Som responsables de les decisions que prenem. No podem buscar sempre culpables ni responsabilitzar als altres del que ens succeïx: decidim i afrontem les conseqüències. A vegades es guanya; sempre s’aprén. I, no obstant això, els qui quasi sempre perden són els xiquets i les xiquetes de l’escola pública, la que sostenim entre quasi tots i a la qual també acudim quasi tots.
És possible que estos dies de vaga hagen incomodat o molestat, però l’esforç no està sent en va. Gràcies a les seues protestes, els nostres docents estan aconseguint que la millora de l’educació pública ocupe el centre del debat, i això és essencial. No pot ser que hi haja recursos per a tantes coses i que l’educació reba sol el que sobra.
Volem que les escoles s’encarreguen de tot: que ensenyen llengua i matemàtiques, però també educació viària, afectiu-sexual, consum responsable, cura del planeta, educació emocional, respecte a la diversitat, economia… Volem que ho ensenyen tot, però amb recursos bàsics, amb materials d’ocasió, els que embena el company de torn o els que marca la moda. Exigim que el professorat ho sàpia tot, però que es forme pel seu compte, en el seu temps i, si pot ser, sense suport.
Com en qualsevol professió, hi ha docents molt dolents, igual que hi ha mals advocats, professionals de la salut o obreres. Però quan penses en un professor o una professora, no et quedes amb aquell que et va amargar un curs o amb qui vas sentir que et tenia mania. Pensa en qui et va ajudar a ser qui eres, en qui es va preocupar de veritat perquè aprengueres, en qui et va impulsar a créixer i es va esforçar per demostrar-te que podies.
Eixe és el docent que s’alça cada dia pensant en com millorar el seu treball i que es fica al llit pensant en el seu alumnat. Eixe és el professor pel qual val la pena lluitar, el que mereix respecte, suport i comprensió. Perquè eixe professor, senyores i senyors, és la immensa majoria.