Educació emocional
L‘educació emocional és l’educació centrada en conèixer i reconèixer els sentiments i emocions, propis i dels altres, i fer-les servir de manera adaptativa. Així doncs, l’educació emocional pretén aprendre a identificar i expressar emocions i sentiments, treballant la forma d’interaccionar amb el món. És un procés que s’inicia des de la primera infància i està present al llarg de tota la vida. Quan parlem d’educació no ens referim a l’escolarització, sinó a l’educació a la família, a la societat, als mitjans de comunicació, etc.
L’objectiu d’aprendre a identificar i expressar emocions i sentiments gira entorn dels següents aspectes:
- Prendre consciència de les pròpies emocions. Es tracta de desenvolupar la capacitat de reconèixer les emocions i els sentiments en el moment que s’experimenten, en lloc d’apartar-los o ajornar-los si ens resulten incòmodes.
- Dominar les pròpies emocions. Es tracta d’aprendre a controlar les emocions incòmodes un cop la persona hagi acceptat que les està experimentant en aquest moment.
- Reconèixer les emocions dels altres. Al llarg d’aquest aprenentatge i a mesura que la persona vagi aprenent a reconèixer les seves emocions i a expressar-les adequadament, també aprendrà a reconèixer-les amb més facilitat en els altres. Això significa no només que els entendrà, sinó que també sentirà empatia.
- Aprendre a gestionar les relacions amb els altres. Podem aprendre a ser intel·ligents amb les nostres emocions i sentiments i aplicar aquesta intel·ligència a les diferents situacions de la vida diària.
Aquestes habilitats es poden aprendre i estimular, i per fer-ho hem de
- Saber comunicar i fer-nos entendre
- Tenir iniciativa i adaptar-nos a les circumstàncies
- Tenir una visió optimista de la realitat
- Aprendre dels propis errors per rectificar-los
- Tenir una actitud innovadora
- Confiar en un mateix (una autoestima positiva és fonamental)
Els efectes de l’educació emocional comporten resultats tals com:
- Augment de les habilitats socials i de les relacions interpersonals satisfactòries.
- Resistència a la frustració.
- Disminució de pensaments autodestructius, millora de l’autoestima.
- Disminució en l’índex de violència i agressions.
- Menor conducta antisocial o socialment desordenada.
- Menor nombre d’expulsions de classe.
- Millora del rendiment acadèmic.
- Menor necessitat de recompenses immediates en favor d’altres de més nivell però a llarg termini.
- Disminució en la iniciació al consum de drogues (alcohol, tabac, drogues il·legals).
- Millor adaptació escolar, social i familiar.
- Disminució de la tristesa i simptomatologia depressiva.
- Disminució de l’ansietat i l’estrès.
- Disminució dels trastorns relacionats amb el menjar (anorèxia, bulímia).
Una persona emocionalment sana afronta amb majors garanties d’equilibri emocionals el sentir-se estimat, l’acolliment, els fracassos, les frustracions, etc.
Hem de superar l’analfabetisme emocional i per aconseguir-ho hem de
- Superar l’agressivitat i la violència.
- Prevenir els efectes de les emocions negatives (ansietat, estrès, tristesa, depressió…)
- Desenvolupar les emocions positives (benestar, alegria, humor, amistat, amor, felicitat…)
Les emocions són estats mentals que poden ser positius (produeixen benestar i atracció) o negatius (produeixen malestar i repulsió).
Com a conseqüència d’emocions negatives intenses i freqüents es poden produir problemes de salut (úlcera, taquicàrdia, estrès, etc.). Per això la prevenció dels efectes nocius de les emocions o el marc de l’educació emocional es pot entendre com a part de l’educació per a la salut.
Educar en l’afectivitat no és un tema menor, per la gran repercussió que té el desenvolupament del vincle afectiu en el desenvolupament humà, intel·lectual, acadèmic, social i religiós. L’educació en l’afectivitat es realitza amb ajuda dels agents socials: mare, pare, germans, altres familiars, companys, amics, mestres, altres adults, algunes institucions, mitjans de comunicació (TV, cinema, premsa…) llibres, joguines, folklore, etc.
Treball en família
El nen necessita experimentar l’afecte dels seus pares, és la manera d’adquirir la seva autoesestima i la seguretat necessària que li permeti aconseguir la seua autonomia personal. Donar al nen l’afecte que necessita no significa ser excesivament tolerant amb ell ni sobreprotegerle.
Els adolescents segueixen necessitant l’afecte dels pares tant o més que en la infància, encara que es mostrin esquerps i esquius i rebutgin l’actitud paternalista o maternal, l’opinió dels pares sobre el seu futur segueix sent molt important per a ells, enfront de l’opinió dels companys i amics, que influeixen en les decisions quotidianes.
Els pares no s’han de deixar vèncer per la moda, que amb el pretext que gairebé tots fan o deixen de fer això o allò, intenta imposar uns usos i unes formes de vida que en ocasions solament ofereixen un plaer o una gratificació tan perjudicial com passatgera.
De poc serveix a un nen o a un adolescent que els seus pares els diguen el que deuen fer si ells amb la seua manera de vida contradiuen el que els han indicat teòricament. Els pares deuen ser un model coherent de conducta per als seus fills. Model que amb freqüència no és fàcil de portar a la pràctica i mantenir.