No t’importe completar el treball,
però no estàs lliure de fer tot el que pugues.
— Talmud

1. Plantejament del marc de treball

En el passat l’objectiu era eliminar problemes de comportament. En aquesta eliminació, com a meta s’han emprat dues estratègies comuns:

1. Explicar a la persona que relitza la conducta per què el seu comportament és problemàtic
2. Castigar-la

En cap cas es feien esforços per entendre per què ocorrien els comportaments. El comportament de l’individu podria tenir un propòsit.

Els alumnes amb discapacitats severes de la comunicació, què tenen poc o no tenen llenguatge és més probable que mostren conductes problemàtiques. Aquestes persones han aprés a tenir conductes problemàtiques per assolir les mateixes metes que nosaltres aspirem a assolir a la vida.

Des d’aquesta perspectiva de la comunicació hi ha que fer una distinció important, cal separar:

• Forma de la conducta.
• Funció o pròpsit de la conducta.

La intervenció comunicativa sobre els problemes de comportament conté alguns elements importants en l’afrontament del problema:

1. Events contextuals. Impliquen reconèixer la influència entre l’alumne i el professor, què implica recoèixer la influència recíproca entre l’alumne i el professor i definir la manera en la quals els alumnes manipulen, de vegades, la conducta dels altres.
2. L’eficàcia de resposta. Cal considerar la quantitat d’esforç que fa falta per assolir l’èxit.
3. La inserció inclou estratègies per fer el context més positiu per fer que, quan s’inserte una petició o demanda, autmente la probabilitat de que es complisca.
4. Proporcionar més oportunitats per a elegir alternatives, què permeten als individus exercir major control sobre els eventts vitals.
5. Establir una relació positiva, la qual és una estratègia innovadora per a millorar la qualitat de les relacions entre alumne i qui interactua amb ell.
6. L’establiement d’una relació positiva funciona com a requisit necessari per a altres estratègies, tals com millorar la tolèrncia a la demora del reforç o la gratificació, que es desenvolupa després d’una intervenció comunitativa, perquè quan els alumnes descobeixen que usant una resposta que acaben d’eaprendre obtenen resultats esperats i eviten altres resultats, les utilitzen amb freqüència.

La proposta es resumeix amb la següent seqüència:

1. Ensenyament de Comunicació Funcional
2. Elecció d’Alternatives
3. Comunicació Social

Idees principals del plantejament:

1. La conducta problemàtica és propositiva o intencional.
2. Ha d’haber una avaluació funcional per identificar la finalitat de la conducta problemàtica.
3. La intervenció en la conducta problemàtica ha de centrar-se en l’educació, no simplement en la supresió de la conducta.
4. Els problemes de comportament, generalment tenen moltes finalitats i, per tant, requereixen de moltes intervencions.
5. La intervenció implica canviar el mode en que interactuen els individus amb i sense discapacitat i, per tant, la intervenció implica canviar sistemes socials.
6. L’objectiu últim de la intervenció és el canvi en l’estil de vida, en lloc de l’eliminació dels problemes de comportament.

Quan dues persones han establer una bona relació, estan més motivades per comunicar-se entre sí. Així establint una relació positiva, es crea una base sobre la que construir les habilitat somunicatives que reemplacen a la conducta problemàtica.

La intervencióno és simplement reduir el nivell de la conducta problemàtica, sino més bé ampliar el repertori social de l’individu per a que ell o ella adquirisquen habilitats noves.

La intervenció no té lloc en el buit, sino en el contet del sistema social i quan el sistema és deficient, ha de modificar-se per a donar una oportunitat que la intervenció produïsca un manteniment a llarg termini.

La intervenció comunicativa es refereix a un enfoc què reduiex o elimina els problemes de comportament, ensenyant al subjecte formes específiques de comunicació. Com que les conductes comunicatives que s’ensenyen sóm més eficaces que la coducta problemeàtica per a influir en els demés, finalment substitueixen a la pconducta problemàtica.

Control de les crisis

Procediments de control de crisi

1. Quan siga possible, ignorar la conducta problemàtica.
2. Protegir al subjecte o als altres de les conseqüències físiques de la conducta.
3. Contenir momentàniament al subjecte durante els episodis de conducta problemàtica.
4. Retirar tot el que correga perill del seu voltant on tinga lloc la crisi.
5. Proporcionar senyals conegudes tècnicament com estímuls discriminatius què susciten la conducta problemàtica.

Esl procediments de control d’una crisi no constitueixen una forma d’intervenció. Si ens centrem solament en el control de la crisi, ens trobarem que els problemes de conducta ocorreran de nou.

Control de crisi en acció

Tres accions:

• Protegir
• Contenir
• Retirar

L’estratègia d’ignorar la conducta problemàtica en crisi no és la mateixa que l’estrategia d’extinció en intervenció. L’extinció implica la retirada conscient i sistemàtica d’aquells succesos (reforços) que mantene el problema de conducta. Ignorar és un bon mode de calmar una situació potencialment greu.

Proporcionar un senyal inclús abans de que havera aprés habilitats comunicatives específiques per substituir la seua conducta problema pot ser útil.

Normalment les crisis es produeixen abans de que es comence la intervenció o al principi d’aquesta.

La qüestióno és si la persona té discapacitat, sinó més bé què fer quan una persona, incloent algú amb discapacitat, mostra una conducta perillosa.

Intervenció basada en la etiologia del comportament

La naturalesa intencional dels problemes de comportament queda ben il·lustrada pels nombrosos estudis d’investigació, que documenten el paper de l’atenció, l’evitació i l’obtenció de coses concretes en la motivació del comportament.

1. Obtenió de l’atenció
   Amb massa freqüència s’ignora a les persones amb transgorns del desenvolupament, am anys que mostren alguna forma espectacular de comportament. En tals circumstàncies, les persones aprenen que una conducta problemàtica és una forma eficaç, algunes vegades l’única, d’aconseguir que els demés interactuen amb ells. Quan s’augmenta l’atenció cap a aquestes persones, proporcionant als nivells de contacte físic, i proposant activitats que requereixen interacció contínua entre l’adult i el xiquet les conductes agressives disminueixen.
   
2. Evitar situacions desagradables
   Quan als xiquets es demanava que realizaren tasques escolars senzilles, responien mossegant, arrapant i donant patades al professor. Quan es retiraven les tasques baixava molt el nivell d’agressivitat.
   
3. Problemes de comportament que serveixen per ajudar els subjectes a accedir a coses concretes
   Solen ser activitats favorites, jocs i menjar.
   En els casos en els quals el denonant d’una autoagressió fora la retirada d’un joguet, es podia tornar el joguet al xiquet per tal de baixar aquesta autoagressió.

Problemes en el comportament en el desenvolupament infantil normal

Rousseuau va observar que quan els xiquets comencen a parlar, ploren menys. El plor és un acte de comunicació.

Segons Bruner els procediments primitius són substituïts per altres menys primitius fins que són substituït per procedimenst lingüístics.

El plorno és l’única conducta primitiva, l’agressió pot vore’s també d’aquesta forma.

Problemes en el comportament en xiquets i adults discapacitats

Es va trobar que els xiquets que presentaven problemes de comportament portaven un major endarreriment del llenguatge expressiu.

És possible que persones amb una alt nivell de comunicació no hagen aprés a utilitzar la funció comunicativa per manifestar la seua voluntat.

La tesi que es planteja és la reducció dels problemes de comportament mitjançant l’ensenyament d’habilitats comunitatives.

Avaluació Funcional

Les persones tenen problemes de conducta per moltes raons. La conducta problemàtica és intencional. L’avaluació té com a propòsit descobrir les raons per les quals una persona en concret es deidca a ralitzar una conducta problemàtica greu. Quan es descobreis a quin propòsit serveix la conducta problemàtica, es te més capacitat per a dissenyar intervencons que proporcieonen al subjecte alternatives amb sentit per a les seues conductes problemàtiques.

L’avaluació de les conducte problemàtiques tracten de determinar el per què de les mateixes.

L’estratègia d’avaluació pot resumir-se en tres etapes: descriure, categoritzar o verificar.

1. DESCRIURE. Implica tant l’entrevista com l’observació directa per a obtenir una imagen clara del context social idel problema de conducta, la naturalesa específica del problema i la reacció que el problema de conducta suscita en els demés. Anàlisi ABC, antecedent-conducta-conseqüent.
   
2. CATERORITZAR. Agrupar tota la informació recollida a partir de la descripció de situacions específiques, d’acord als propòsits que semblen servir les situacions problemàtiques.
   
3. VERIFICAR. Canviar sistemàticament la reacció social al problema de conducta, així com el contxt físic i social, per a estar més segurs de que un cas específi de concuta problemàtica serveix, en efecte, a un propòsit específic, funció.

Categorització

1. Formular hipòtesi sobre el propòsit de la conducta problema
2. Agrupar categories
3. Trobar temes comuns a les categories

2. Nucli de la intervenció

Establir una relació positiva

• Convertir-nos en senyal de reforç
• Convertir-nos en senyal per l’apropament i la comunicació
• Ajudar la persona dispacpaitada a ser-nos agradable

Elegir formes de comunicació

• Que tinguen el mateix propòsit que la conducta problemàtica. Ensenyar conductes equivalents.
• Elecció de formes de comunicació que siguen més eficaces que la conducta problemàtica.
• Elecció d’un sistema de comunicació.
• Elecció de les primeres formes de comunicació.

Creació d’un context apropiat per a la comunicació

• Personal suficient, cooperatiu i motivat
• Compromés d’una intervenció orientada a la comunitat
• Crear oportunitats de comunicació

3. Procediments addicionals i programació de la generalització i el manteniment

Estratègies

• Millorar la tolerància a la demora del reforç
• Procediment d’inserció. Establir un context positiu per a les demandes
• Proporcionar alternatives
• Generalitzar
• Manteniment
  • Manteniment i desenvolupament d’habilitats funcionals
  • Evitar problemes de generalització
  • Evitar el doble criteri
  • Detectar les errades per aborriment
  • Detectar recolzaments inadequats

Conclusió

Mitjançant l’educació, les persones discapacitades poden adquirir més control sobre les seues vides, semblant al control que desenvolupen les persones sense discapacitat.

Mitjançant l’educació podem establir relacions socials amb els pares, professors, personal d’atenció directa i altres membres de la comunitat, relacions que es capracteritzen per la reciprocitat, no pel control; per la participació, no per la passivitat; i per ser un amic, no una catetoria neutra.