Un any més, l’alumnat de 3r ESO de l’IES Villa de Aspe ha eixit al camp per a “prendre el pols” al nostre riu Tarafa. Esta quarta edició del projecte de seguiment ecològic, celebrada el 17 d’abril de 2026, confirma que el que va començar com una iniciativa pionera s’ha convertit ja en una veritable tradició del centre: una cita anual amb el riu, amb la ciència i amb la responsabilitat ambiental.
El projecte, coordinat des del Departament de Biologia i Geologia i desenvolupat en el marc de les assignatures Projecte Interdisciplinari i Biologia i Geologia, implica també els departaments de Física i Química, Geografia i Història i Educació Plàstica, Visual i Audiovisual.
Un hivern plujós que no és traduït en major cabal
La temporada 2025-2026 ha estat marcada meteorològicament per un notable tren de borrasques atlàntiques que va afectar de manera successiva a la península ibèrica durant els mesos de novembre a febrer, deixant precipitacions acumulades molt per damunt de la mitjana en bona part del territori. No obstant això, i de manera cridanera, aquest volum de pluges no s’ha vist reflectit en el cabal del riu Tarafa, que en alguns dels seus trams es troba en mínims històrics dins de la sèrie de dades del projecte.
La comparació amb edicions anteriors resulta especialment reveladora. En el curs 2022-2023 —un altre any de precipitacions generoses— l’alumnat va poder mesurar cabals notablement superiors, alimentats per diverses surgències naturals a l’entorn del Hondo de las Fuentes. Eixe any fins i tot es va registrar l’aparició d’una nova surgència al marge esquerre del llit, molt pròxima a l’emblemàtic Aqüeducte de Perceval. Res d’això s’ha repetit en esta edició.
A què es pot deure aquesta desconnexió entre les precipitacions i el cabal fluvial? La hipòtesi més plausible apunta a una pressió creixent sobre els aqüífers subterranis connectats amb les surgències del Tarafa. El notable increment de la superfície dedicada a cultius de regadiu intensiu —sota la denominació «d’agricultura de precisió»— en determinats paratges del terme municipal d’Asp podria estar extraient aigua subterrània a un ritme que supera la capacitat de recàrrega dels aqüífers, fins i tot en anys plujosos. El riu, en definitiva, podria estar pagant el preu d’unes demandes hídriques que superen el que el territori pot oferir de manera sostenible.
L’aigua parla: paràmetres fisicoquímics
El Tarafa és, per naturalesa, un riu molt mineralitzat, amb valors de conductivitat elèctrica elevats que reflectixen la composició geològica de la seua conca. Aquest és un tret estructural que es manté en totes les edicions del projecte. No obstant això, les anàlisis d’este curs han detectat una cosa més preocupant: els nivells de nitrats i fosfats són sensiblement més alts que en mesuraments anteriors.
Aquest increment en la concentració de nutrients —un procés que en ecologia aquàtica denominem eutrofització— constituïx un senyal d’alerta. L’aportació excessiva d’estes substàncies, sovint associat a escorrenties agrícoles o a deficiències en el sanejament (que es confirma amb la presència de bacteris coliformes en les nostres determinacions), pot desencadenar un cercle viciós: afavorix el creixement descontrolat d’algues i microorganismes oportunistes, reduïx l’oxigen dissolt i, en conseqüència, empobrix la comunitat d’éssers vius que habiten el llit.
La fauna invertebrada com a espill de la salut del riu
Un dels indicadors més sensibles i fiables de l’estat ecològic d’un riu és la seua comunitat de macroinvertebrats aquàtics. Estos xicotets organismes —larves d’insectes, crustacis, mol·luscos, cucs— reaccionen de forma molt distinta a les pertorbacions ambientals, i la seua diversitat o absència ens diu molt sobre la qualitat de l’aigua.
A aquesta quarta edició, la dada més significativa ha sigut l’absència de grups especialment sensibles que sí que van ser presents al curs 2022-2023. No s’han trobat larves d’odonats (libèl·lules i espiadimonis, orde Odonata) ni d’efemerópters (orde Ephemeroptera), la presència dels quals al llit del riu ens indica aigües ben oxigenades i escassa contaminació orgànica. La seua desaparició als mostrejos d’enguany és coherent amb el deteriorament observat als paràmetres fisicoquímics.
Melanopsis: un mol·lusc amb molt a comptar
L’organisme més abundant als mostrejos d’aquest curs ha sigut Melanopsis sp., un gènere de mol·lusc gasteròpode d’aigua dolça que pertany a la família Melanopsidae, amb una cridanera petxina allargada, de tons foscos i superfície llisa, que pot atansar entre 1 i 3 centímetres de longitud. La seua distribució a la conca mediterrània és àmplia, i la seua presència al Tarafa es documenta des de les primeres edicions del projecte.
Des del punt de vista ecològic, Melanopsis sp. és tolerant a condicions de mineralització elevada i cert grau de pertorbació, la qual cosa li permet prosperar a cursos d’aigua on altres grups més exigents no sobreviuen. Actua com a bioindicador de qualitat moderada: la seua presència ens parla d’absència de contaminació orgànica severa, però el seu domini quasi exclusiu —en detriment d’altres grups més sensibles— indica un ecosistema sota estrés. La reducció de la seua densitat poblacional respecte a edicions anteriors, encara que menys acusada que la desaparició d’altres tàxons, mereix un seguiment acurat.
Gammàrids i Dugastella valentina: els crustacis del Tarafa
Entre els crustacis, s’ha confirmat novament la presència de gammàrids del gènere Echinogammarus, xicotets anfípods de cos comprimit lateralment, entre 5 i 20 mm de longitud, que es desplacen àgilment entre les pedres i el material vegetal del fons. Són organismes dentritívoros i fragmentadors, amb un paper fonamental a la descomposició de la matèria orgànica i al cicle de nutrients de l’ecosistema fluvial. La seua tolerància a una certa mineralització els fa habituals en rius mediterranis, encara que són sensibles a l’excés de contaminació orgànica.
Especialment rellevant resulta la detecció de Dugastella valentina, una xicoteta gambeta d’aigua dolça endèmica de les conques litorals valencianes i murcianes, inclosa al Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades. La seua presència al Tarafa —documentada en diverses de les edicions del projecte— és una dada d’alt valor conservacionista: aquest xicotet crustaci és un indicador de la continuïtat ecològica del llit i de la persistència d’hàbitats d’una certa qualitat, la qual cosa convertix cada albirament en una bona notícia que mereix celebrar-se i protegir-se.
El foc visita l’entorn de l’Aqüeducte de Perceval
Poques setmanes abans de la jornada de treball camp, un incendi de superfície reduïda va afectar un canyar als voltants de l’Aqüeducte de Perceval, a la franja de vegetació pròxima a la carretera local que discorre propera al llit. El foc, aparentment originat per una negligència humana, va consumir part de la densa massa d’Arundo donax —la canya comuna— que colonitza els màrgens i el mateix llit del riu en aquest tram.
Paradoxalment, una de les conseqüències més visibles de l’incendi ha estat de caràcter paisatgístic: en reduir-se la pantalla vegetal que ho ocultava parcialment, l’Aqüeducte de Perceval s’ha tornat més present i visible des de la via de comunicació adjacent, recuperant protagonisme al paisatge. Aquest element patrimonial, testimoni de la història de l’aprofitament hídric d’Asp emergix ara amb major claredat sobre l’horitzó del llit, la qual cosa podria considerar-se, en termes estrictament visuals, un efecte col·lateral positiu.
No obstant això, seria un error quedar-se amb eixa lectura superficial. Des del punt de vista ecològic, l’incendi —fins i tot essent d’extensió limitada— pot tindre conseqüències que es prolonguen més enllà d’allò que és visible. La destrucció de la coberta vegetal de ribera implica la pèrdua temporal de part del bosc de galeria, que encara que en tractar-se de la canya revist escàs valor florístic, sí que presenta funcions essencials: regula la temperatura de l’aigua, aporta matèria orgànica al llit, estabilitza els màrgens i proporciona refugi i substrat a la fauna. La combustió de biomassa genera a més cendres i compostos nitrogenats que, arrossegats per les primeres pluges, poden incorporar-se al llit elevant la càrrega de nutrients —agreujant precisament el procés d’eutrofització ja detectat— i aportant temporalment sòlids en suspensió que deterioren la qualitat de l’hàbitat per als macroinvertebrats i els peixos.
A més llarg termini, la recuperació del canyar és previsible, donada l’enorme capacitat de rebrot d’Arundo donax. No obstant això, cal preguntar-se si este procés de regeneració donarà pas a una vegetació una mica més diversa —amb presència d’àlber o tamarit— o simplement reproduirà el monocultiu de canya preexistent. El seguiment d’aquest tram en pròximes edicions del projecte permetrà respondre a eixa pregunta.
L’episodi convida, en qualsevol cas, a una reflexió més àmplia. Els incendis en zones de ribera són, en la seua immensa majoria, evitables. Una burilla, el frec d’una ferramenta contra la pedra o un foc mal apagat al costat d’una via de trànsit són suficients per a desencadenar en pocs minuts la destrucció d’un ecosistema que ha tardat anys a consolidar-se. La proximitat de l’incendi a la carretera no és casual: les vies de comunicació són un dels principals vectors d’ignició en ecosistemes mediterranis. Cuidar l’entorn del Tarafa implica també cuidar la nostra actitud quan transitem per ell.
Fauna vertebrada: peixos i rèptils entre el corrent
Durant el mostreig es va poder observar la presència de xicotets peixos de tonalitat fosca en zones de recés, la captura del qual no va ser possible. Les característiques observades apunten amb bastant probabilitat a gambúsia (Gambusia holbrooki), un peix de la família Poeciliidae originari d’Amèrica del Nord i introduït en la península Ibèrica durant el segle XX com a agent de control biològic del mosquit. Hui és considerada una espècie invasora: la seua agressivitat competitiva desplaça a espècies autòctones, consumix posades d’amfibis i insectes aquàtics natius, i contribuïx a simplificar la comunitat biològica dels rius on s’establix. La seua abundància en el Tarafa és, doncs, un senyal d’alerta més sobre l’estat de l’ecosistema.
També es va registrar la presència de colobra viperina també coneguda com ser d’aigua (Natrix maura), un dels rèptils més estretament lligats al medi aquàtic a la península Ibèrica. Esta serp no verinosa és una caçadora especialitzada en peixos i amfibis, i la seua presència al riu indica l’existència de preses suficients i d’una xarxa tròfica funcional. Actua, a més, com a baula a la cadena alimentària que connecta l’ecosistema aquàtic amb el terrestre. Veure-la al Tarafa és, sens dubte, un bon senyal que contrasta amb el panorama de deterioració descrita vers altres indicadors.
Quatre anys mirant el mateix riu, amb diferents ulls
El que diferencia esta quarta edició de les anteriors no és només el volum de dades acumulades —que creix any a any—, sinó la profunditat de la mirada. L’alumnat que participa hui en el projecte no ix al riu per primera vegada: ix a comparar, a contrastar, a preguntar-se per què el riu és hui diferent de com era a l’any 2022, o 2024. Eixa capacitat d’observar canvis en el temps és un dels aprenentatges més valuosos que pot oferir un projecte d’aquestes característiques.
El seguiment ecològic del riu Tarafa s’ha convertit en una d’eixes experiències que deixen empremta en l’alumnat. Per a molts/es estudiants de 3r ESO, la jornada al riu és la primera vegada que utilitzen instruments de mesura en un entorn real, que identifiquen un invertebrat sota la lupa, que comprenen que una dada científica té conseqüències sobre el territori que habiten. Aprenen que la ciència no ocorre només als laboratoris, sinó també —i especialment— als rius, als camps, als boscos i als paisatges “quotidians” que travessen cada dia de camí a l’institut.
I tot allò que aprèn l’alumnat té un destinatari: el mateix riu. Cada mesurament, cada mostra, cada fotografia forma part d’un registre històric de valor incalculable per a la gestió ambiental del municipi. L’IES Villa de Aspe no sols ensenya ecologia: la practica, la documenta i la posa al servei de la comunitat.
Que no falte el cabal al Tarafa… ni el compromís dels qui el cuiden!
