Des de 1999, cada 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Aquell dia de novembre de 1999 la UNESCO aprovava aquesta proclamació per a donar reconeixement i impuls a un art que a través de la paraula pot ajudar els joves a socialitzar i estructurar la seua personalitat, i a partir d’això redescobrir valors essencials i reflexionar sobre ells mateixos.
L’educació estètica, de la mirada, de la sensibilitat, l’educació de la personalitat, del pensament hauria de ser el pilar sobre el qual se sostinguera tot el nostre sistema educatiu, des de l’Educació Infantil fins al postgrau. El dia a dia a vegades ens pot fer perdre el sentit del que docents i alumnes fem en els instituts, per això mai venen malament aquests recordatoris.
Volem compartir amb tota la comunitat educativa alguns poemes que ens agradaria que llegíreu amb ment oberta. No us preocupe massa si no enteneu alguna cosa, perquè la poesiano és el prospecte d’un medicament, és una cura en si mateixa, la cura contra la ignorància i la insensibilitat. Esperem que us agraden i si aquests no us convencen, a la biblioteca tenim molts altres llibres de poesia que us estan esperant.
En fin, en fin, tras tanto andar muriendo,
tras tanto variar vida y destino,
tras tanto de uno en otro desatino
pensar todo apretar, nada cogiendo,
tras tanto acá y allá yendo y viniendo
cual sin aliento inútil peregrino,
¡oh Dios!, tras tanto error del buen camino,
yo mismo de mi mal ministro siendo,
hallo, en fin, que ser muerto en la memoria
del mundo es lo mejor que en él se esconde,
pues es la paga de él muerte y olvido,
y en un rincón vivir con la victoria
de sí, puesto el querer tan solo adonde
es premio el mismo Dios de lo servido.
(Francisco de Aldana, “Reconocimiento de la vanidad del mundo”)
digamos que ganaste la carrera
y que el premio
era otra carrera
que no bebiste el vino de la victoria
sino tu propia sal
que jamás escuchaste vítores
sino ladridos de perros
y que tu sombra
tu propia sombra
fue tu única
y desleal competidora.
(Blanca Varela, “Curriculum vitae”)
I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.
Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.
(Miquel Martí i Pol, “I sobretot no oblidis”)
Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l’enyor de tanta cosa
em despentina l’instint,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de la teua.
Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
els filagarses d’aquells moments perduts…
No sé si ploraré demà
perquè la pena,
és massa fonda avui,
per a arrencar-l’estella
a estella.
Però, tot està a punt:
l’artèria oberta;
els mans enceses; el cos
tens i expectant…
i tot és tan a punt,
que la sang se’m clivella!
(Carmelina Sánchez-Cutillas, “La sang se’m clivella”).