El solar que ocupa el nostre INSTITUT ha protagonitzat, al llarg del present segle, una història tan interessant com agitada. Com a lloc d’ús públic, ha estat el primer referent urbanístic del barri que l’envolta i ha centrat tota l’estructuració de la xarxa urbana de la zona sud de la ciutat.
Al començament del segle XX, aquest territori estava ocupat per un conjunt de parcel·les agrícoles que formaven l’anomenat "MORRO DE LA VILA" dintre la partida del CENSAL. Més altes que la SÉQUIA MAJOR, no hagueren tingut possibilitat de rec a no ser per una fileta que partia d’un poc més amunt del MOLÍ DE CALDUCH i que, després de donar aigua a les hortes, penetrava cap a l’interior de la ciutat fins al seu mateix cor. Sembla que en temps antics portava l’aigua fins a la Plaça Major per abastir les obres que allí s’estaven fent. Aquesta petita fila d’aigua ha generat el topònim que s’ha imposat a tota la zona. Era el SEQUIOL (Séquia menuda). Aquesta primera etapa d’ús agrari, tenia un complement amb l’anomenat CAMÍ DE L’HORTA, que seguia, aproximadament, el traçat de l’actual carrer d’Herrero.
Al llarg de 1889, els voltants de l’INSTITUT coneixeran una agitació poc usual. El progrés de la taronja i de la indústria del taulell representaran entre nosaltres la implantació de la revolució industrial i potenciaran la instal·lació del ferrocarril. El nostre serà un mini-ferrocarril que, al llarg del temps, coneixerem popularment com LA PANDEROLA. El famós "tren que vola" travessava pels voltants del nostre solar com si volguera evitar-lo en una corba inexplicable. Entrava pel carrer d’Herrero i, per Amalio Gimeno, pujava fins a l’Avinguda d’Almassora seguint-la en tota la seua llargada. Cap construcció no hi havia en aquells moments que justificara aquest traçat que és deuria, sens dubte, a especulacions de les terres que travessava. Aquest petit trenet serà el referent més important del barri fins a la seua desaparició el 1 de setembre de 1963.
Un nou canvi va patir el nostre solar a principis del
segle XX. Potenciat pel contacte amb la societat anglesa ( exportadors i comerciants ) i també per altres causes que no vénen al cas, l’esport del futbol guanyaria prestigi entre la nostra gent i apareixeria el C.D. CASTELLÓ que, aviat, serà la primera societat esportiva de la ciutat. Els primers camps eren ben diferents dels actuals, simples bancals polsegosos amb rudimentàries porteries i, per supost, sense grades. El futbol era per jugar-lo i no per mirar-lo. Però, amb el caminar del temps, l’esport va prendre aire i el C.D. CASTELLÓ va sentir la necessitat d’un camp en condicions d’admetre el creixent nombre d’espectadors que assistien als partits. El lloc escollit per construir aquest nou camp va ser el lloc exacte que ara ocupa el nostre INSTITUT i el seu nom va ser CAMP DEL SEQUIOL.
El partit inaugural del flamant recinte es va fer el 3 de novembre de1923 i va enfrontar al C.D.CASTELLÓ amb l’ESPANYOL de Barcelona, aleshores un dels millors equips del país on jugava de porter el llegendari ZAMORA. Des d’aquell dia fins als anys de la postguerra, el camp del SEQUIOL serà la seu de l’equip. Tots els equips més importants del futbol espanyol passaran repetides vegades pel lloc on ara estudieu. Amb l’estada del Castelló a la primera divisió, el SEQUIOL assolirà fama d’inexpugnable per tota Espanya.
Serà aleshores que el lloc on estem adquirirà el caràcter de dotació cultural que li ha estat propi des d’aquell moment. El procés serà llarg però irreversible, començarà amb la cessió del solar per part de l’ajuntament, presidit per JOSÉ FERRER FORNS, al ministeri d’Educació Nacional, regentat per JESÚS RUBIO. La finalitat serà contruir en aquest lloc les ESCOLES NORMALS DE MAGISTERI.
Les Escoles Normals, que n’eren dues: MASCULINA i FEMENINA, ocupaven una de les ales de l’institut Ribalta. El lloc, amb el creixement de la ciutat que voreja els cinquanta mil habitants, és insuficient i s’ha de plantejar fer-ne unes de noves amb les millors condicions possibles. A juliol de 1957 s’aprova un pressupost d’un 10 milions de pessetes i el 8 de desembre és col·loca la primera pedra amb la solemnitat que aquells moments demanaven.
El dia 5 de març de 1960 es fa l’entrega de l’obra acabada i el 2 de maig del mateix any donaran les primeres classes al nou edifici, si bé les benediccions i inauguració oficial tindrà lloc a l’inici del curs següent. Des d’aquell moment, ja molt llunyà en el temps, el monumental edifici campejarà, solitari en mig dels horts, fins que les cases veïnes l’aniran engolint. A l’any 91 es va produir la incorporació de l’edifici a la recent creada UNIVERSITAT JAUME I i va canviar de nom perdent el seu tradicional de LA NORMAL per adoptar el nou de CAMPUS HERRERO que feia referència al nou estatus universitari que el lloc tenia. L’any 92, tan emblemàtic per altres coses, va deixar també una marca inesborrable en el vell edifici que ara ocupem. Les velles estructures creades a la dècada dels 60 resultaven inadequades per les noves funcions que requeria la universitat. Tot això, junt als inicis d’aluminosis que van detectar a l’edifici, va portar els tècnics a la seua total remodelació. Les estructures van ser reforçades i la distribució totalment variada. Va ser aleshores que l’edifici va adoptar l’aspecte i distribució que ara coneixem. El 26 de setembre de 1996 vam rebre, de mans de la U.J.I., les claus per obrir el nou INSTITUT que es creava per atendre les necessitats del nou sistema de l’E.S.O. i dos dies després entraven a fer la presentació en un edifici mig buit, els nous alumnes de tercer que formaven la primera "llocadeta" que consideraria aquestes velles parets com el seu institut. A primers del curs 98-99 ens va aplegar el decret amb la concessió del nom oficial "I.E.S. JOAN BAPTISTA PORCAR " en record de l'immortal pintor castellonenc.
Ara bé, com que les coses canvien, el món progressa i els que manen ens han de deixar mostres del gran interès que tenen per les nostres coses, els canvis no s’han aturat i aquest edifici està pendent d’una nova remodelació que canviarà el seu aspecte i el deixarà prepararat per les seues noves funcions ( o no?).
JOAN ANDRÉS SORRIBES
DPT. GEOGRAFIA I HISTÒRIA