L’IES Alvaro Falomir va ser el primer institut d’Almassora, la qual cosa suposava que els joves d’Almassora, quan acabaven els estudis primaris, podien seguir estudiant sense haver s’anar-se’n a Castelló. Tanmateix, molts xiquets no podien aprofitar aquesta oportunitat perquè a eixa edat ja podien treballar legalment i necessitaven els diners per poder mantindre la família, per tant a l’institut anava poca gent.
CONÈIXER A ÀLVARO FALOMIR
La classe de 2n ESO A (Alternativa) dins del projecte d’investigació “El nostre institut” ha tingut l’oporutnitat d’entrevistar a Mª Dolores Breva (viuda de Álvaro Falomir) y a Lola Falomir (filla major).
En entrar els preguntaren cóm s’havien sentint al tornar al nostre institut
“M’he sentit molt emocionada en entrar a l’institut, perquè sempre ha segut com la meua segona casa. Ha segut un plaer tornar després de tant de temps.» (Mª Dolores)
I Lola ens contà que havia sentit «molta nostàlgia, especialment al vore el jardí. Comprovar tot el que han crescut els arbres que vam vore plantar a mon pare. Vaig passar gran part de la meva infància ací. Jo no vaig estudiar ací, la meva germana Alícia sí. Però com era molt xicoteta mon pare ens portava els dissabtes i recorde passar moltes hores en la biblioteca i m’encantava estar al gimnàs, que a mi llavors em semblava enorme i molt modern, com estava nou feia molta olor a fusta. Jugava amb les secretàries que llavors treballaven també els dissabtes.”
ÀLVARO FALOMIR PERSONA
Qui era Álvaro Falomir?
Era un tío molt estrany però molt maco. Era molt treballador i estudiós. Tota la seua carrera la va estudiar en beques en Burjassot (Valencia). Amb 11 o 12 anys baixava Borriol en una bicicleta per fer escultura en Castelló. Després es vingueren a viure a Castelló. Era una persona muy familiar.
Cóm conengué a Àlvaro?
Jo anava a Castelló a aprendre dibuix. Era elmeu professor d’escultura. Jo tenia 16 i ell em portava 10 anys. Era creatiu, innovador. Rutinari per a les seues dos passions: l’ensenyança i l’escultura, però per a tot el demés era tot menys rutinari. Entre les seues aficions destacar:
-La música clássica. Sempre es possava música quan feia escultura. També li agradava molt la fotografía.
-L’agricultura, les plantes, els arbres. L’arbre que més li agradava era la figuera, que hem vist que està impressionant. Ací també plantà el magnolio. Recorde ixe dia: comprà dos arbrets i el més bonic i gran el plantà per a l’institut i l’altre per a la nostra casa. Per cert, el nostre tant apenes va crèixer. Les plantes que li agradaven al nostre jardí del Grau les portava ací. a l’institut. Quan tenia una estona lliure se n’anava a l’hort, un lloc al que ja anava quan era xicotet amb la seva iaia. Els dos anaven caminant de Borriol a Castelló on es trobava l’hort. Després, de major, ho plantà tot, s’ho va organitzar i va construir les sèquies.
-Viatjar. Sempre que viatjava agafava llavors i plantes. Les plantes les portava de dos en dos (una per al institut i una per a casa). Li agradava molt la moto i el tren, amb freqüència, per motiu de les seves escultures, se n’anava lluny. De vegades es presentava a premis , només amb l’onjectiu d’anar-se’n de viatge. Mon pare era molt exagerat per a les coses que li agradaven. Preferia més estar un mes de viatge en un càmping que viatjar només una setmana. Hem viatjat molt en el sicents tots i amb la tenda d’acampar. I després amb rulot. Li encantava Europa, però ha conegut molts llocs del món. Crec que el papiro de la font el va portar de Marruecos o de Egipto. Sabia un poc de francés y alemà. Llavors no es portava l’anglès.
Però la sea autèntica passió era l’ensenyança. Com a professor era exigent i dur, però l’alumnat li tenia molt de carinyo. El dissabte feia vindre als alumnes castigats amb gomes per a netejar les parets, si les havien embrutat.
ÀLVARO FALOMIR ESCULTOR
Ambdues defineixen el seu estil artístic com modern. Feia escultura sintètica, tractava de reduir tot al mínim. Pareixen formes molt simples, però estava tot molt estudiat. Encara que també feia escultura clàssica. En Castelló per exemple, a l’ermitori de Lledí, va fer uns sants (San Cristóbal y San Vicente) amb fusta de cirerer. Però quan no feia treballs per encàrec, li agradava l’escultura moderna i amb formes.
A Castelló hi havia dos escultures que han desaparegut, bé, les han furtat. Una que estava en un estanc davant d’Alcampo i una altra escultura en homenatge a Porcar. Ací en Almassora hi ha en dos esglèssies. Al Grao està la pescatera i el mariner. A Castelló les caracoles en la plaça Doctor Marañón, l’escultura de davant d’hissenda. El relleu que hi ha en el Sos Baynat. El monolit per a la inauguraci´´o de la UJI. En Borriol hi ha escultures seves també en algunes escoles. També hi ha obra seva a Borriana, Villafranca, a l’entrada de Vilafamés. I fora de la nostra provínica en Miranda de Ebro.
L’última obra que realitzà fou l’aranya que està en una rotonda de Borriol, avui descansen allí les seves cendres. Abans de morir, quan estava molt malalt el varen cridar per a realitzar una escultura en la vial cap a Barcelona. Es va posar molt content.
Ens portaren algunes fotos de la seva obra. Ens ensenyaren una foto de l’esbós de l’aranya. Primer es fan de fanc, després es recobreixen d’escaiola i es fa un motlle i després es passa a bronze (aquest últim procés es fa en una fundició). També va fer moltes medalles, vitrines i trofeus. Va rebre molts premis i li varen fer molts homenatges a la seva mort.
Per a l’institut creà l’escultura de l’estanc. Ens conta Mª Dolores “Ell em va demanar que fera de model. Jo portava sempre una cua. Recorde bé ixos moments. A l’institut va fer una còpia d’un relleu que es troba a la sala de professors. I no recorde si va fer l’escultura de la font. Diria que sí, perquè també es pedra de Borriol i l’estil és seu. Però com no li agradava firmar la seva obra, no t’ho puc afirmar amb seguretat. Li encantava la pedra del seu poble, té unes característiques molt bones. La utilitzava amb freqüència.”
D’on li ve la seua afició a l’escultura?
No ho dabem del cert. Però suposem que com son pare tenia un taller de mobles, i tal volta el fet que feren coses artesanes, talles, etc. va influir en la seva vocació. De ben xicotet ja feia escultures..
On realitzava les seves escultures?
Algunes en casa, però tenia un taller al Grao. A Castelló a voltes l’ajuntament li cedia uns locals per a les escultures més grans (on ara està l’estadi).
Guanyava molts diners amb les seves obres?
Doncs sí rebia una compensació econòmica, però moltes vegades ell preferia gastar-ho en bronze o la feia més gran, encara que no tinguera ganància.
Cóm s’inspirava per a fer les seves escultures?
Li agradava fer escultures d’animals i llavors agafava caragols, ànecs, etc. en general li inspirava la natura.
Alguna filla ha heretat la seva passió?
Lola, la major va estudira disseny, i dissenya tot el que es pot dissenyar (cartells, joies, mobles, cases, etc), però no s’ha atrevit amb l’escultura.
Quina és la vostra escultura preferida?
L’aranya per a Mª Dolores i per a Lola l’escultura que separa Castelló de Benicàssim i en estil clàssic una de les escultures de la Basícila del Lledó.
ÀLVARO FALOMIR PROFESSOR Y DIRECTOR
Va ser el primer director del nostre centre, i ho va ser durant 7 o 8 anys. Abans va estar com a becari a l’institut Ribalta de Catelló. Després va traure la Càtedra al Ribalta. Vam estar uns anys en Vic, un altre any treballà en Tortosa i l’any que li tocava en Vinarís li cridà l’inspector de llavor (Armengol) per a que es fera càrrec d’obrir aquest institut. Que va començar sent una filial de Castelló.
Mª Dolores recorda perfectament el primer dia que vam vindre a vore aquest centre. Estava ple d’escombreries. Àlvaro va dir en entrar: «Aquest centre m’agrada!». I llavors es va fer la basseta, l’escultura. Plantà molts arbres i plantes. Va disfrutar molt de tot aquest procés. Al principi hi havien pocs professors i era com una família. Féu molts amics en aquest centre.
També recorda cóm a Àlvaro li indignava que hi haguera una capelleta al centre. Una de les primeres accions que realitzà va ser convertir la capilla en la biblioteca que avui coneixem. Va dir que el primer era una biblioteca en un institut i que qui volguera anar a l’esglèsia que anara a la que hi havia prop de l’institut. També va treure els crucifixos de les aules. Estem parlant d’uns anys en plena dictadura de Franco. Va hi haver protestes, peró no sanció per aquestes mesures. Es va negar a penjar cartells qie jo javoa qie reàrtor a ña ,prt de Franco. Durant anys la seva filla Lola els utilitzà per a fer els seus dibuixos
Lola el que recorda de son pare com a professor és que el primer dia de classe els feia dibuixar a tots els alumnes de la classe un jarrot al natural. I l’últim dia de classe els treia aquests dibuixos inicials per a veren en què habien millorat. La seua filla recorda cóm li ensenyava a fer esbossos inicials i les composicions finals i es mostrava molt orgullós del treball que havien fet els seus estudiants. Al principi el jarrot era menut en un cantó, sense ombra. M’haguera agradat tindre’l com a professor…encara que realment sí ha segut el meu professor…m’ensenyà moltíssimes coses.
Mª Dolores confesa cóm la cridaren per anar a la Universitat, però va escollir quedar-se en aquest insitut. També el reclamaren d’altres instituts de Castelló, però ell només volia estar ací, encara que estiguera més lluny de casa.
Desde el teu punt de vista què és el més important que va fer per aquest institut?
Al poc temps intentà per tots els mitjans comprar l’hort que ara ocupa el pabelló dels laboratoris, música i barracons. El seu objectiu era que l’institu no fóra una filial de Castelló, que fóra un institut lliure i independent. Féu de tot per a aconseguir-ho, quasi el posen a la presó. Va caldre anar fins al ministeri de Madrid per aclarir l’assumpte.
Els canvis més grans que has percebut a l’institut?
Els barracons. Per la resta s’ha mantingut fidel al que va ser des del principi.
Qué sentíreu en saber que l’institut porta el seu nom?
Va ser molt bonic. És un orgull per a tota la família. Una llàstima que ell no arribara a vore-ho.
