Que trist és veure a un xiquet xicotet amb un mòbil: assegut en una plaça, caminant amb els seus pares, en el seu carret de bebé o menjant en un restaurant, mentres milers de coses succeïxen al seu voltant. Un colom picoteja un tros de pa, una senyora perd el barret pel vent, una xiqueta juga a la pilota, un guàrdia s’entropessa amb un fanal, el vent mou les fulles del sòl… i ell seguix ací, mirant la *pantallita, com un zombi. Sense aprendre quasi res, portant-se de meravella —això sí—, sense molestar, sense destorbar… però danyant permanentment el seu cervell.
Se’n diu nadius digitals, però ningú naix amb un mòbil o una tauleta davall del braç, igual que abans tampoc veníem amb un pa. Per això, el terme que millor definix a estes generacions és el de nodrits digitals, perquè som nosaltres, els adults, els qui els alimentem amb eixa *pantallita, a vegades des dels seus primers mesos de vida, en contra del que recomanen tots els experts i l’Organització Mundial de la Salut.
Ho fem perquè és fàcil, perquè tothom ho fa, perquè “és només un *ratito”… però ho fem. I en fer-ho no sols perjudiquem el seu present —impedint-los observar i interactuar amb el món real—, sinó també el seu futur. Tal com assenyala María *Couso en el seu llibre Cervell i Pantalles, l’ús de pantalles en edats primerenques té efectes negatius permanents en el desenrotllament cerebral.
Llavors, què podem fer? Moltes coses. Per a començar, retardar l’ús del mòbil el màxim possible. És difícil, però ja existixen grups de famílies que s’organitzen per a evitar que els seus fills tinguen un telèfon abans dels 16 anys. I després, exercir el nostre paper com a mares, pares i educadors.
No passa res si s’avorrixen. No passa res si s’enfaden, si s’impacienten. No passa res si hem de renyir-los o posar-los límits. El nostre treballno és entretindre’ls constantment, sinó educar-los. Dir-los que no, marcar fins a on, acompanyar-los en el seu desenrotllament.
No ens voldran menys. No serem pitjors pares, mares o professors. Com a adults, és la nostra responsabilitat deixar d’alimentar-los amb pantalles i vídeos infinits i començar a prendre les regnes de la seua educació. Perquè es mereixen el millor… i el millor no està en una pantalla.