- Valores y principios del centro
- Viviendo en la diversidad. La tolerancia
- El problema de la intolerancia
- Machismo
- LGTBIfobia
- Racismo / Xenofobia
- Intolerancia religiosa
- Altres tipus d’intolerància
- Disfobia. Diversidad funcional
- Acoso escolar
- Los derechos humanos. Agenda 2030
- Educación emocional
- Prevención de trastornos alimentarios
- Glossario de términos utilizados
- Libros sobre Convivencia
- Noticias en prensa
CIC – MASCLISME – MICROMASCLISME – MENU
MICROMASCLISMES
Els micromasclismes són tots els comportaments interpersonals, els comentaris verbals i les actituds exercides per homes o dones que contribueixen a la dominació i violència contra les dones en la vida quotidiana.
A diferència d’altres formes de masclisme o violència masclista que poden ser socialment condemnades i denunciades habitualment, aquestes pràctiques, més subtils, que reflecteixen i fomenten la desigualtat entre homes i dones, són legitimades per l’entorn social.
Es considera, a més, que conformen la base que dóna lloc a altres formes més agressives del masclisme, ja considerades delicte: maltractament emocional, psicològic, físic, sexual o econòmic. És a dir, que els micromasclismes són la base de la violència de gènere masclista.
Cal remarcar que el terme «micro» no es refereix a una cosa xicoteta i de menor importància sinó a una cosa quotidiana, menys visible, legitimat socialment, però que va «fent mossa». Alguns experts han considerat si realment és necessari cercar un altre concepte o nomenar-ho com el que és: masclisme/sexisme.
Ací teniu un llistat de micromasclismes per a que reflexioneu:
- Distingir entre senyoreta i senyora
- Negar-se al fet que una dona et cedisca el pas
- Cambrers que li porten la beguda forta per a ell i la suau per a ella.
- Cambrers que et diuen bonica i preciosa.
- Quan un cambrer li porta el compte a ell i no a ella.
- Frases com: «Deixa’m que tu no saps» o «lleva que jo ho acabe més ràpid».
- Saludar amb dues besades a ella, però donar-li la mà a ell.
- «Els bolquers són coses de dones».
- «Vaya modelito» en les bodes, en les graduacions, en els lliuraments de premis, etc. es comenta solament la indumentària de les dones i es realitzen crítiques molt dures a qui se n’ix de la norma. Per descomptat ells aniran còmodes i elles embotides i amb tacons.
- Si ella és coneguda, però el seu marit també, esmentaran al seu marit perquè és conegut. De vegades arriba al límit de presentar-les com «la parella de» abans que utilitzar qualsevol mèrit professional.
- Les dones paguen menys en les discoteques. No és discriminació positiva, és tractar a les dones com a bestiar, elles són el producte.
- Quan li diuen a un home: Avui t’han deixat de «niñera». No és una niñera, és un pare, cuida els seus fills perquè és la seua responsabilitat i no perquè avui la seua dona estava ocupada.
- Uniformes amb faldilla per a elles i pantalons per a ells.
- «Tan fort com Superman» Quan es lloen habilitats de xiquets i xiquetes es tendeix a usar models masculins, no hi ha dones fortes o ràpides?
- Regalar coses diferents a xiquets i xiquetes
- «Nenaza», fer alguna cosa com una dona és un insult.
- El «I tu ja tens novio?» o el «i tu per a quan?». L’heteropatriarcat en tota la seua esplendor: xiquetes que han de pensar a buscar al seu príncep blau (princesa no val) i no massa tard.
CIC – MASCLISME – MICROMASCLISME – videos
Vídeos sobre micromasclismes
CIC – MASCLISME – ASSETJAMENT AL CARRER
Què és l’assetjament sexual de carrer?
L’assetjament de carrer són pràctiques de connotació sexual exercides per una persona que no pertany al teu cercle íntim, en espais públics com el carrer, el transport o espais semi públics (col·legis, universitat, places, etc.) que solen generar malestar en la víctima.
Aquestes accions són unidireccionals, és a dir, no són consentides per la víctima i qui assetja no té interès a entaular una comunicació real amb la persona agredida.
Les pràctiques d’assetjament sexual de carrer són patides de manera sistemàtica, especialment per les dones, ocorrent diverses vegades al dia des d’aproximadament els 12 anys, la qual cosa genera traumatizació no solament per fets d’assetjament especialment greus, sinó per la seua recurrència.
Per què l’assetjament sexual de carrer és violència?
Perquè és una pràctica no desitjada, que genera un impacte psicològic negatiu i que les persones, especialment dones, poden viure diverses vegades al dia des dels 12 anys, en mitjana.
Els efectes de l’assetjament es demostren en accions quotidianes de la víctima com:
- Canviar els recorreguts habituals per temor a retrobar-se amb ell o els agressors.
- Modificar els horaris en què transita per l’espai públic.
- Preferir caminar en companyia d’una altra persona.
- Modificar la seua manera de vestir cercant desincentivar l’assetjament.
Quines pràctiques són considerades assetjament sexual de carrer?
- Xiulades, besades, pitades dels vehicles, pantaixos i altres sorolls
- Gestos obscens
- Comentaris sexuals, directes o indirectes al cos
- Fotografies i enregistraments del cos, no consentides i amb connotació sexual
- Tocaments («agarrones», «grapejos», etc.)
- Persecució i arraconament
- Masturbació amb o sense ejaculació i exhibicionisme
Per què no és culpa de les víctimes?
Totes les persones tenen dret a transitar lliurement i amb la confiança de no ser violentats, independent del context, l’edat, l’hora del dia o el vestuari que ocupa la persona agredida, els drets humans no depenen ni se suspenen per detalls de l’entorn. No hi ha excuses ni justificacions per a l’assetjament sexual de carrer.
És violència de gènere, ja que reflecteix en l’espai públic la desigualtat de poder entre homes i dones, a través de l’abús sexual. En l’actualitat, la violència sexual és penada i no tolerada en altres situacions i contextos (assetjament laboral, estupre, violació), però està pendent sancionar-la quan ocorre en els espais públics.
Algunes manifestacions d’assetjament sexual de carrer són acceptades com a «folklòriques» o «tradicionals», la qual cosa tampoc ha de ser argument per a tolerar aquesta vulneració. La violència no pot ser patrocinada amb orgull per cap poble o nació.
Alhora, l’assetjament de carrer es vincula a la «coqueteria» i sexualitat. Cadascú té dret a experimentar la seua sexualitat com estime convenient, sempre que no atropelle les llibertats de la resta. Els qui manifesten la seua incomoditat i rebuig tenen dret a mostrar la seua incomoditat. Així mateix, els qui acostumen a assetjar, han de comprendre que han confós la coqueteria amb violència sexual.
Per tot l’anterior, les víctimes no han de sentir culpa o vergonya per patir assetjament sexual de carrer, ja que MAI ÉS LA SEUA CULPA. L’important és reflexionar de manera crítica i conscient, tenint en compte que aquesta problemàtica afecta a persones particulars, però respon a un fenomen social complex.