De vegades els huracans no comencen al cel.
Comencen dins.
Comencen quan alguna cosa que era segura ja no existeix.
Quan una mà se solta.
Quan una casa canvia.
Quan una veu ja no respon.
Quan algú se’n va… o quan algú arriba i tot és diferent.
Quan cal tancar caixes.
Quan es deixa enrere una habitació coneguda.
Quan la llengua sona diferent.
Quan les converses de les persones adultes es tornen xiuxiuejos preocupats a la cuina.
Quan el terra sembla moure’s encara que ningú ho veja.
Hi ha tempestes que no fan soroll fora,
però per dins bufen fort.
El cor batega de pressa,
la respiració s’escurça,
els ulls busquen on agafar-se.
El cos es prepara per a córrer,
per a lluitar,
per a sobreviure.
I així, sense que ningú ho veja,
s’alça el vent.
L’huracà que esteu a punt de presenciar
no és només vent i fusta.
És la tremolor que naix quan el món conegut se somou.
És la força que apareix quan la infància
intenta comprendre allò que li fa por o l’entristeix.
Però fins i tot enmig del tornado,
hi ha alguna cosa que no es trenca:
la possibilitat de retrobar-se.
I potser, després de la tempesta,
descobrir que la llar
no era només un lloc físic,
sinó una manera de sentir-se acompanyades.