DECISIÓ DEL JURAT-VII CONCURS DE RELATS

L’entrega de premis serà dimecres 29 d’abril a les 17.00h

CATEGORIAPRIMER PREMIACCÈSSITS
EN ANGLÉSdesertdesert
EN CASTELLÀCarlys Betancourt – FIPA 2Irene Cerdán – ESPA M4
Pedro Devesa – ESPA M2
EN VALENCIÀ
Elena Kudriavtseva – ESPA M2
Gloria Varó – Valencià A2

L’ENHORABONA A LES GUANYADORES I GUANYADORS!

MOLTES GRÀCIES A TOT L’ALUMNAT QUE HA PARTICIPAT!

RELATS GUANYADORS
1r premi. Categoria en castellà, per Carlys P. Betancourt – FIPA II

¡Quién diría que la foto que nos tomamos aquella noche en aquel bar acabaría siendo tan importante!
En ese momento parecía una foto cualquiera: dos personas cansadas, dos vasos baratos sobre la mesa y una sonrisa que ninguno de los dos sentía del todo. La tomamos casi por costumbre, como hacemos con tantas fotos. Tal vez pensando que, si guardábamos ese momento, algo de él no se perdería. El bar estaba medio vacío. Las luces cálidas eran débiles y la música sonaba tan baja que casi parecía venir de otra habitación. Tú mirabas el fondo de tu vaso como si estuvieras buscando algo ahí. Yo me reía de cualquier cosa, más por llenar el silencio que porque realmente fuera gracioso.

Ahora, cuando miro la foto, veo detalles que esa noche no noté. Tu sonrisa no llega a los ojos. Mis manos estaban tensas sobre la mesa. Y, aunque estábamos sentados muy cerca, se siente una distancia rara entre los dos. Creo que en el fondo lo sabíamos. Algo estaba terminando. Pero ninguno dijo nada. Nadie quiere ser quien diga en voz alta que las cosas se estaban rompiendo. Así que brindamos, hablamos de planes absurdos y dejamos que la noche siguiera, como si el tiempo pudiera tener compasión. Pero el tiempo nunca la tiene. Aquella foto terminó siendo importante porque fue la última vez que fingimos que todo estaba bien. Antes de las llamadas que ya no se respondieron, los mensajes que quedaron en visto y aquellas despedidas que nunca se dijeron de verdad.

A veces la vuelvo a mirar. Y siempre pienso lo mismo: No era una foto feliz. Era una despedida que ninguno de los dos se atrevió a decir.


* * *
Accèssit. Categoria en castellà per Pedro Devesa – ESPA M2

“Miedo”
Amanda se asombró enormemente cuando, al salir de la panadería, se encontró con un ratón que hablaba.
No era un chillido agudo, como los que emiten los ratones, era una voz ronca, como de fumador empedernido.
“No te comas ese pan”, dijo el ratón, “Tiene algo que te matará.” Amanda, con la bolsa de pan en la mano, se quedó de piedra parada en la acera. Pensó que era una broma, pensó que era una alucinación por no haber desayunado. Miró a su alrededor y la calle estaba desierta.
“¿Queeeé…?¿Tú… hablas?” le habló al ratón sintiendo un escalofrío en la espalda.
“Sí…”, dijo el ratón, “hablo y sé cosas sobre ti. Como que anoche estabas sola en casa, ¿me equivoco?” Amanda soltó la bolsa y los panes, al caer, rodaron por el suelo. El corazón le iba a dos mil por hora.
“¿Cómo sabes eso?” dijo Amanda.
“Porque vivo debajo de tu cama y escucho cuando lloras y gritas. Veo cuando duermes”.
El misterioso ratón le regaló a Amanda una maléfica sonrisa mostrándole sus pequeños pero muy afilados dientes. Amanda quiso salir corriendo, pero no podía, se había quedado paralizada por el miedo y sus piernas no respondían. De repente, volvió a escuchar la voz del ratón, pero no venía del suelo, esta vez venía justo de su oído: “y ahora… Aaaaaah… Vas a morir”.
De un brinco, Amanda saltó de la cama empapada en sudor y con el corazón en la boca, miró debajo de la cama y se fue al baño a mojarse la cara con agua fría con la intención de recuperar un poco la tranquilidad. Suspiró fuerte y se echó a reír. A veces los sueños son tan reales… o no son sueños…


* * *
Accèssit. Categoria en castellà, per Irene Cerdán – ESPA M4

La gente me mira raro y nunca he entendido por qué. Quizás tenga que ver con esa particularidad mía de bucear en el mundo interno que rodea a cada uno, inevitable de descifrar para mí.

Me pregunto si alguna vez se darán cuenta del entresijo sutil que desenmaraño, cual guardiana tejedora, escaneando cada partícula esbozada por su presencia.

Mi rostro debe ser todo un galimatías, digno de verlo reflejado en sus rostros perplejos; si supieran que ese laberinto que transito es de ellos y junto a ellos, la pieza del puzzle que andan buscando, desesperados y deseosos de corazón, libertad y verdad, quizás entonces se les dibujaría una sonrisa en su mirada al verme.

Sería tan real la comunicación… una donde la palabra resonara como el eco de la antigua versión involucionada del verbo, tan bello… tan dañino a la vez, donde las miradas raras evocarían el profundo sentir inconmensurable de la magia que somos.

Sí, lo hacemos en un lenguaje no verbal inconsciente; de ahí esas caras, con un pepito grillo obcecado en su trono y la autenticidad del corazón rasgando el alma, por querer alzar su voz…

Me río, pues dime, ¿quién de todos se para un segundo a mirar esto con
verdadera apertura y valentía?

Soy una luz en mitad de un abismo al que nadie quiere mirar, pero en el que todos están sumergidos; mas no es de extrañar que me miren así, pues soy la anomalía de sus vidas.


* * *
1r premi. Categoria en valencià, per Elena Kudriavtseva – ESPA M2

“Àncores
A partir d’aquell moment, tot seria diferent. Ja no hauria de pensar en res, ni preocupar-me, ni plorar, ni tindre por… ni decidir, ni discutir, ni perdre. Volia estar en un no-res que resonava dins del
meu cap. Estava dreta davant de la barana d’un pont sobre la sorollosa autopista.

Si tinc sort, moriré de seguida. Si tinc molta sort, un camió pesat m’atravessarà i m’esclafarà del tot. Per assegurar-ho del tot. Ja no seria cosa meua. Em rasparien de l’asfalt, em posarien en una caixa de fusta, m’incinerarien… O m’enterraren… Ja no m’importaria. Ploraran, és clar. Però això també passarà. La vida sense mi, continuaria. Amb el temps, llançaran les meues coses de casa i vendran les meues joies. No he fet res realment important. Després de mi, no quedarà res.

Si em soteraren, quina fotografia triarien per a la tomba? Bé, tampoc m’importaria. Però els àlbums… els podria haver ordenat… I si m’incineraren? Escamparien les meus cendres sobre el jardí de casa? Tant de bo en aquell
moment floriren les meues flors preferides…

Em va semblar que darrere meu, en la barana, s’enganxava una àncora, fins i tot, vaig sentir un so fort i metàl·lic.

… Flors…
Ostres! Havia oblidat plantar els lliris que feia dies que havia portat de la casa abandonada. Estan a la terrassa. Ningú no se’n recordarà. Moriran sense ensenyar al món el seu color lila. Ai!

He tornat a darrere de la barana. Cal comprar-los un test llarg; els lliris s’estenen molt de costat. I també menjar per a la gata: s’ha acabat al matí. Segur que m’esperarà a la porta…

Anava caminant per la vorera cap al cotxe. El sol em cremava l’equena. Darrere de mi, rebotant i resonant, s’arrossegava una filera d’àncores, les meues àncores.

Perquè en tinc moltes.


* * *
Accèssit en valencià, per Gloria Varó – Valencià A2

A partir d’aquell moment, tot seria diferent. Quan vaig complir 50 anys, vaig prendre una decisió que canviaria la meua vida. Fins llavors, sempre ho havia fet tot acompanyada per la meua família. Em sentia protegida, sí, però també una mica lligada. Per primera vegada, vaig voler viure, gaudir i descobrir del que era capaç per mi mateixa.

Em vaig apuntar a una federació per a persones amb discapacitat. Allí van començar els meus primers passos cap a la meua independència. Recorde perfectament la meua primera vegada sola: anar al cinema i pujar en un ascensor. Pot semblar poca cosa, pot semblar simple, però per a mi va ser un gran assoliment. Aquell dia vaig sentir una mescla d’incertesa i emoció; i, en fer-ho, em vaig sentir lliure.

Des d’aleshores, el meu món s’ha anat obrint a poc a poc. He visitat alguns pobles del voltant, he fet rutes verdes i he practicat esports com ara caiac, pàdel surf o esnòrquel. També he gaudit del tardeo alacantí: eixir a dinar, riure, ballar i compartir-ho amb amigues. Però no sols he canviat per fora. També he canviat per dins. Estudie anglés i valencià, vaig aconseguir traure’m l’ESO ací en poc més d’un any. Ara faig encàrrecs, tràmits, em sent útil, capaç i més segura de mi mateixa.

Mai havia pensat que la meua vida poguera canviar tant i d’esta manera. Hui sé que aquella decisió ho va canviar tot. No me’n penedisc. Perquè a partir d’aquell moment, tot ha sigut diferent.



* * *

DECISIÓ DEL JURAT-VII CONCURS DE FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

L’ENHORABONA A TOTES I TOTS!

Fotografies guanyadores

FotografiaAutor/aGrup
Geometría viva la espiral perfectaYanier González MarínESPA M2
Geometría naturalPatricia Morales CarreleroESPA M2
Hexágonos concéntricos, nubes excéntricasNancy Salazar AguirreFIPA II

Accèssits

FotografiaAutor/aGrup
Espiral EscalonadaSilvia Morote CadelESPA M4
Encuentro de vectoresIrene Cerdán LoraESPA M4
El circo de la variación geométricaClara Mercedes AlaimoFIPA II
Operación redondaSilvia Morote CadelESPA M4
Sumando cuadradosBlanca Perea MartínezESPA M2
La vida en espiralNancy Salazar AguirreFIPA II
Arte compuesto de polígonosDiana Molina EscartESPA M2
La roca poliedro y prismaDiana Molina EscartESPA M2
Anomalía urbanaIrene Cerdán LoraESPA M4
Derivada del tiempoSamara Heredia VizcaínoESPA M2
Donde el arte obedece a la geometríaElena Belando NicolásESPA M4
Barras paralelas y lelosNancy Salazar AguirreFIPA II

VII Concurs de Relats Breus

El CFPA Babel convoca el VII Concurs de Relats Breus amb les bases següents

  1. El concurs premiarà relats breus, d’un màxim de 250 paraules originals i escrits per l’alumnat del centre.
  2. En els relats, s’estableixen tres categories, segons la llengua que es faça servir en el relat: valencià, castellà o anglés. Hi haurà un primer premi d’un xec regal de 30€ i un accèssit de 15€ per cada categoria.
  3. Cada alumne/a podrà participar amb un màxim de tres relats, un per cada categoria.
  4. Els relats es depositaran en una bústia situada en la consergeria del centre. Seran manuscrits i aniran firmats amb un pseudònim. S’hi adjuntarà un document amb el pseudònim, el nom de l’alumne/a participant i el grup en què està matriculat/da.
  5. La data límit per a depositar els relats serà el dia 31 de març de 2026.
  6. El lliurament dels premis serà a finals d’abril en un acte de celebració del dia del llibre. La data concreta serà publicada.
  7. El concurs està subvencionat per l’Associació d’Alumnes del CFPA Babel.
  8. La temàtica serà lliure, però cada relat haurà de començar amb una de les frases donades per categoria.
  9. Frases per al començament dels relats:

Categoria en valencià:

1. A partir d’aquell moment, tot seria diferent.
2. La realitat és molt tossuda.
3. Es va quedar mirant-la amb ulls plorosos.

Categoria en castellà:

1. La gente me mira raro y nunca he entendido el porqué. Quizás tenga que ver con…
2. ¡Quién diría que la foto que nos tomamos aquella noche en aquel bar acabaría siendo tan importante!
3. Amanda se asombró enormemente cuando, al salir de la panadería, se encontró con un ratón que hablaba.

Categoria en anglés:

1. This time everything will be different. Surrendering is not an option…
2. I couldn’t believe it. That voice was the last one I expected to hear after all these years.
3. After a wet and gloomy week, the sun is finally shining and the streets are full again.

VII Concurs de Fotografia Matemàtica

Haz de curvas

Haz de curvas

Geometría imposible

Geometría imposible

El CFPA Babel organitza el VII Concurs de Fotografia Matemàtica amb les bases següents

  • Les fotografies han d’estar fetes pels participants.
  • No es poden fer fotomuntatges, cal que les fotos siguen originals.
  • Cada foto haurà de dur un títol que faça referència, d’alguna manera, al contingut matemàtic de l’obra.
  • L’arxiu amb la fotografia tindrà format JPG i el seu nom serà el títol de la fotografia.
  • Cada participant podrà presentar un màxim de 5 fotografies.
  • Els fitxers s’han d’enviar a la direcció cfpababel@gmail.com indicant en el cos del missatge el nom de l’autor/a i el grup a què pertany.
  • La data límit de recepció de fotografies serà el 26 de març del 2026.
  • Es valorarà l’originalitat i la qualitat de la fotografia, el seu contingut matemàtic i el títol de la fotografia.
  • S’atorgaran tres premis consistents en tres xecs regal valorats en 30€. El veredicte del jurat es publicarà en la web del centre https://portal.edu.gva.es/cfpababel/ .
  • El lliurament de premis es realitzarà a finals d’abril del 2026, la data exacta serà publicada en la web del centre.
  • Els participants cedeixen els drets de publicació de les fotografies al CFPA Babel d’Alacant, que podrà presentar aquestes fotografies en nom del seu autor/a a altres concursos de fotografia matemàtica.
  • Concurs subvencionat per l’Associació d’Alumnes del CFPA BABEL.

ELE (español lengua extranjera)

Esta semana empiezan los cursos de ELE, cada grupo en su horario. Consulten aquí los grupos por nivel y horario. ATENCIÓN: todos los grupos están completos, el alumnado interesado, podrá inscribirse en una lista de espera según su nivel y preferencia de horario (mañana o tarde).

HORARIS 25/26

Podeu consultar els horaris dels tallers d’ANGLÉS, INFORMÀTICA i VALENCIÀ per al nou curs. Tots començaran la setmana del 22 de setembre en l’horari corresponent.

AVÍS: ENTREGA DE PREMIS

Hui dimarts 29 a les 17.00 h mantenim l’entega de premis dels concursos de Fotografia Matemàtica i Relats Breus. A més, celebrarem el Dia del Llibre i, com cada any, l’Associació d’Alumnes del CFPA Babel, donarà roses i llibres a l’alumnat assistent. Recordeu que enguany demanem una donació simbòlica d’1 € per llibre i 1 € per rosa en favor dels damnificats per la DANA, que afectà més de 300.000 persones el passat 29/10/24.

RESULTAT DEL VI CONCURS DE FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

L’ENHORABONA A TOTES I TOTS!

Fotografies guanyadores

FotografiaAutor/aGrup
Geometria aràcnidaSagrario Quesada NavarroValencià B2
Los pilares de la geometríaIván Moratalla PapíGES 2B
Circular triangularCristina García SánchezBase

Accèssits

FotografiaAutor/aGrup
Arcos angularesAzucena Mas RamírezGES 2B
Clase de polígonosRosario AznarGES 1
Curva solarJuan Diego Montes FernándezGES 2A
Curvas infinitasAzucena Mas RamírezGES 2B
DecágonoErnestina Arlandis ToralAnglés 3
Fractal EiffelDana AraujoGES 2A
Geometría urbanaDavid MoyaGES 1
Intersección de curva y paralelasAitor ParraGES 2B
L’esfera cromàticaSagrario Quesada NavarroValencià B2
Naturaleza geométricaJuan Diego Montes FernándezGES 2A
Plaça engalanada amb línies armòniquesSagrario Quesada NavarroValencià B2
Proporción áureaJuan Diego Montes FernándezGES 2A

RESULTAT DEL VI CONCURS DE RELATS

L’entrega de premis serà dimarts 29 d’abril a les 17.00h

CATEGORIAPRIMER PREMIACCÈSSIT
EN ANGLÉSKIRA
Alejandra Garriga (GES 2A)
DAVID MOLA
David González (GES 2B)
EN CASTELLÀVERUCA
Ana Belén Marín (GES 2A)
QUIQUI
Azucena Mas Ramírez (GES 2B)
TEBAN
Estaban Álvarez Quintero (GES 2A)
EN VALENCIÀ
RATITA
Gloria Varó (GES 2A)
OFIUCO
M. Pilar Gutiérrez (B1 Valencià)

L’ENHORABONA A LES GUANYADORES I GUANYADORS!

MOLTES GRÀCIES A TOT L’ALUMNAT QUE HA PARTICIPAT!

RELATS GUANYADORS
1r premi. Categoria en anglés, per Alejandra Garriga de GES 2A

When she opened the front door and saw who was there, she couldn’t believe her eyes. It was a mystical presence, a strange form of life looking like a human carrying a pair of wings in her back. Her inner child was astonished to see a fairy in real life.

Kelay just got back from school and went to take a walk through the forest which were close to her house. This tree land held millions of untold stories about weird beings. However, nobody could ever tell wether any of them were true.


Kelay found an abandoned cottage in the middle of nowhere. When she entered, she saw a woman dressed in a pink shiny lace dress. She came closer and started to talk to Kelay. It turned out that she came from another dimension through a portal looking for the lost princess of the rainbow kingdom, who turned out to be Kelay. The real homeland of hers was under the reign of the evil black fairy who banished her to a foreign dimension and had Kelay’s parents captured. “The only one who can defeat her is you”, the fairy exclaimed to her. The only power stronger than the evil fairy is the power that lies within Kelay’s heart.


They both agreed and took the trip through the magical portal with the hope to save the kingdom.

Accèssit. Categoria en anglés, per David González de GES 2B

He was really excited, it was his first date in months. He was talking to a girl on a dating app. They had many things in common. They both liked going to the mountain, the cinema, reading and pets, specially cats. They spent months talking until he finally decided to take the step and asked her to go out on a date. Since they both really liked pasta, they decided to go to an Italian restaurant. He arrived at the restaurant at the agreed time but she had not arrived yet. Ten minutes passed, the another 10,…., he was getting impatient, then he started to be upset and afterwards he felt sad. He called her to ask her where she was and what had happened. Suddenly, someone touched his back. It was her! It turned out that they had been placed at different tables and both were waiting for the other one.

That night, they had dinner and they knew each other better. They were talking, laughing and they ended up falling in love completely.
Three years later, he asked her to marry him in the same restaurant. She said “Yes!”. They will always remember that date as a metaphor of how they had been waiting for the other in their whole lives until they found each other.

And they lived happily after that.
The end.
1r premi. Categoria en castellà, per Ana Belén Marín de GES 2A

Quiero que te quede claro, no tuve nada que ver con eso. Sí, necesito explicártelo y al mismo tiempo explicármelo a mí misma: no tuve la culpa. Aunque he pasado mucho tiempo
creyendo que lo había hecho todo mal, hace poco mi mentalidad ha cambiado mucho, no sé si a razón de la fuerza que me empuja a salir adelante, o simplemente por las hostias que me ha ido dando la realidad.

Una realidad que aunque me cueste admitir, aún duele. Cuando todo empezó era muy bonito y fuimos durante mucho tiempo “todo”: amigos, amantes y cómplices, aunque he de admitir
que mi intuición siempre me decía algo. No lo voy a negar: fue bonito. Dentro de aquella mentira viví bien durante mucho tiempo, como dicen: “ojos que no ven, corazón que no siente”. Y sí, fue bonito porque al final conseguí uno de mis grandes objetivos: ser mamá.

Pero esa traición tan grande con tantísimas mentiras originó en mí una inseguridad, malestar y dolor que jamás pensé que afectarían tanto a mi persona, por esa razón fui capaz de
echarme la culpa…

Pero aquí y ahora quiero dejarte claro, como te he dicho a ti y a mí que ¡no! ¡NO!, no te perdono ni lo haré nunca, tengo derecho de perdonarme a mí por fallarme, pero no a ti.
No te deseo nada malo, eso nunca, ni siquiera que pases un poquito por lo que pasé, pero alejarme de ti me ayuda a seguir adelante, dejo todo aquello como algo vivido, lo bueno lo
dejo en mi recuerdo y en las caritas que veo cada mañana, ¡ellas!…

Y lo malo, como aprendizaje hacia mi persona, ya que gracias a todo lo vivido he aprendido a quererme, valorarme, ponerme en primer lugar, disfrutar de mí y ante todo, y es lo que más
me ha costado, no tenerle miedo al “miedo”. Por fin después de tanto tiempo sé que soy fuerte, soy capaz y vivo sin ese miedo que apagó totalmente mi luz y que tenía tu nombre.

Antes de terminar y a pesar de que, como ya te he dicho, no te voy a perdonar, también quiero que sepas que por mucha rabia que sienta hacia ti, fuiste y siempre serás el amor de mi vida.


1r premi. Categoria en castellà, per Azucena Mas de GES 2B

LA TORRE DE BABEL

Y en aquella Torre de Babel, donde se hablaban tantos idiomas que les separaban, decidieron buscar aquello que les unía. Y vaya ironía, lo encontraron en un cacharro que todos llevaban
en el bolsillo: el móvil.


Al principio era solo para tonterías, un meme por aquí, un sticker por allá, el típico buenos días del grupo familiar. Pero cuando en las poblaciones de alrededor, el agua y el barro inundaron las calles, la cosa cambió. La gente dejó de mandar tonterías y empezó a usar el teléfono móvil para lo que realmente importa: avisarse, ayudar, conectar.


María, atrapada en su coche, con el agua subiendo, mandó su ubicación en un grupo de emergencias. Paco, el del bar de la esquina, ofreció su local como refugio para los que no podían llegar a casa. Los chavales del barrio montaron una red de redes sociales para coordinar ayuda. Y ahí estaban todos sin importar si hablaban valenciano, castellano, inglés o con señas.


Cuando la tormenta pasó, siguieron con sus móviles en la mano, pero ya no solo para perder el tiempo. Habían aprendido que, en el fondo, lo que les unía no era la tecnología, sino las ganas de cuidarse unos a otros.


Y aunque al día siguiente volvieron a los memes y los stickers, algo había cambiado. En aquella Torre de Babel, al final habían aprendido a escucharse.

Accèssit. Categoria en castellà, per Esteban Álvarez de GES 2A

El insólito robo de mi pasaporte
Llegué al aeropuerto y embarcando en el vuelo a Londres, me di cuenta de que no llevaba el pasaporte. Por lo tanto, decidí ir directamente al lugar de objetos perdidos. Allí me dijeron
que no había llegado ningún pasaporte con ese nombre.

Después de lo sucedido, traté de recordar dónde lo había visto por última vez. Pensé en todos los lugares donde había estado antes de llegar al aeropuerto: fui a comer, luego tuve un
tour por un zoológico, en el cual tuve una pequeña discusión con un gorila… que me pudo haber robado el pasaporte.

Sin muchas opciones, regresé al zoológico con la esperanza de encontrar alguna pista. Al llegar, me dirigí al área donde estaba el gorila y, para mi sorpresa, lo vi jugando con algo que
parecía ser mi pasaporte. Me acerqué con cautela, intentando no asustarlo. Justo cuando estaba a punto de tomarlo, el gorila lo metió en su boca y comenzó a masticarlo.
Desesperado, llamé a un cuidador del zoológico, quien intentó distraer al gorila con comida. Después de varios intentos, logramos recuperar lo que quedaba del pasaporte: estaba
mordisqueado y lleno de babas, pero aún legible.

Corrí de regreso al aeropuerto, esperando que me permitieran viajar con el pasaporte en ese estado. Cuando llegué al mostrador, el agente de migración tomó el documento con cara de
asco, lo inspeccionó y, tras unos minutos de duda, selló mi pase con una sonrisa divertida.

Finalmente, subí al avión con una historia increíble que contar.
1r premi. Categoria en valencià, per Gloria Varó GES 2A

L’havien advertit sobre la casa, però la curiositat va ser més forta que la por. Claudia es va parar enfront de la porta gran rovellada i va respirar profundament. La vella
masia dels Varó era allí, fosca i silenciosa, amb les seues finestres trencades i les seues clivelles. Tots al poble deien que estava embruixada, que qui hi entrava no tornava a eixir
d’ella. Però Claudia no creia en contes.

Va espentar la porta i el cruixit va ressonar per tot el lloc. Dins feia olor d’humitat i pols. Va avançar pel passadís cobert de teranyines, il·luminant amb la seua llanterna les parets
clivellades. En arribar al saló principal va veure un vell espill de marc platejat. El seu reflex va parpellejar. Claudia va retrocedir, el seu cor anava ràpid. Va mirar una altra vegada i es va veure a si mateixa… però alguna cosa estava malament. El seu reflex somreia. Ella no. Un calfred li va recórrer el cos. De sobte la imatge en l’espill va alçar la mà i va assenyalar la porta darrere d’ella. Claudia es va girar sense pensar-ho, però la porta estava tancada. En girar la vista cap a l’espill, el seu reflex ja no estava.

El fred la va embolicar. Va sentir una presència després d’ella. No estava sola. Va córrer cap a la porta, colpejant-la amb desesperació. Algú va murmurar el seu nom en la seua oïda. Llavors, l’espill la va absorbir en un instant de foscor.

La casa va quedar en silenci. Fora, la llanterna de Claudia estava encesa en el sòl. Dins de l’espill estava Claudia, amb els ulls oberts plens de terror.
Accèssit. Categoria en valencià, per M. Pilar Gutiérrez (B1 Valencià)

 EL CAS HENRY
L’havien advertit sobre la casa, però la curiositat va ser més forta que la por, perquè feia molt de temps volia investigar els crims ocorreguts en eixa mansió. Christy era una policia científica retirada feia cinc anys. Christy portava més de deu anys en la investigació del cas Henry, tot i que una de les últimes pistes derivava a aquella mansió.
Per temes judicials, no la deixaven entrar en aquella mansió abandonada, però ara que estava jubilada i sense por, volia endinsar-se en la mansió per a intentar resoldre el cas.

Era un matí del 12 de febrer de 1972, Christy es va disposar a entrar en la mansió. La porta tenia un cadenat que va obrir amb tècniques policials, va entrar sigilosament observant
l’interior i li va donar un calfred perquè estava tot net i ordenat. Tot i així se suposava que feia més de vint anys que hi estava abandonada. Es va quedar uns segons parada recapacitant
si entrar-hi o no, va entrar-hi amb molta cautela, es va trobar una llar encesa, la curiositat i la por començàven a recórrer-li les venes i es va girar. Fent una ullada, va veure un cadàver
assegut en una butaca, el cadàver estava tan sec i antic que s’havia convertit en mòmia.

Christy va pegar un crit i de sobte es va escoltar:
—Qui hi ha ahí? -amb una veu greu i masculina com si fora un home vell-.
Christy va eixir corrents de la mansió sense que s’adonara l’home.
Va tornar a casa a reflexionar sobre els fets ocorreguts.

Al dia següent repassant les dades de la investigació va concloure que el cos era de Henry,
l’amo de la mansió, així que qui era el desconegut?

Avís de privacitat

Este lloc web utilitza només cookies tècniques necessàries per al seu funcionament. No s’emmagatzemen dades amb finalitats publicitàries ni es comparteixen amb tercers. S’utilitza analítica interna sense cookies, i només es recull la IP amb finalitats de seguretat.

Veure política de cookies