L’entrega de premis serà dimecres 10 d’abril a les 17.30h
| CATEGORIA | PRIMER PREMI | ACCÈSSIT |
| EN ANGLÉS | L. ROSE Lorena Rovira (GES 2A) | KORIN Juan Sebastián (GES 1) |
| EN CASTELLÀ | LOLA MENTO David Jiménez (B1 Valencià) | MANOLI LADANO Jorge M. Gumpert (Anglés) |
| EN VALENCIÀ | PACO MERTE David Jiménez (B1 Valencià) | EL CUC D’ONDARA Raquel Royo (B1 Valencià) |
L’ENHORABONA A LES GUANYADORES I GUANYADORS!
MOLTES GRÀCIES A TOT L’ALUMNAT QUE HA PARTICIPAT!
| RELATS GUANYADORS |
| 1r premi. Categoria en anglés, per L. Rose Today is the strangest day of my life. I can read people’s minds, I woke up to a world where the thoughts of others are as clear to me as my own. At first, it felt like a superpower, a peek into the secret worlds hidden behind every pair of eyes. But soon, the novelty gave way to the weight of responsibility. Walking through the city streets, I couldn’t help but overhear the inner dialogues of strangers passing by. Some were benign, mundane musings about lunch plans or weekend activities. Others, however, were darker, filled with insecurities, regrets, and desires they’d never dare to voice aloud. It was a dizzying array of emotions and intentions, swirling around me like a tempest. I tried to focus on my own thoughts, to block out the cacophony, but it was like trying to hold back the tide with my bare hands. As the day wore on, I found myself withdrawing seeking solitude in the quiet corners of the world. But even there, the thoughts followed me, a constant reminder of the invisible barrier that now separated me from the rest of humanity. By nightfall, I was exhausted, drained by the constant onslaught of mental chatter. I longed form the blissful ignorance of yesterday, when the thoughts of others were their own private domain. But there was no going back. As I lay in bed, staring up at the ceiling, I wondered what tomorrow would bring. Would I learn to control this newfound ability, or would it consume me, drowning out the voice that was truly mine? Only time wold tell. |
| Accèssit. Categoria en anglés, per Korin Today is the strangest day of my life. I can read people’s minds! With curiosity I start reading different peoples’, but I only hear banal things, so I try people with interesting professions like police officers, doctors and wealthy businessmen but thins don’t change much; most people only think about their daily problems and how others should see them based on their status or appearance. I felt really disappointed when I learned about the “hidden” side of people and even thought about stopping reading them, until I decided to enter that place, I did not expect to come across such unique minds; their thoughts went beyond what was socially established, many for the worse, but also many for the better, they were just misunderstood, but I could see what they really were, many rambled with anecdotal stories about their lives or what they would have liked it to be. But most had complete and fantastic universes in their minds that not even the best fiction writer could understand or even imagine, they were not random thoughts, their minds were so complex, they could be seen as clear images that followed complex and very intimate stories. Of course, take the opportunity and publish their stories with which the world was fascinated by and my pockets fuller than ever; I am not greedy and I donate most of my money to psychiatric hospitals, the magical place where the best writers I could have ever read were born. |
| 1r premi. Categoria en castellà, per Lola Mento Abrió el maletín y se sorprendió. Era exactamente lo que había deseado. Intentó aliviar el mareo y la excitación abriendo una ventana. Era imposible. Sobrenatural. Desanduvo sus pasos y volvió a mirar para cerciorarse de que no era víctima del cansancio. Seguía ahí… Sin más dilaciones, cogió el maletín y empezó a correr. Corrió y corrió sin saludar a las vecinas que miraban temerosas, preguntándose cuál sería el motivo de ese estado de ánimo. Tan absorto iba en su alegría que saludó a unas golondrinas cobijadas bajo el alero de un tejado y hasta reparó en la delicadeza de los almendros que habían comenzado a florecer de forma prematura. Al subir un pequeño montículo, vio en la lejanía el edificio de ladrillo rojo en el que vivía recluida sin saberlo, su madre. El corazón comenzó a palpitarle con más intensidad. Quería llorar y reír y gritar y saltar. Y corrió hasta que llegó a la puerta, adentrándose por uno de los pasillos que daba a la habitación marcada con el número 12. Allí estaba ella, presente pero ausente, con la mirada perdida, con ese gesto de la boca que tanto le entristecía. Se acercó, la tomó por las manos, y señalando con los ojos el maletín, se lo anunció: “Mamá, por fin la he encontrado. Toda tu infancia, los años de noviazgo con papá, los viajes por Europa, la cara de tus padres, el nombre de todas las cosas. Aquí tienes tu memoria”. |
| Accèssit. Categoria en castellà, per Manoli Ladano Abrió el maletín y se sorprendió. Era exactamente lo que había deseado para su mamá. Mario estaba próximo a los noventa, pero tenía un aspecto cuidado. Quince minutos antes, había permanecido junto a la ventana, observando la tórrida calle en la que el calor del asfalto distorsionaba la imagen de las plantas agostadas. desde la cocina, una voz femenina le había aconsejado: – Tranquilo, Mario, pronto aparecerá. – Sí, mamá. El mensaje de un comunicador informó al inquilino: “Su pedido llegará en cinco minutos”. El anciano esbozó una sonrisa. Ella surgió de la cocina para remachar: -¿No te lo había dicho? Aquella androide vestida de mujer no tenía cara. En ese hueco se apreciaban elementos mecánicos y electrónicos, como un juguete averiado, pendiente de una pieza trascendental; pero el resto lucía el mismo aspecto que el de la foto sobre el mueble, con un niño de cinco años cogido de la mano, Mario. Él se dirigió al recibidor mientras ella le recordaba: – Fuera hace cincuenta y tres grados. No salgas. – No, mamá. Prudente, accedió a aquel espació aislado que conservaba una temperatura intermedia. Pronto apareció un artefacto volador por la solitaria calle, que se situó ante el compartimento de entrega para introducir la carga. Mario activó la apertura de la compuerta y recogió el maletín. Entonces descubrió el contenido. Fue hasta la androide y, con manos temblorosas por la emoción, le colocó el rostro. La contempló enternecido y decidió abrazarla. – Te quiero, mamá. |
| 1r premi. Categoria en valencià, per Paco Merte M’agradaria comentar-te una cosa, però no ho digues a ningú: em van deslletar als 15 anys… I ara que espere haver captat la teua atenció, vull compartir un secret amb tu, aquesta vegada, de veritat: la vida a partir dels 50, és una autèntica merda. La pell es va tornant seca com el genoll d’una cabra, i si abans era llisa i cobria amb rigidesa músculs i ossos, ara sembla una bossa d’aigua calenta a mig buidar. L’esquena, en altre temps recta com la clavícula d’un Transformer, ha començat a sucumbir a la força de la gravetat. La part social tampoc és molt millor. Ja has assimilat que fa més d’una dècada que els xiquets et diuen “senyor” d’una manera desagradablement respectuosa. El metge, que sempre t’ha tractat com a un desconegut, de sobte et crida pel teu nom. Els casaments han donat pas als enterraments, i com tothom sap, mai hi ha bufet. Ni en els divorcis, que també són molt freqüents en esta època de la vida. Et preguntaràs quin motiu ens queda per a continuar, i jo de moment, n’he trobat un: als 60 aconsegueixes la targeta daurada de RENFE. Que què t’oferisc? Viatjar amb tren o en la imaginació, però sempre, sempre, amb grans dosis d’humor. Ara he d’eixir d’esta sessió de Tinder, però quan torne, espere que hages acceptat la cita que et propose… |
| Accèssit. Categoria en valencià, pel Cuc d’Ondara Si haguera arribat a temps aquell dia, mai hauria conegut a l’amor de la meua vida. Pot semblar un poc estrany, però és la pura realitat. Aquell dia jo tenia bitllet per anar a Alacant en el trenet, i se’m va fer tard! Era el meu primer dia a la universitat i aquell contratemps em va enutjar moltíssim. Ara hauria d’agafar l’autobús de línia si volia arribar a la primera classe. Quan vaig pujar al vehicle no m’ho podia creure: allí estava la Laura, la filla de l’apotecari, una xica preciosa amb uns ulls molt bonics i els cabells molt rulls. El meu pobleno és massa gran i pràcticament ens coneguem tots, però jo no havia parlat mai en ella. Vaig seure al seu costat, confós i una mica avergonyit. Ella em va somriure i començà a parlar animadament. Em va dir que també era el seu primer dia a la universitat i que estava molt il·lusionada i un poc nerviosa. Jo no deia res perquè estava aturat i mig embovat senten-la parlar. Poc després Laura començà a fer-me preguntes i jo vaig haver de parlar també. Quan vàrem arribar a Alacant, agafàrem el tramvia per anar a la universitat, i al temps d’acomiadar-nos ja érem amics íntims. Ara que el curs s’està acabant, fa ja nou mesos que estem junts i soc l’home més feliç del món. Pense que va ser una grandíssima sort que no arribara a temps aquell dia. |
