat de què? – Vàrem conversar mentres caminàvem.

-De saber qui es la persona que ens ha estat enviant missatges. I de tot en general. Per què tenim poders, per què nosaltres…

-Estic emocionada, aterrada i encuriosida a la vegada.- Kai va soltar una petita rialla – T’ho jure, ara mateixa soc una explosió de sentiments.

-Ho entenc. Tu quins poders tens?

-Poders psíquics. El que millor sé controlar és el de llegir ments, però també, com ja has observat, puc moure objectes amb la ment.

-Aleshores, ara mateixa pots estar llegint-me la ment i jo no ho sabria?

-Sí, però tranquil, que no ho estic fent. Només ho faig quan estic avorrida i no tinc res més a fer. I tu? Quins poders tens?

-Com ja has vist, puc fer com una espècie de portals per a travessar parets. També tinc súper-força i altres poders físics que encara no domine bé.

-No ho sap ningú, no?

-No. – Ja estàvem entrant al parking quan ell va contestar – Quin cotxe creus què és?

No va fer falta assenyalar-lo. De sobte, un cotxe negre amb els vidres pintats es va apropar i, quan va baixar la finestreta, vàrem poder conèixer la persona que ens havia estat ajudant. Era un poc diferent a com me l’imaginava. Era un home major, baixet, amb una barba blanca molt llarga. Pareixia tret d’una pel·lícula de mags i dracs.

-Pugeu al cotxe – La seua veu era molt aguda.

Kai

Vàrem seure a la part posterior del cotxe. Quan ens havíem posat el cinturó, l’home va arrancar.
– He contar-vos moltes coses. No sabeu quant de temps he esperat fins ara. – No vàrem dir res – Esteu en perill i no crec que calga explicar les raons. Vos han trobat.

-Com que ens han trobat? – Va dir Hera.

-Tu llegies ments veritat? No has vist res en el seu cap que parlara del «Subjecte 3» i el «Subjecte 4»? – Ella va afirmar. Jo no estava entenent res, però em vaig limitar a escoltar la conversació.

-Sou vosaltres. Vos han estat buscant durant anys i, desgraciadament, han aconseguit localitzar-vos. Es per això que heu de fugir. Fugir lluny. Molt lluny. Heu d’anar-vos a un altre país.

-Què! – Vàrem exclamar a la vegada.

-Sé que sona precipitat però per ara és el millor. Tranquils per la vostra família, me n’he encarregat jo.

-Però qui son eixos homes? – Fa 17 anys, quan vàreu nàixer, ells vos van segrestar de l’hospital per experimentar amb vosaltres. Són uns científics bojos. Es varen infiltrar a l’hospital per segrestar a dos bebés. Un xic i una xica. Amb el xic experimentarien per a aconseguir poders físics i, amb la xica, psíquics. Fa seixanta-set anys, cinquanta anys abans que vosaltres, varen fer el mateix. Dins del maletí estan els documents de els experiments. Sé tot açò perquè jo vaig ser víctima del mateix. Quan tenia 18 anys aconseguí escapar d’aquell infern i, perquè no em trobaren, em vaig haver d’amagar en Grècia. Vaig tornar a Espanya quan vaig sentir males vibracions i vaig aconseguir rescatar-vos del laboratori quan només teníeu sis mesos. Vos vaig donar en adopció i, des d’aquell moment, he estat sempre pendent de vosaltres. Vàreu començar a desenvolupar i descobrir la vostra habilitat més o menys quan teníeu 4 anys. En eixe moment va ser molt difícil tindre-vos controlats, però ho vaig aconseguir.

De sobte, Hera colpejà amb el maletí el cap a l’home, deixant-lo inconscient.

-Què fas?! T’has tornat boja?!

-Està mentint! Està amb ells! Ho he vist, he entrat en el seu cap!

-Què? – Un calfred em va recórrer el cos.
– Ha dit la veritat en tot, menys en la part en la que diu que es va escapar a Grècia i ens vol salvar. Està amb ells. – Va dir, començant a plorar de por.

Un cotxe es va detindre al nostre costat:

-Sort que heu parat! – Va dir l’home de dins del vehicle. – Pugeu, ràpid!

Hera es quedà queta un moment. Uns segons després es girà cap a mi i va assentir amb el cap. Aquell home qui vertaderament ens havia estat ajudant. Baixàrem del cotxe que quasi ens du a la mort i vàrem pujar al que ens salvaria d’aquell infern.

Hera

Ara mateix volem cap a Londres. Samuel, fa molts anys, era un treballador dels homes que experimentaren amb el nostre ADN per crear humans amb poders. Kai i jo érem el segon intent. El primer va ser quan aquell home sinistre va estar involucrat, però no varen aconseguir res. Samuel era el nostre supervisor. Qui ens vigilava de xicotets. En estar en contacte constant amb nosaltres i les radiacions va aconseguir poders psíquics com jo. Quan es va adonar d’això, va fugir amb nosaltres d’aquell lloc tan horrible i, després de donar-nos a una nova família, començà a vigilar-ho tot. A nosaltres i als científics. A causa de la seua capacitat, podia comunicar-se amb nosaltres. Quan va veure que ells anaven al nostre institut, posà en marxa el pla de fugida. És per això que ara mateixa estem viatjant els tres a Londres, un lloc segur on no ens molestarà ningú en molt de temps.

Ha sigut un canvi molt dràstic en la meua vida. No em podré tornar a queixar d’avorriment i, la veritat, trobaré a faltar la versió avorrida. La meua vida s’ha convertit en una ruleta russa. Mai sabré què em tocarà viure demà o despús-demà. Ara mateix l’únic objectiu que tinc és sobreviure. Sobreviure i gaudir cada minut que passa com si fóra l’últim. L’últim abans que em tornen a trobar, em segresten o em maten. Només tinc a Samuel i a Kai, i hem de cuidar-nos entre tots.

Mireia Lleonart de 3r d’ESO

L’alumne Àngel Albiach de 1r de Batxillerat arreplegant el premi Sambori 2022

LES HISTÒRIES QUE FALTAREN PER CONTAR

El morro del tren anunciava l’entrada a l’estació amb els pertinents sons de botzina, els quals ja eren rutinàriament assimilats pels joves que freqüentaven el transport públic. Les persones que en aqueix moment esperaven el tren s’alçaven i, a poc a poc, intentaven deduir on s’aturaria una de les portes per poder pujar-hi.

Com feia sovint, hi vaig pujar per una de les portes del cap de la serpent, freqüentment menys transitades, ja que són les que es desmobilitzen al capdavant de les estacions. Amb una certa tranquil·litat vaig obrir la porta, la qual no va respondre al meu estímul a la primera i vaig haver d’insistir-hi, i em vaig enfilar cap al primer seient buit. Una vegada assegut, vaig desembolicar amb cura els cables de l’mp3 i la banda sonora escollida per al trajecte va començar a fondre’s a l’oïda. Obrint Pas marcava el meu batec. Vaig alcar el cap i una escena farcida de vida es va dibuixar al meu davant.

En primer lloc, la meua letargia va estar pertorbada per un infant d’uns set anys que estirava el vestit de la seua mare insistentment i preguntava eufòricament i repetida què eren aquells sorolls que feia el tren. La mare va respondre amb veu dolça que aquells sons ignots estaven produïts per l’abrupte contacte entre les vies i el material metàl·lic del tren. La línia 1 era una de les més antigues de la xarxa i açò sempre l’havia feta una de les més sorolloses. El xiquet, atapeït de curiositat, va seguir amb el seu interrogatori preguntant quantes parades faltaven per baixar. La progenitora va afirmar que tres eren les parades restants per a l’estació de Jesús. Tot açò mentre amb el braç esquerre engronsava el germà del fillet, el qual aclucava els ulls amb comptagotes.

En el bloc de seients de l’esquerra romania una jove d’uns vint d’anys, amb les cames creuades i immersa en la lectura d’un llibre. La seua vista avançava ferma i ràpida per les línies del relat i periòdicament desplaçava la mà, amb parsimònia, per a endinsar-se en una nova pàgina. Quan vaig acabar d’estar captivat per la seua aura esvelta, elegant i misteriosa vaig abaixar la vista per veure si podia reconèixer aquell llibre. En la tapa del llibre vaig poder distingir el seu títol, Un negre amb un saxo, una novel·la que tenia ben vista de recórrer els angostos passadissos de les llibreries.

Enfront de la xicona hi havia un grup de joves, un, dempeus, i dos, asseguts. Aquests parlaven calorosament de les festes de poble a les quals planejaven anar i les bogeries que volien fer-hi. El seu parlar era atabalat i contínuament estava acompanyat de vulgarismes, paraules fortes i castellanismes. De tant en tant, un donava un colp al muscle de l’altre i els tres reien coralment.

De sobte, el tren va obrir les seues portes corredisses, sols faltava una parada per a Jesús. Una vegada més el temps havia volat i les parades anteriors havien sigut inexistents per a mi. La palanca de la porta va ser pressionada per una dona de tercera edat que entrava amb precaució al vagó, mirant de no trepitjar l’abisme que separava el terra ferm del ferrocarril. Posteriorment, mentre les portes ja avisaven del seu immediat tancament, va entrar un home d’aspecte fatigós. Per la seua respiració accelerada era fàcil deduir que per agafar el transport aquell dia li havia fet falta alleugerir el pas. Encara que hi havia seients lliures, l’individu va optar per romandre dret, probablement el seu trajecte no tindria una llarga durada.

En el precís instant que el tren va abandonar el seu estat de repòs, la criatura de l’engronsador va trencar en plors, com si d’un malson es tractara. La mare es va afanyar a ficar-li el xumet, però a l’infant de bressol tant li va fer, seguia plorant com si fora l’única cosa que valia en la vida. Els seus plors fins i tot van trencar la concentració de la jove lectora. De sobte, els xicons festers van deixar la seua conversa i es va fer el silenci. Per un instant l’infant es va convertir en el corifeu d’aquell vagó, com si donara l’inici a un mal major. Tots miràvem atònits el xiquet i la incansable paciència de la mare que s’esgotava per moments.

Aleshores em vaig adonar que la velocitat del nostre transport era més accelerada de l’habitual. No obstant això, com que l’únic paisatge que mostraven les finestres era l’obscuritat del túnel, no em vaig preocupar i vaig pensar que eren impressions meues. De sobte, va haver-hi un sacseig al tren, com si de les turbulències d’un “Boeing” de dues plantes es tractara. El llum va parpellejar tímidament durant un instant i tots els presents s’alteraren. La gentada es preguntava què estava passant mentre que el xiquet seguia plorant immers en el seu món. De cop i volta, va haver-hi un gran estrèpit. Els meus ulls, encara desorbitats, veren durant un instant com el cotxet de l’infant es tombava lentament, la mare, com si d’un acte reflex es tractara, abraçà el seu fill major. La dona major queia a terra desestabilitzada. L’home d’abans, amb la respiració més accelerada que quan havia travessat la porta del tren, s’enganxava a la barra en la qual feia uns instants s’hi recolzava vagament. Els jóvens riallers botaven dels respectius llocs, duts per la inèrcia. Aquell dia 3 de juliol de 2006, a les 13:03 hores, el llibre de la capficada lectora interrompuda, queia a terra a plaer i es tancava en tocar el fred terra del vagó. Les pàgines atapeïdes de paraules, es tenyien d’obscuritat i sang, sabent que les històries que aquell llibre amagava, no tornarien a ser contades.

Àngel Albiach de 1r de Batxillerat