A trenc de l’alba és un espectacle musical que comprimeix una varietat de textos que pertanyen als clàssics valencians de la literatura, adaptant-los en poemes cantats. Dirigit a una població jove en busca de compartir part de la cultura valenciana corre a càrrec de Francesc Anyó, actor de doblatge i espectacles, i Borja Penalba, cantant i músic.
No és la primera vegada que treballen junts en un projecte així, ja que han fet altres representacions paregudes, tenint a Estellés de protagonista o a escriptors des de la Renaixença fins a l’actualitat. La funció ha tingut lloc a l’aire lliure en la Plaça de l’Ajuntament de València, durant la Plaça del Llibre, sent una eixida escolar promoguda pel departament de valencià de l’institut. Tenint en compte que recentment havíem donat un eix cronològic de la literatura catalana i en conjunt conforma part del temari per a la resta del curs, va ser una decisió encertada. Mentre que Francesc introduïa el tema o recitava part d’un poema, Borja cantava acompanyat de la seua guitarra.
L’espectacle va ser constructiu i vam poder gaudir de música en directe amb un bon oratge al nostre favor. Que es fera a l’aire lliure és bastant idoni considerant tots els problemes que ens suposa la Covid, però clar, això ens descobreix davant casualitats que poden distraure’ns de l’obra, com va poder ser l’ambulància que va travessar prop de la plaça enmig d’una cançó. Per a la pròxima seria recomanable situar-la en algun lloc on es pogueren manejar millor aquests inconvenients amb motiu de fer-la més gaudible.
La veu de Francesc et captivava des del primer moment que l’escoltaves, deixant-te amb gana que continuara parlant. Per altra banda, la melodia de la guitarra i la preciosa veu de Borja a través dels amplificadors embolicava totalment l’ambient. Potser hauria sigut millor baixar-li una mica el volum, ja que en alguns moments el so era massa fort i provocava un lleu dolor en les oïdes.
Personalment m’encanten aquest tipus d’espectacles; m’agrada la música i aprecie la història i la cultura que té, en aquest cas, la meua ciutat i trobar noves dades sobres aquesta que desconeixia. Sens dubte algun tornaria a vore i a escoltar els dos artistes.
Per desgràcia, no tots els que comparteixen la meua edat tenen el meu punt de vista i a la majoria els pot semblar tediós. Per tant, en sí el públic és l’adequat, el problema és que veritablement es preocupen per voler entendre-ho o fins i tot atendre.
Gloria Sanchis (1r BAT)